Bones vistes

Aquest estiu tinc molt bones vistes

al cementiri.

És una perspectiva nova,

que mai havia sospesat.

Entre pomeres prenyades i branques que toquen a terra,

filtrat en verd-bosc

i pigallat de creus blanques,

el cementiri no emprenya,

ni espanta,

ni rondina.

Només badalla de tant en tant, profundament,

com un gat amb ulls estiuencs.

Després s’estira, lent i callat, i fa vibrar les ombres de bedolls

en l’horitzó.

És llavors quan gairebé ens toquem la punta dels dits,

jo i el cementiri,

intercanviem impressions i records,

riem una estona dels ocells impacients

que reboten contra el cel,

un cop i un altre i un altre,

ens desitgem bona tarda

i tornem cadascú al nostre lloc,

una mica més lleugers

que abans.

Fa molta mandra aquest estiu,

fa tanta fresca

el cementiri.