diumenge, 26 d’agost de 2018

El tren



Darrere els plecs apergaminats de les cortines, la princesa sospira profundament. Ni una sola ànima. Mai no passa ningú per davant de la torre. Segurament el pare ja s’ha oblidat d’ella i ha llençat la clau de la cel·la. Fa anys que, per no veure, no veu ni la cara de qui li passa el menjar pel forat obert a la porta, a tocar del terra. La fusta s’ha tornat negra i sorda. El pany deixa caure engrunes de rovell de tant en tant. No es senten els passos dels vigilants, si és que en queda algun. A vegades prova de recordar la veu del pare. O les mans de la mare, fresques sobre el seu front. Li costa. Ha passat tant de temps. L’única imatge que li ha quedat gravada, nítida i renovada cada dia, és la del bòlid de plata que, temps enrere, havia travessat el camp que s’estenia des de la seva habitació daurada fins a l’horitzó. Havia passat com un llamp, sense deixar rastre. Si no hagués corregut a explicar-ho a tothom, si hagués callat... El pare la va salvar de les boques desdentegades de qui demanava la foguera i la va fer tancar a la torre, per mentidera i per bruixa. Per protegir-la del dimoni, li havia dit, sense mirar-la als ulls. La mare no havia dit res.
Cada matí, sola entre les quatre parets menjades pel temps, maleeix la tossuderia del bòlid de color de plata, que no ha deixat ni un dia de passar per davant de la torre, travessant el camp, ara desert de persones i història. Cada matí, a la mateixa hora, amb la mateixa velocitat, amb la mateixa aparença estranya i fugissera.

          Dins del vagó del tren d’alta velocitat, la nena xoca amb el nas contra el vidre fred i es fa enrere amb un bot.
Mare, mare! Mira la torre, mira-la! Has vist, mare? Has vist la princesa?
‒Calla.



Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.