dissabte, 5 de maig de 2018

El senyor i la senyora H.


La malaltia d’en Stephen era força coneguda: només podia processar idees que sortien d’ell mateix. Com a conseqüència, el món exterior es difuminà a poc a poc i, un dia, tot esdevingué opac: sense vies de comunicació, la seva intel·ligència estava condemnada a l’oblit.
Hi havia, però, algú que el va seguir dins la foscor, ben abraçada als seus osteòfits egoistes. De petits li transcrivia els deures, de grans li endreçava les idees en discursos i articles. Mentrestant, li planxava els pantalons, paria fills bipolars i cuinava estofats olorosos. L’única cosa que esperava la senyora H. era un petit reconeixement: un gest d’amor que li compensés els sacrificis i l’anonimat, un gràcies per haver-ne estat la veu i el software. Un gest que mai va arribar-hi.
Dins el seu cor fidel, la venjança es va insinuar com a possible compensació. Monitorar i hackejar la genialitat masculina, ara reduïda a un grapat de neurones connectades al múscul de la galta, va ser fàcil. Un sol múscul. Una ment encongida. Amb mans dolces i implacables, la senyora H. va acabar controlant el que Stephen veia, pensava, somiava. Ella decidia si tocava mirar l’escot de la infermera. O la galàxia M31. O res.


Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.