La
malaltia d’en Stephen era força coneguda: només podia processar idees que
sortien d’ell mateix. Com a conseqüència, el món exterior es difuminà a poc a
poc i, un dia, tot esdevingué opac: sense vies de comunicació, la seva
intel·ligència estava condemnada a l’oblit.
Hi havia,
però, algú que el va seguir dins la foscor, ben abraçada als seus osteòfits
egoistes. De petits li transcrivia els deures, de grans li endreçava les idees
en discursos i articles. Mentrestant, li planxava els pantalons, paria fills bipolars
i cuinava estofats olorosos. L’única cosa que esperava la senyora H. era un petit
reconeixement: un gest d’amor que li compensés els sacrificis i l’anonimat, un gràcies per haver-ne estat la veu i el
software. Un gest que mai va arribar-hi.
Dins el
seu cor fidel, la venjança es va insinuar com a possible compensació. Monitorar
i hackejar la genialitat masculina, ara reduïda a un grapat de neurones
connectades al múscul de la galta, va ser fàcil. Un sol múscul. Una ment encongida.
Amb mans dolces i implacables, la senyora H. va acabar controlant el que
Stephen veia, pensava, somiava. Ella decidia si tocava mirar l’escot de la infermera.
O la galàxia M31. O res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.