diumenge, 3 de juny de 2018

Mosquits


S’aixeca del llit a poc a poc, amb cura de no despertar la seva dona. El raig de sol que s’esmuny per la finestra mig oberta li ha recordat de cop que ja és primavera. I que té moltes, moltes ganes de fer la volta a l’estany. Després de les nits glaçades, buides de somnis, l’hivern es comença a fondre sota la imminència del desig. Amb dits inquiets i cames inestables, en Tito remena al fons de l’armari: només queda un grapat de cereals, massa secs, que fa baixar amb un glop de cafè d’ahir. Els peus se li’n van sols. S’entafora la gorra verda de caçador i surt tentinejant, decidit a menjar-se el món.
Quina sort ser viu en un dia com avui!, pensa, tot meravellat, inspirant l’aire fort del matí i fregant-se els ulls. Gairebé no es creu la realitat de les fulles noves, dels núvols perfumats, de l’aigua que vibra irresistible als seus peus. De tanta felicitat, a en Tito se li obren ales i, de cop, es troba volant cap al cel.

Camuflada entre els nenúfars, la vella carpa de l’estany badalla i, com qui no vol la cosa, s’empassa en Tito, el mosquit, sense parpellejar.

Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.