divendres, 28 de setembre de 2018

L'estiu s'ha mort


L’estiu s’ha mort.
Ja no puc passejar per la platja la meva soledat despullada.
Ara només arrossego una forma imprecisa, avergonyida
de buscar la calor
entre para-sols abandonats i pudor d’algues podrides.
Ningú no ha netejat la platja aquesta nit,
ningú no m’ha despertat amb un petó i els braços plens de cels blaus,
com somiava a principi d’estiu.
Ja no queda ningú amb qui creuar les meves passes,
només el mar les continua esborrant,
tossut i simulant indiferència.

Tots s’han amagat darrere parets sordes, on no entra el vent, ni la tristesa:
miren la tele i escolten la ràdio,
vigilen els mòbils i esperen un whatsapp
que mai no diu el que ells voldrien sentir.
Tothom hiberna.
Fins i tot la lluna s’ha jubilat i badalla, avorrida,
en un cel matiner i sense figures d’estil.
Els humans han enterrat els ossos que de lluny semblaven tresors,
les mirades de caçadors,
les cerques inútils
i els desitjos de deixar de desitjar.

Fins al pròxim estiu, imploren ego-s diluïts en la pròpia ombra,
amb somriures falsos
que intenten fer passar per esperances.
Pel camí aniran apareixent nous candidats a la felicitat,
i en desapareixeran d’altres.
No importa.
Perquè tothom sap que el camí és llarg i l’univers és savi.
O això és el que diuen.

Els records dels somnis
han pres el lloc dels somnis a seques.
Passejo per la platja la meva soledat despullada
-sense fer cas dels senyals que m’indiquen
que vaig
en sentit profundament contrari-

i tinc fred.






Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.