L'estiu s'ha mort

L’estiu s’ha mort.

Ja no puc passejar per la platja la meva soledat despullada.

Ara només arrossego una forma imprecisa, avergonyida

de buscar la calor

entre para-sols abandonats i pudor d’algues podrides.

Ningú no ha netejat la platja aquesta nit,

ningú no m’ha despertat amb un petó i els braços plens de cels blaus,

com somiava a principi d’estiu.

Ja no queda ningú amb qui creuar les meves passes,

només el mar les continua esborrant,

tossut i simulant indiferència.

Tots s’han amagat darrere parets sordes, on no entra el vent, ni la tristesa:

miren la tele i escolten la ràdio,

vigilen els mòbils i esperen un whatsapp

que mai no diu el que ells voldrien sentir.

Tothom hiberna.

Fins i tot la lluna s’ha jubilat i badalla, avorrida,

en un cel matiner i sense figures d’estil.

Els humans han enterrat els ossos que de lluny semblaven tresors,

les mirades de caçadors,

les cerques inútils

i els desitjos de deixar de desitjar.

Fins al pròxim estiu, imploren ego-s diluïts en la pròpia ombra,

amb somriures falsos

que intenten fer passar per esperances.

Pel camí aniran apareixent nous candidats a la felicitat,

i en desapareixeran d’altres.

No importa.

Perquè tothom sap que el camí és llarg i l’univers és savi.

O això és el que diuen.

Els records dels somnis

han pres el lloc dels somnis a seques.

Passejo per la platja la meva soledat despullada

-sense fer cas dels senyals que m’indiquen

que vaig

en sentit profundament contrari-

i tinc fred.