dijous, 23 d’agost de 2018

La bossa de color taronja



Per primera vegada a la vida, el capvespre coincideix amb un moment sense néts, sense rentadores, sense crits, sense queixes, ni culpes. No dubta ni un segon en decidir què farà.
Va de dret a l’armari del dormitori. A la lleixa de dalt de tot, la mà impacient troba la caixa de seguida. La baixa amb el cor encès. La col·loca amb cura sobre la vànova de ganxet que cobreix el llit on van parir i van morir altres dones. L’acaricia amb delit, sense tocar la capa de pols que la protegeix. Les mans i els records llisquen a un mil·límetre per sobre del cartró envellit i el món torna enrere, en aquell matí d’estiu, a les Rambles, amb sabates de diumenge i el nen dormint al cotxet, amb núvols de cotó fluix i aquella meravellosa bossa taronja al mig de l’aparador. Tots els desitjos, totes les certeses. Tota una vida per davant. Algun dia ella seria la senyora de la bossa taronja.
Obre la caixa.
L’agafa amb mans tremoloses i la pell es desfà en volves que s’enlairen i emplenen l’habitació de color i borrissol de somnis. Després de cinquanta anys de guardar-la, la bossa només serveix per recordar-la.
         


Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.