divendres, 10 d’agost de 2018

L'eclipsi


Darrere el parabrises, l’espai és segur i calent, la nit, callada, i els dos joves somriuen. Fa estona que han sortit però, si algú els ho preguntés, no sabrien dir on són. De tant en tant, petites onades d’electrons sotraguegen l’aire entremig d’ells. I, simultàniament, tornen a somriure.

Mira, la lluna!
Els ulls del noi giren de sobte cap al cel, on un espectre embolcallat en vermell li recull amb força la mirada i ja no la deixa anar. La sorpresa els talla la respiració i el silenci s’ofega de cop amb fulles que crepiten, ocells que es busquen, vides que ressusciten, encallant-se i desencallant-se contínuament. Les mans es crispen sobre el volant mentre pel costat esquerra de la lluna comença a sortir una parpella de llum. Costa tornar al món real. Costa abaixar els ulls a la carretera. Distingir les imatges de la foscor.
Una cara desconeguda irromp davant del cotxe, com una estranya lluna en eclipsi. Una ombra incompleta. Frenada. Xerric. Cap crit.
Petrificat i buit, l’aire vibra com una campana. Els joves callen. La cara desconeguda, ara blanca com la lluna després d’eclipsi, surt de les tenebres. Un home espantat s’aixeca de terra.
No ha mort ningú.
No ha mort ningú.
Avui no ha mort ningú.


Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.