La ciutat de les finestres tancades

A Nova York quasi totes les finestres són fixes. Això vol dir que no es poden obrir. Mai.

Les que encara s'obren són les de guillotina. No tinc ni idea si el nom és correcte, però és l'únic que se'ls escau. Les persones en condicions físiques normals renuncien abans d'intentar obrir-les i ho fan perquè pesen massa, perquè és necessari fer equilibris estranys per aguantar-les amb una mà mentre les aixequen amb una altra i perquè quasi sempre a sota hi ha un moble que fa que l'accés hi sigui arriscat i feixuc. La por que, per obrir una finestra, acabin amb el cap separat de la resta del cos i rodolant sobre l'asfalt tacat d'escopinyades, fa que la gran majoria d'humans decideixin asfixiar-se amb totes les normes de seguretat a dins dels apartaments abans que tocar-la.

L'explicació de perquè ningú no obre les finestres és l'aire de fora, que és contaminat, calent i pudorós. La culpa de que l'aire de fora sigui contaminat, calent i pudorós la tenen els aparells d'aire condicionat que la gent que viu a dins dels apartaments amb finestres tancades necessita per viure-hi. Tot és un cercle viciós. Els aparells d'aire condicionat fan que l'aire sigui irrespirable. L'aire irrespirable fa que la gent tingui les finestres tancades. Les finestres tancades fan que els aparells d'aire condicionat funcionin sense parar, en estat de permanent i grisa provocació a les lleis de l'univers conegut.

A Nova York la gent compleix les rutines a la banda de fora de les finestres tancades: de casa a la feina, de la feina al súper o al bar, del súper o del bar a casa. Darrere les finestres tancades pot ser que la gent de Nova York visqui les seves fantasies, les seves penes, els seus somnis o els seus malsons. Com que ningú no porta cap somriure o cap llàgrima a sobre quan surt al carrer, no tenim indicis de vida més enllà de les finestres. De fet, ningú no té ni idea què hi ha darrere dels aparells d'aire condicionat i de les finestres tancades de Nova York.

Recordant el futur

Crec que es deia Josep. O potser Joan? No posaria la mà al foc per cap dels dos però m'inclino més per Josep. Quan ens vam conèixer devia tenir ja uns seixanta anys ben portats. Anava de viatge a un país políticament exòtic amb la Pilar. A la Pilar sí que la recordo, cosa estranya perquè només la vaig veure dues vegades a la meva vida i l'únic que en vaig saber més tard va ser que s'havia mort. La Pilar era rodanxona i blanca, i tota ella desprenia una olor suau de cuina neta i sopa de carbassó. Quan em vaig assabentar que s'havia mort, a través d'en Josep, com no podria ser de cap altra manera, em va passar una cosa que encara ara no entenc, per més anys que hagin passat: durant uns dies, o potser mesos, vaig tenir la Pilar rondant per casa meva, més aviat xerraire i alegre, però al cap i a la fi, una mica molesta. No ens coneixíem tant com per tenir-nos molta confiança, però ella semblava trobar-se a gust al meu costat, voltant i rondinant sense parar: entre les cassoles que eren massa noves i s'enganxaven i les cortines que eren massa transparents i deixaven passar el sol, em tenia ben distreta i, fins i tot, un pel amoïnada. No entenia la dèria que li havia agafat per venir-me a visitar si no érem família, ni amigues, ni res. Li vaig escriure a en Josep per demanar-li'n consell però ell no em va contestar. Només m'escrivia postals per Nadal. Si no era Nadal, en Josep no existia. O potser existia en un món paral·lel que només s'entrecreuava amb el meu aquell únic dia de l'any. Tornant a la Pilar: al final, quan ja estava cansada de veure-la en cada racó per on passava, amb el seu vestit blanc i la seva olor de sopa de carbassó, vaig decidir ignorar-la. En definitiva, ja estava morta i, de viva, tampoc no havíem tingut gaire tracte, per tant no calia sentir-me culpable de res. Suposo que ho va notar i no s'ho va agafar gaire bé, perquè un dia em vaig sorprendre a mi mateixa trobant-la a faltar. La Pilar havia desaparegut de cop, sense acomiadar-se'n, ni avisar, igual com havia vingut. Haig de dir que em vaig entristir en adonar-me'n: al cap i a la fi, feia molt bona olor.

Us explicava doncs la història d'en Josep. Deixem-ho en Josep, així no perdré el fil cada vegada que intenti recordar com es deia. En Josep era baixet, de cabells blancs i un somriure de nen entremaliat. Ens vam conèixer en aquell país exòtic que us deia i, des de llavors, ell, que vivia a uns cent kilòmetres de casa meva en la vida real, em va començat a enviar una postal per cada Nadal. No hi va fallar cap any. Era més puntual que el calendari gregorià. Quan trobava la postal a la bústia sabia que faltava just una setmana per les festes. Perquè això sí que ho tenia, a part de puntual: era matiner. Massa. Sempre em donava records per al meu home i per als meus fills, però mai no esmentava la meva sogra, que també havia conegut el segon dia que ens vam trobar i que per casualitat va ser el dia del meu casament. No sé si era per això que em queia bé. En fi. A poc a poc, a base de puzzles inacabats de frases lacòniques i de suposicions que creixien a la marejadora velocitat d'una per any, vaig deduir que ell i la Pilar eren parella. Però sense viure-hi junts. Que eren amants, vaja. Després la Pilar es va morir i jo la vaig tenir instal·lada a casa meva durant una bona temporada, però mai no em va explicar res sobre la seva relació. De fet, es limitava a somriure i fer olor de sopa de carbassó, ara que hi penso. Potser no va dir ni mitja paraula mentre s'estava a casa, ves per on. Potser em vaig inventar totes les crítiques que em feia? Mala memòria, noia.

Més tard vaig descobrir que a en Josep li agradava molt viatjar i que cada any, com qui no vol, es perdia pels mons de Déu. Uns quants anys després de morir-se la Pilar, les postals eren més breus que de costum i els versos més senzillets, per no dir directament que els faltava qualsevol gràcia. Ah, esclar: m'havia oblidat de dir-vos que en Josep escrivia sempre en versos, i això tenia mèrit perquè cada any eren diferents encara que diguessin el mateix. El contingut era igual, el que comptava era que rimi. A mesura que el temps tancava el forat negre que la Pilar havia deixat enrere, les postals també tornaven al seu to acostumat i jovial. I jo anava completant la història de l'home que feia versos un cop a l'any per recordar als altres la seva etèria existència.

Vaig saber que era capellà. I es veu que sempre ho havia estat, fins i tot quan era l'amant de la Pilar i quan viatjava amb una motxilla a darrere l'esquena als indrets més amagats del planeta, sembrant somriures i recollint adreces. Fins i tot quan es llepava els llavis i quedava en èxtasi davant del plat de sopa de carbassó de la seva parella. Fins i tot quan feia versos infantils que escrivia a mà en postals de Nadal. Sempre ho havia estat. D'alguna manera a mi, que sóc atea, em va doldre el silenci de la Pilar: tant de temps a casa meva i no va poder explicar-me que en Josep era religiós, i quin religiós!

Fa pocs dies, mentre estava endreçant la casa per falta de motivació per sortir-ne, em vaig adonar --i no pregunteu quin va ser el factor detonant, perquè no tinc ni punyetera idea-- que érem al juny i que el Nadal passat no havia rebut cap postal d'en Josep. Vaig seure i vaig començar a rumiar. Va ser l'últim Nadal o el d'abans que va deixar d'escriure? O potser ja fa molt més? No podia aconseguir cap prova perquè tinc el mal costum de llençar tot el llast que em fa recordar que ja no sóc cap noieta i que millor passar ràpid per davant del miralls quan tinc les ulleres posades. Per tant no havia guardat cap postal. Em devia semblar que anirien arribant per sempre més, amb la mateix puntualitat i bonhomia. Així que em vaig quedar totalment ensopida quan vaig entendre que al meu cap no quedava cap record de quan havia rebut l'última postal. La memòria ja no era el meu punt fort i el que abans semblava l'eternitat de la rutina s'havia transformat en un segon en un gran globus que perdia l'aire mentre s'esfumava entre els núvols. Ves a saber si en Josep era real o si me l'havia inventat. O si l'havia somiat en alguna de les llargues nits quan desitjava tenir molts, moltíssims fills, germans, pares, cosins, cunyats, tiets i amics.

Estava ja a punt de tornar a la neteja inútil i mecànica de la casa quan vaig notar que la cortina del menjador s'estava inflant com si una tempesta silenciosa acabés d'esmunyir-se per la finestra. No vaig tenir temps de pensar que la finestra era tancada. En Josep va sortir de darrere, amb el somriure més infantil que li hagi vist mai, una americana blanca, un puro sense encendre entre els dits i una rosa vermella a la butxaca. Abans que pugui manifestar la meva sorpresa, va anar directe cap a l'armari on guardava las cassoles noves, el va obrir i va donar la mà a la Pilar per ajudar-la a sortir. Quan vaig sentir l'olor de sopa de carbassó, vaig aixecar resignada les espatlles: segur que aquesta parella pensava passar uns quants dies a casa meva.

El círculo abierto

El último día de vacaciones. El árbol apoyado en el alféizar de la ventana me enmarca la imagen del paraíso que me ayudará a sobrevivir hasta el próximo año. Abro la puerta y la veo, quieta y blanca, medio escondida detrás de unos matorrales. Hace horas que ronda y, aunque sé que no debería hacerlo, dejo abierto y me retiro un poco. Perfectamente consciente de que, si quiere, me seguirá. Y lo hace. Entra poco a poco, oliendo y frotándose a los muebles, en círculos cada vez más amplios. De vez en cuando me mira y yo me limito a mantenerme a una distancia respetuosa pero lo suficientemente corta como para hacerle saber que es bienvenida. No es mi casa, pero las dos podemos imaginar que aquel es nuestro lugar, aunque sea por unos pocos momentos. El lugar que siempre habíamos soñado y que, de vez en cuando, podemos tocar y dejar que nos toque. Un salto rápido a la cama y un momento dentro del armario, comprobando la suavidad de las mantas. Antes de salir por la puerta todavía abierta, se frota a mis piernas con más insistencia y menos prisa. De alguna manera sé que entre yo, ella y la habitación del árbol apoyado en el alféizar de la ventana, se ha establecido un vínculo. Todavía no sé de qué tipo pero tengo suficiente con saborear el vacío de la despedida que, ahora mismo, tiene otro sabor, más ácido y también más dulce. Trajino maletas hacia el coche e intento almacenar lo más adentro que puedo el aire de libertad que he respirado durante los últimos cuatro días. Abro los pulmones, insaciables de la vida que encuentro en este pueblo perdido cada primavera. Me olvido de cerrarlos al ver a mi nueva amiga volviendo. No la esperaba. El círculo se había cerrado, yo tenía que marchar y ella ya me había regalado un inolvidable instante de pura felicidad. Pero resulta que no era verdad, y nada se había cerrado. La gata volvía con uno de sus hijos en la boca. Suelto un pequeño grito de sorpresa y ella, con una expresión de confianza total, me lo deja a los pies, mientras se estira en el suelo. El pequeño busca la leche de su madre. Ella me mira. Y yo, una vez más, entiendo que nada se acaba y que el mundo está lleno de misterios maravillosos que sólo esperan que les abramos la puerta.

El cercle obert

L'últim dia de vacances. L'arbre assegut a l'ampit de la finestra m'emmarca la imatge del paradís que m'ajudarà a sobreviure fins l'any vinent. Obro la porta i la veig, quieta i blanca, mig amagada darrere uns matolls. Fa hores que hi volta i, encara que sé que no ho hauria de fer, deixo obert i em retiro una mica. Perfectament conscient que, si vol, em seguirà. I ho fa. Entra a poc a poc, olorant i fregant-se dels mobles, en cercles cada cop més amplis. De tant en tant em mira i jo em limito a mantenir-me a una distància respectuosa però prou curta com per fer-li saber que és benvinguda. No és casa meva, però les dues podem imaginar-nos que aquell és el nostre lloc, encara que sigui per uns pocs moments. El lloc que sempre havíem somiat i que, de tant en tant, podem tocar i deixar que ens toqui. Un salt ràpid al llit i un moment a dins de l'armari, comprovant la suavitat de les mantes. Abans de sortir per la porta encara oberta, es frega de les meves cames amb més insistència i menys pressa. D'alguna manera sé que entre jo, ella i l'habitació de l'arbre assegut a l'ampit de la finestra, s'ha establert un lligam. Encara no sé de quin tipus però tinc prou d'assaborir la buidor del comiat que, ara mateix, té un altre gust, més àcid i també més dolç.

Tragino maletes cap al cotxe i intento emmagatzemar al més a dins que puc l'aire de llibertat que he respirat durant els últims quatre dies. Obro els pulmons, insaciables de la vida que trobo en aquest poble perdut cada primavera. M'oblido de tancar-los al veure la meva nova amiga tornant. No l'esperava. El cercle s'havia tancat, jo havia de marxar i ella ja m'havia regalat un inoblidable instant de pura felicitat. Però resulta que no era veritat, i res no s'havia tancat.

La gata tornava amb un del seus fills a la boca. Deixo anar un petit crit de sorpresa i ella, amb una expressió de confiança total, me'l deixa als peus, mentre s'estira a terra. El petit busca la llet de la seva mare. Ella em mira. I jo, un cop més, entenc que res no s'acaba i que el món està ple de misteris meravellosos que només esperen que els obrim la porta.

Contes

1

Recordo un dia qualsevol, de principis d'estiu. Ella m'ho explica, capcota i amb la seva veu més rovellada, la dels grans drames, i jo intento mantenir els ulls fixos en la trajectòria que previsiblement seguiran els seus quan deixi de parlar i els aixequi de terra. Quan això passi --que pot ser en qualsevol moment-- m'hi ha de trobar. Sense vacil·lacions, sense dubtes. Necessita una base on ancorar la seva inquietud i no li puc fallar. Em mantinc superficialment quiet i fiable. A la butxaca sento la lleugera punxada del llapis que sempre porto a sobre però que no puc fer servir mentre ella plora perquè seria una terrible falta de sensibilitat. Els ulls ben oberts, les mans calmades. L'únic que em permeto és esbossar mentalment l'escena, tornant sobre els detalls essencials i resseguint-los amb imaginàries ratlles gruixudes que, més tard, m'ajudaran a plasmar el conte. L'escolto només a mitges perquè fa molt que la conec i sé que fa servir paraules sobreres quan està nerviosa. Els til·lers encara florits. La mestra de la nena. La bicicleta recolzada a la vorera. El vidre del cotxe, brut de pol·len. I, a l'últim, la visió fugissera del llangardaix, al mig del carrer, il·luminat per un sol intens, un llangardaix gros, massa gros, incomprensiblement gros, aixecat sobre les potes de darrere. Girat cap al cotxe. I, de cop, el cruixit. L'inacabable cruixit que emmudeix el soroll de la frenada. Ple de sucs verds. Ple de vida que s'escapa, gemega, vomita i explota. Uns dits metàl·lics que esqueixen, lentament, dia rere dia, l'estómac de la meva dona.

Ha acabat de parlar i m'està mirant directament a la cara. Li veig les llàgrimes, silencioses i transparents, com se succeeixen en un ritme més ràpid, deixant sobre les seves galtes solcs humits, perfectament perfilats. No goso moure'm encara.

Feia mesos que havia matat el llangardaix i, per més que li agradés compartir les seves històries amb mi, aquesta havia trigat a explicar-me-la. Era de les dures. De les que necessites deixar passar temps abans que puguis recordar-te'n voluntàriament. De les que surten sense avisar, sobretot a la nit, en el moment just quan intentes trobar una imatge tranquil·litzadora que t'acompanyi fins a la porta que separa la realitat dels complicats laberints de la inconsciència, i més enllà, si pogués ser.

Anem a dormir. Cadascú en el seu costat del llit, com temerosos d'embrutir amb tactes el fràgil i humit equilibri de la innocència.

2

L'endemà em desperta amb un petó. Tímid i llarg. He dormit malament, una son xopa de somnis absurds. Però el petó em refresca de cap a peus, emplenant cada racó del meu cos amb desvergonyida felicitat. Mai no celebrem els dies dels sants, però avui ella decideix recordar-se del meu, és Sant Jaume, estimat, em xiuxiueja només d’obrir els ulls, mig rient, mig adormida. És dia de festa i no ens hem de llevar encara. Les meves mans la busquen amb l’alegria de qui té per necessitat suprema no despertar sol. Un dia més. Un dia guanyat a la foscor.

Esmorzem davant del balcó obert. El plàtans de La Devesa es deixen mimar per l'olor d’herba tallada. Ella té la mà descansant sobre la meva i el cafè acabat de fer es reflecteix en els seus ulls. A vegades, el món sembla estranyament perfecte, em diu, i les paraules regalimen dolçament dels seus llavis.

En algun lloc de darrere els arbres neix, entrebancat, un tro. No és res de l'altre món, més aviat el percebo com inconsistent i erràtic. Molt més a prop, el crit del telèfon acaba de trencar el miratge. Als ulls del color del cafè acabat de fer de la meva dona tremola una ombra gris. Sense saber com, abans que ella es quedi muda i el telèfon li caigui de la mà, el cruixit de la mort m'obre les entranyes. La imatge dels nostres fills atrapats entre la ferralla ensangonada del tren em colpeja sense pietat les temples, cada cop més ràpid.

3

Un altre dia. Avui podria escriure l'epitafi dels fills que se'm van morir el dia del meu sant en un accident de tren. O podria despertar la meva dona i prendre'ns junts un cafè davant del balcó obert, mirant els plàtans de La Devesa. També podria deixar la llibreta i el llapis per una estona, sortir al pati, parlar amb la gent i intentar esbrinar quin dia de la setmana som. Fer com si això importés a algú. Podria pitjar el botó vermell del costat de la butaca i esperar fins que arribi la infermera. No sé pas quin dia som però sé quina infermera vindrà. Les conec pels passos: cadascuna té la seva manera de caminar, més o menys recta, més o menys frustrada, més o menys cansada. Cada pas sona diferent pels passadissos que separen les habitacions. Des de dins, nosaltres, els habitants de les coves, els sabem reconèixer. Hem aprés a endevinar quina porta s'obrirà, quin tipus de somriure o de ganyota hi haurà darrere la porta, quina serà la primera paraula que se sentirà. Ens identifiquem els uns als altres pels sorolls amb què rebem les infermeres.

Avui podria deixar la llibreta i el llapis. Podria sortir i parlar amb la gent. Segurament hi ha gent a fora. Els veig sovint des de la finestra. O podria escriure un conte. Un conte sobre la meva dona i els meus fills. Com si de veritat n'hagués tingut.

Em miro les mans i les veig arrugades i marrons. No reconec aquestes venes seques, no poden ser meves. Sóc tan vell i fa tant de temps que estic esperant per travessar el llindar, que ja no estic segur de res. Les infermeres diuen que sóc el més vell de la residència. A vegades ensenyen amb el dit la meva finestra a la gent de pas, els que venen amb roba nova i miren cap amunt, els que no s'hi queden. M'agradaria poder recordar algun conte dels que escrivia abans. Hi va haver un temps que n'escrivia molts. Potser em guanyava la vida escrivint. O potser només escrivia per no parlar. Ves a saber. Em sembla recordar un conte sobre els fills que es van morir el dia del sant del pare en un accident de tren. Em sembla recordar que vaig estimar una dona amb els ulls del color del cafè acabat de fer. No recordo com era. Ni quan es va morir. També podria ser que me l'hagués inventat, aquesta dona, i que mai no hagués viscut fora de la residència. Que hagués nascut aquí, jo. Qui ho pot recordar, tot això? Quina importància pot tenir recordar-ho o no?

Segurament cap ni una. Algun dia passaré per la porta i no en quedarà cap record per acompanyar-me. Llavors sí que hauré arribat. Al final del conte.

4

Potser l'últim dia. Està enfilat a l'ampit de la finestra. Té uns ulls petits i marrons. El cap aixecat, en espera. Una cua massa llarga, quieta. El cos verd. La panxa se li infla i desinfla en un ritme vertiginós. Em mira. El miro.

Com si...

Allison i Brandon, cinc anys després

(L'Alison duu una samarreta foradada que li deixa veure els braços plens de tatuatges. Seu al sofà, amb les cames plegades. A terra hi ha tot de cendrers plens, llaunes buides de coca-cola i revistes de decoració. La tele està posada a un programa on criden molt. El volum, al màxim. El mòbil, a la seva falda, no para d'enviar pip-s i llumetes.

En Brandon, amb roba moderna i ben pentinat, entra per la porta. Va directe cap a la única finestra del pis i la obre de bat en bat.)

- Mala pècora -murmura per ell mateix. Més alt, quasi cridant, mentre apaga la tele i tira el comandament al sofà-. Tot el sant dia aquí tancada. Amb aquesta pudor i aquesta merda que fan a la tele. Seràs inútil.

(L'Alison calla i agafa el mòbil.)

- Que em sents, imbècil?

(Silenci.)

(Es planta davant d'ella i li treu el mòbil amb brusquedat. El tira al sofà, al costat del comandament.)

- Sí que et sento.

- Doncs contesta quan et parlo.

- Què vols?

- Que em contestis!

- Ja ho he fet.

(Ell aixeca el puny i es queda així fins que ella el mira. Quan el mira, amb cara avorrida, deixa caure el braç i continua caminant d'un costat a l'altre de l'habitació.)

- Ets una mala pècora, ho saps?

- Sí.

- Quant has guanyat avui?

- No massa.

- Quant?

[Ella li ensenya amb la barbeta la bossa de mà de color rosa que està al costat de la porta. Ell hi va, la gira, deixa caure tot el contingut (condons, barra de llavis, xiclets) i agafa els diners.]

- Seixanta-quatre? Només això?

- Sí.

(Va cap a la noia i aquesta vegada deixa caure el puny sobre la seva espatlla. Un cop sec, sense ràbia. Ella no té temps d'apartar-se'n. No es queixa. En Brandon fica els diners a la butxaca i se'n va cap a la cuina.)

Whats apps entre l'Alison i la seva amiga Chloe:

Guai. Kin color?

Blau.

Ke valen?

Una pasta. 50. xo kden super be.

Guai.

I tu ke?? kom va amb el novio??

Super, tia.

Tu flipes. Encara esteu junts, he he?? ;)

Clar, tia. Ens vam kasar!!

Keeeeeee???????

Tu vax dir!! Setmana passada.

Kina sort. M'havia oblidat!!! ;)))

;)

I ke, folla igual que antes???

Clar, tia. Super!!!

Encara n'estàs penjada???

Clar, tia!! B és el millor, tia!!!

(En Brandon torna de la cuina amb una cervesa i un entrepà. Es deixa caure al sofà i encén la tele. Busca fins que troba un programa de dibuixos animats. Agafa el mòbil de l'Alison i el tira lluny.)

- Vine aquí, nena.

(Ella se li acosta. Ell comença a menjar. Amb el braç esquerre l'abraça fins que la mà li arriba al pit de la noia.)

- Ai, com t'estimo, nena tonta. Si no em fessis sempre enfadar... -mastega amb la boca oberta i l'esquitxa amb saliva mentre parla-.

(Silenci. Només se senten els dibuixos.

Pausa de publicitat. El quart anunci és de bolquers. Surten cares de nens.

En Brandon li pessiga el pit amb força. Murmura entre trossos de pa untat amb mantega de cacauet:)

- Mala puta... ni nens no ets capaç de fer..

(L'Alison s'espera sense dir res fins que ell s'adorm amb la llauna de cervesa buida sobre la panxa. S'aixeca a poc a poc i va cap a la finestra oberta. Mira enfora, repenjada a l'ampit. Només se senten les veus alegres dels dibuixos animats de la tele.)

Un vint-i-sis de gener

 Para el despertador un segon just abans de sonar. Una altra nit sense dormir. La feina va malament i fa dies que no sap què passarà l'endemà. Li té por, a la nit. És a la nit quan sent la solitud com furga en el seu ventre i es menja tota la calor que hi troba. Durant molts anys s'ha dedicat a construir ponts. Moltes vegades els ponts s’han enfonsat i les males herbes han crescut al seu lloc. Ella ha tornat a construir ponts. Mai no ha estat fàcil. Les males herbes eren molt tossudes i els ponts, molt fràgils. En el país on viu ara, el clima és càlid i agradable, però els vents del nord s’ho emporten tot quan passen. I les males herbes són l'únic que hi sobreviu.

Tanca els ulls. No té ganes de llevar-se. No té ganes d’un altre dia. Sap que ho ha de fer però el seu cos es resisteix. Respira fondo. Obre els ulls. La por torna a estar allà, al seu costat, com sempre. Ara no té ulls dolços, ni somriure paternal. Més aviat sembla un fantasma enfangat i avorrit.

La dona va cap a la cuina, treu un suc de taronja i beu directament de l'ampolla, dreta davant la nevera oberta i plena a vessar, amb una set inacabable. El suc té mal gust i ella pensa, mentre no deixa de beure'n, que deu fer dies que està obert. El calendari ensenya el vint-i-sis de gener.

**********************************

Cada matí es lleva a la mateixa hora, i cada matí odia llevar-se. Els pares ja estan desperts. S’han pres el líquid marró amb olor de cafè sense parlar, i han preparat dues llesques de pa amb mantega per a les nenes. Ella és la germana gran. S’aixeca, es renta la cara, es pentina, es posa l’uniforme blau marí, que la mare planxa cada dia, i la cinta blanca sobre els cabells curts. La cinta només serveix perquè totes les nenes es vegin iguals, no pas per domar els cabells o els pensaments, que ningú no gosaria esbullar. Menja el pa amb mantega mastegant a poc a poc, agafa la maleta amb els llibres i porta la germana petita a la guarderia, abans d’anar a l’escola. Li encanta l’estiu, quan pot tocar els troncs dels arbres vells i escoltar les tórtores. És una nena alta per la seva edat, però va sempre corbada, mirant a terra, esquivant els forats, i això la fa semblar tímida i espantadissa.

Avui té pressa, salta sobre les basses de fang, sentint el pes del vell abric que la mare li havia allargat i movent els dits glaçats dins dels guants amb un sol dit que ella mateixa havia fet en les classes de manualitats. Té catorze anys i les galtes vermelles de fred. El front arrugat i la mirada emboirada de son. El dilluns comencen les classes aviat, a les set. Els carrers estan foscos i la gent passa lliscant, com fantasmes afanyant-se cap als panteons oberts. Cap paraula, cap cotxe, cap llum, cap abric que no sigui negre o gris. Cames febrils que porten cossos adormits. Com després d'una tempesta, el terra està esquitxat del blanc brut dels diaris. “Proletaris de tot el món, uniu-vos!”, diu a la capçalera de cada full. A sota hi ha el retrat del president del país. La fotografia ocupa gairebé mitja pàgina. Sempre és la mateixa. Mig de costat, amb un posat d'antigues pel·lícules mudes, els llavis tancats i somrient, els ulls dolços i amorosos, les orelles grosses, els cabells abundants emmarcant un front alt i serè. El pare. El que es cuida de tothom. El que no dorm, ni menja, ni es posa malalt, ni envelleix.

Avui és el seu aniversari. Vint-i-sis de gener. El país de fantasmes grisos s’ha despertat tremolant de fred i es prepara per a una altra gran celebració. Els carrers, tacats de neu fosa, exhibeixen banderes vermelles, immòbils i descolorides. El retrat penja a cada cantonada i a la façana de cada edifici important. La nena s’afanya a arribar a la primera classe, que avui serà l’assaig general de la manifestació. Balls que representen figures al·legòriques, cançons patriòtiques i desfilades interminables. Té gana. Al final de mes quasi no en queda, de mantega. La capa que la mare hi unta sobre la llesca de pa sec que deixa per a les nenes, amb l'excusa que ella no menja mai per esmorzar, és cada dia més transparent. De tant en tant, quan és a casa, obre la nevera i intenta imaginar-se-la plena. Només és capaç d’imaginar-se una pastilla de mantega i un tros de formatge, repetits fins a l’infinit. I pa, molts pans, allargats i daurats, l'un sobre l'altre en una muntanya perfectament equilibrada.

Però avui és dia de festa: a l’escola els donaran una taronja a cada nen. Una taronja de veritat, rodona, pesada i lluminosa. No sap on creixen les taronges, ni pot imaginar l'arbre que pareix aquestes fruites meravelloses. Durant molts dies la taronja farà una olor increïble des de sobre de l'armari de la habitació, fins que arribi la primavera i la mare li dirà que se l'hauria de menjar, que no pateixi, que aviat arribarà el gener i en tindrà una altra.

***********************************

Continua bevent el suc de taronja, amb glops petits i ofegats. Quan acaba, trenca el full del calendari, l'arruga i el llença a les escombraries. Decideix vestir-se abans d'anar a despertar els nens. Els farà torrades amb mantega i mel. Amb molta mantega. Somriu. Com si avui fos el vint-i-set de gener.

Soledat

Em veig la cara reflectida al vidre. Sembla que només tinc un sol ull. Més gros que els núvols. Més gros que les muntanyes de darrere els núvols. M'agraden les muntanyes. Podria acostar-m'hi una mica. L'ull em mira fixament. Li veig el blanc i sembla que està creixent. No vull que em miri. No tinc on amagar-me. Potser si crido em sentiran. M'han deixat sol. No hi ha ningú que em senti. Ningú que em senti.

El noi s'aixeca lentament de la cadira del co-pilot i bloqueja el mecanisme d'obertura de la porta, que prèviament ha tancat. Necessita temps per pensar. Temps per recordar una cosa important.

No havíem d'haver renyit. Ella m'espera ara. Duu una camisa meva per sobre la samarreta tacada de pintura. Li agrada fer coses noves. Li agrada canviar les coses del seu lloc. No hi ha res de dolent en això. O potser sí. Ara deu estar esperant-me. Amb la meva camisa posada. La meva camisa blanca. No sóc boig. Recordo perfectament que ella ja no hi és. No hi serà més. Però m'agrada recordar la seva esquena blanca dins de la meva camisa blanca.

Sent la veu del comandant i alça instintivament el braç per obeir l'ordre. Obre la porta. Obre la porta. A punt de pitjar el botó, torna a topar-se amb les muntanyes. Busca el seu ull en el vidre i no el troba. Les muntanyes creixen i aviat li tapen tot el cel. Deixa caure la mà. Està cansat. No hi ha res que valgui la pena. Ningú no l'espera enlloc. Obre la porta. Obre la porta. En alguna part del món, sembla que uns nens estan jugant a fet i amagar. Li arriben paraules esmorteïdes i ecos de cops imaginaris. Ja no sent els motors. Tot és silenci. Tic-tac. Tic-tac. Només sent el seu propi cor. Però, enlloc del pit, el sent dins de la mà dreta, glaçada sobre el botó que pot obrir la porta. No la pot moure. No la pot fer baixar. Tic-tac. Tic-tac. Cada cop més fort.

Les muntanyes són aquí. Per què no les aparten? Per què no ve ningú? Per què sento un rellotge? On és el maleït rellotge?

Mira al voltant i no sap on és.

Un altre cabinet de metges. Una altra vegada. Deixeu-me en pau. Només una estona. Deixeu-me en pau una estona.

L'ull, immens i fixe, s'obre de nou al mig de la finestra. De cop recorda on i qui és. Desplega les ales i s'alça, lleuger i feliç, cap a les muntanyes. Darrere seu, crits d'una altra dimensió exploten en un profund silenci blanc.

Canvis

Feia dos anys i dos mesos en aquella casa havia mort algú. No era cap aniversari, ni cap motiu per recordar-ho. El silenci apaivagava el temps, com cada dia.

Se l'ha emportat avui al matí, es pensava que jo dormia. Sé que ho fa per a mi, però a vegades es passa. Creu que em protegeix, ja ho sé, però no entén que ja no sóc una nena. Potser fa dos anys sí que ho era, però ara és diferent. Podria protegir-me jo sola, si em deixés.

La nena està estirada al llit amb els auriculars a les orelles. Sap que tothom la deixarà en pau si la veuen així. El mòbil fa dies que està espatllat però encara li serveix per dissimular la necessitat d'estar sola. Ningú no se n'ha adonat encara. Mira el sostre de l'habitació buscant esquerdes que formin un mapa. Un altre món. Alguns dies té ganes de canviar-ho tot, els mobles, els quadres, els colors. Li agradaria fer un mural amb fotos d'ella i les seves millors amigues, prou gran per tapar tota una paret. Unes fotos felices, amb molts somriures i dents blanques. Si hi insistís, la mare li deixaria fer-ho. Però fa una mica de mandra insistir-hi. Potser més cap a l'estiu. De moment, s'ha d'adaptar als verds avorrits que els altres diuen que són alegres. Si cas podria demanar que li canviés els coixins. Li agradarien uns de vermells. O blaus, fosforescents si pot ser. Ja s'ho pensarà més endavant. La porta de l'entrada es tanca amb un cop sec i la nena s'estranya que no n'hagi sentit les claus abans.

Ara no diguis res. Escolta. Res. Està sola. L'ha deixat al veterinari. Potser ja és mort. O... No, no se sent res. Només és ella. Està plorant. S'ha deixat caure a la cadira de l'habitació i plora. Cada dia fa el mateix. No sé d'on treu tantes llàgrimes, de veritat no ho entenc. Té la cadira amagada darrere la porta per anar-hi a seure i plorar de tant en tant. Es pensa que ningú no la veu. Igual que ara, que pensa que encara dormo. I no en té ni idea, de fet. Deu estar mort, segur. No m'ho dirà pas. M'hi jugo el que vulguis que em dirà una mentida. Tinc ganes d'anar a parlar-hi, a veure quina toca avui.

La mare s'eixuga les llàgrimes amb les mans, i les mans les frega als pantalons. Està massa cansada per anar a buscar mocadors. Aixeca el cap, espantada, perquè li ha semblat sentir sorolls a l'habitació de la nena. Ara sí que es posa dreta i s'afanya cap al bany. Es renta la cara enèrgicament, evitant el mirall de sobre la pica. El llum del mòbil, esquitxant la boira, li recorda que fa hores que no l'obre. Ha sortit molt aviat per portar el conill al veterinari, malgrat no haver-hi vist cap remei. Els salts esbojarrats del petit de la casa s'havien reduït a una tremolor silenciosa. Se sent culpable perquè, després d'haver resistit tants anys a les pressions de la nena per comprar-li un animal, al final hi havia accedit. No es pot endevinar la buidor que deixa la mort d'algú a qui no es pot ajudar. Sobretot quan s'és tan jove. Tota la responsabilitat era d'ella sola. I no podia permetre de cap de les maneres que la nena torni a tenir malsons. Quan compres un animal, saps que es morirà abans que tu. Que patirà i emmalaltirà i no sabrà com demanar ajuda, perquè no pot parlar. Quan compres un animal, saps tot això. I saps que ho veuràs, i que no podràs fer res per ajudar-lo, i et quedaràs paralitzada mirant-lo, sense saber què fer, ni com dir-li a la nena, ni com oblidar-te'n i continuar netejant i cuinant i anant a la feina i fent petons de bona nit, sense pensar-hi i sense llàgrimes i sense punxades al clatell.

Es frega els ulls amb el puny tancat i serra les dents fins que el dolor aniquila la ràbia. Al mòbil hi ha quatre missatges. S'agafa a la possibilitat d'un altre futur amb les mans obertes. Contestarà i el convidarà a casa, potser farà un sopar per a ells dos i la nena. No, millor sortir, anar tots tres a veure una pel·lícula o menjar un entrepà en un macdonalds, a la nena li agradarà més això que no pas que ell vingui a casa. És un bon home, i li cau bé la nena. O potser només vol fer-se un lloc en el seu món... I què, no és el mateix que vol ella? Que ell entri i li doni la mà per travessar el passat, encara bullent? Que l'ajudi a viure de nou? Somriu, perquè confia que hi ha una escletxa que s'està obrint, encara poden passar coses a la seva vida, no està tot fosc i fred, com fa dos anys. Sent la porta del bany i va cap a la cuina. Li prepararà una tassa de cola-cao i li dirà que el conill se l'han hagut de quedar a la clínica, a veure si el poden salvar.

Ja ho sabia! A veure si el poden salvar, ja. I encara té la barra de dir-me que anirem al cine avui. Però què es pensa? Que sóc una nena estúpida? Que em deixi en pau, et dic, per què no em sent? Per què no m'escolta mai?

Ha anat a tancar-se a l'habitació. La mare posa la tassa amb cola-cao a la nevera, per si més tard la ve a buscar. Les temples li fan mal però sap que no s'ha equivocat amb la nena. En un parell d'hores li passarà la ràbia i voldrà creure que el conill encara és viu. És massa jove perquè es resisteixi a la temptació de l'esperança. I ben pensat, hi ha algú que s'hi pugui resistir? Segurament plorarà una estona, després aniran al cine a contracor i, a poc a poc, dins del seu cap, la calma de la no-certesa anirà guanyant el dolor, perquè els humans són així, volen tornar-hi, volen oblidar i volen que els enganyin de nou, i aquest és el millor tracte que poden fer, el que els ajuda a tirar endavant. El dolor, quan la calma fingida desaparegui, serà prou inconsistent per no fer tant de mal com ara. La mare s'asseu i deixa que els seus ulls, líquids i gastats, descansin.

Ja l'has sentit. Oi que ja ho sabíem? Sempre em diu mentides. És el mateix que va fer amb tu. Em va dir que t'havien hagut de portar en un altre hospital, fora del país. No es va parar a pensar que potser m'hauria agradat dir-te adéu. En fi, també l'entenc una mica. Sé que m'estima i tot això. No és pas culpa seva que el conill s'hagi mort. Tampoc no és culpa seva que tu te n'hagis anat. Potser em vaig descuidar de donar-li prou aigua els últims dies. O potser va agafar la malaltia del gat dels veïns. Els conills són molt delicats, la mare tenia raó. Saps què? Crec que no vull cap altre animal. Tot són problemes, es posen malalts, es moren, i no tens ni idea què fer-los. I, a més, tampoc pots parlar amb ells. Tu tenies animals quan eres petit, pare?

El dia que Vermeer va pintar la noia de la perla

 Sap que la noia n'està enamorada i que no deixarà mai d'estar-ho. A totes els passa el mateix. Ell les transforma, atrapa la seva aparença immortal i els fa creure que elles també en són, d'immortals. Els gestos, les paraules, els pinzells, la mirada, totes les seves eines serveixen no només per pintar sinó també per convertir en esperit la matèria insignificant d'aquestes joves que recull al carrer o a la taverna, temptat per un detall minúscul: una ombra juganera al costat dels llavis o una claror inusual als ulls. Perquè el més important per a ell -s'ho repeteix com una lletania, de dia sobre el paper i de nit sobre el llit massa fred,- és la llum. Sempre ho ha sabut, encara que mai no ho ha pogut perdonar.

Tenia catorze anys quan li va regalar les arracades. Li va dir que eren el preu del primer quadre. Des del principi va sospitar que eren falses. Lluïen massa per ser unes perles de veritat. La mare no va voler ni escoltar-la. Protestant. Plebeu. Orfe. Van haver de passar tres anys fins que va accedir a veure un dels quadres que, de tant en tant, algun ric de la ciutat li encomanava. A partir d'aquell dia el tindria a casa seva i es cuidaria d'ell més que de la pròpia filla. Ell tenia un valor, i això hi comptava. La Catherina ho havia entès des de petita: la mare sabia què tenia valor i què no en tenia. L'amor no entrava en la primera categoria. Els diners, sí.

Obre el petit calaix de sota la taula i en treu la caixeta de fusta. Fa bona olor, de fulles cremades en una tarda d'hivern. Les arracades semblen més petites del que recordava i llueixen menys. Potser sí que en són, de bones. Les ressegueix amb la punta dels dits i un calfred li baixa pel clatell, desvetllant oblidats records tàctils. Se les penja a les orelles i el pes oscil·lant i rítmic la torna a la realitat del present. Sap que la noia l'ha vista i que a partir d'ara el lloc on les guarda ja no serà cap secret, però tant li fa. Les pensa portar cada dia.

Al principi plorava. Cada vegada que ell arreplegava una noia i la portava al taller de sota el teulat, sense deixar-la sortir fins que el quadre no estava acabat, el món li queia a sobre. Els nens, amb els seus crits i rialles, no la podien distreure, i es passava hores i hores donant voltes davant de les escales, sense gosar pujar-hi, torturant-se les mans i amagant els ulls sota cabells despentinats i llàgrimes tèrboles. La mare no li parlava aquells dies, es limitava a mirar-la amb menyspreu i a renyar les criades perquè els nens anaven bruts o perquè el brou no estava prou calent. Al cap d'uns quants anys i uns quants fills, va aprendre que ell no canviaria i que això no tenia res a veure amb estimar-la o no. L'art era el seu déu, però per sota de l'art, hi era ella, la dona fràgil a qui desitjava i adorava al mateix temps, la dona a qui provava de conquerir i conservar en cada quadre. Les noies escollides eren sempre rosses i de grans ulls marrons i, tard, ella va veure que totes se li assemblaven. I que, al cap d'uns dies, ell acabava per sortir del taller: cansat i amb els ulls brillants, feia fora la model i anava a buscar la seva dona per ensenyar-li el que havia pintat. I en tots els quadres, sense excepció, hi havia plasmat un fragment que ella reconeixia com seu: la barbeta dels catorze anys, el dit anular més llarg que el del mig, el teixit del vestit oriental que ell li va regalar, el reflex del llavi de baix. I va entendre, després de tants dies de soledat, que l'única mortal a qui el pintor no podia deixar d'imaginar, una vegada i una altra i una altra, era ella. Encara que mai no sabés com era en realitat i que mai no fes res per saber-ho. Però quina importància pot tenir una gota de pluja si al costat hi ha el mar?

Somriu. Aixeca el cap i mira la noia somiadora que escodrinya el futur per la finestra. És guapa. I jove. Li ressegueix les línies fermes dels cos i, fredament, les compara amb el seu pit caigut i els seus braços flàccids. Sent una llàgrima que es vol esmunyir per sota la parpella i l'allunya amb un gest ràpid, com a un mosquit molest. Aquella nena de catorze anys continua viva, en els quadres del seu home, en cada pinzellada de llum que captura les infinites variacions de la seva existència. Potser aviat ja no se'n recordaran que s'estimen, ni com es diuen els seus fills. Potser aviat el món es tornarà blanc i tots els colors es refugiaran al cel. Però passi el que passi, la llum continuarà aquí. I si canviés, ho faria en els mateixos algoritmes que ara.

S'aixeca amb dificultat perquè l'esquena li fa molt de mal d'ençà que va tenir l'últim nen, el tretzè. S'acosta a la noia que, sorpresa, fa un pas enrere. Es treu les arracades, li obre la mà i les hi deixa, pronunciant les paraules a poc a poc i amb la veu trencada.

- Posa-te-les i afanya't a arreglar-te. El Mestre et pintarà avui. 

El bedoll

L'hauria hagut de tallar molt abans. El bedoll era jove, no feia més de dos metres, dos i mig com a molt, i el tronc, blanc i suau, es podia subjectar amb una sola mà. Al llarg de la primavera passada l'anà a veure religiosament, a primera hora del matí, esperant que es decidís a brotar. Dubtava de si s'havia tornat mandrós o estava malalt. Arribà l'estiu i tampoc no treia cap fulla. Començava a preocupar-se'n de debò. Els altres arbres, fins i tot els de muntanya, que sempre van més tard, feia setmanes que anaven de verd. Aquell verd que recull la llum i la transforma en vida, en un circuit tancat, perpetu i refrescant. Al final de l'estiu decidí que estava mort i que aviat el tallaria, però un parell de mesos més tard ja no ho tenia tan clar. Els altres havien perdut les fulles i ara tornaven a ser tots iguals. Tan adormits que semblaven morts. El bedoll ja no es veia diferent. Qui sap si a la primavera següent tornaria a brotar. Era el que feien, els arbres.

Arribà de nou la primavera i la saba s'enfilà per les branques esquelètiques, fent-los pessigolles i obrint escletxes translúcides en crostes velles. De nou, tot esdevenia possible.

Fins aquest matí. Després de dies de pluja, el sol ha esclatat al mig d'una ventada que, inexplicablement, ha fet volar l'aigua del riu i ha emplenat els camins de restes de nius de l'any passat. Feia una resplendor tan esmolada que, en sortir de casa, els ulls se li han tancat de cop. Els ha obert al cap d'un moment. Ajagut a terra, el bedoll sembla més alt, i la corona, més imponent. A mesura que s'hi acosta, sent les mans crispades i sap que ara sí que l'haurà de tallar. A terra només hi queda enganxat un tros del tronc prim, que el mira amb ulls invisibles i cecs. Palpa el monyó, blanc i suau, i sent com li esgarrifa la pell una mena de certesa de la incertesa que el reconforta com una abraçada. Esperarà fins a l'estiu vinent, a veure si torna a brotar.

Una parella

 Per la finestra, encara que ben tancada, s’esmuny l’udol del vent i l’esgarrifança del fred de fora es queda quieta al mig de l’habitació. Just davant de la butaca on està clavat l’home dels cabells blancs, tallats amb molt poca traça. No para de tancar i obrir els ulls. Tanca i obre. Tanca i obre. Tic-tac. Tic-tac. Les mans, seques com arrels deixades al sol, tamborinegen nerviosament sobre els genolls. Els pantalons tapen unes cames que ja no semblen cames.

Ella està de cara a la paret cega. Enlloc de parpelles li pengen dos capolls buits que no deixen veure els ulls. Evita mirar-lo. De tant en tant el sent sense intentar entendre’l. Fa temps que ja no sap el que li diu. Li hauria de demanar de parlar més alt, però per a què. No li cal sentir-lo. No li cal veure’l. Només s’aixeca, recolzant-se en el sofà i avançant com una somnàmbula, amb passes curtes i insegures, quan ell para de moure els dits. Tots dos saben el ritual. I saben que cada dia els costa més. Ella ja no té força per fer-li de crossa, ell està perdent les últimes engrunes de vida, les que s’havien refugiat als braços, manyocs entortolligats de venes i taques. Ja no poden més. Cap dels dos. Ja no poden engegar el cos mig mort, ni poden fer-li fer les quatre passes fins a la terrassa. I ella ajup el cap per no veure la cara d’ell i vol tombar-se i tornar al sofà, impotent. Però ell li reté la mà sota el pes de la seva, el pes de tota la vida junts, i no la pot deixar lliure, perquè si ho fes, cauria a terra i ella no el podria aixecar. A càmera lenta, segueixen la trajectòria d'unes llàgrimes que no saben de qui son i que els foraden la pell i el que els queda d’ànima.

En aquest moment, d’equilibri forçat i fràgil, un soroll a la finestra els espanta i els separa: ell cau cap enrere i ella tentineja cap endavant fins que els seus dits s'agafen als cabells mal tallats. Tots dos aguanten la respiració mentre giren els caps amb dificultat cap a on se sent el soroll. Toc-toctoc-toctoc-toc-toc. A l’altra banda del vidre enteranyinat, un gaig blau, esquifit i amb un ull clos, pica desesperat.

Obre-li, dona, corre!

I mentre ella, feixuga i confusa, obre la finestra, tots dos senten la flaire de primavera que esclata al mig de la vella habitació, fent aixecar, per un moment, la pols dels somnis compartits.

 

Les pedres

Cada dia

les parpelles i els llavis pesen més,

fa mal obrir-les.

Cada dia

posen una altra pedra sobre meu.

Cada dia

em costa més trobar suficient llum

per exorcitzar les frustracions (una per una),

per psicoanalitzar les pors (totes i cadascuna),

i per consolar les llàgrimes (una mica per sobre).

Així i tot, no em puc queixar:

avui encara he obert una mica les pedres

per respirar.

Pietrele

În fiecare zi

pleoapele și buzele mi se fac din ce în ce mai grele,

abia le mai pot deschide.

În fiecare zi

cineva pune o altă piatră peste mine.

Aproape nu mai găsesc destulă lumină

ca să-mi pot descânta frustrările (una câte una),

psihanaliza temerile (în grup),

și consola lacrimile (așa, mai pe deasupra).

Și totuși,

nu mă pot plânge:

azi încă am putut ridica un pic pietrele

ca să respir.