El dia que Vermeer va pintar la noia de la perla

 Sap que la noia n'està enamorada i que no deixarà mai d'estar-ho. A totes els passa el mateix. Ell les transforma, atrapa la seva aparença immortal i els fa creure que elles també en són, d'immortals. Els gestos, les paraules, els pinzells, la mirada, totes les seves eines serveixen no només per pintar sinó també per convertir en esperit la matèria insignificant d'aquestes joves que recull al carrer o a la taverna, temptat per un detall minúscul: una ombra juganera al costat dels llavis o una claror inusual als ulls. Perquè el més important per a ell -s'ho repeteix com una lletania, de dia sobre el paper i de nit sobre el llit massa fred,- és la llum. Sempre ho ha sabut, encara que mai no ho ha pogut perdonar.

Tenia catorze anys quan li va regalar les arracades. Li va dir que eren el preu del primer quadre. Des del principi va sospitar que eren falses. Lluïen massa per ser unes perles de veritat. La mare no va voler ni escoltar-la. Protestant. Plebeu. Orfe. Van haver de passar tres anys fins que va accedir a veure un dels quadres que, de tant en tant, algun ric de la ciutat li encomanava. A partir d'aquell dia el tindria a casa seva i es cuidaria d'ell més que de la pròpia filla. Ell tenia un valor, i això hi comptava. La Catherina ho havia entès des de petita: la mare sabia què tenia valor i què no en tenia. L'amor no entrava en la primera categoria. Els diners, sí.

Obre el petit calaix de sota la taula i en treu la caixeta de fusta. Fa bona olor, de fulles cremades en una tarda d'hivern. Les arracades semblen més petites del que recordava i llueixen menys. Potser sí que en són, de bones. Les ressegueix amb la punta dels dits i un calfred li baixa pel clatell, desvetllant oblidats records tàctils. Se les penja a les orelles i el pes oscil·lant i rítmic la torna a la realitat del present. Sap que la noia l'ha vista i que a partir d'ara el lloc on les guarda ja no serà cap secret, però tant li fa. Les pensa portar cada dia.

Al principi plorava. Cada vegada que ell arreplegava una noia i la portava al taller de sota el teulat, sense deixar-la sortir fins que el quadre no estava acabat, el món li queia a sobre. Els nens, amb els seus crits i rialles, no la podien distreure, i es passava hores i hores donant voltes davant de les escales, sense gosar pujar-hi, torturant-se les mans i amagant els ulls sota cabells despentinats i llàgrimes tèrboles. La mare no li parlava aquells dies, es limitava a mirar-la amb menyspreu i a renyar les criades perquè els nens anaven bruts o perquè el brou no estava prou calent. Al cap d'uns quants anys i uns quants fills, va aprendre que ell no canviaria i que això no tenia res a veure amb estimar-la o no. L'art era el seu déu, però per sota de l'art, hi era ella, la dona fràgil a qui desitjava i adorava al mateix temps, la dona a qui provava de conquerir i conservar en cada quadre. Les noies escollides eren sempre rosses i de grans ulls marrons i, tard, ella va veure que totes se li assemblaven. I que, al cap d'uns dies, ell acabava per sortir del taller: cansat i amb els ulls brillants, feia fora la model i anava a buscar la seva dona per ensenyar-li el que havia pintat. I en tots els quadres, sense excepció, hi havia plasmat un fragment que ella reconeixia com seu: la barbeta dels catorze anys, el dit anular més llarg que el del mig, el teixit del vestit oriental que ell li va regalar, el reflex del llavi de baix. I va entendre, després de tants dies de soledat, que l'única mortal a qui el pintor no podia deixar d'imaginar, una vegada i una altra i una altra, era ella. Encara que mai no sabés com era en realitat i que mai no fes res per saber-ho. Però quina importància pot tenir una gota de pluja si al costat hi ha el mar?

Somriu. Aixeca el cap i mira la noia somiadora que escodrinya el futur per la finestra. És guapa. I jove. Li ressegueix les línies fermes dels cos i, fredament, les compara amb el seu pit caigut i els seus braços flàccids. Sent una llàgrima que es vol esmunyir per sota la parpella i l'allunya amb un gest ràpid, com a un mosquit molest. Aquella nena de catorze anys continua viva, en els quadres del seu home, en cada pinzellada de llum que captura les infinites variacions de la seva existència. Potser aviat ja no se'n recordaran que s'estimen, ni com es diuen els seus fills. Potser aviat el món es tornarà blanc i tots els colors es refugiaran al cel. Però passi el que passi, la llum continuarà aquí. I si canviés, ho faria en els mateixos algoritmes que ara.

S'aixeca amb dificultat perquè l'esquena li fa molt de mal d'ençà que va tenir l'últim nen, el tretzè. S'acosta a la noia que, sorpresa, fa un pas enrere. Es treu les arracades, li obre la mà i les hi deixa, pronunciant les paraules a poc a poc i amb la veu trencada.

- Posa-te-les i afanya't a arreglar-te. El Mestre et pintarà avui.