Canvis

Feia dos anys i dos mesos en aquella casa havia mort algú. No era cap aniversari, ni cap motiu per recordar-ho. El silenci apaivagava el temps, com cada dia.

Se l'ha emportat avui al matí, es pensava que jo dormia. Sé que ho fa per a mi, però a vegades es passa. Creu que em protegeix, ja ho sé, però no entén que ja no sóc una nena. Potser fa dos anys sí que ho era, però ara és diferent. Podria protegir-me jo sola, si em deixés.

La nena està estirada al llit amb els auriculars a les orelles. Sap que tothom la deixarà en pau si la veuen així. El mòbil fa dies que està espatllat però encara li serveix per dissimular la necessitat d'estar sola. Ningú no se n'ha adonat encara. Mira el sostre de l'habitació buscant esquerdes que formin un mapa. Un altre món. Alguns dies té ganes de canviar-ho tot, els mobles, els quadres, els colors. Li agradaria fer un mural amb fotos d'ella i les seves millors amigues, prou gran per tapar tota una paret. Unes fotos felices, amb molts somriures i dents blanques. Si hi insistís, la mare li deixaria fer-ho. Però fa una mica de mandra insistir-hi. Potser més cap a l'estiu. De moment, s'ha d'adaptar als verds avorrits que els altres diuen que són alegres. Si cas podria demanar que li canviés els coixins. Li agradarien uns de vermells. O blaus, fosforescents si pot ser. Ja s'ho pensarà més endavant. La porta de l'entrada es tanca amb un cop sec i la nena s'estranya que no n'hagi sentit les claus abans.

Ara no diguis res. Escolta. Res. Està sola. L'ha deixat al veterinari. Potser ja és mort. O... No, no se sent res. Només és ella. Està plorant. S'ha deixat caure a la cadira de l'habitació i plora. Cada dia fa el mateix. No sé d'on treu tantes llàgrimes, de veritat no ho entenc. Té la cadira amagada darrere la porta per anar-hi a seure i plorar de tant en tant. Es pensa que ningú no la veu. Igual que ara, que pensa que encara dormo. I no en té ni idea, de fet. Deu estar mort, segur. No m'ho dirà pas. M'hi jugo el que vulguis que em dirà una mentida. Tinc ganes d'anar a parlar-hi, a veure quina toca avui.

La mare s'eixuga les llàgrimes amb les mans, i les mans les frega als pantalons. Està massa cansada per anar a buscar mocadors. Aixeca el cap, espantada, perquè li ha semblat sentir sorolls a l'habitació de la nena. Ara sí que es posa dreta i s'afanya cap al bany. Es renta la cara enèrgicament, evitant el mirall de sobre la pica. El llum del mòbil, esquitxant la boira, li recorda que fa hores que no l'obre. Ha sortit molt aviat per portar el conill al veterinari, malgrat no haver-hi vist cap remei. Els salts esbojarrats del petit de la casa s'havien reduït a una tremolor silenciosa. Se sent culpable perquè, després d'haver resistit tants anys a les pressions de la nena per comprar-li un animal, al final hi havia accedit. No es pot endevinar la buidor que deixa la mort d'algú a qui no es pot ajudar. Sobretot quan s'és tan jove. Tota la responsabilitat era d'ella sola. I no podia permetre de cap de les maneres que la nena torni a tenir malsons. Quan compres un animal, saps que es morirà abans que tu. Que patirà i emmalaltirà i no sabrà com demanar ajuda, perquè no pot parlar. Quan compres un animal, saps tot això. I saps que ho veuràs, i que no podràs fer res per ajudar-lo, i et quedaràs paralitzada mirant-lo, sense saber què fer, ni com dir-li a la nena, ni com oblidar-te'n i continuar netejant i cuinant i anant a la feina i fent petons de bona nit, sense pensar-hi i sense llàgrimes i sense punxades al clatell.

Es frega els ulls amb el puny tancat i serra les dents fins que el dolor aniquila la ràbia. Al mòbil hi ha quatre missatges. S'agafa a la possibilitat d'un altre futur amb les mans obertes. Contestarà i el convidarà a casa, potser farà un sopar per a ells dos i la nena. No, millor sortir, anar tots tres a veure una pel·lícula o menjar un entrepà en un macdonalds, a la nena li agradarà més això que no pas que ell vingui a casa. És un bon home, i li cau bé la nena. O potser només vol fer-se un lloc en el seu món... I què, no és el mateix que vol ella? Que ell entri i li doni la mà per travessar el passat, encara bullent? Que l'ajudi a viure de nou? Somriu, perquè confia que hi ha una escletxa que s'està obrint, encara poden passar coses a la seva vida, no està tot fosc i fred, com fa dos anys. Sent la porta del bany i va cap a la cuina. Li prepararà una tassa de cola-cao i li dirà que el conill se l'han hagut de quedar a la clínica, a veure si el poden salvar.

Ja ho sabia! A veure si el poden salvar, ja. I encara té la barra de dir-me que anirem al cine avui. Però què es pensa? Que sóc una nena estúpida? Que em deixi en pau, et dic, per què no em sent? Per què no m'escolta mai?

Ha anat a tancar-se a l'habitació. La mare posa la tassa amb cola-cao a la nevera, per si més tard la ve a buscar. Les temples li fan mal però sap que no s'ha equivocat amb la nena. En un parell d'hores li passarà la ràbia i voldrà creure que el conill encara és viu. És massa jove perquè es resisteixi a la temptació de l'esperança. I ben pensat, hi ha algú que s'hi pugui resistir? Segurament plorarà una estona, després aniran al cine a contracor i, a poc a poc, dins del seu cap, la calma de la no-certesa anirà guanyant el dolor, perquè els humans són així, volen tornar-hi, volen oblidar i volen que els enganyin de nou, i aquest és el millor tracte que poden fer, el que els ajuda a tirar endavant. El dolor, quan la calma fingida desaparegui, serà prou inconsistent per no fer tant de mal com ara. La mare s'asseu i deixa que els seus ulls, líquids i gastats, descansin.

Ja l'has sentit. Oi que ja ho sabíem? Sempre em diu mentides. És el mateix que va fer amb tu. Em va dir que t'havien hagut de portar en un altre hospital, fora del país. No es va parar a pensar que potser m'hauria agradat dir-te adéu. En fi, també l'entenc una mica. Sé que m'estima i tot això. No és pas culpa seva que el conill s'hagi mort. Tampoc no és culpa seva que tu te n'hagis anat. Potser em vaig descuidar de donar-li prou aigua els últims dies. O potser va agafar la malaltia del gat dels veïns. Els conills són molt delicats, la mare tenia raó. Saps què? Crec que no vull cap altre animal. Tot són problemes, es posen malalts, es moren, i no tens ni idea què fer-los. I, a més, tampoc pots parlar amb ells. Tu tenies animals quan eres petit, pare?