Recordant el futur

Crec que es deia Josep. O potser Joan? No posaria la mà al foc per cap dels dos però m'inclino més per Josep. Quan ens vam conèixer devia tenir ja uns seixanta anys ben portats. Anava de viatge a un país políticament exòtic amb la Pilar. A la Pilar sí que la recordo, cosa estranya perquè només la vaig veure dues vegades a la meva vida i l'únic que en vaig saber més tard va ser que s'havia mort. La Pilar era rodanxona i blanca, i tota ella desprenia una olor suau de cuina neta i sopa de carbassó. Quan em vaig assabentar que s'havia mort, a través d'en Josep, com no podria ser de cap altra manera, em va passar una cosa que encara ara no entenc, per més anys que hagin passat: durant uns dies, o potser mesos, vaig tenir la Pilar rondant per casa meva, més aviat xerraire i alegre, però al cap i a la fi, una mica molesta. No ens coneixíem tant com per tenir-nos molta confiança, però ella semblava trobar-se a gust al meu costat, voltant i rondinant sense parar: entre les cassoles que eren massa noves i s'enganxaven i les cortines que eren massa transparents i deixaven passar el sol, em tenia ben distreta i, fins i tot, un pel amoïnada. No entenia la dèria que li havia agafat per venir-me a visitar si no érem família, ni amigues, ni res. Li vaig escriure a en Josep per demanar-li'n consell però ell no em va contestar. Només m'escrivia postals per Nadal. Si no era Nadal, en Josep no existia. O potser existia en un món paral·lel que només s'entrecreuava amb el meu aquell únic dia de l'any. Tornant a la Pilar: al final, quan ja estava cansada de veure-la en cada racó per on passava, amb el seu vestit blanc i la seva olor de sopa de carbassó, vaig decidir ignorar-la. En definitiva, ja estava morta i, de viva, tampoc no havíem tingut gaire tracte, per tant no calia sentir-me culpable de res. Suposo que ho va notar i no s'ho va agafar gaire bé, perquè un dia em vaig sorprendre a mi mateixa trobant-la a faltar. La Pilar havia desaparegut de cop, sense acomiadar-se'n, ni avisar, igual com havia vingut. Haig de dir que em vaig entristir en adonar-me'n: al cap i a la fi, feia molt bona olor.

Us explicava doncs la història d'en Josep. Deixem-ho en Josep, així no perdré el fil cada vegada que intenti recordar com es deia. En Josep era baixet, de cabells blancs i un somriure de nen entremaliat. Ens vam conèixer en aquell país exòtic que us deia i, des de llavors, ell, que vivia a uns cent kilòmetres de casa meva en la vida real, em va començat a enviar una postal per cada Nadal. No hi va fallar cap any. Era més puntual que el calendari gregorià. Quan trobava la postal a la bústia sabia que faltava just una setmana per les festes. Perquè això sí que ho tenia, a part de puntual: era matiner. Massa. Sempre em donava records per al meu home i per als meus fills, però mai no esmentava la meva sogra, que també havia conegut el segon dia que ens vam trobar i que per casualitat va ser el dia del meu casament. No sé si era per això que em queia bé. En fi. A poc a poc, a base de puzzles inacabats de frases lacòniques i de suposicions que creixien a la marejadora velocitat d'una per any, vaig deduir que ell i la Pilar eren parella. Però sense viure-hi junts. Que eren amants, vaja. Després la Pilar es va morir i jo la vaig tenir instal·lada a casa meva durant una bona temporada, però mai no em va explicar res sobre la seva relació. De fet, es limitava a somriure i fer olor de sopa de carbassó, ara que hi penso. Potser no va dir ni mitja paraula mentre s'estava a casa, ves per on. Potser em vaig inventar totes les crítiques que em feia? Mala memòria, noia.

Més tard vaig descobrir que a en Josep li agradava molt viatjar i que cada any, com qui no vol, es perdia pels mons de Déu. Uns quants anys després de morir-se la Pilar, les postals eren més breus que de costum i els versos més senzillets, per no dir directament que els faltava qualsevol gràcia. Ah, esclar: m'havia oblidat de dir-vos que en Josep escrivia sempre en versos, i això tenia mèrit perquè cada any eren diferents encara que diguessin el mateix. El contingut era igual, el que comptava era que rimi. A mesura que el temps tancava el forat negre que la Pilar havia deixat enrere, les postals també tornaven al seu to acostumat i jovial. I jo anava completant la història de l'home que feia versos un cop a l'any per recordar als altres la seva etèria existència.

Vaig saber que era capellà. I es veu que sempre ho havia estat, fins i tot quan era l'amant de la Pilar i quan viatjava amb una motxilla a darrere l'esquena als indrets més amagats del planeta, sembrant somriures i recollint adreces. Fins i tot quan es llepava els llavis i quedava en èxtasi davant del plat de sopa de carbassó de la seva parella. Fins i tot quan feia versos infantils que escrivia a mà en postals de Nadal. Sempre ho havia estat. D'alguna manera a mi, que sóc atea, em va doldre el silenci de la Pilar: tant de temps a casa meva i no va poder explicar-me que en Josep era religiós, i quin religiós!

Fa pocs dies, mentre estava endreçant la casa per falta de motivació per sortir-ne, em vaig adonar --i no pregunteu quin va ser el factor detonant, perquè no tinc ni punyetera idea-- que érem al juny i que el Nadal passat no havia rebut cap postal d'en Josep. Vaig seure i vaig començar a rumiar. Va ser l'últim Nadal o el d'abans que va deixar d'escriure? O potser ja fa molt més? No podia aconseguir cap prova perquè tinc el mal costum de llençar tot el llast que em fa recordar que ja no sóc cap noieta i que millor passar ràpid per davant del miralls quan tinc les ulleres posades. Per tant no havia guardat cap postal. Em devia semblar que anirien arribant per sempre més, amb la mateix puntualitat i bonhomia. Així que em vaig quedar totalment ensopida quan vaig entendre que al meu cap no quedava cap record de quan havia rebut l'última postal. La memòria ja no era el meu punt fort i el que abans semblava l'eternitat de la rutina s'havia transformat en un segon en un gran globus que perdia l'aire mentre s'esfumava entre els núvols. Ves a saber si en Josep era real o si me l'havia inventat. O si l'havia somiat en alguna de les llargues nits quan desitjava tenir molts, moltíssims fills, germans, pares, cosins, cunyats, tiets i amics.

Estava ja a punt de tornar a la neteja inútil i mecànica de la casa quan vaig notar que la cortina del menjador s'estava inflant com si una tempesta silenciosa acabés d'esmunyir-se per la finestra. No vaig tenir temps de pensar que la finestra era tancada. En Josep va sortir de darrere, amb el somriure més infantil que li hagi vist mai, una americana blanca, un puro sense encendre entre els dits i una rosa vermella a la butxaca. Abans que pugui manifestar la meva sorpresa, va anar directe cap a l'armari on guardava las cassoles noves, el va obrir i va donar la mà a la Pilar per ajudar-la a sortir. Quan vaig sentir l'olor de sopa de carbassó, vaig aixecar resignada les espatlles: segur que aquesta parella pensava passar uns quants dies a casa meva.