CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dimecres, 29 d’abril de 2015

Un vint-i-sis de gener

 Para el despertador un segon just abans de sonar. Una altra nit sense dormir. La feina va malament i fa dies que no sap què passarà l'endemà. Li té por, a la nit. És a la nit quan sent la solitud com furga en el seu ventre i es menja tota la calor que hi troba. Durant molts anys s'ha dedicat a construir ponts. Moltes vegades els ponts s’han enfonsat i les males herbes han crescut al seu lloc. Ella ha tornat a construir ponts. Mai no ha estat fàcil. Les males herbes eren molt tossudes i els ponts, molt fràgils. En el país on viu ara, el clima és càlid i agradable, però els vents del nord s’ho emporten tot quan passen. I les males herbes són l'únic que hi sobreviu.
Tanca els ulls. No té ganes de llevar-se. No té ganes d’un altre dia. Sap que ho ha de fer però el seu cos es resisteix. Respira fondo. Obre els ulls. La por torna a estar allà, al seu costat, com sempre. Ara no té ulls dolços, ni somriure paternal. Més aviat sembla un fantasma enfangat i avorrit.
La dona va cap a la cuina, treu un suc de taronja i beu directament de l'ampolla, dreta davant la nevera oberta i plena a vessar, amb una set inacabable. El suc té mal gust i ella pensa, mentre no deixa de beure'n, que deu fer dies que està obert. El calendari ensenya el vint-i-sis de gener.

**********************************
Cada matí es lleva a la mateixa hora, i cada matí odia llevar-se. Els pares ja estan desperts. S’han pres el líquid marró amb olor de cafè sense parlar, i han preparat dues llesques de pa amb mantega per a les nenes. Ella és la germana gran. S’aixeca, es renta la cara, es pentina, es posa l’uniforme blau marí, que la mare planxa cada dia, i la cinta blanca sobre els cabells curts. La cinta només serveix perquè totes les nenes es vegin iguals, no pas per domar els cabells o els pensaments, que ningú no gosaria esbullar. Menja el pa amb mantega mastegant a poc a poc, agafa la maleta amb els llibres i porta la germana petita a la guarderia, abans d’anar a l’escola. Li encanta l’estiu, quan pot tocar els troncs dels arbres vells i escoltar les tórtores. És una nena alta per la seva edat, però va sempre corbada, mirant a terra, esquivant els forats, i això la fa semblar tímida i espantadissa.
Avui té pressa, salta sobre les basses de fang, sentint el pes del vell abric que la mare li havia allargat i movent els dits glaçats dins dels guants amb un sol dit que ella mateixa havia fet en les classes de manualitats. Té catorze anys i les galtes vermelles de fred. El front arrugat i la mirada emboirada de son. El dilluns comencen les classes aviat, a les set. Els carrers estan foscos i la gent passa lliscant, com fantasmes afanyant-se cap als panteons oberts. Cap paraula, cap cotxe, cap llum, cap abric que no sigui negre o gris. Cames febrils que porten cossos adormits. Com després d'una tempesta, el terra està esquitxat del blanc brut dels diaris. “Proletaris de tot el món, uniu-vos!”, diu a la capçalera de cada full. A sota hi ha el retrat del president del país. La fotografia ocupa gairebé mitja pàgina. Sempre és la mateixa. Mig de costat, amb un posat d'antigues pel·lícules mudes, els llavis tancats i somrient, els ulls dolços i amorosos, les orelles grosses, els cabells abundants emmarcant un front alt i serè. El pare. El que es cuida de tothom. El que no dorm, ni menja, ni es posa malalt, ni envelleix.
Avui és el seu aniversari. Vint-i-sis de gener. El país de fantasmes grisos s’ha despertat tremolant de fred i es prepara per a una altra gran celebració. Els carrers, tacats de neu fosa, exhibeixen banderes vermelles, immòbils i descolorides. El retrat penja a cada cantonada i a la façana de cada edifici important. La nena s’afanya a arribar a la primera classe, que avui serà l’assaig general de la manifestació. Balls que representen figures al·legòriques, cançons patriòtiques i desfilades interminables. Té gana. Al final de mes quasi no en queda, de mantega. La capa que la mare hi unta sobre la llesca de pa sec que deixa per a les nenes, amb l'excusa que ella no menja mai per esmorzar, és cada dia més transparent. De tant en tant, quan és a casa, obre la nevera i intenta imaginar-se-la plena. Només és capaç d’imaginar-se una pastilla de mantega i un tros de formatge, repetits fins a l’infinit. I pa, molts pans, allargats i daurats, l'un sobre l'altre en una muntanya perfectament equilibrada.
Però avui és dia de festa: a l’escola els donaran una taronja a cada nen. Una taronja de veritat, rodona, pesada i lluminosa. No sap on creixen les taronges, ni pot imaginar l'arbre que pareix aquestes fruites meravelloses. Durant molts dies la taronja farà una olor increïble des de sobre de l'armari de la habitació, fins que arribi la primavera i la mare li dirà que se l'hauria de menjar, que no pateixi, que aviat arribarà el gener i en tindrà una altra.

***********************************
Continua bevent el suc de taronja, amb glops petits i ofegats. Quan acaba, trenca el full del calendari, l'arruga i el llença a les escombraries. Decideix vestir-se abans d'anar a despertar els nens. Els farà torrades amb mantega i mel. Amb molta mantega. Somriu. Com si avui fos el vint-i-set de gener.