CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

divendres, 27 de març de 2015

Soledat


Em veig la cara reflectida al vidre. Sembla que només tinc un sol ull. Més gros que els núvols. Més gros que les muntanyes de darrere els núvols. M'agraden les muntanyes. Podria acostar-m'hi una mica. L'ull em mira fixament. Li veig el blanc i sembla que està creixent. No vull que em miri. No tinc on amagar-me. Potser si crido em sentiran. M'han deixat sol. No hi ha ningú que em senti. Ningú que em senti.
El noi s'aixeca lentament de la cadira del co-pilot i bloqueja el mecanisme d'obertura de la porta, que prèviament ha tancat. Necessita temps per pensar. Temps per recordar una cosa important.
No havíem d'haver renyit. Ella m'espera ara. Duu una camisa meva per sobre la samarreta tacada de pintura. Li agrada fer coses noves. Li agrada canviar les coses del seu lloc. No hi ha res de dolent en això. O potser sí. Ara deu estar esperant-me. Amb la meva camisa posada. La meva camisa blanca. No sóc boig. Recordo perfectament que ella ja no hi és. No hi serà més. Però m'agrada recordar la seva esquena blanca dins de la meva camisa blanca.
Sent la veu del comandant i alça instintivament el braç per obeir l'ordre. Obre la porta. Obre la porta. A punt de pitjar el botó, torna a topar-se amb les muntanyes. Busca el seu ull en el vidre i no el troba. Les muntanyes creixen i aviat li tapen tot el cel. Deixa caure la mà. Està cansat. No hi ha res que valgui la pena. Ningú no l'espera enlloc. Obre la porta. Obre la porta. En alguna part del món, sembla que uns nens estan jugant a fet i amagar. Li arriben paraules esmorteïdes i ecos de cops imaginaris. Ja no sent els motors. Tot és silenci. Tic-tac. Tic-tac. Només sent el seu propi cor. Però, enlloc del pit, el sent dins de la mà dreta, glaçada sobre el botó que pot obrir la porta. No la pot moure. No la pot fer baixar. Tic-tac. Tic-tac. Cada cop més fort.
Les muntanyes són aquí. Per què no les aparten? Per què no ve ningú? Per què sento un rellotge? On és el maleït rellotge?
Mira al voltant i no sap on és.
Un altre cabinet de metges. Una altra vegada. Deixeu-me en pau. Només una estona. Deixeu-me en pau una estona.
L'ull, immens i fixe, s'obre de nou al mig de la finestra. De cop recorda on i qui és. Desplega les ales i s'alça, lleuger i feliç, cap a les muntanyes. Darrere seu, crits d'una altra dimensió exploten en un profund silenci blanc.