CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

diumenge, 22 de febrer de 2015

Una parella


 Per la finestra, encara que ben tancada, s’esmuny l’udol del vent i l’esgarrifança del fred de fora es queda quieta al mig de l’habitació. Just davant de la butaca on està clavat l’home dels cabells blancs, tallats amb molt poca traça. No para de tancar i obrir els ulls. Tanca i obre. Tanca i obre. Tic-tac. Tic-tac. Les mans, seques com arrels deixades al sol, tamborinegen nerviosament sobre els genolls. Els pantalons tapen unes cames que ja no semblen cames.
Ella està de cara a la paret cega. Enlloc de parpelles li pengen dos capolls buits que no deixen veure els ulls. Evita mirar-lo. De tant en tant el sent sense intentar entendre’l. Fa temps que ja no sap el que li diu. Li hauria de demanar de parlar més alt, però per a què. No li cal sentir-lo. No li cal veure’l. Només s’aixeca, recolzant-se en el sofà i avançant com una somnàmbula, amb passes curtes i insegures, quan ell para de moure els dits. Tots dos saben el ritual. I saben que cada dia els costa més. Ella ja no té força per fer-li de crossa, ell està perdent les últimes engrunes de vida, les que s’havien refugiat als braços, manyocs entortolligats de venes i taques. Ja no poden més. Cap dels dos. Ja no poden engegar el cos mig mort, ni poden fer-li fer les quatre passes fins a la terrassa. I ella ajup el cap per no veure la cara d’ell i vol tombar-se i tornar al sofà, impotent. Però ell li reté la mà sota el pes de la seva, el pes de tota la vida junts, i no la pot deixar lliure, perquè si ho fes, cauria a terra i ella no el podria aixecar. A càmera lenta, segueixen la trajectòria d'unes llàgrimes que no saben de qui son i que els foraden la pell i el que els queda d’ànima.
En aquest moment, d’equilibri forçat i fràgil, un soroll a la finestra els espanta i els separa: ell cau cap enrere i ella tentineja cap endavant fins que els seus dits s'agafen als cabells mal tallats. Tots dos aguanten la respiració mentre giren els caps amb dificultat cap a on se sent el soroll. Toc-toctoc-toctoc-toc-toc. A l’altra banda del vidre enteranyinat, un gaig blau, esquifit i amb un ull clos, pica desesperat.
Obre-li, dona, corre!
I mentre ella, feixuga i confusa, obre la finestra, tots dos senten la flaire de primavera que esclata al mig de la vella habitació, fent aixecar, per un moment, la pols dels somnis compartits.