El fill

1

Els pitjors atemptats terroristes de la història de França deixen cent vint-i-nou morts i noranta-nou ferits greus. Estat Islàmic ha reivindicat els atemptats en un comunicat per internet i l'ha fet coincidir amb la difusió d'un video on adverteix que França no tindrà pau mentre mantingui els bombardejos a Síria i a l'Iraq: “Mentre continueu bombardejant no viureu en pau. Tindreu por fins i tot d'anar al mercat.”

L'home de la barba blanca, cansat, deixa a terra les dues bosses de plàstic, curulles de tomates, albergínies i menta fresca. Pesen una mica i ell ja no és el que era fa un parell d'anys. A l'aparador de la botiga d'electrodomèstics tenen totes les pantalles de plasma enceses. No entén el que diuen però deu haver passat alguna cosa grossa perquè estan totes posades al mateix canal. Intenta llegir les lletres que corren per sobre les imatges de bombers, policies i ambulàncies. Sense ulleres li costa. Torna a recollir les bosses i se'n va, capcot i neguitós. La dona l'espera per fer el dinar, millor no entretenir-se.

2

–No, no i no. Aquests fills de sa mare, que se'n tornin tots a casa seva, però tots, eh? –la dona, baixeta i vestida de negre, té la veu tensa i la cara vermella–. Per què van venir, eh, per què van venir? Digues tu, que ho saps tot. Que no tenen casa seva, eh? Si no volen viure com nosaltres, per què dimonis van venir?

–Calla, dona, que t'alteres massa. Sempre crides. Que són gent com nosaltres, què vols? Els que venen, no venen pas perquè volen. Que et penses que allà, a casa seva, no hi ha atacs d'aquests, i guerres, i gent boja? I tant que sí. Si vols que...

–Però què t'empatolles tu ara, eh? Que no són com nosaltres, et dic, eh! No són com nosaltres! Són d'una altra espècie, aquests. Maten gent, eh, maten gent, així com si res. I calla, que es maten ells mateixos, eh? No diguis que són com nosaltres, eh? Que ens mataran a tots si no els fem fora, escolta el...

–Shhhht... --la més alta, de cabells curts i mans nervioses, li ensenya l'home carregat amb les dues bosses de verdures, que se'ls acosta a pas lent.

El vell no aixeca la mirada fins que no sent el so de l'escopinyada. Feia anys que no el sentia i no està segur d'haver-ho identificat correctament. Es mira la parella immòbil al mig de la vorera, incrèdul. A les seves cares hi ha tanta por que desisteix de dir-los res. Ja s'ho faran, dues iaies boges, ves a saber què els ha agafat, pensa, mentre reprèn el camí.

3

La dona li obre la porta amb una mà a la boca i els ulls vermells. Li ensenya el menjador on, en una butaca que van portar de l'altre costat del món trenta anys enrere i que és la cosa més preuada de la casa, la filla petita mossega un mocador ben moll.

–M'ha deixat, pare, m'ha deixat –i torna a somicar, sense dir res més.

A la cuina, la mare li explica en veu baixa que el noi, sí, ja ho sap, el fill de la peixatera, sí, home, clar que eren nòvios, la nena ja els ho havia dit, només ell que mai no es fixa en res, aquests fills sort que han tingut una mare, perquè si fos per ell, sí, home, sí, que es veu que s'han discutit aquest matí, ell l'havia anat a buscar i li havia dit coses lletges, sí, de nosaltres, del seu germà, en fi, bestieses de joves, però es veu que s'han enfadat fort i ell li ha dit que han acabat, i ara la nena està així, tot el matí que està plorant, però clar, què n'ha de saber ell, si sempre està fora, mai no és a casa quan el necessiten, va, home, va, què sabrà ell dels fills...

4

L'home de la barba blanca es retira a poc a poc, cada vegada més encorbat. Darrere la cuina hi ha un petit balcó on havia penjat quatre lleixes i havia anat dipositant llibres gruixuts, amb cobertes de pell i fulls apergaminats, que trobava a les parades del carrer i acariciava com un enamorat cada vegada que se sentia sol. És el seu refugi. S'asseu al tamboret baix, de tres potes, i recolza el cap sobre els braços. Al balcó no entra gaire llum perquè, al principi de tot, la seva dona hi va penjar cortines gruixudes: la feia posar trista, deia, veure els contenidors d'escombraries del cel-obert. Les cortines són verdes i tapen la brutícia de fora. L'home s'estreny les temples i tanca els ulls. Si pogués fer callar les veus que el turmenten dia i nit. Si pogués deixar de sentir la remor de la culpa. Va marxar del seu país per a la seva dona i per als fills que havien de venir. Va deixar els pares i va anar a buscar una vida lluny de la por, lluny de les injustícies. Una vida lliure. On es va equivocar? Quan havia d'haver agafat un altre camí? La llibertat. Què se n'ha fet de la llibertat? On s'han anat tots els seus somnis? Què han fet els seus fills amb la llibertat? Què li passa al món, què els passa a tots?

Treu de la butxaca el full arrugat que ahir li va donar l'amic del seu fill i que encara no havia llegit. Les mans, manyocs de venes seques, li tremolen quan el desplega. Coneix la lletra del fill. Sempre havia fet aquesta lletra tan maca, sempre havia estat un bon nano. Callat i trist, però sempre bon nano. El seu fill.

5

Tenies raó, pare estimat. Les guerres no porten enlloc. L'odi no porta enlloc. Hem de parar la guerra. Hem de parar l'odi. Hem de portar la pau. Estan matant els nostres germans i els hem de parar. Ho faig per a la pau. Ho faig per vosaltres, pare estimat.

Des del pis de davant se sent la veu del primer ministre francès, filtrada per les cortines verdes: Estem en guerra. Així, doncs, prenem mesures excepcionals. I guanyarem aquesta guerra.

El claustro

Puerta. Color gris. Madera y hierro. Espesor 0,154, altura 3.021, anchura 2.945. Mecanismo de apertura desconocido. Descodifico. Abro y entro.

Unos arcos de dimensiones pequeñas cierran un rectángulo imperfecto. El suelo es de piedras y cemento. En el centro de cada lado hay un banco. Un ruido me hace levantar la mirada hacia el tejado. Animales voladores de color negro despegan. En todas partes hay ventanas y puertas, ninguna luz. Me dirijo hacia el centro del rectángulo. La gravedad es muy fuerte. Tengo problemas de estabilidad motora. En uno de los ángulos esquineros hay una forma de vida vegetal de gran tamaño. Creo que es un árbol. Tengo problemas de visibilidad. Los sistemas no funcionan correctamente. He perdido la señal externa. Conectaré el dispositivo de grabación manual. También noto problemas con la memoria fonológica. Me cuesta verbalizar conceptos concretos. No recuerdo los nombres de las cosas que analizo. Error. Error. Error.

De repente todo se vuelve claro, como si se hubiera hecho de día. El aleteo que antes me había asustado se diluye suavemente en el silencio. Pero es un silencio que se puede sentir. Sé que es silencio porque lo reconozco como tal. No tengo explicación para su sonoridad, ni por si es real o no, pero estoy seguro que lo siento. Las hojas secas crujen bajo mis pies y la sensación, aunque nueva, resulta agradable. Levanto un polvo fino y dorado que forma remolinos danzantes. Cada vez giran más deprisa. Cada vez se ensanchan más, levantando las hojas de tierra y mezclándolas con las que todavía cuelgan de las ramas. Un mareo perezoso me atrae dentro de su baile. Todo gira. Todo se confunde. El silencio toma un tono azul que cambia de intensidad con cada vuelta. Siento que me llevan hacia el árbol y no tengo ganas de oponer resistencia. El movimiento anula la gravedad y me abandono al ritmo vegetal. La cabeza me estalla en pequeñas chispas que, en el mismo momento, se vuelven a agrupar, en una distribución diferente. Me miro las manos, que siento cálidas y vivas, y veo las manos de un niño. Me toco la cara y puedo sentir el calor que circula por debajo. Todo yo soy un niño subido en un árbol. Tengo el pelo corto y llevo unos pantalones incómodos. Debajo del árbol está mi madre y la abuela, las dos sonríen y me piden que baje. A mi lado, en una rama paralela, hay un gato de rayas blancas, que mi padre me había regalado antes de irse. Soy extrañamente feliz, porque una parte mía sabe que todo es una ilusión y que mi madre, la abuela, el gato y mi padre hace siglos que están muertos, pero otra parte de mi sabe que alguien me quiere hacer revivir aquellos momentos en que todo parecía claro y sencillo. Una especie de nostalgia, como un ala de cuervo negro, se despierta en mi interior y noto una corriente de aire. El árbol tiembla y el gato se aleja. La madre y la abuela desaparecen dentro de una niebla espesa. Me agarro fuerte pero no puedo evitar la caída, rápida e inacabable. El tejado se encoge encima de mí, los arcos vuelven a girar, el silencio se vuelve gris. Caigo, sin encontrar ningún lugar donde sujetarme, dentro de un túnel oscuro que ha sustituido el claustro de mi infancia. Las uñas arañan paredes duras que se acercan en un ritmo demasiado lento para que sea real. Intento encontrar mi respiración. Dejo de palpar superficies invisibles y cierro los ojos. Que había visto antes? ¿Dónde estaba? Porque me sentía feliz? Y de golpe, con un resplandor dorado, vuelvo a ver la cara alegre de mi madre, los ojos azules de la abuela, la cola blanca del gato e, incluso, la gorra que mi padre había lanzado hacia arriba para que yo la fuera a recoger, y el árbol con hojas danzantes, y las piedras bien puestas, y los bancos, y las bóvedas del claustro, de nuevo opacas e inmóviles. Todo es claro y tranquilo, ahora. El silencio vuelve a tener transparencias de cuentos del pasado.

Entendida la advertencia y recuperada la propia voluntad recién nacida, dedico un rato a pasear por este espacio donde, de alguna manera u otra, se conserva la memoria de mi vida, tan larga que ni puedo recordarla. O quizás la memoria de todos los seres que han entrado o entrarán. El claustro me acaricia los pensamientos. La certeza de que es real y que algún día podré volver me acompañará a partir de ahora. Tal vez no en forma consciente, pero esto tampoco es tan importante como creía antes. Ahora soy otro hombre. Soy todos los hombres que quiero ser.

El 9313C1 sale por la puerta del Claustro en el momento justo que la nave para delante. El traje autopropulsado lo lleva dentro, protegido de la atmósfera desconocida del nuevo planeta. Aunque todos los sistemas vuelven a funcionar, el 9313C1 tarda un nanosegundo más de lo que necesita para cerrar las escotillas sobre la imagen de la puerta de madera y hierro.

El claustre

Porta. Color gris. Fusta i ferro. Gruix 0,154, alçada 3,021, amplada 2,945. Mecanisme d'obertura desconegut. Descodifico. Obro i entro.

Unes voltes de dimensions petites tanquen un rectangle imperfecte. El terra és de pedres i ciment. En el centre de cada costat hi ha un banc. Un soroll em fa aixecar la mirada cap a la teulada. Animals voladors de color negre s'enlairen. Per tot arreu hi ha finestres i portes, cap llum. Em dirigeixo cap al centre del rectangle. La gravetat és molt forta. Tinc problemes d'estabilitat motora. En un dels angles cantoners hi ha una forma de vida vegetal de grans dimensions. Crec que és un arbre. Tinc problemes de visibilitat. Els sistemes no funcionen correctament. He perdut la senyal externa. Connectaré el dispositiu d'enregistrament manual. També noto problemes amb la memòria fonològica. Em costa verbalitzar conceptes concrets. No recordo els noms de les coses que analitzo. Error. Error. Error.

De cop tot és clar, com si s'hagués fet de dia. L'aleteig que abans m'havia espantat es dilueix suaument en el silenci. Però és un silenci que es pot sentir. Sé que és silenci perquè el reconec com a tal. No tinc explicació per la seva sonoritat, ni per si és real o no, però estic segur que el sento. Les fulles seques cruixen sota el meus peus i la sensació, per més que nova, resulta agradable. Aixeco una pols fina i daurada que forma remolins dansaires. Cada cop giren més de pressa. Cada cop s'eixamplen més, aixecant les fulles de terra i barrejant-les amb les que encara pengen de les branques. Un mareig mandrós em xucla dins del seu ball. Tot gira. Tot es confon. El silenci agafa un to blau que canvia d'intensitat amb cada volta. Sento que em porten cap a l'arbre i no tinc ganes d'oposar resistència. El moviment anul·la la gravetat i m'abandono al ritme vegetal. El cap m'esclata en petites espurnes que, al mateix moment, es tornen a agrupar, en una distribució diferent. Em miro les mans, que sento càlides i vives, i veig les mans d'un nen. Em toco la cara i puc sentir la calor que hi circula per sota. Tot jo sóc un nen enfilat en un arbre. Tinc els cabells curts i porto uns pantalons incòmodes. A sota l'arbre hi ha la mare i l'àvia, les dues somriuen i em demanen que baixi. Al meu costat, en una branca paral·lela, hi ha un gat de ratlles blanques, el que el pare m'havia regalat abans de marxar. Sóc estranyament feliç, perquè una part meva sap que tot és una il·lusió i que la mare, l'àvia, el gat i el pare fa segles que estan morts, però una altra part meva sap que algú em vol fer reviure aquells moments quan tot semblava clar i senzill. Una mena de nostàlgia, com una ala de corb negre, es desperta dins meu. L'arbre tremola i el gat s'allunya. La mare i l'àvia desapareixen dins d'una boira espesa. M'agafo fort però no puc evitar la caiguda, ràpida i inacabable. La teulada s'encongeix a sobre meu, les voltes tornen a girar, el silenci es torna gris. Caic sense trobar cap lloc on agafar-me, dins d'un túnel fosc que ha substituït el claustre de la meva infància. Les ungles esgarrapen parets dures que s'acosten en un ritme massa lent perquè sigui real. Intento trobar la meva respiració. Deixo de palpar superfícies invisibles i tanco els ulls. Què havia vist abans? On era? Perquè em sentia feliç? I de cop, amb una resplendor daurada, torno a veure la cara alegre de la mare, els ulls blaus de l'àvia, la cua blanca del gat i, fins i tot, la gorra que el pare havia llançat enlaire perquè jo l'anés a recollir, i l'arbre amb fulles dansaires, i les pedres ben posades, i els bancs, i les voltes del claustre, de nou opaques i immòbils. Tot és clar i tranquil, ara. El silenci torna a tenir transparències de contes del passat.

Passejo una llarga estona en aquest espai on, d'alguna manera o altra, es conserva la memòria de la meva vida, tan llarga que ni puc recordar-la. O potser la memòria de tots els éssers que hi han entrat o hi entraran. El claustre m'amanyaga els pensaments. La certesa que és real i que algun dia podré tornar-hi m'acompanyarà a partir d'ara. Potser no en forma conscient, però això tampoc és tan important com creia abans. Ara sóc un altre home. Sóc tots els homes que vull ser.

El 9313C1 surt per la porta del Claustre en el moment just que la nau hi para davant. El vestit autopropulsat el porta a dins, protegit de l'atmosfera desconeguda del nou planeta. Encara que tots els sistemes tornen a funcionar, el 9313C1 triga un nanosegon més del que li cal per tancar les escotilles sobre la imatge de la porta de fusta i ferro.

Una mujer cualquiera

Se despierta de golpe y, con el puño cerrado, ausente, hace caer el jarrón con flores del lado de la cama. La cantinela de la misa desgarra sin piedad la niebla donde aún flotan sus pensamientos. Tantas veces que le ha dicho a Consuelo que no ponga la radio si ella duerme... No hay manera. Es sorda, pobre mujer, y necesita sentir el ritmo monótono de las voces religiosas. Se sienta en el borde del colchón y se mira los pies con ojos empequeñecidos por la pereza. Uñas perfectas, redondas, pintadas de rojo encendido, sobre dedos inmaculados que se estiran como garras de gato. Le gustan sus pies. A todos les gustan. El esbozo de una pequeña sonrisa termina en una mueca: por debajo de la piel fina le sube el dolor, agudo y líquido, insoportable. No se ve, pero lo siente, apoderándose de los pies queridos, carcomiéndolos por dentro. El dolor late cada vez más fuerte y ella recuerda la noche pasada, los tacones altísimos, el champán, los hombres ebrios y tristes, las mujeres con el rímel corrido, los camareros transparentes, el caviar caliente, el aliento apestoso del cónsul, demasiado cerca de su oreja... Necesita un café. Y una ducha. Consuelo, querida, un café bien fuerte.

Se pasa una hora entera bajo el chorro de agua caliente, hasta que se siente mareada y con la piel cociendo. Poco a poco el dolor de los pies se va y los ojos salen, luminosos y dulces, de bajo el fango mañanero. Lena vuelve a ser ella. Escucha la Primavera de Vivaldi y sorbe, mimada, el café sin azúcar. El espejo del tocador, comprado a un anticuario, le devuelve el reflejo conocido, de mujer perfecta. Sonríe y, ahora sí, la sonrisa se queda.

El primero llega a las cinco en punto, como cada viernes. Bigote gris, manos cuidadas, corbata de seda. Siempre le lleva una caja de chocolate, pequeña y cara, comprada en la pastelería de la esquina, justo antes de subir. El dinero se lo deja en la mesita de la entrada, dentro de un sobre blanco, sin nombre.

Un rato después de quedarse sola, escucha el móvil. Sabe quién es pero duda si contestar o no. El cirujano. No le tenía que haber dado el número de teléfono porque él abusa. Ahora tiene su propio negocio y le encanta. Es buena en su trabajo y lo es porque le gusta. No hay nada como sentir el poder sobre los hombres. Con ella hablan de sus problemas, de sus alegrías, de sus negocios, le piden consejo, le escuchan embelesados mientras le chupan los dedos de los pies, uno por uno, en completa y satisfecha rendición. Ella es la amiga, la consejera, la psicóloga, la amante, lo es todo para estos hombres cansados y glotones. Ella es su libertad.

Decide descolgar, con una ligera irritación. Sabe qué le pedirá. Sabe que dirá que sí aunque hoy no está programado y aún le quedan dos clientes más. Pero el tercero es Christian. Él es diferente. Él quizás no cuenta como cliente... Contesta con voz alegre, sí, claro, lo entiendo, no me lo puedo creer, cinco operaciones hoy, ¿qué dices, debes estar muerto, claro que sí, si sólo es un momento puedes venir ahora, tengo poco tiempo pero para ti siempre, te espero, amor.

Son casi las nueve de la noche. Consuelo hace tiempo que se ha ido, discreta y ruidosa, como un pajarito del alféizar de la ventana. Hoy ha sido otro día pleno. Ha hecho felices a tres hombres. Y puede permitirse el lujo de descansar. Debería renunciar a las fiestas, son demasiado pesadas y ella ya no tiene veinte años. Al día siguiente le cuesta despertarse y los pies le hacen mucho daño. Lo debe dejar e ir más a menudo a la masía que compró al lado del mar. Dejará el móvil en Barcelona y se irá. Pasará todo el día tumbada en el césped del jardín. Sola, completamente sola, el silencio, el aire salado, la brisa... No sabe por qué, pero hoy esta imagen no le anima. Todavía debe de estar demasiado cansada. Quizás Christian vendría con ella algún día... El pensamiento le planea detrás de los párpados pero lo echa instantáneamente, como un espejismo que no quieres ver porque sabes perfectamente que estás en medio del desierto. Christian. Él no es un cliente como los demás. Es joven y ambicioso y lleva uno de los partidos políticos más revolucionarios. Christian pone toda la energía en ello y cada vez más gente lo sigue. Lena sospecha que pronto habrá cambios importantes y no alberga ninguna esperanza de que él lo deje para acompañarla a la casa de al lado del mar.

Es media noche y, de nuevo bajo la ducha, sentada, la mujer aguanta las rodillas entre los brazos temblorosos. El agua está fría y ella tiene los ojos abiertos y vacíos. El maquillaje le dibuja arrugas grotescas y movedizas sobre la cara. Sale al cabo de un rato, con pasos vacilantes, dejando balsas de agua por donde pasa, como si algo en su interior se fuera derritiendo de golpe. Va a la cocina, desenchufa la radio de Consuelo, vuelve al baño, rellena la bañera con agua muy, muy caliente, abraza con fuerza el pequeño aparato, ve su imagen diluida en el espejo empañado, mete los pies en la bañera, poco a poco, aún no siente el calor, atraviesa el vapor que se le enreda entre cabellos y pensamientos, se enfada porque no siente nada, absolutamente nada, se sienta, dice gracias Dios mío por no tener a nadie a quien haya que perdonar, estira el brazo y enchufa el aparato de radio.

El apartamento lleno de cosas caras, antiguas y bellas, se duerme con la cantinela de una misa inexistente.

Una dona

 Es desperta de cop i, amb el puny tancat, absent, fa caure el gerro amb flors del costat del llit. La cantarella de la missa esparraca sense pietat la boira on encara floten els seus pensaments. Tantes vegades que li ha dit a la Consol que no posi la ràdio si ella dorm... No hi ha maneres. És sorda, pobra dona, i necessita sentir el ritme monòton de les veus religioses. S’asseu al marge del matalàs i es mira els peus amb ulls empetitits de mandra. Ungles perfectes, rodones, pintades de vermell encès, sobre dits immaculats que s’estiren com urpes de gat. Li agraden els seus peus. A tots els agraden. L’esbós d’un petit somriure acaba en una ganyota: per sota la pell fina li puja el dolor, agut i líquid, insuportable. No es veu, però el sent, apoderant-se dels peus estimats, corcant-los per dins. El mal batega cada cop més fort i ella recorda la nit passada, els tacons altíssims, el xampany, els homes ebris i tristos, les dones amb el rímel corregut, els cambrers transparents, el caviar calent, l’alè pudent del cònsol, massa a prop de la seva orella... Necessita un cafè. I una dutxa. Consol, estimada, un cafè ben fort.

Es passa una hora sencera sota el raig d’aigua calenta, fins que se sent marejada i amb la pell coent. A poc a poc el dolor dels peus se’n va i els ulls surten, lluminosos i dolços, de sota el fang matiner. La Lena torna a ser ella. Escolta la Primavera de Vivaldi i xarrupa, mimada, el cafè sense sucre. El mirall del tocador, comprat a un antiquari, li torna el reflex conegut, de dona perfecta. Somriu i, ara sí, el somriure s’hi queda.

El primer arriba a les cinc en punt, com cada divendres. Bigoti gris, mans cuidades, corbata de seda. Sempre li porta una caixa de xocolata, petita i cara, comprada a la pastisseria de la cantonada, just abans de pujar-hi. Els diners els hi deixa a la tauleta de l’entrada, dins d’un sobre blanc, sense nom.

Una estona després de quedar-se sola sent el mòbil. Sap qui és però dubta si contestar o no. El cirurgià. No li havia d’haver donat el número de telèfon perquè ell n’abusa. Ara té el seu propi negoci i li encanta. És bona en la seva feina i ho és perquè li agrada. No hi ha res com sentir el poder sobre els homes. Amb ella parlen dels seus problemes, de les seves alegries, dels seus negocis, li’n demanen consell, l’escolten embadalits mentre li xuclen els dits dels peus, un per un, en completa i satisfeta rendició. Ella és l’amiga, la consellera, la psicòloga, l'amant, ho és tot per a aquests homes cansats i golafres. Ella és la seva llibertat.

Decideix despenjar, amb una lleugera irritació. Sap què li demanarà. Sap que dirà que sí encara que avui no està programat i encara li queden dos clients més. Però el tercer és en Christian. Ell és diferent. Ell potser no compta com a client... Contesta amb veu alegre, sí, clar, ho entenc, no m’ho puc creure, cinc operacions avui, què dius ara, deus estar mort, clar que sí, si només és un moment pots venir ara, tinc poc temps però per a tu sempre, t’espero, amor.

Són quasi les nou del vespre. La Consol fa temps que ha marxat, discreta i sorollosa, com un ocellet de l’ampit de la finestra. Avui ha estat un altre dia ple. Ha fet feliços tres homes. I ara es pot permetre el luxe de descansar. Hauria de renunciar a les festes, són massa feixugues i ella ja no té vint anys. L’endemà li costa despertar-se i els peus li fan molt de mal. Ho ha de deixar i anar més sovint a la masia que va comprar a la vora del mar. Deixarà el mòbil a Barcelona i se n’anirà. Passarà tot el dia estirada a la gespa del jardí. Sola, completament sola, el silenci, l’aire salat, la brisa... No sap per què, però avui aquesta imatge no l’anima. Encara deu estar massa cansada. Potser en Christian vindria amb ella algun dia... El pensament li plana darrere les parpelles però el fa fora instantàniament, com un miratge que no vols veure perquè saps perfectament que estàs al mig del desert. En Christian. Ell no és un client com els altres. És jove i ambiciós i porta un dels partits polítics més revolucionaris. En Christian hi posa tota l'energia i cada vegada més gent el segueix. La Lena sospita que aviat hi haurà canvis importants i no guarda cap esperança que ell ho deixi per acompanyar-la a la casa del costat del mar.

És mitja nit i, de nou sota la dutxa, asseguda, la dona s'aguanta els genolls entre els braços tremolosos. L’aigua és freda i ella té els ulls oberts i buits. El maquillatge li dibuixa arrugues grotesques i movedisses sobre la cara. Surt al cap d’una estona, amb passes vacil·lants, deixant basses d’aigua per allà on passa, com si alguna cosa a dins seu s'anés fonent de cop. Va a la cuina, desendolla la ràdio de la Consol, torna al bany, emplena la banyera amb aigua molt, molt calenta, sintonitza el canal que transmet la missa de mitja nit, abraça amb força el petit aparell, veu la seva imatge diluïda en el mirall entelat, fica els peus a la banyera, a poc a poc, encara no sent l’escalfor, travessa el vapor que se li enreda entre cabells i troços de pensaments, s’enfada perquè no sent res, absolutament res, s’hi asseu, diu gràcies déu meu per no tenir ningú a qui hagi de perdonar, estira el braç i endolla l’aparell de ràdio.

L’apartament ple de coses cares, antigues i belles, s’adorm amb la cantarella de la missa.

La mirada inversa

 En tancar la porta, la Maria respira alleugerida i va de dret a la saleta, on encara l'espera un munt de roba. El cable de la planxa està gastat i en un parell de llocs es poden veure els fils de colors que passen per sota el revestiment tèxtil. A vegades en surten petites espurnes. El nen no té mai temps de mirar-s'ho. Potser sí que haurà de comprar una planxa nova. Aquesta veïna, la del sisè segona, és molt bona dona però sempre l'entreté. Esclar, com que ella no té família, ni ningú per cuidar... I quan comença a explicar xafarderies, no hi ha qui la pari. Pobrota, ningú no li fa cas. Sort que en té, de la Maria. És l'única que l'escolta com una santa, es diu a ella mateixa, mentre passa la planxa per les mànigues de la camisa de quadres verds. Capficada en els seus pensaments, no se n'adona que les mànigues ja les havia planxat un cop. I en canvi, mira l'altra. La mosqueta morta. La mimada de la seva jove. Què li deu haver trobat el nen? Es veu d'una hora lluny que només està amb ell pels diners. Esclar que sí. I ell encara la defensa. Ai, si la veiés tal com és de veritat...

La Maria s'aixeca cada dia a les sis del matí per preparar l'esmorzar del fill. Cafè amb llet semidescremada Pascual i dues torrades amb xocolata negra Torres. Abans de tot, però, es tanca al bany durant vint minuts. Ningú no l'ha vista mai despentinada o amb els llavis sense pintar. En sortir està impecable, preparada per al que sigui. Ella sempre diu que arreglar-se és respectar els altres. Asseguda davant del fill, mentre aquest esmorza, no deixa de mirar-lo i pensar com n'és de guapo. L'acompanya després fins a la porta i mira si duu les sabates cordades. Quan sent que l'ascensor arriba al replà, tanca la porta i se'n torna a la cuina. Posa la ràdio ben alta, amb les notícies del matí. Sap que la jove està desperta i només ho fa per recordar-li que s'ha d'anar aixecant. Ella comença la feina a les nou però la Maria no deixa de recordar-li, sempre que pot, que al matí hi ha moltes coses a fer a casa. Com això d'esmorzar, per exemple. Fa quasi un any que ha vingut a viure amb ells i encara no ho acaba d'entendre. Què li costaria aixecar-se aviat i preparar l'esmorzar per al seu home? No li van ensenyar a casa seva que és això el que fan les dones com cal? Tan maco que seria esmorzar tots tres al matí... I el nen, aquest també. Mai no li diria ni mitja paraula, tot li està bé, pobrot. Si encara visqués el seu pare... La Maria sent com se li emboiren els ulls i se'ls eixuga mecànicament amb un faldó de la camisa que planxa. Ai, pobra de mi, ai, pobra de mi! La camisa neta! Apa, torna cap a la rentadora, casumdéna...

Feia anys que el seu home s'havia mort i ella s'havia hagut d'espavilar sola amb el nen, fill únic. Els germans i cunyades, ja se sap, al principi la venien a veure sovint, més tard ja van deixar de fer-ho. Ella volia anar-los a veure però mai no trobava el temps. Hi havia tantes coses a fer... I a més, també s'avorria una mica amb ells, eren gent de poble, no veien mai la televisió, no hi tenien res de què parlar. En canvi aquí, a ciutat, se sentia bé, viva i contenta. Podia cuidar el fill i podia veure cada dia les seves amigues, simpàtiques i xerrapetes, que trobava al mercat o al replà de l'edifici, i amb qui sempre s'hi avenia. No necessitava ningú més.

És veritat que ara havia sortit aquesta noia. A la Maria se li fa una arruga entre les celles quan pensa en la jove. És la primera arruga que té i ella no n'és pas conscient. Sempre ha presumit de bona cara i de pocs cabells blancs. En canvi l'altra... seca com un pal i amb uns cabells que fan pena. No té més de trenta-cinc anys i ja té els cabells grisos, qui s'ha vist. Si com a mínim anés a la perruqueria a tenyir-se'ls, com ho fa tothom. Però no, no i no, la noia no vol anar a la perruqueria. Diu que ella no es pensa disfressar. Esclar, no es pensa disfressar, però com caram ho deu haver fet llavors, per pescar el nen? Perquè és lletja com un pecat... I mira que la Maria ho ha provat tot, ha fet veure que no l'importa que visqui a casa seva o que sigui de família sense categoria. Tampoc no li demana res, ella es cuida de tot, de cuinar, de rentar i planxar la roba del nen, d'anar a comprar. A l'altra només li queda fer la neteja i cuidar-se de les seves coses. Poques sogres farien tant com la Maria... Fins i tot mira que n'és, de beneitona, ja li diuen, ja: el primer dia que la va portar a casa, li va dir amb la mà al cor que la dona del seu fill és la seva filla i que no se'n parli més. Esclar que no tenen res en comú i que l'altra és maleducada com ella sola. Una vegada la va sentir com se li queixava, al nen, pobrot, li explicava que l'havia renyat perquè no havia fregat prou bé els plats. Mira-te-la, ella, la senyoreta! Què voldria ara, que la Maria fregués els plats i tot? Com si no fes prou per tothom. Si fins i tot les amigues li diuen, nena, tu sí que ets bona persona, mira que voler aquesta hippy morta de gana a casa teva i posar-li un plat a taula... Quan estan soles elles dues quasi no es parlen, però a l'hora de sopar, la Maria els pregunta a tots dos com els ha anat el dia i coses d'aquestes. El nen es queda adormit al sofà davant de la tele i la seva dona se'n va a l'habitació enlloc de fer-li companyia. Quan sent que ella ha marxat, el fill també es desvetlla i se'n va. La Maria sospira mentre recorda les nits que s'ha hagut de quedar sola al menjador, mirant programes estúpids. Quant sacrificis ha de fer una mare per al bé del seu fill...

És l'últim mitjó que li queda. L'esquena li fa mal. Potser seria hora de pagar algú perquè planxi la roba del nen. O insistir-li a la jove, podria fer això per al seu home. El primer dia que li va dir ja li va contestar que ella no ha planxat mai i que tampoc no ho farà ara. Que la roba ja està bé sense planxar i que el seu home ja era prou guapo sense tants capritxos. Imagina't! Capritxos! Estira la planxa amb força i la boca li queda oberta en un crit que mai ningú no sentirà. El cable esparracat no havia resistit més les silencioses embranzides de l'electricitat. El fill trucarà en va per dir-li que havien decidit buscar un pis per anar a viure sols, perquè la Maria ja no contestarà al telèfon mai més.

Qui va matar a l'Assumpta?

 Feia més d'un any que s'havien separat i encara no podia evitar posar-se nerviós cada vegada que s'acostava l'hora de trobar-se. Havia tret la pols de tots els mobles del menjador i havia fregat el terra, encara que ella no hi entrava quasi mai. Havia posat espelmes perfumades i flors naturals a la taula. Crisantems blancs, carnosos i feixucs d'olor de terra humida. La pell se li estremeix en recordar vivament l'emoció de les primeres cites, quan va descobrir que a ella també li agradaven els crisantems.

La mirada li volta frenètica per tots els racons. Cada cosa ha d'estar al seu lloc. Camina fins a l'entrada i es torna a emmirallar per enèsima vegada. Es mossega una ungla i després se la mira desesperat. Tot està bé. Tot està bé. S'ho repeteix per dins mentre intenta seure, relaxar les espatlles i deixar de moure les cames.

El timbre l'agafa per sorpresa, a mig camí entre el sofà i la cuina, on la cafetera està engegada, a punt per fer el cafè. Dubta entre anar a obrir de seguida o arribar fins a la cuina i pitjar el botó verd. L'olor de cafè acabat de fer. Ella hi podria sucumbir. Poques coses l'apassionen tant com el cafè i ell ho sap. Avui jugarà fort. Se sent valent i enamorat. Deixa que el cafè amarri la tassa i l'aire a poc a poc mentre el timbre es torna a sentir, més llarg, més impacient.

La dona entra sense mirar-lo i es queda sota el marc de la porta del menjador.

– Encara no està preparada?

– I mira que fa una hora que li he dit que es vagi fent la maleta... L'aniré a buscar ara mateix. No vols pas seure i prendre un cafè? N'acabo de fer i en sobra.

– No. Pots anar a buscar-la o hi vaig jo?

– No, no, tranquil·la, ja hi vaig... Assumpta! Nena, va, que hi ha la teva mare! --ho diu sense moure's, amb veu normal, pregant per dins que la nena no s'hagi tret els auriculars i que continuï enganxada a la seva sèrie favorita--. Seu un moment, va, que deu estar vestint-se. No trigarà.

Se li acosta mentre ella, indecisa, comença a remenar la bossa de mà. Està tan a prop que pot sentir la seva olor, més forta que la dels crisantems. Acluca els ulls i es deixa electritzar per l'essència de la seva dona. Perquè encara ho és, encara és seva. Sempre ho serà. Està tan a prop que quasi la toca amb els llavis tremolosos. La respiració es para i la calor esdevé insuportable. El cor, embogit, vol sortir-li per la punta dels dits.

– Però què estàs fent!

L'empeny fort i ell s'agafa a la taula per no caure. Els crisantems es tomben i arrosseguen el gerro cap al marge. El soroll de la caiguda sembla explosiu en un escenari on els actors es mosseguen els llavis i els objectes no poden cridar. Trossos de vidre barrejats amb immensos capolls blancs s'eixamplen en una bassa inútil. Ells dos bufeguen amb pressa, com si l'aire s'hagués d'acabar. S'enfronten amb els ulls i cap d'ells no gosa moure's. Quatre ulls esmolats i freds. Quatre punys tancats, amb ungles que penetren en la carn i calmen els instints. Ell és el primer que els abaixa. S'ajup per recollir els vidres, però ella és més ràpida i agafa el tros més gros. Li intenta clavar a la cara però ell es defensa i només aconsegueix esgarrapar-li el canell. No li fa gens de mal i al principi no entén què són les gotes brillants que es formen sobre la pell blanca i llisquen cap avall, cada cop més ràpides i més grosses. Es queda hipnotitzat, seguint-les com cauen, una darrere l'altra, viscoses i lleugeres. Quasi les sent quan toquen el terra. Cada una desperta petits cercles concèntrics abans de diluir-se en l'aigua irremeiablement tèrbola.

Sent la porta petant i un pensament li creua el cap: No s'ha emportat la nena. No s'ha emportat la nena. No s'ha emportat la nena. La mala puta no s'ha emportat la nena.

El menjador, tan ordenat només uns minuts abans, ara sembla un camp de guerra. La guerra de sempre, entre el seu amor i el monstre que és ella. Mai no l'ha estimat, mai no l'ha volgut. Sempre l'ha rebutjat, sempre. Ha jugat amb ell, amb el seu cor, amb els seus sentiments. I els ha trepitjat amb les seves botes brutes. Les botes brutes. Sempre ho ha fet, sempre.

La imatge de la nena que apareix en algun pla de la realitat que ell no identifica de seguida, amb els auriculars en una mà i amb l'altra tapant-se la boca que crida i crida i crida, asfixia el poc espai que queda i es confon amb els vidres vermells que s'han multiplicat i han emplenat l'estança. Els punys de l'home cauen i cauen fins que tot es torna vermell. Fins que ningú més crida. Fins que el braç es cansa i ell cau a terra, esgotat i inert.

L'endemà, la dona el trobarà en la mateixa posició fetal, amb la seva millor camisa, sobre restes de crisantems pansits, somicant i acariciant els cabells ensangonats de la seva filla. I mentre ofegarà el crit per un parell de segons, decidirà que abans de tot s'ha d'endreçar el pis. Així que farà fora tots els pensaments molestos i, mansament, començarà a recollir els vidres del voltant.

Trenta anys després

 La Marta li porta vuit mesos. Ara ja no es nota. Quan tenien set anys i vivien a dues cases distància l'una de l'altra, sí que es notava, sobretot en la mida de les sabates: les mares els compraven les sabates a la mateixa botiga, sempre el mateix model i el mateix color, només que la Marta feia mig número més. Elles creixien i canviaven de número però el mig punt de diferència es mantenia.

El cambrer és jove i somriu quan deixa la tassa de cafè amb llet a la taula. Ella li contesta amb un altre somriure mecànic mentre es comença a sentir l'esquena rígida. Per on començar? És veritat que no s'han vist des de fa trenta anys però han mantingut el contacte durant tot aquest temps i saben moltes coses l'una de l'altra. Les essencials. Mai no han deixat d'enviar-se missatges per Nadal i pels respectius aniversaris.

Les dues viuen en un clima mediterrani, l'una a Califòrnia i l'altra a Itàlia, l'únic que a la Marta la torna boja el mar i l'Alice té fòbia a l'aigua. La Marta va tenir alguna relació més o menys estable i no té fills. L'Alice s'ha casat tres vegades i té quatre fills. La Marta fa de professora en un institut on els nens s'insulten, es peguen i a vegades es maten. L'Alice escriu en una revista de temàtica cultural que intenta dissimular la orientació política. El pare de l'Alice és mort i la mare de la Marta va sobreviure a un càncer. Una d'elles és creient i l'altra és atea. Una pren té i l'altra, cafè amb llet.

La Marta es mira l'Alice per sobre la tassa, mentre hi bufa a dins amb parsimònia. Saben pràcticament tot l'una sobre l'altra. I ara són aquí, en aquesta cafeteria, pretesament acollidora, enfonsades en butaques toves, les dues amb ungles pintades de negre i sabates de marca, després de trenta anys sense veure's. Pensa alguna cosa, va, afanya't, que l'avió surt d'aquí a dues hores i encara ni heu començat. De què podrieu parlar?

L'Alice s'alisa la faldilla i intenta no arronsar el front. Sap que és aquí on se li nota el primer senyal de neguit i fa temps que ha après a controlar-lo. Tot ho és concentrar l'atenció en els músculs del cap, sí, clar que és molt difícil i poca gent ho pot notar, però ella sí, i llavors, si et concentres en aquests músculs, sents com es distenen i tota la cara sembla que deixa d'estar tensa, encara que abans no eres conscient que la tenies tensa. La incomoda una mica el silenci de la Marta. Té els mateixos ulls grossos i profunds, però les galtes li han pujat molt i les parpelles s'han allargat de manera indiferentment felina. La pell de la cara és massa clara per ser autèntica i de cop entén el perquè de l'angúnia creixent que experimenta des del primer moment: no recorda haver vist mai la seva amiga maquillada. Així que era això. Clar que sí. El color és massa perfecte i no deixa veure què hi ha sota. Es sorprèn pensant què hi ha a sota i es pessiga la cuixa per recordar concentrar-se en el front.

La Marta s'ha acabat el té, per més a poc a poc que l'hagi glopejat, i ara no sap què fer amb les mans. Decideix ficar-se-les sota les cuixes i inclinar-se una mica cap endavant perquè l'Alice no ho noti. Encara que és difícil saber què en pensa l'Alice, darrere les ulleres de muntura vermella i els quatre collarets de colors que duu al voltant del coll. O són cinc? És igual, quines bestieses. Ara el que toca és centrar-se una mica i encetar un tema de conversa, abans que sigui massa tard. Per l'avió i per tot. Potser podria preguntar-li sobre els seus fills. És el tema més comú entre dones. A les que en tenen, els agrada que els hi preguntis. I segurament l'Alice s'esplaiarà i passaran l'hora que queda explicant meravelles. Quants anys deuen tenir ara? Potser ja no són tan nens... I a més... les mares són tan subjectives quan parlen dels fills... segur que li dirà que tots són uns genis. No, no és gaire bona idea.

El cambrer hi torna perquè l'Alice li ha demanat un altre cafè amb llet. Fa el mateix somriure, ni un mil·límetre més ample o més estret. Les dues dones també li somriuen. Per la finestra del costat es veuen els avions que s'enlairen. L'Alice viatja pels Estats Units i li ha demanat a la Marta de trobar-se a l'aeroport on fa escala. Quan eren petites, cada matí a les set i quaranta en punt es presentava a ca la Marta, on la feien esperar fins que aquesta trobava els mitjons o el llibre de geografia. El passadís que començava a l'entrada li semblava molt llarg i les ombres dels pares i del germà gran de la seva amiga li semblaven llunyanes i emboirades. A vegades aconseguia estar de morros fins a la cantonada on havien de creuar el carrer. Encara que la Marta mai no s'hagués adonat que potser fer-la esperar no era la millor mostra d'amistat. Quan tornaven de l'escola, una de les dues mares els havia de cridar per la finestra perquè deixessin de xerrar i tiressin cap a casa. No hi manera de recordar de què parlaven. Com ha perdut la memòria... I ara, mira-te-la aquí, tan seriosa, tan callada, com si mai no hagués trencat cap plat. Potser li hauria de preguntar pels pares. Encara deuen ser vius. No li ha escrit mai que s'hagin mort. I si estan morts i no vol parlar d'això? Millor buscar altres temes, fa tant que no s'han vist que no han d'espatllar la trobada amb coses desagradables. I el germà? Encara deu viure amb ella? Saps què, aquestes coses són delicades, no es poden parlar en un aeroport, amb presses. Gira el cap i li ensenya a la Marta l'avió que està aterrant. Sí, noia, el temps passa tan ràpid.

La Marta voldria preguntar a l'Alice si està bé amb el seu tercer marit, però no està segura si és el tercer o el quart. Tampoc no recorda el seu nom. Podria fer una pregunta no específica, com ara estàs bé amb el teu home, però li sembla que l'altra s'ho podria agafar malament si no hi està bé. I si hi està bé i li explica què és el que la fa estar tan bé, segurament la farà sentir com una vella amargada, incapaç de conviure amb ningú més de tres mesos, i encara. Ho sabrà això l'Alice, que ella viu sola? Ara mateix no està segura que li ho hagi dit. En fi, millor deixar-ho córrer. Hi ha tantes altres coses per recordar juntes. L'escola, els professors, els altres amics... Per cert, què se'n deu haver fet de...

L'Alice s'ha acabat el segon cafè amb llet i troba que la Marta ha canviat molt. Tant que no sap de què parlar-hi. Per correus era molt més fàcil, un parell de cops a l'any, algun esbos d'alguna cosa important que els hagi passat i tot semblava que continuava igual com quan tenien set o catorze anys i anaven i tornaven de l'escola juntes. Es tenien molta confiança. Des de petites i fins ara. Les trobades després de tants anys sempre són difícils. La interacció física enterboleix les idees i estàs més pendent de les arrugues de la teva amiga que del que diu. Potser si recordessin coses de la infància... Segur que sí. Com aquella vegada que se li van caure les claus en el forat de les clavegueres i... Te'n recordes, Marta, d'aquella vegada...

Han obert la boca les dues de cop i l'han tancat també de cop. Riuen una mica forçat, per dissimular l'angoixa cada cop més accentuada, per més que inexplicable.

La Marta mira el rellotge de la paret i deixa que l'Alice ho noti. L'Alice canvia de postura i es toca els collarets. Potser sí que aquesta trobada ha estat una mala idea. No sap qui caram és aquesta dona embotida en un vestit massa estret i amb els cabells de color lila. Qui ha vist mai una vella amb els cabells de color lila? I el tatuatge, sí, aquella àguila o ves a saber quina mena d'ocell que li tapa tot el canell. No li deu fer vergonya anar així a classe? Què deuen pensar els alumnes d'ella? Sense saber què dir, fa un comentari afalagador sobre el nou pentinat que la rejoveneix i la Marta se la mira com si li hagués dit que acaba de venir de Mars. Li ho diu perquè de veritat li agrada aquell color espantós que li ha quedat després d'emborratxar-se, tenyir-se'l de blau i intentar arreglar-ho amb un bany de color marró ? O se'n li fot? Quin misteri, aquesta nova Alice. Amb les seves mitges negres, les ulleres, les sabates de taló i els collarets. Segur que s'ha fet alguna operació, com a mínim a la cara. Està massa prima per no tenir arrugues. A Europa es gasten fortunes en cirurgia estètica. I l'Alice, amb tots els seus fums d'escriptora, segur que no s'ha casat per tercera vegada només escrivint. O quarta, ves a saber.

L'Alice demana el tercer cafè amb llet i la Marta diu que potser els hauria de portar el compte també, no fos cas que faci tard a l'embarcament. No, no, dona, què dius, encara tinc temps, protesta sense gaire convicció. Evita mirar el rellotge de polsera però a la finestra es reflecteix el de paret, amb les hores grosses i blanques, el que la Marta mira cada dos per tres. Tampoc es tracta d'avorrir-se.

Mira, ja ha començat a ploure. Les gotes mandroses rellisquen en silenci darrere el vidre gruixut i les dues amigues les miren al mateix temps. És l'única cosa que estan mirant al mateix temps des que s'han trobat. De fet, des de fa trenta anys, per ser més exactes. L'Alice ressegueix amb l'index el camí d'una de les gotes. El front se li arronsa i els ulls se li empetiteixen darrere unes parpelles cansades i fràgils. Recorda com els agradava mirar la pluja quan eren petites. Recorda les sabates negres de xarol que es feien malbé amb la humitat i com havien de córrer com boges quan el cel començava a enfosquir-se per no mullar-se-les. La Marta aixeca la mà per tocar el vidre. La sensació de fred la transporta en un altre temps, davant d'una altra finestra. Elles dues, amb els uniformes d'escola, mitjons blancs i sabates negres, de xarol, enfilades a l'ampit de la finestra, amb les cames juntes i les cares vermelles, parlant del noi amb la bicicleta verda i escrivint el seu nom al vidre entelat, mentre a l'altra banda del món udolen la pluja, el vent i la solitud.

S'aixequen les dues a la vegada i s'agafen de les mans mentre es diuen a reveure, no perdem el contacte, necessitem tornar-nos a veure més sovint, com passa el temps, i coses per l'estil, que sonen convincents i tenen el gran benefici de desdramatitzar el moment. Cap de les dues no es gira. Cap de les dues no guarda la més petita esperança que algun dia es tornaran a veure o que el temps retrocedirà. Així i tot, les dues s'allunyen amb el mateix immens somriure, sentint els peus adolorits dins d'incòmodes sabates de xarol negre i les galtes vermelles de fred i felicitat.

Paraules perdudes

Oh, no, oh, no. Ara no, si us plau.

La pantalla del telèfon no para de parpellejar amb la seva llum verda de malastrugança. L'home té el front suat i els ulls se li acluquen involuntàriament. Ha d'acabar el conte abans de dues hores i li'n falta més de meitat. Al ritme que va, des d'ahir al matí, necessitaria dos dies més.

El telèfon ha fet una pausa. Efímera. Perquè hi torna, amb forces noves, una llum encara més verda i una vibració sonora que li forada la caixa toràcica com si fos un martell pneumàtic. Estira el braç i l'agafa amb una esgarrifança. El nom de la seva dona també parpelleja. Mira el rellotge de paret, sense recordar que l'hora surt també a sobre el nom que parpelleja. És mitja nit i ella hauria d'haver arribat fa força estona. Mira el telèfon. Potser l'hauria de despenjar.

Sí.

Em sembla que he matat algú.

Per què ho dius, això?

Que em sents? Et dic que que he matat algú. La veu llunyana sembla una mica més a prop. O només una mica més irritada.

Ja. Et sento. I per això pregunto com ho saps?

Silenci de cinc segons. Perquè estic al cotxe i davant meu hi ha una persona estirada a terra.

Silenci de quatre segons. Com ho saps que està morta?

No crec que fingeixi.

Doncs truca la policia.

Silenci de nou segons. Pip-pip-pip-pip. A l'altre costat no hi ha ningú. Han penjat. Es frega el cap i pensa que potser hauria d'haver dit alguna altra cosa. Ni idea quina. Millor tornar a la feina.

Al cap de tres minuts, ni un de més, ni un de menys, la porta s'obre a poc a poc, com empesa per una brisa suau. La dona hi entra. No diu res. Porta els cabells ben pentinats, una brusa escotada i els ulls encesos. Se li acosta, s'asseu a la cadira de l'altre costat de la taula, just davant d'ell, el mira amb tristesa, treu la pistola de la butxaca de la jaqueta negra, la carrega i dispara. Ho fa tot seguit, sense pausa, ni dubte. La sang esquitxa de vermell la pantalla de l'ordinador i la llum verda del mòbil que fa tres minuts que anuncia un altre sms ignorat. L'escriptor s'eixuga la sang de la cara amb la mà esquerra i continua teclejant, obviant, un cop més, el cadàver de la seva dona:

Ara no, si us plau.

La ciudad de las ventanas cerradas

En Nueva York casi todas las ventanas son fijas. Esto quiere decir que no se pueden abrir. Nunca.

Las que todavía se abren son las de guillotina. No tengo ni idea si el nombre es correcto, pero es el único que les corresponde. Las personas en condiciones físicas normales renuncian antes de intentar abrirlas y lo hacen porque pesan demasiado, porque es necesario hacer equilibrios extraños para aguantarlas con una mano mientras las levantan con otra y porque casi siempre debajo hay un mueble que hace que el acceso sea casi imposible. El miedo de que, para abrir una ventana, acaben con la cabeza separada del resto del cuerpo y rodando sobre el asfalto manchado de escupitajos, hace que la gran mayoría de humanos decidan asfixiarse según todas las normas de seguridad dentro de los apartamentos antes que tocarla.

La explicación de que nadie abra las ventanas es el aire de fuera, que es contaminado, caliente y maloliente. La culpa de que el aire de fuera sea contaminado, caliente y maloliente la tienen los aparatos de aire acondicionado que la gente que vive dentro de los apartamentos con ventanas cerradas necesita para vivir. Todo es un círculo vicioso. Los aparatos de aire acondicionado hacen que el aire sea irrespirable. El aire irrespirable hace que la gente tenga las ventanas cerradas. Las ventanas cerradas hacen que los aparatos de aire acondicionado funcionen sin cesar, en estado de permanente y gris provocación a las leyes del universo conocido.

En Nueva York la gente cumple sus rutinas en el lado de fuera de las ventanas cerradas: de casa al trabajo, del trabajo en el súper o en el bar, del súper o del bar en casa. Detrás de las ventanas cerradas puede ser que la gente de Nueva York viva sus fantasías, sus penas, sus sueños o sus pesadillas. Como nadie lleva ninguna sonrisa o lágrima puesta cuando sale a la calle, no tenemos indicios de vida más allá de las ventanas. De hecho, nadie tiene ni idea de que hay detrás de los aparatos de aire acondicionado y de las ventanas cerradas de Nueva York.

La ciutat de les finestres tancades

A Nova York quasi totes les finestres són fixes. Això vol dir que no es poden obrir. Mai.

Les que encara s'obren són les de guillotina. No tinc ni idea si el nom és correcte, però és l'únic que se'ls escau. Les persones en condicions físiques normals renuncien abans d'intentar obrir-les i ho fan perquè pesen massa, perquè és necessari fer equilibris estranys per aguantar-les amb una mà mentre les aixequen amb una altra i perquè quasi sempre a sota hi ha un moble que fa que l'accés hi sigui arriscat i feixuc. La por que, per obrir una finestra, acabin amb el cap separat de la resta del cos i rodolant sobre l'asfalt tacat d'escopinyades, fa que la gran majoria d'humans decideixin asfixiar-se amb totes les normes de seguretat a dins dels apartaments abans que tocar-la.

L'explicació de perquè ningú no obre les finestres és l'aire de fora, que és contaminat, calent i pudorós. La culpa de que l'aire de fora sigui contaminat, calent i pudorós la tenen els aparells d'aire condicionat que la gent que viu a dins dels apartaments amb finestres tancades necessita per viure-hi. Tot és un cercle viciós. Els aparells d'aire condicionat fan que l'aire sigui irrespirable. L'aire irrespirable fa que la gent tingui les finestres tancades. Les finestres tancades fan que els aparells d'aire condicionat funcionin sense parar, en estat de permanent i grisa provocació a les lleis de l'univers conegut.

A Nova York la gent compleix les rutines a la banda de fora de les finestres tancades: de casa a la feina, de la feina al súper o al bar, del súper o del bar a casa. Darrere les finestres tancades pot ser que la gent de Nova York visqui les seves fantasies, les seves penes, els seus somnis o els seus malsons. Com que ningú no porta cap somriure o cap llàgrima a sobre quan surt al carrer, no tenim indicis de vida més enllà de les finestres. De fet, ningú no té ni idea què hi ha darrere dels aparells d'aire condicionat i de les finestres tancades de Nova York.

Recordant el futur

Crec que es deia Josep. O potser Joan? No posaria la mà al foc per cap dels dos però m'inclino més per Josep. Quan ens vam conèixer devia tenir ja uns seixanta anys ben portats. Anava de viatge a un país políticament exòtic amb la Pilar. A la Pilar sí que la recordo, cosa estranya perquè només la vaig veure dues vegades a la meva vida i l'únic que en vaig saber més tard va ser que s'havia mort. La Pilar era rodanxona i blanca, i tota ella desprenia una olor suau de cuina neta i sopa de carbassó. Quan em vaig assabentar que s'havia mort, a través d'en Josep, com no podria ser de cap altra manera, em va passar una cosa que encara ara no entenc, per més anys que hagin passat: durant uns dies, o potser mesos, vaig tenir la Pilar rondant per casa meva, més aviat xerraire i alegre, però al cap i a la fi, una mica molesta. No ens coneixíem tant com per tenir-nos molta confiança, però ella semblava trobar-se a gust al meu costat, voltant i rondinant sense parar: entre les cassoles que eren massa noves i s'enganxaven i les cortines que eren massa transparents i deixaven passar el sol, em tenia ben distreta i, fins i tot, un pel amoïnada. No entenia la dèria que li havia agafat per venir-me a visitar si no érem família, ni amigues, ni res. Li vaig escriure a en Josep per demanar-li'n consell però ell no em va contestar. Només m'escrivia postals per Nadal. Si no era Nadal, en Josep no existia. O potser existia en un món paral·lel que només s'entrecreuava amb el meu aquell únic dia de l'any. Tornant a la Pilar: al final, quan ja estava cansada de veure-la en cada racó per on passava, amb el seu vestit blanc i la seva olor de sopa de carbassó, vaig decidir ignorar-la. En definitiva, ja estava morta i, de viva, tampoc no havíem tingut gaire tracte, per tant no calia sentir-me culpable de res. Suposo que ho va notar i no s'ho va agafar gaire bé, perquè un dia em vaig sorprendre a mi mateixa trobant-la a faltar. La Pilar havia desaparegut de cop, sense acomiadar-se'n, ni avisar, igual com havia vingut. Haig de dir que em vaig entristir en adonar-me'n: al cap i a la fi, feia molt bona olor.

Us explicava doncs la història d'en Josep. Deixem-ho en Josep, així no perdré el fil cada vegada que intenti recordar com es deia. En Josep era baixet, de cabells blancs i un somriure de nen entremaliat. Ens vam conèixer en aquell país exòtic que us deia i, des de llavors, ell, que vivia a uns cent kilòmetres de casa meva en la vida real, em va començat a enviar una postal per cada Nadal. No hi va fallar cap any. Era més puntual que el calendari gregorià. Quan trobava la postal a la bústia sabia que faltava just una setmana per les festes. Perquè això sí que ho tenia, a part de puntual: era matiner. Massa. Sempre em donava records per al meu home i per als meus fills, però mai no esmentava la meva sogra, que també havia conegut el segon dia que ens vam trobar i que per casualitat va ser el dia del meu casament. No sé si era per això que em queia bé. En fi. A poc a poc, a base de puzzles inacabats de frases lacòniques i de suposicions que creixien a la marejadora velocitat d'una per any, vaig deduir que ell i la Pilar eren parella. Però sense viure-hi junts. Que eren amants, vaja. Després la Pilar es va morir i jo la vaig tenir instal·lada a casa meva durant una bona temporada, però mai no em va explicar res sobre la seva relació. De fet, es limitava a somriure i fer olor de sopa de carbassó, ara que hi penso. Potser no va dir ni mitja paraula mentre s'estava a casa, ves per on. Potser em vaig inventar totes les crítiques que em feia? Mala memòria, noia.

Més tard vaig descobrir que a en Josep li agradava molt viatjar i que cada any, com qui no vol, es perdia pels mons de Déu. Uns quants anys després de morir-se la Pilar, les postals eren més breus que de costum i els versos més senzillets, per no dir directament que els faltava qualsevol gràcia. Ah, esclar: m'havia oblidat de dir-vos que en Josep escrivia sempre en versos, i això tenia mèrit perquè cada any eren diferents encara que diguessin el mateix. El contingut era igual, el que comptava era que rimi. A mesura que el temps tancava el forat negre que la Pilar havia deixat enrere, les postals també tornaven al seu to acostumat i jovial. I jo anava completant la història de l'home que feia versos un cop a l'any per recordar als altres la seva etèria existència.

Vaig saber que era capellà. I es veu que sempre ho havia estat, fins i tot quan era l'amant de la Pilar i quan viatjava amb una motxilla a darrere l'esquena als indrets més amagats del planeta, sembrant somriures i recollint adreces. Fins i tot quan es llepava els llavis i quedava en èxtasi davant del plat de sopa de carbassó de la seva parella. Fins i tot quan feia versos infantils que escrivia a mà en postals de Nadal. Sempre ho havia estat. D'alguna manera a mi, que sóc atea, em va doldre el silenci de la Pilar: tant de temps a casa meva i no va poder explicar-me que en Josep era religiós, i quin religiós!

Fa pocs dies, mentre estava endreçant la casa per falta de motivació per sortir-ne, em vaig adonar --i no pregunteu quin va ser el factor detonant, perquè no tinc ni punyetera idea-- que érem al juny i que el Nadal passat no havia rebut cap postal d'en Josep. Vaig seure i vaig començar a rumiar. Va ser l'últim Nadal o el d'abans que va deixar d'escriure? O potser ja fa molt més? No podia aconseguir cap prova perquè tinc el mal costum de llençar tot el llast que em fa recordar que ja no sóc cap noieta i que millor passar ràpid per davant del miralls quan tinc les ulleres posades. Per tant no havia guardat cap postal. Em devia semblar que anirien arribant per sempre més, amb la mateix puntualitat i bonhomia. Així que em vaig quedar totalment ensopida quan vaig entendre que al meu cap no quedava cap record de quan havia rebut l'última postal. La memòria ja no era el meu punt fort i el que abans semblava l'eternitat de la rutina s'havia transformat en un segon en un gran globus que perdia l'aire mentre s'esfumava entre els núvols. Ves a saber si en Josep era real o si me l'havia inventat. O si l'havia somiat en alguna de les llargues nits quan desitjava tenir molts, moltíssims fills, germans, pares, cosins, cunyats, tiets i amics.

Estava ja a punt de tornar a la neteja inútil i mecànica de la casa quan vaig notar que la cortina del menjador s'estava inflant com si una tempesta silenciosa acabés d'esmunyir-se per la finestra. No vaig tenir temps de pensar que la finestra era tancada. En Josep va sortir de darrere, amb el somriure més infantil que li hagi vist mai, una americana blanca, un puro sense encendre entre els dits i una rosa vermella a la butxaca. Abans que pugui manifestar la meva sorpresa, va anar directe cap a l'armari on guardava las cassoles noves, el va obrir i va donar la mà a la Pilar per ajudar-la a sortir. Quan vaig sentir l'olor de sopa de carbassó, vaig aixecar resignada les espatlles: segur que aquesta parella pensava passar uns quants dies a casa meva.

El círculo abierto

El último día de vacaciones. El árbol apoyado en el alféizar de la ventana me enmarca la imagen del paraíso que me ayudará a sobrevivir hasta el próximo año. Abro la puerta y la veo, quieta y blanca, medio escondida detrás de unos matorrales. Hace horas que ronda y, aunque sé que no debería hacerlo, dejo abierto y me retiro un poco. Perfectamente consciente de que, si quiere, me seguirá. Y lo hace. Entra poco a poco, oliendo y frotándose a los muebles, en círculos cada vez más amplios. De vez en cuando me mira y yo me limito a mantenerme a una distancia respetuosa pero lo suficientemente corta como para hacerle saber que es bienvenida. No es mi casa, pero las dos podemos imaginar que aquel es nuestro lugar, aunque sea por unos pocos momentos. El lugar que siempre habíamos soñado y que, de vez en cuando, podemos tocar y dejar que nos toque. Un salto rápido a la cama y un momento dentro del armario, comprobando la suavidad de las mantas. Antes de salir por la puerta todavía abierta, se frota a mis piernas con más insistencia y menos prisa. De alguna manera sé que entre yo, ella y la habitación del árbol apoyado en el alféizar de la ventana, se ha establecido un vínculo. Todavía no sé de qué tipo pero tengo suficiente con saborear el vacío de la despedida que, ahora mismo, tiene otro sabor, más ácido y también más dulce. Trajino maletas hacia el coche e intento almacenar lo más adentro que puedo el aire de libertad que he respirado durante los últimos cuatro días. Abro los pulmones, insaciables de la vida que encuentro en este pueblo perdido cada primavera. Me olvido de cerrarlos al ver a mi nueva amiga volviendo. No la esperaba. El círculo se había cerrado, yo tenía que marchar y ella ya me había regalado un inolvidable instante de pura felicidad. Pero resulta que no era verdad, y nada se había cerrado. La gata volvía con uno de sus hijos en la boca. Suelto un pequeño grito de sorpresa y ella, con una expresión de confianza total, me lo deja a los pies, mientras se estira en el suelo. El pequeño busca la leche de su madre. Ella me mira. Y yo, una vez más, entiendo que nada se acaba y que el mundo está lleno de misterios maravillosos que sólo esperan que les abramos la puerta.

El cercle obert

L'últim dia de vacances. L'arbre assegut a l'ampit de la finestra m'emmarca la imatge del paradís que m'ajudarà a sobreviure fins l'any vinent. Obro la porta i la veig, quieta i blanca, mig amagada darrere uns matolls. Fa hores que hi volta i, encara que sé que no ho hauria de fer, deixo obert i em retiro una mica. Perfectament conscient que, si vol, em seguirà. I ho fa. Entra a poc a poc, olorant i fregant-se dels mobles, en cercles cada cop més amplis. De tant en tant em mira i jo em limito a mantenir-me a una distància respectuosa però prou curta com per fer-li saber que és benvinguda. No és casa meva, però les dues podem imaginar-nos que aquell és el nostre lloc, encara que sigui per uns pocs moments. El lloc que sempre havíem somiat i que, de tant en tant, podem tocar i deixar que ens toqui. Un salt ràpid al llit i un moment a dins de l'armari, comprovant la suavitat de les mantes. Abans de sortir per la porta encara oberta, es frega de les meves cames amb més insistència i menys pressa. D'alguna manera sé que entre jo, ella i l'habitació de l'arbre assegut a l'ampit de la finestra, s'ha establert un lligam. Encara no sé de quin tipus però tinc prou d'assaborir la buidor del comiat que, ara mateix, té un altre gust, més àcid i també més dolç.

Tragino maletes cap al cotxe i intento emmagatzemar al més a dins que puc l'aire de llibertat que he respirat durant els últims quatre dies. Obro els pulmons, insaciables de la vida que trobo en aquest poble perdut cada primavera. M'oblido de tancar-los al veure la meva nova amiga tornant. No l'esperava. El cercle s'havia tancat, jo havia de marxar i ella ja m'havia regalat un inoblidable instant de pura felicitat. Però resulta que no era veritat, i res no s'havia tancat.

La gata tornava amb un del seus fills a la boca. Deixo anar un petit crit de sorpresa i ella, amb una expressió de confiança total, me'l deixa als peus, mentre s'estira a terra. El petit busca la llet de la seva mare. Ella em mira. I jo, un cop més, entenc que res no s'acaba i que el món està ple de misteris meravellosos que només esperen que els obrim la porta.

Contes

1

Recordo un dia qualsevol, de principis d'estiu. Ella m'ho explica, capcota i amb la seva veu més rovellada, la dels grans drames, i jo intento mantenir els ulls fixos en la trajectòria que previsiblement seguiran els seus quan deixi de parlar i els aixequi de terra. Quan això passi --que pot ser en qualsevol moment-- m'hi ha de trobar. Sense vacil·lacions, sense dubtes. Necessita una base on ancorar la seva inquietud i no li puc fallar. Em mantinc superficialment quiet i fiable. A la butxaca sento la lleugera punxada del llapis que sempre porto a sobre però que no puc fer servir mentre ella plora perquè seria una terrible falta de sensibilitat. Els ulls ben oberts, les mans calmades. L'únic que em permeto és esbossar mentalment l'escena, tornant sobre els detalls essencials i resseguint-los amb imaginàries ratlles gruixudes que, més tard, m'ajudaran a plasmar el conte. L'escolto només a mitges perquè fa molt que la conec i sé que fa servir paraules sobreres quan està nerviosa. Els til·lers encara florits. La mestra de la nena. La bicicleta recolzada a la vorera. El vidre del cotxe, brut de pol·len. I, a l'últim, la visió fugissera del llangardaix, al mig del carrer, il·luminat per un sol intens, un llangardaix gros, massa gros, incomprensiblement gros, aixecat sobre les potes de darrere. Girat cap al cotxe. I, de cop, el cruixit. L'inacabable cruixit que emmudeix el soroll de la frenada. Ple de sucs verds. Ple de vida que s'escapa, gemega, vomita i explota. Uns dits metàl·lics que esqueixen, lentament, dia rere dia, l'estómac de la meva dona.

Ha acabat de parlar i m'està mirant directament a la cara. Li veig les llàgrimes, silencioses i transparents, com se succeeixen en un ritme més ràpid, deixant sobre les seves galtes solcs humits, perfectament perfilats. No goso moure'm encara.

Feia mesos que havia matat el llangardaix i, per més que li agradés compartir les seves històries amb mi, aquesta havia trigat a explicar-me-la. Era de les dures. De les que necessites deixar passar temps abans que puguis recordar-te'n voluntàriament. De les que surten sense avisar, sobretot a la nit, en el moment just quan intentes trobar una imatge tranquil·litzadora que t'acompanyi fins a la porta que separa la realitat dels complicats laberints de la inconsciència, i més enllà, si pogués ser.

Anem a dormir. Cadascú en el seu costat del llit, com temerosos d'embrutir amb tactes el fràgil i humit equilibri de la innocència.

2

L'endemà em desperta amb un petó. Tímid i llarg. He dormit malament, una son xopa de somnis absurds. Però el petó em refresca de cap a peus, emplenant cada racó del meu cos amb desvergonyida felicitat. Mai no celebrem els dies dels sants, però avui ella decideix recordar-se del meu, és Sant Jaume, estimat, em xiuxiueja només d’obrir els ulls, mig rient, mig adormida. És dia de festa i no ens hem de llevar encara. Les meves mans la busquen amb l’alegria de qui té per necessitat suprema no despertar sol. Un dia més. Un dia guanyat a la foscor.

Esmorzem davant del balcó obert. El plàtans de La Devesa es deixen mimar per l'olor d’herba tallada. Ella té la mà descansant sobre la meva i el cafè acabat de fer es reflecteix en els seus ulls. A vegades, el món sembla estranyament perfecte, em diu, i les paraules regalimen dolçament dels seus llavis.

En algun lloc de darrere els arbres neix, entrebancat, un tro. No és res de l'altre món, més aviat el percebo com inconsistent i erràtic. Molt més a prop, el crit del telèfon acaba de trencar el miratge. Als ulls del color del cafè acabat de fer de la meva dona tremola una ombra gris. Sense saber com, abans que ella es quedi muda i el telèfon li caigui de la mà, el cruixit de la mort m'obre les entranyes. La imatge dels nostres fills atrapats entre la ferralla ensangonada del tren em colpeja sense pietat les temples, cada cop més ràpid.

3

Un altre dia. Avui podria escriure l'epitafi dels fills que se'm van morir el dia del meu sant en un accident de tren. O podria despertar la meva dona i prendre'ns junts un cafè davant del balcó obert, mirant els plàtans de La Devesa. També podria deixar la llibreta i el llapis per una estona, sortir al pati, parlar amb la gent i intentar esbrinar quin dia de la setmana som. Fer com si això importés a algú. Podria pitjar el botó vermell del costat de la butaca i esperar fins que arribi la infermera. No sé pas quin dia som però sé quina infermera vindrà. Les conec pels passos: cadascuna té la seva manera de caminar, més o menys recta, més o menys frustrada, més o menys cansada. Cada pas sona diferent pels passadissos que separen les habitacions. Des de dins, nosaltres, els habitants de les coves, els sabem reconèixer. Hem aprés a endevinar quina porta s'obrirà, quin tipus de somriure o de ganyota hi haurà darrere la porta, quina serà la primera paraula que se sentirà. Ens identifiquem els uns als altres pels sorolls amb què rebem les infermeres.

Avui podria deixar la llibreta i el llapis. Podria sortir i parlar amb la gent. Segurament hi ha gent a fora. Els veig sovint des de la finestra. O podria escriure un conte. Un conte sobre la meva dona i els meus fills. Com si de veritat n'hagués tingut.

Em miro les mans i les veig arrugades i marrons. No reconec aquestes venes seques, no poden ser meves. Sóc tan vell i fa tant de temps que estic esperant per travessar el llindar, que ja no estic segur de res. Les infermeres diuen que sóc el més vell de la residència. A vegades ensenyen amb el dit la meva finestra a la gent de pas, els que venen amb roba nova i miren cap amunt, els que no s'hi queden. M'agradaria poder recordar algun conte dels que escrivia abans. Hi va haver un temps que n'escrivia molts. Potser em guanyava la vida escrivint. O potser només escrivia per no parlar. Ves a saber. Em sembla recordar un conte sobre els fills que es van morir el dia del sant del pare en un accident de tren. Em sembla recordar que vaig estimar una dona amb els ulls del color del cafè acabat de fer. No recordo com era. Ni quan es va morir. També podria ser que me l'hagués inventat, aquesta dona, i que mai no hagués viscut fora de la residència. Que hagués nascut aquí, jo. Qui ho pot recordar, tot això? Quina importància pot tenir recordar-ho o no?

Segurament cap ni una. Algun dia passaré per la porta i no en quedarà cap record per acompanyar-me. Llavors sí que hauré arribat. Al final del conte.

4

Potser l'últim dia. Està enfilat a l'ampit de la finestra. Té uns ulls petits i marrons. El cap aixecat, en espera. Una cua massa llarga, quieta. El cos verd. La panxa se li infla i desinfla en un ritme vertiginós. Em mira. El miro.