diumenge, 4 d’octubre de 2015

Paraules perdudes

Oh, no, oh, no. Ara no, si us plau.
La pantalla del telèfon no para de parpellejar amb la seva llum verda de malastrugança. L'home té el front suat i els ulls se li acluquen involuntàriament. Ha d'acabar el conte abans de dues hores i li'n falta més de meitat. Al ritme que va, des d'ahir al matí, necessitaria dos dies més.
El telèfon ha fet una pausa. Efímera. Perquè hi torna, amb forces noves, una llum encara més verda i una vibració sonora que li forada la caixa toràcica com si fos un martell pneumàtic. Estira el braç i l'agafa amb una esgarrifança. El nom de la seva dona també parpelleja. Mira el rellotge de paret, sense recordar que l'hora surt també a sobre el nom que parpelleja. És mitja nit i ella hauria d'haver arribat fa força estona. Mira el telèfon. Potser l'hauria de despenjar.
Sí.
Em sembla que he matat algú.
Per què ho dius, això?
Que em sents? Et dic que que he matat algú. La veu llunyana sembla una mica més a prop. O només una mica més irritada.
Ja. Et sento. I per això pregunto com ho saps?
Silenci de cinc segons. Perquè estic al cotxe i davant meu hi ha una persona estirada a terra.
Silenci de quatre segons. Com ho saps que està morta?
No crec que fingeixi.
Doncs truca la policia.
Silenci de nou segons. Pip-pip-pip-pip. A l'altre costat no hi ha ningú. Han penjat. Es frega el cap i pensa que potser hauria d'haver dit alguna altra cosa. Ni idea quina. Millor tornar a la feina.

Al cap de tres minuts, ni un de més, ni un de menys, la porta s'obre a poc a poc, com empesa per una brisa suau. La dona hi entra. No diu res. Porta els cabells ben pentinats, una brusa escotada i els ulls encesos. Se li acosta, s'asseu a la cadira de l'altre costat de la taula, just davant d'ell, el mira amb tristesa, treu la pistola de la butxaca de la jaqueta negra, la carrega i dispara. Ho fa tot seguit, sense pausa, ni dubte. La sang esquitxa de vermell la pantalla de l'ordinador i la llum verda del mòbil que fa tres minuts que anuncia un altre sms ignorat. L'escriptor s'eixuga la sang de la cara amb la mà esquerra i continua teclejant, obviant, un cop més, el cadàver de la seva dona:
Ara no, si us plau.