Qui va matar a l'Assumpta?

 Feia més d'un any que s'havien separat i encara no podia evitar posar-se nerviós cada vegada que s'acostava l'hora de trobar-se. Havia tret la pols de tots els mobles del menjador i havia fregat el terra, encara que ella no hi entrava quasi mai. Havia posat espelmes perfumades i flors naturals a la taula. Crisantems blancs, carnosos i feixucs d'olor de terra humida. La pell se li estremeix en recordar vivament l'emoció de les primeres cites, quan va descobrir que a ella també li agradaven els crisantems.

La mirada li volta frenètica per tots els racons. Cada cosa ha d'estar al seu lloc. Camina fins a l'entrada i es torna a emmirallar per enèsima vegada. Es mossega una ungla i després se la mira desesperat. Tot està bé. Tot està bé. S'ho repeteix per dins mentre intenta seure, relaxar les espatlles i deixar de moure les cames.

El timbre l'agafa per sorpresa, a mig camí entre el sofà i la cuina, on la cafetera està engegada, a punt per fer el cafè. Dubta entre anar a obrir de seguida o arribar fins a la cuina i pitjar el botó verd. L'olor de cafè acabat de fer. Ella hi podria sucumbir. Poques coses l'apassionen tant com el cafè i ell ho sap. Avui jugarà fort. Se sent valent i enamorat. Deixa que el cafè amarri la tassa i l'aire a poc a poc mentre el timbre es torna a sentir, més llarg, més impacient.

La dona entra sense mirar-lo i es queda sota el marc de la porta del menjador.

– Encara no està preparada?

– I mira que fa una hora que li he dit que es vagi fent la maleta... L'aniré a buscar ara mateix. No vols pas seure i prendre un cafè? N'acabo de fer i en sobra.

– No. Pots anar a buscar-la o hi vaig jo?

– No, no, tranquil·la, ja hi vaig... Assumpta! Nena, va, que hi ha la teva mare! --ho diu sense moure's, amb veu normal, pregant per dins que la nena no s'hagi tret els auriculars i que continuï enganxada a la seva sèrie favorita--. Seu un moment, va, que deu estar vestint-se. No trigarà.

Se li acosta mentre ella, indecisa, comença a remenar la bossa de mà. Està tan a prop que pot sentir la seva olor, més forta que la dels crisantems. Acluca els ulls i es deixa electritzar per l'essència de la seva dona. Perquè encara ho és, encara és seva. Sempre ho serà. Està tan a prop que quasi la toca amb els llavis tremolosos. La respiració es para i la calor esdevé insuportable. El cor, embogit, vol sortir-li per la punta dels dits.

– Però què estàs fent!

L'empeny fort i ell s'agafa a la taula per no caure. Els crisantems es tomben i arrosseguen el gerro cap al marge. El soroll de la caiguda sembla explosiu en un escenari on els actors es mosseguen els llavis i els objectes no poden cridar. Trossos de vidre barrejats amb immensos capolls blancs s'eixamplen en una bassa inútil. Ells dos bufeguen amb pressa, com si l'aire s'hagués d'acabar. S'enfronten amb els ulls i cap d'ells no gosa moure's. Quatre ulls esmolats i freds. Quatre punys tancats, amb ungles que penetren en la carn i calmen els instints. Ell és el primer que els abaixa. S'ajup per recollir els vidres, però ella és més ràpida i agafa el tros més gros. Li intenta clavar a la cara però ell es defensa i només aconsegueix esgarrapar-li el canell. No li fa gens de mal i al principi no entén què són les gotes brillants que es formen sobre la pell blanca i llisquen cap avall, cada cop més ràpides i més grosses. Es queda hipnotitzat, seguint-les com cauen, una darrere l'altra, viscoses i lleugeres. Quasi les sent quan toquen el terra. Cada una desperta petits cercles concèntrics abans de diluir-se en l'aigua irremeiablement tèrbola.

Sent la porta petant i un pensament li creua el cap: No s'ha emportat la nena. No s'ha emportat la nena. No s'ha emportat la nena. La mala puta no s'ha emportat la nena.

El menjador, tan ordenat només uns minuts abans, ara sembla un camp de guerra. La guerra de sempre, entre el seu amor i el monstre que és ella. Mai no l'ha estimat, mai no l'ha volgut. Sempre l'ha rebutjat, sempre. Ha jugat amb ell, amb el seu cor, amb els seus sentiments. I els ha trepitjat amb les seves botes brutes. Les botes brutes. Sempre ho ha fet, sempre.

La imatge de la nena que apareix en algun pla de la realitat que ell no identifica de seguida, amb els auriculars en una mà i amb l'altra tapant-se la boca que crida i crida i crida, asfixia el poc espai que queda i es confon amb els vidres vermells que s'han multiplicat i han emplenat l'estança. Els punys de l'home cauen i cauen fins que tot es torna vermell. Fins que ningú més crida. Fins que el braç es cansa i ell cau a terra, esgotat i inert.

L'endemà, la dona el trobarà en la mateixa posició fetal, amb la seva millor camisa, sobre restes de crisantems pansits, somicant i acariciant els cabells ensangonats de la seva filla. I mentre ofegarà el crit per un parell de segons, decidirà que abans de tot s'ha d'endreçar el pis. Així que farà fora tots els pensaments molestos i, mansament, començarà a recollir els vidres del voltant.