Canvis

Feia dos anys i dos mesos en aquella casa havia mort algú. No era cap aniversari, ni cap motiu per recordar-ho. El silenci apaivagava el temps, com cada dia.

Se l'ha emportat avui al matí, es pensava que jo dormia. Sé que ho fa per a mi, però a vegades es passa. Creu que em protegeix, ja ho sé, però no entén que ja no sóc una nena. Potser fa dos anys sí que ho era, però ara és diferent. Podria protegir-me jo sola, si em deixés.

La nena està estirada al llit amb els auriculars a les orelles. Sap que tothom la deixarà en pau si la veuen així. El mòbil fa dies que està espatllat però encara li serveix per dissimular la necessitat d'estar sola. Ningú no se n'ha adonat encara. Mira el sostre de l'habitació buscant esquerdes que formin un mapa. Un altre món. Alguns dies té ganes de canviar-ho tot, els mobles, els quadres, els colors. Li agradaria fer un mural amb fotos d'ella i les seves millors amigues, prou gran per tapar tota una paret. Unes fotos felices, amb molts somriures i dents blanques. Si hi insistís, la mare li deixaria fer-ho. Però fa una mica de mandra insistir-hi. Potser més cap a l'estiu. De moment, s'ha d'adaptar als verds avorrits que els altres diuen que són alegres. Si cas podria demanar que li canviés els coixins. Li agradarien uns de vermells. O blaus, fosforescents si pot ser. Ja s'ho pensarà més endavant. La porta de l'entrada es tanca amb un cop sec i la nena s'estranya que no n'hagi sentit les claus abans.

Ara no diguis res. Escolta. Res. Està sola. L'ha deixat al veterinari. Potser ja és mort. O... No, no se sent res. Només és ella. Està plorant. S'ha deixat caure a la cadira de l'habitació i plora. Cada dia fa el mateix. No sé d'on treu tantes llàgrimes, de veritat no ho entenc. Té la cadira amagada darrere la porta per anar-hi a seure i plorar de tant en tant. Es pensa que ningú no la veu. Igual que ara, que pensa que encara dormo. I no en té ni idea, de fet. Deu estar mort, segur. No m'ho dirà pas. M'hi jugo el que vulguis que em dirà una mentida. Tinc ganes d'anar a parlar-hi, a veure quina toca avui.

La mare s'eixuga les llàgrimes amb les mans, i les mans les frega als pantalons. Està massa cansada per anar a buscar mocadors. Aixeca el cap, espantada, perquè li ha semblat sentir sorolls a l'habitació de la nena. Ara sí que es posa dreta i s'afanya cap al bany. Es renta la cara enèrgicament, evitant el mirall de sobre la pica. El llum del mòbil, esquitxant la boira, li recorda que fa hores que no l'obre. Ha sortit molt aviat per portar el conill al veterinari, malgrat no haver-hi vist cap remei. Els salts esbojarrats del petit de la casa s'havien reduït a una tremolor silenciosa. Se sent culpable perquè, després d'haver resistit tants anys a les pressions de la nena per comprar-li un animal, al final hi havia accedit. No es pot endevinar la buidor que deixa la mort d'algú a qui no es pot ajudar. Sobretot quan s'és tan jove. Tota la responsabilitat era d'ella sola. I no podia permetre de cap de les maneres que la nena torni a tenir malsons. Quan compres un animal, saps que es morirà abans que tu. Que patirà i emmalaltirà i no sabrà com demanar ajuda, perquè no pot parlar. Quan compres un animal, saps tot això. I saps que ho veuràs, i que no podràs fer res per ajudar-lo, i et quedaràs paralitzada mirant-lo, sense saber què fer, ni com dir-li a la nena, ni com oblidar-te'n i continuar netejant i cuinant i anant a la feina i fent petons de bona nit, sense pensar-hi i sense llàgrimes i sense punxades al clatell.

Es frega els ulls amb el puny tancat i serra les dents fins que el dolor aniquila la ràbia. Al mòbil hi ha quatre missatges. S'agafa a la possibilitat d'un altre futur amb les mans obertes. Contestarà i el convidarà a casa, potser farà un sopar per a ells dos i la nena. No, millor sortir, anar tots tres a veure una pel·lícula o menjar un entrepà en un macdonalds, a la nena li agradarà més això que no pas que ell vingui a casa. És un bon home, i li cau bé la nena. O potser només vol fer-se un lloc en el seu món... I què, no és el mateix que vol ella? Que ell entri i li doni la mà per travessar el passat, encara bullent? Que l'ajudi a viure de nou? Somriu, perquè confia que hi ha una escletxa que s'està obrint, encara poden passar coses a la seva vida, no està tot fosc i fred, com fa dos anys. Sent la porta del bany i va cap a la cuina. Li prepararà una tassa de cola-cao i li dirà que el conill se l'han hagut de quedar a la clínica, a veure si el poden salvar.

Ja ho sabia! A veure si el poden salvar, ja. I encara té la barra de dir-me que anirem al cine avui. Però què es pensa? Que sóc una nena estúpida? Que em deixi en pau, et dic, per què no em sent? Per què no m'escolta mai?

Ha anat a tancar-se a l'habitació. La mare posa la tassa amb cola-cao a la nevera, per si més tard la ve a buscar. Les temples li fan mal però sap que no s'ha equivocat amb la nena. En un parell d'hores li passarà la ràbia i voldrà creure que el conill encara és viu. És massa jove perquè es resisteixi a la temptació de l'esperança. I ben pensat, hi ha algú que s'hi pugui resistir? Segurament plorarà una estona, després aniran al cine a contracor i, a poc a poc, dins del seu cap, la calma de la no-certesa anirà guanyant el dolor, perquè els humans són així, volen tornar-hi, volen oblidar i volen que els enganyin de nou, i aquest és el millor tracte que poden fer, el que els ajuda a tirar endavant. El dolor, quan la calma fingida desaparegui, serà prou inconsistent per no fer tant de mal com ara. La mare s'asseu i deixa que els seus ulls, líquids i gastats, descansin.

Ja l'has sentit. Oi que ja ho sabíem? Sempre em diu mentides. És el mateix que va fer amb tu. Em va dir que t'havien hagut de portar en un altre hospital, fora del país. No es va parar a pensar que potser m'hauria agradat dir-te adéu. En fi, també l'entenc una mica. Sé que m'estima i tot això. No és pas culpa seva que el conill s'hagi mort. Tampoc no és culpa seva que tu te n'hagis anat. Potser em vaig descuidar de donar-li prou aigua els últims dies. O potser va agafar la malaltia del gat dels veïns. Els conills són molt delicats, la mare tenia raó. Saps què? Crec que no vull cap altre animal. Tot són problemes, es posen malalts, es moren, i no tens ni idea què fer-los. I, a més, tampoc pots parlar amb ells. Tu tenies animals quan eres petit, pare?

El dia que Vermeer va pintar la noia de la perla

 Sap que la noia n'està enamorada i que no deixarà mai d'estar-ho. A totes els passa el mateix. Ell les transforma, atrapa la seva aparença immortal i els fa creure que elles també en són, d'immortals. Els gestos, les paraules, els pinzells, la mirada, totes les seves eines serveixen no només per pintar sinó també per convertir en esperit la matèria insignificant d'aquestes joves que recull al carrer o a la taverna, temptat per un detall minúscul: una ombra juganera al costat dels llavis o una claror inusual als ulls. Perquè el més important per a ell -s'ho repeteix com una lletania, de dia sobre el paper i de nit sobre el llit massa fred,- és la llum. Sempre ho ha sabut, encara que mai no ho ha pogut perdonar.

Tenia catorze anys quan li va regalar les arracades. Li va dir que eren el preu del primer quadre. Des del principi va sospitar que eren falses. Lluïen massa per ser unes perles de veritat. La mare no va voler ni escoltar-la. Protestant. Plebeu. Orfe. Van haver de passar tres anys fins que va accedir a veure un dels quadres que, de tant en tant, algun ric de la ciutat li encomanava. A partir d'aquell dia el tindria a casa seva i es cuidaria d'ell més que de la pròpia filla. Ell tenia un valor, i això hi comptava. La Catherina ho havia entès des de petita: la mare sabia què tenia valor i què no en tenia. L'amor no entrava en la primera categoria. Els diners, sí.

Obre el petit calaix de sota la taula i en treu la caixeta de fusta. Fa bona olor, de fulles cremades en una tarda d'hivern. Les arracades semblen més petites del que recordava i llueixen menys. Potser sí que en són, de bones. Les ressegueix amb la punta dels dits i un calfred li baixa pel clatell, desvetllant oblidats records tàctils. Se les penja a les orelles i el pes oscil·lant i rítmic la torna a la realitat del present. Sap que la noia l'ha vista i que a partir d'ara el lloc on les guarda ja no serà cap secret, però tant li fa. Les pensa portar cada dia.

Al principi plorava. Cada vegada que ell arreplegava una noia i la portava al taller de sota el teulat, sense deixar-la sortir fins que el quadre no estava acabat, el món li queia a sobre. Els nens, amb els seus crits i rialles, no la podien distreure, i es passava hores i hores donant voltes davant de les escales, sense gosar pujar-hi, torturant-se les mans i amagant els ulls sota cabells despentinats i llàgrimes tèrboles. La mare no li parlava aquells dies, es limitava a mirar-la amb menyspreu i a renyar les criades perquè els nens anaven bruts o perquè el brou no estava prou calent. Al cap d'uns quants anys i uns quants fills, va aprendre que ell no canviaria i que això no tenia res a veure amb estimar-la o no. L'art era el seu déu, però per sota de l'art, hi era ella, la dona fràgil a qui desitjava i adorava al mateix temps, la dona a qui provava de conquerir i conservar en cada quadre. Les noies escollides eren sempre rosses i de grans ulls marrons i, tard, ella va veure que totes se li assemblaven. I que, al cap d'uns dies, ell acabava per sortir del taller: cansat i amb els ulls brillants, feia fora la model i anava a buscar la seva dona per ensenyar-li el que havia pintat. I en tots els quadres, sense excepció, hi havia plasmat un fragment que ella reconeixia com seu: la barbeta dels catorze anys, el dit anular més llarg que el del mig, el teixit del vestit oriental que ell li va regalar, el reflex del llavi de baix. I va entendre, després de tants dies de soledat, que l'única mortal a qui el pintor no podia deixar d'imaginar, una vegada i una altra i una altra, era ella. Encara que mai no sabés com era en realitat i que mai no fes res per saber-ho. Però quina importància pot tenir una gota de pluja si al costat hi ha el mar?

Somriu. Aixeca el cap i mira la noia somiadora que escodrinya el futur per la finestra. És guapa. I jove. Li ressegueix les línies fermes dels cos i, fredament, les compara amb el seu pit caigut i els seus braços flàccids. Sent una llàgrima que es vol esmunyir per sota la parpella i l'allunya amb un gest ràpid, com a un mosquit molest. Aquella nena de catorze anys continua viva, en els quadres del seu home, en cada pinzellada de llum que captura les infinites variacions de la seva existència. Potser aviat ja no se'n recordaran que s'estimen, ni com es diuen els seus fills. Potser aviat el món es tornarà blanc i tots els colors es refugiaran al cel. Però passi el que passi, la llum continuarà aquí. I si canviés, ho faria en els mateixos algoritmes que ara.

S'aixeca amb dificultat perquè l'esquena li fa molt de mal d'ençà que va tenir l'últim nen, el tretzè. S'acosta a la noia que, sorpresa, fa un pas enrere. Es treu les arracades, li obre la mà i les hi deixa, pronunciant les paraules a poc a poc i amb la veu trencada.

- Posa-te-les i afanya't a arreglar-te. El Mestre et pintarà avui. 

El bedoll

L'hauria hagut de tallar molt abans. El bedoll era jove, no feia més de dos metres, dos i mig com a molt, i el tronc, blanc i suau, es podia subjectar amb una sola mà. Al llarg de la primavera passada l'anà a veure religiosament, a primera hora del matí, esperant que es decidís a brotar. Dubtava de si s'havia tornat mandrós o estava malalt. Arribà l'estiu i tampoc no treia cap fulla. Començava a preocupar-se'n de debò. Els altres arbres, fins i tot els de muntanya, que sempre van més tard, feia setmanes que anaven de verd. Aquell verd que recull la llum i la transforma en vida, en un circuit tancat, perpetu i refrescant. Al final de l'estiu decidí que estava mort i que aviat el tallaria, però un parell de mesos més tard ja no ho tenia tan clar. Els altres havien perdut les fulles i ara tornaven a ser tots iguals. Tan adormits que semblaven morts. El bedoll ja no es veia diferent. Qui sap si a la primavera següent tornaria a brotar. Era el que feien, els arbres.

Arribà de nou la primavera i la saba s'enfilà per les branques esquelètiques, fent-los pessigolles i obrint escletxes translúcides en crostes velles. De nou, tot esdevenia possible.

Fins aquest matí. Després de dies de pluja, el sol ha esclatat al mig d'una ventada que, inexplicablement, ha fet volar l'aigua del riu i ha emplenat els camins de restes de nius de l'any passat. Feia una resplendor tan esmolada que, en sortir de casa, els ulls se li han tancat de cop. Els ha obert al cap d'un moment. Ajagut a terra, el bedoll sembla més alt, i la corona, més imponent. A mesura que s'hi acosta, sent les mans crispades i sap que ara sí que l'haurà de tallar. A terra només hi queda enganxat un tros del tronc prim, que el mira amb ulls invisibles i cecs. Palpa el monyó, blanc i suau, i sent com li esgarrifa la pell una mena de certesa de la incertesa que el reconforta com una abraçada. Esperarà fins a l'estiu vinent, a veure si torna a brotar.

Una parella

 Per la finestra, encara que ben tancada, s’esmuny l’udol del vent i l’esgarrifança del fred de fora es queda quieta al mig de l’habitació. Just davant de la butaca on està clavat l’home dels cabells blancs, tallats amb molt poca traça. No para de tancar i obrir els ulls. Tanca i obre. Tanca i obre. Tic-tac. Tic-tac. Les mans, seques com arrels deixades al sol, tamborinegen nerviosament sobre els genolls. Els pantalons tapen unes cames que ja no semblen cames.

Ella està de cara a la paret cega. Enlloc de parpelles li pengen dos capolls buits que no deixen veure els ulls. Evita mirar-lo. De tant en tant el sent sense intentar entendre’l. Fa temps que ja no sap el que li diu. Li hauria de demanar de parlar més alt, però per a què. No li cal sentir-lo. No li cal veure’l. Només s’aixeca, recolzant-se en el sofà i avançant com una somnàmbula, amb passes curtes i insegures, quan ell para de moure els dits. Tots dos saben el ritual. I saben que cada dia els costa més. Ella ja no té força per fer-li de crossa, ell està perdent les últimes engrunes de vida, les que s’havien refugiat als braços, manyocs entortolligats de venes i taques. Ja no poden més. Cap dels dos. Ja no poden engegar el cos mig mort, ni poden fer-li fer les quatre passes fins a la terrassa. I ella ajup el cap per no veure la cara d’ell i vol tombar-se i tornar al sofà, impotent. Però ell li reté la mà sota el pes de la seva, el pes de tota la vida junts, i no la pot deixar lliure, perquè si ho fes, cauria a terra i ella no el podria aixecar. A càmera lenta, segueixen la trajectòria d'unes llàgrimes que no saben de qui son i que els foraden la pell i el que els queda d’ànima.

En aquest moment, d’equilibri forçat i fràgil, un soroll a la finestra els espanta i els separa: ell cau cap enrere i ella tentineja cap endavant fins que els seus dits s'agafen als cabells mal tallats. Tots dos aguanten la respiració mentre giren els caps amb dificultat cap a on se sent el soroll. Toc-toctoc-toctoc-toc-toc. A l’altra banda del vidre enteranyinat, un gaig blau, esquifit i amb un ull clos, pica desesperat.

Obre-li, dona, corre!

I mentre ella, feixuga i confusa, obre la finestra, tots dos senten la flaire de primavera que esclata al mig de la vella habitació, fent aixecar, per un moment, la pols dels somnis compartits.

 

Les pedres

Cada dia

les parpelles i els llavis pesen més,

fa mal obrir-les.

Cada dia

posen una altra pedra sobre meu.

Cada dia

em costa més trobar suficient llum

per exorcitzar les frustracions (una per una),

per psicoanalitzar les pors (totes i cadascuna),

i per consolar les llàgrimes (una mica per sobre).

Així i tot, no em puc queixar:

avui encara he obert una mica les pedres

per respirar.

Pietrele

În fiecare zi

pleoapele și buzele mi se fac din ce în ce mai grele,

abia le mai pot deschide.

În fiecare zi

cineva pune o altă piatră peste mine.

Aproape nu mai găsesc destulă lumină

ca să-mi pot descânta frustrările (una câte una),

psihanaliza temerile (în grup),

și consola lacrimile (așa, mai pe deasupra).

Și totuși,

nu mă pot plânge:

azi încă am putut ridica un pic pietrele

ca să respir.

77

L’últim va ser el que feia setanta. Número rodó, sense remei. Estàvem junts, com no ho havíem estat abans. Ens miràvem amb els ulls tancats i l’ànima en camisa de força. Tu no estaves malalt, jo no estava trista. Els altres veien dos pallassos cecs. Nosaltres vèiem els fantasmes dels que mai no havíem sigut i mai no tornaríem a ser. Ens miràvem, pare, i ensagnàvem amb riures la crescuda irrefrenable del silenci que ens anava separant.

77

Ultima a fost a șaptezecea. Număr rotund, cum nu se putea altfel. Eram împreună, cum nu fusesem înainte. Ne priveam cu ochii închiși și cu sufletul legat la gură. Tu nu erai bolnav, eu nu eram tristă. Respiram, cântam și râdeam. Ceilalți vedeau doi măscărici nebuni. Noi vedeam nălucile celor ce niciodată nu fuseserăm și niciodată nu vom mai fi. Noi ne priveam, tată, și ne însângeram râsetele încercând să oprim creșterea năvalnică a tăcerii între noi.

133

Evidentment, gràcies, mestre Neruda





Puc escriure les cent trenta-tres paraules més boniques aquesta tarda. I saber que mai més les tornaré a escriure de la mateixa manera.
Puc escriure sobre la fugacitat de l’espai que es mou contínuament, sense deixar-me temps per fer arrels.
Puc escriure sobre la immensitat del temps que se m’enrotlla al cos com una hedera hèlix, sense deixar-me espai per estendre les ales.
Puc escriure sobre qualsevol cosa i emprar infinites combinacions de les cent trenta-tres paraules més boniques que s’hagin escrit mai.

Però només escriuré que, uns quants dies després (després d’anar-se'n a un món nou, un de molts), damunt la terra on els seus àtoms es barrejaven amb els del planeta, van esclatar unes quantes ínfimes poncelles blanques que, bo i rient-se dels arbres sorpresos, anaven desteixint la foscor. Res més.

Așteptând un tren

În fiecare dimineață ajung la gară înainte de șapte, când încă nu e nimeni. Se așează pe singura bancă de pe singurul peron. Stau acolo cam o oră, fără să se uite la ceas, câteva minute mai puțin sau mai mult, în funcție de frig și de ploaie. Pleacă de fiecare dată mai chirciți și cu ochii mai pustii.

De foarte mulți ani au coborât din tren, el și maică-sa. El, să fi avut vreo șase ani, nu mai mult. Ea, era tânără și sveltă. Nu mai știe cum de nimeriseră acolo. Sau cine îi făcuse să se urce. Nu vorbesc niciodată între ei despre asta. În mintea lui nu au rămas decât imagini disperse. Trenul plin, ca o baltă de pești fără apă. Frații, de negăsit, poate într-un alt vagon. El, despărțit de maică-sa și strivit între necunoscuți care vorbesc prea tare. Stă cu ochii țintă la ea și ghicește, după mișcările buzelor, ce întreabă. La fiecare stație, vrea să știe dacă e acolo unde trebuie să coboare. Pare înspăimântată. Probabil au stat mult timp închiși în acel vagon. Poate zile întregi. Poate luni. Nu mai știe. Și-aduce aminte că-i era sete. O sete grozavă. Și maică-sa întreba întruna dacă era acolo unde trebuia să coboare. Dar niciodată nu era acolo.  

Și totuși, într-un fel sau altul, au coborât. E sigur că la un moment dat trenul s-a oprit și ei au coborât. Maică-sa țipa, țipa întruna. Nu găsesc copiii. Nu găsesc copiii. Și nici rupându-și unghiile în tabla ruginită a trenului care se îndepărtează nepăsător, lăsându-l singur cu strigătele ei, nu-l poate opri. Maică-sa țipă, e ceea ce i-a rămas adânc înfipt în cap, durerea ascuțită nu cicatrizează cu nici un preț, și încă îi simte degetele, ca niște gheare de fier, sfâșiindu-i maieul, maieul de la taică-său, cu emblema echipei în care jucase demult, înainte de plecare. Îl strânsese până la sânge și după atâția ani încă își pipăie negi de furie pe spate. Așa se termină coșmarul. Mereu la fel. A încercat de multe ori să se trezească înainte ca trenul să pornească din nou, dar nu reușește. Cine știe ce-o fi fost cu trenul acela. Cine știe cum au ajuns să se urce în el. Nu are nici un chef să întrebe. Nu are nici un chef să afle.

Pe cealaltă parte a căii ferate trece un bărbat cărunt, grăbit, fără să se uite spre ei. E unul dintre cei buni, dintre cei care l-au ajutat când era tânăr. Să caute de lucru, să repare mașina, s-o ducă pe maică-sa la doctor. La început toată lumea îi ajuta. Câțiva, chiar când el deja crescuse și purta barbă. Dar încetul cu încetul s-au plictisit de atâta durere și au început să devină transparenți. Boala lor era una fără leac, iar oamenii obosesc să privească răul. A trebuit să învețe să repare singur mașina și să aibă singur grijă de maică-sa. Așa e viața, n-ai ce să-i faci: mereu ne urcăm într-un tren fără să știm de ce, nici cum, și din care ne e greu să coborâm sau chiar nu mai putem coborî niciodată. Coșmare fără rost, pe care nu ni le putem aminti dar nici nu le putem uita.

Își scutură mânecile de la paltonul deșirat și se uită la maică-sa cu necuprinsă indiferență: o fi fost vreodată vie, se întreabă. Poate până și amintirile nu sunt altceva decât còpii rupte și pătate ale fotografiilor nefăcute. O apucă de braț, se înfioară de frigul alb ce i se cațără, pe sub palton, pe pielea uscată, și o ajută să se ridice. Mâine venim iar, mamă. Da.

La llengua

Temps era temps hi va haver una guerra entre dos mons petits, massa semblants com per poder-se entendre sense barallar-se. Com que el combat havia esdevingut crònic, els guerrers aprofitaven les pauses entre dues derrotes per provar de justificar la seva absència de la vida real i d’apaivagar la fúria pacifista de les mullers, portant a casa estris útils, confiscats als pobles que presumien de neutralitat i indiferència: unes llavors de núvols, una sal blava, una eina per pentinar els arbres, un presoner eixerit. Aquest últim acostumava a venir ben equipat, amb braços, cames, ulls i boca, tot en perfecte estat i adaptable a qualsevol tipus de feina, física o intel·lectual, de manera que el propietari pogués gaudir de ben merescudes estones de mandra en haver acabat d’ensinistrar-lo.

Un bon dia, un dels herois més innocents va arribar al poble amb un captiu una mica diferent. Com que la seva peculiaritat no semblava impedir-li l’exercici d’un treball digne (per dir-ho d’alguna manera), no li va donar gaire importància fins que els veïns no van haver començat a tafanejar davant de casa seva i a parlotejar a mitja veu quan creien veure-hi algú a dins. Cada dia els murmuris de la gent pujaven una mica més de to, fins que es van tornar eixordadors i ja no li permetien gaudir de la migdiada com abans. Per recuperar la pau, l’home va decidir entregar el presoner a l’àvida curiositat popular i tornar a la guerra per buscar-se’n un altre.

L’objecte de les apassionades especulacions tenia una aparença perfectament normal. El que el feia diferent era l’absència d’un òrgan fràgil, tímid i, paradoxalment, xerraire. I de fet, el més curiós de tot tampoc no era tenir o no tenir llengua, sinó la seva capacitat de regeneració. Per dir-ho clar, aquest ésser desgraciat, arrencat com un queixal corcat del seu espai, no només -per algunes circumstàncies que tenen a veure amb la bogeria i la geografia però no prou exponencials com per alliberar-se dels límits estrictes d’un conte curt- havia perdut la llengua, sinó que, a força de pràctica, d’esforç i d’una mica de sort, n’estava desenvolupant una altra. La nova no era ni de lluny tan ben feta com la de l’altra gent, i el seu aspecte repulsiu feia venir ganes de mirar cap a un altre cantó si el seu propietari tenia la mala idea d’obrir la boca. Però així i tot, el presoner l’havia començat a fer servir per una sèrie d’assumptes, entre els quals el més important era parlar. I vet aquí el motiu de les xafarderies dels profans: podia parlar però ho feia d’una manera inintel·ligible, fent servir exclusivament números. Al principi tothom creia que ho feia a propòsit, per riure-se’n. Per boig. Si pot dir números, ha de poder dir substantius, i verbs, i adjectius, deien els que el sentien, donant-se copets de colze i rient per sota el nas. Més tard, van anar perdent la paciència i la bonhomia, i els cops ja els donaven al presumpte neo-llangardaix amb poders auto-regeneradors, i aquests ja no eren tan fluixos. Els nens li xiulaven i li tiraven pedres. Els vells l’escridassaven i li escopien. Les dones li pessigaven els braços i li esparracaven la roba, ja de per si esfilagarsada i vella, i els homes el sacsejaven fins que queia a terra com un sac buit. Així i tot, no hi havia manera de fer-lo entrar en raó ni de treure-li res més a part de números, repetits sense descans ni esperança. Els últims dies, ja ple de morats i ferides, espantosament sec, amb els ulls engrossits i pàl·lids al mig d’una cara sense expressió, les extremitats toves i l’alè feixuc, només podia xiuxiuejar uns pocs mots, sempre els mateixos:

vint-ú-dotze-dotze-cinc-vintiú-tretze-cinc-dotze-ú-dotze-dotze-cinc-catorze-set-vintiú-ú

El van portar davant del jutge i aquest, en vista de la seva negativa a parlar com Déu mana, el va condemnar a rebre cent fuetades. L’excusa, com tantes vegades en la història de l’espècie, va ser que els números que repetia constantment i la seva llengua malmenada però encara viva, eren cosa del dimoni. No va aguantar dret ni deu segons. El van continuar pegant fins que de la boca li va regalimar un fil de sang fosca, mig blavosa. En veure’l així, sense oposar resistència, buit de llàgrimes i de crits, la gentada es va enfurismar encara més. S’hi van acostar, i alguns, els més valents, el van copejar amb les botes brutes de fang. El presoner ja no es movia. Tenia els ulls tancats i una mena de pau sobtada li havia obert els llavis en un intent grotesc de somriure. El cos s’esquerdava com una magrana madura i la sang li travessava lentament els porus de la pell, banyant els peus dels botxins, els de les seves dones i els dels seus fills, els del jutge del poble i els del seu escrivent, els de tots els éssers vius que en aquell moment estaven fora de les seves cases, respirant l’aire contaminat de supèrbia i udolant enfollits. De cop es va fer silenci. Un silenci que pesava com una muntanya i estrenyia els caps i els futurs. El presoner semblava un manyoc de boira a punt d’esvair-se entre les mans assassines. Dins de la seva boca, una llengua estranya, diferent de la dels altres, que era bífida i verda, anava repetint:

vint-ú-dotze-dotze-cinc-vintiú-tretze-cinc-dotze-ú-dotze-dotze-cinc-catorze-set-vintiú-ú

Invisibilitat

A vegades voldria tornar-me invisible.

A vegades voldria que ningú no em veiés, i així jo també tingués permís per no veure ningú.

A vegades voldria convertir-me en una formiga, negra, minúscula i qualsevol, i poder refugiar-me sota les fulles seques escampades en un racó per on no passa mai ningú. Aguantar la respiració i parar de tremolar, esperar i comptar els fils d’herba amagats al meu costat, fins que les desvergonyides llàgrimes deixessin de fer soroll en caure i fins que les altres formigues ja no em distingissin entre els trossos d’escorça d’arbres morts fa anys.

A vegades voldria bufar i fer que el món desaparegués i que tot tornés a ser perfecte, com segurament deu haver estat algun dia. O bufar i fer que desaparegués jo i que, en el meu lloc, creixessin altres mons, sords, cecs, perfectes i invisibles.