La llengua

Temps era temps hi va haver una guerra entre dos mons petits, massa semblants com per poder-se entendre sense barallar-se. Com que el combat havia esdevingut crònic, els guerrers aprofitaven les pauses entre dues derrotes per provar de justificar la seva absència de la vida real i d’apaivagar la fúria pacifista de les mullers, portant a casa estris útils, confiscats als pobles que presumien de neutralitat i indiferència: unes llavors de núvols, una sal blava, una eina per pentinar els arbres, un presoner eixerit. Aquest últim acostumava a venir ben equipat, amb braços, cames, ulls i boca, tot en perfecte estat i adaptable a qualsevol tipus de feina, física o intel·lectual, de manera que el propietari pogués gaudir de ben merescudes estones de mandra en haver acabat d’ensinistrar-lo.

Un bon dia, un dels herois més innocents va arribar al poble amb un captiu una mica diferent. Com que la seva peculiaritat no semblava impedir-li l’exercici d’un treball digne (per dir-ho d’alguna manera), no li va donar gaire importància fins que els veïns no van haver començat a tafanejar davant de casa seva i a parlotejar a mitja veu quan creien veure-hi algú a dins. Cada dia els murmuris de la gent pujaven una mica més de to, fins que es van tornar eixordadors i ja no li permetien gaudir de la migdiada com abans. Per recuperar la pau, l’home va decidir entregar el presoner a l’àvida curiositat popular i tornar a la guerra per buscar-se’n un altre.

L’objecte de les apassionades especulacions tenia una aparença perfectament normal. El que el feia diferent era l’absència d’un òrgan fràgil, tímid i, paradoxalment, xerraire. I de fet, el més curiós de tot tampoc no era tenir o no tenir llengua, sinó la seva capacitat de regeneració. Per dir-ho clar, aquest ésser desgraciat, arrencat com un queixal corcat del seu espai, no només -per algunes circumstàncies que tenen a veure amb la bogeria i la geografia però no prou exponencials com per alliberar-se dels límits estrictes d’un conte curt- havia perdut la llengua, sinó que, a força de pràctica, d’esforç i d’una mica de sort, n’estava desenvolupant una altra. La nova no era ni de lluny tan ben feta com la de l’altra gent, i el seu aspecte repulsiu feia venir ganes de mirar cap a un altre cantó si el seu propietari tenia la mala idea d’obrir la boca. Però així i tot, el presoner l’havia començat a fer servir per una sèrie d’assumptes, entre els quals el més important era parlar. I vet aquí el motiu de les xafarderies dels profans: podia parlar però ho feia d’una manera inintel·ligible, fent servir exclusivament números. Al principi tothom creia que ho feia a propòsit, per riure-se’n. Per boig. Si pot dir números, ha de poder dir substantius, i verbs, i adjectius, deien els que el sentien, donant-se copets de colze i rient per sota el nas. Més tard, van anar perdent la paciència i la bonhomia, i els cops ja els donaven al presumpte neo-llangardaix amb poders auto-regeneradors, i aquests ja no eren tan fluixos. Els nens li xiulaven i li tiraven pedres. Els vells l’escridassaven i li escopien. Les dones li pessigaven els braços i li esparracaven la roba, ja de per si esfilagarsada i vella, i els homes el sacsejaven fins que queia a terra com un sac buit. Així i tot, no hi havia manera de fer-lo entrar en raó ni de treure-li res més a part de números, repetits sense descans ni esperança. Els últims dies, ja ple de morats i ferides, espantosament sec, amb els ulls engrossits i pàl·lids al mig d’una cara sense expressió, les extremitats toves i l’alè feixuc, només podia xiuxiuejar uns pocs mots, sempre els mateixos:

vint-ú-dotze-dotze-cinc-vintiú-tretze-cinc-dotze-ú-dotze-dotze-cinc-catorze-set-vintiú-ú

El van portar davant del jutge i aquest, en vista de la seva negativa a parlar com Déu mana, el va condemnar a rebre cent fuetades. L’excusa, com tantes vegades en la història de l’espècie, va ser que els números que repetia constantment i la seva llengua malmenada però encara viva, eren cosa del dimoni. No va aguantar dret ni deu segons. El van continuar pegant fins que de la boca li va regalimar un fil de sang fosca, mig blavosa. En veure’l així, sense oposar resistència, buit de llàgrimes i de crits, la gentada es va enfurismar encara més. S’hi van acostar, i alguns, els més valents, el van copejar amb les botes brutes de fang. El presoner ja no es movia. Tenia els ulls tancats i una mena de pau sobtada li havia obert els llavis en un intent grotesc de somriure. El cos s’esquerdava com una magrana madura i la sang li travessava lentament els porus de la pell, banyant els peus dels botxins, els de les seves dones i els dels seus fills, els del jutge del poble i els del seu escrivent, els de tots els éssers vius que en aquell moment estaven fora de les seves cases, respirant l’aire contaminat de supèrbia i udolant enfollits. De cop es va fer silenci. Un silenci que pesava com una muntanya i estrenyia els caps i els futurs. El presoner semblava un manyoc de boira a punt d’esvair-se entre les mans assassines. Dins de la seva boca, una llengua estranya, diferent de la dels altres, que era bífida i verda, anava repetint:

vint-ú-dotze-dotze-cinc-vintiú-tretze-cinc-dotze-ú-dotze-dotze-cinc-catorze-set-vintiú-ú