A vegades voldria tornar-me invisible.
A vegades voldria que ningú
no em veiés, i així jo també tingués permís per no veure ningú.
A vegades voldria
convertir-me en una formiga, negra, minúscula i qualsevol, i poder refugiar-me
sota les fulles seques escampades en un racó per on no passa mai ningú. Aguantar
la respiració i parar de tremolar, esperar i comptar els fils d’herba amagats
al meu costat, fins que les desvergonyides llàgrimes deixessin de fer soroll en
caure i fins que les altres formigues ja no em distingissin entre els trossos
d’escorça d’arbres morts fa anys.
A vegades voldria bufar i fer
que el món desaparegués i que tot tornés a ser perfecte, com segurament deu
haver estat algun dia. O bufar i fer que desaparegués jo i que, en el meu lloc,
creixessin altres mons, sords, cecs, perfectes i invisibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.