dilluns, 26 de gener del 2015

77

L’últim va ser el que feia setanta. Número rodó, sense remei. Estàvem junts, com no ho havíem estat abans. Ens miràvem amb els ulls tancats i l’ànima en camisa de força. Tu no estaves malalt, jo no estava trista. Els altres veien dos pallassos cecs. Nosaltres vèiem els fantasmes dels que mai no havíem sigut i mai no tornaríem a ser. Ens miràvem, pare, i ensagnàvem amb riures la crescuda irrefrenable del silenci que ens anava separant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.