L’últim va
ser el que feia setanta. Número rodó, sense remei. Estàvem junts, com no ho havíem
estat abans. Ens miràvem amb els ulls tancats i l’ànima en camisa de força. Tu no
estaves malalt, jo no estava trista. Els altres veien dos pallassos cecs. Nosaltres
vèiem els fantasmes dels que mai no havíem sigut i mai no tornaríem a ser. Ens
miràvem, pare, i ensagnàvem amb riures la crescuda irrefrenable del silenci que
ens anava separant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.