Felicitat

Si no heu passat mai com a mínim dotze hores en un hospital; si no heu respirat l’aire escàs filtrat entre embenats i llençols molls; si no heu intentat trobar una postura còmoda en una cadira de plàstic dur i tacat; si no us heu sentit menyspreables perquè molesteu contínuament un dels ocupants de l’habitació mentre proveu d’estirar les cames sense tocar la cortina que, més que dividir, uneix misèries; si no heu begut tota l’aigua de les màquines expenedores que encara funcionen, en un esforç sobrehumà de sobreviure a la calor asfixiant i paralitzant; si no heu esperat hores i hores sentir les passes del metge que potser us dirà alguna cosa encoratjadora i no us heu tornat bojos perquè només sentiu el soroll estrident de les rodes dels carros barrejat amb les veus corrosives de les infermeres al passadís i sorprenentment embafadores quan entren a canviar sondes, a prendre temperatures i a donar ordres; si no heu sobreviscut mai un dia sencer en un hospital i no heu sortit corrents, secs per dins i ofegats per fora, no us heu assegut en un banc solitari, no heu sentit sobre els vostres caps els últims raigs de sol, no heu expirat tota l’angoixa i el dolor, no us heu quedat buits de qualsevol pes, no heu seguit amb la mirada afamada de vida el petit colom gris, no us heu sorprès de sentir-vos riure quan s’acosta prou com per veure’l bé i comprovar que no és gris sinó que les plomes de darrere amaguen tons de lila, de blau i de verd i que té una taca blanca just a sobre la cua, en un esclat modest de bellesa pura i inesperada; si no heu fet tot això segurament no sabreu de què us parlo quan us parlo de felicitat.

L'escala nostra de cada dia

En lloc dels pocs esglaons de davant de l’entrada del vell hospital, trien la rampa que baixa en tres trams de més de sis metres cadascun. Van a un ritme molt lent, amb passes curtes però regulars. Ella coixeja i s’agafa amb les dues mans al braç dret de l’home. L’esquerre el duu penjat en un cabestrell blau. Tots dos tenen els cabells blancs, com la neu sota el sol, els ulls serens i el somriure jove.

En arribar a baix, es miren i un d’ells diu: Tornem-hi? L’altre inclina el cap i, sense parar, sense veure’m, sense por, sense dubtes, comencen a pujar de nou els pocs esglaons de davant de l’entrada del vell hospital.

L'orquídia

El primer que feia en arribar a la feina era ruixar l’orquídia. A l’oficina no li havien durat mai més de tres o quatre setmanes i ella no en sabia la causa. Es limitava a comprar-ne una altra quan l’anterior semblava morta. Sempre se la veia correcta, pulcra, intel·ligent i amb una guspira d’ironia als ulls. Els subordinats li tenien respecte, els clients se sentien respectats i els gestors buscaven el seu respecte amb cautela. Quan feia un bon negoci, donava les gràcies i ho celebrava amb el marit. Quan fallava, reconeixia els errors i ho explicava als fills. Era una dona quasi perfecta.

El primer que feia en arribar a casa també era ruixar l’orquídia. Aquesta feia més de cinc anys que la tenia: les fulles no s’assecaven mai i fins i tot alguna vegada havia tornat a florir. Després es treia el vestit de dues peces fet a mida, es desfeia el recollit i els llavis se li afluixaven en un somriure de veritat. Encara que volia fer-ho, no sabia gaire com petonejar els fills o com abraçar el seu home. El que sabia era cuinar-los plats que a vegades es cremaven, fer-los riure amb acudits increïblement dolents, plorar d’amagat quan els sentia tristos i distants i fer-los sortir a la terrassa per veure les primeres orenetes a la primavera. Era una dona molt imperfecta.

Un dia va descobrir el misteri de l’orquídia. A la de l’oficina la tenia dins d’un test preciós, de color negre, en perfecta harmonia amb el disseny del mobiliari i dels seus vestits cars. A la de casa encara la tenia en el mateix test en què l'havia comprat, un senzill test de plàstic transparent. I ella, la dona perfectament imperfecta, va descobrir amb estupor que les arrels de les orquídies necessiten la mateixa llum que les fulles. Si no la tenen, es moren.

Entre la vida i el no res

Vaig escriure el conte més trist que vaig poder imaginar i, en llegir-lo, van riure. Després vaig escriure el conte més alegre que vaig poder imaginar i, en llegir-lo, es van enfadar.

Jo, confosa, vaig entristir-me primer i vaig deprimir-me més tard; però al cap d’un cert temps, vaig entendre que havia de sentir-me feliç perquè havia arribat al cim més alt: havia aconseguit –encara que inconscientment– parir Sentiments. I, si no els podia controlar, no me n’havia de preocupar: això passa contínuament. 

Compartir

Van coincidir a la sala d’espera del metge que les havia operat. Totes dues anaven acompanyades dels seus homes. No es van dir res més, després del bon dia. Però s’havien estat estudiant l’una a l’altra amb mirades furtives i encuriosides. A les sales d’espera dels metges la gent no fa amics: la gent fa veure que pateix molt, o fa veure que no pateix gens, o fa veure que té una vida perfecta amb una parella perfecta. La gent que, obligada a restar tancada en una habitació de l’hospital, va amb la camisa mal cordada i ensenyant les cames massa blanques i les pors més ridícules sense cap vergonya, i que, a casa seva o a la feina, crida i fa por, a les sales d’espera dels metges es torna tancada i lliscant. No pregunten amb interès, sinó per fer passar l’estona. No es queixen per por, sinó per semblar empàtics. No dissimulen les seves desgràcies per respecte, sinó per vergonya. A les sales d’espera dels metges no es fan amics.

En sortir de la clínica, a poc a poc i repenjada en el braç del seu home, la més jove va sentir la porta del cotxe que s’obria al costat i l’altra dona, amb una cara diferent, com si s’hagués desmaquillat, li va fer un gest perquè se li acostés. Van parlar potser tres minuts, llargs i plens de tendresa. Com si s’haguessin conegut de tota la vida. Les dues necessitaven compartir la por i les il·lusions i tornar a ser només dones, sense operacions, sense malalties, sense necessitat de semblar el que no se sentien.

A les sales d’espera dels metges la gent no fa amics. Però a vegades, a fora, despullades pel vent fred de començament d’hivern, les ànimes es troben volant una al costat de l’altra.

Perspectives

O: Ei, Pessimista, saps què? Estic content perquè he descobert que no tothom és dolent. Hi ha persones bones i persones dolentes.

P: Jo no ho veig així, Optimista: crec que les mateixes persones poden ser bones o dolentes, segons el moment i les circumstàncies.

O: Doncs això encara em fa més feliç! Veig que tu també t’has tornat optimista, perquè creus que tothom pot ser bo.

Desprès de fer-li un copet a l’esquena, l’Optimista se’n va, xiulant i confiat, cap a la cafeteria de la plaça. El Pessimista el mira com s'allunya, aixeca les espatlles i dóna un cop de peu a la pedreta que se li ha posat just davant de la sabata: Això només vol dir que tothom pot ser dolent, amic meu.

It was not Fear

It was not fear of death. Or at least, not fear of my own death. It was--and still is--fear of all deaths, as the sum of each individual death: of what I think, of the people I love, of the animals I cuddle, of the dreams I invent, of unfulfilled desires, of unborn aspirations,  of all that was never said or never lived, of the mornings I wake up ready to conquer the world, of the nights when tears chase away the nightmares, of the trees that may not thrive again next year, or of whether I will be there to see them, of the inconsequential objects that have been with me for a while and with whom I've shared days and nights, of the tiny moments that are constantly dying and no one doubts will never return.

Translated by Lina Strenio

Dones i miralls

     —Des de ben petita m’he vist tots els defectes —em diu, amb un somriure tranquili·litzador i madur—. Les cuixes massa gruixudes, la panxa massa prominent, les galtes massa pigallades; quan vaig créixer els pits es van tornar massa grossos, i més tard, els braços, massa flàccids. Vaig aprendre a evitar els miralls o, si no tenia més remei, a mirar només el que hi havia per sota el coll, com si jo —el meu cap— no tingués res a veure amb aquell cúmul d’imperfeccions —el meu cos. Tot això va deixar de passar de cop a les sis de la tarda de dimarts, dia tretze de novembre de l’any dos mil u. Aquella tarda quan ell va venir al llit, on jo em passava moltes hores tontes, es va estirar al meu costat, em va passar el braç dret per sota el cap i va emmotllar  la mà esquerra sobre el meu genoll dret. Es va quedar així, ben quiet, i aviat es va adormir, i tot era natural i rodó: les seves mans en el seu lloc de repòs, el meu cap buit de tots els brunzits i el meu cos irreversiblement eteri i perfecte. Les meves cuixes van esdevenir elegants, els meus pits es van convertir en obres d’art i els meus braços van parar de moure’s senzillament perquè moure’s i fugir i tenir por ja no tenia cap sentit. Aquella tarda vaig saber que, reflectida en el mirall dels seus somnis, jo sempre seria la dona més bonica del món.

     Quan acaba me la miro de veritat, sense vergonya ni llàstima, i haig de reconèixer que té raó: darrere de totes les seves imperfeccions, hi ha la dona més bonica del món.

No era por

No era por de la mort. O com a mínim no era por de la meva mort. Era –i encara ho és˗˗ por de les morts, com a suma de cada mort individual: de les coses que penso, de les persones que estimo, dels animals que acaricio, dels somnis que invento, dels desitjos sense complir, de les il·lusions sense néixer, de tot el que es va quedar sense dir o sense viure, dels matins quan m’aixeco amb ganes de menjar-me el món, de les nits quan les llàgrimes fan fora els malsons, dels arbres que no sé si tornaran a brotar l’any que ve o si jo hi seré per veure-ho, dels objectes insignificants que m’han acompanyat durant un temps i han compartit amb mi dies i nits, dels instants que moren contínuament i que ningú no dubta que no tornaran mai més.

Mons paral·lels

Miro per la finestra abans de llevar-me. Els núvols filtren una llum gris i pesada. És Nadal. Els nens vindran aviat a buscar els regals. Haig de posar el rostit al forn i començar a parar la taula, encara que no tingui ganes de fer-ho. He tingut el malson de sempre i em costa desvetllar-me: un tren que surt del no res i s’enlaira cap al cel, com si volgués volar. Per les finestres es veu gent amb els ulls molt oberts. Semblen titelles amb els fils trencats i llençats al mig d’un huracà. Quan el primer vagó arriba davant meu, explota amb una llum blanca encegadora i m’esquitxa amb bocins metàl·lics tenyits de vermell i amb trossos de pell calenta.

Sento com s’obre la porta de l’entrada. Cada any fa el mateix grinyol, de frontisses rovellades. Els nens. Ja són aquí. M’eixugo els ulls i busco la bata. Potser algun dia, quan siguin més grans, els sabré explicar què va passar el Nadal de fa deu anys. Potser algun dia em sentiran i entendran que l’àvia no va morir en aquell accident de tren i que, cada matí de cada Nadal, els estaré esperant amb la taula parada. Algun dia.

Meravellosa miopia

Cada dia anem perdent una mica més la vista. Cada dia ens veiem menys, l’un a l’altra. Un dia vam deixar de veure’ns les taques de les mans. Un altre, la pell flàccida del coll. Una mica més tard, vam deixar de veure’ns les arrugues de la cara. Fa poc, van desaparèixer les galtes enfonsades i els cabells grisos. Hi ha dies que només ens veiem els ulls, ben oberts i vius, i ens entendrim escoltant la música dels nostres cossos que s’integren, a poc a poc, dins del seu hàbitat natural.

Cada dia, la meva dona es torna més jove i ella diu que jo també.

To Alice

Every day she would wake up at the same time, get out of bed, wash her face, comb her hair, get dressed, prepare herself something to eat, fix breakfast for the children and coffee for her husband, feed the canary, clean the kitchen, and go to work. On her way back home, she would stop at the super market, cook lunch, sit down to eat with the children, clean the kitchen, throw a load in the washer, dry and fold the clothes, mop the floor, water the plants, help the children with their homework, ring her mother, go over the bills and other mail, prepare the shopping list for next day, cook supper, eat with the children and her husband, clean the kitchen, read the little one a story, scold the older children for making a mess, shower, make love to her husband, spread night cream on her face, and go to bed.    

One day, she didn't wake up anymore.

After the children, grandchildren, friends and other acquaintances left, her husband, who had not had to do anything for fifty-five years, opened the closet where he thought she might have kept his winter sweaters. From top to bottom, the closet was full of pages written in a tiny, orderly and almost incomprehensible handwriting.  He looked at them wondering when she had found the time to write all that. And since it was too bothersome to go over them and his eyes were not what they used to be, he decided that he would use them to line the floor after mopping it. He was sure she would've liked that.

  

Translated by Lina Strenio

How long?

How long does a human life last? Perhaps a little over a hundred years, maximum. How long is the life of a house? A few hundred years? How long is the life of the ivy that climbs over the ruins when the house falls, looking for support to grow? How long is the life of the trees that have started to grow within the ruins of the house, which still holds half-fallen walls, but soon will only support the ivy that will leave the ruins useless? How long is the life of the moss that grows on the bark of living and dead trees, on rooftops sunk and scattered on soft earth, on river stones and mountain tops? How long does a forest live? How long a mountain? How long is the life of the small river that may already have dried up long ago, but created ​​the valley and sustained the mountains? How long is the life of water, which is always the same and always different? How long is the life of a cloud fashioned by the last water drops of the river before it dried out? How long is the life of the rain that will bring the river back to life, that will carve a new valley and sustain new mountains, that will allow new forests to grow new trees that will support new ivy that will provide shade to new people living inside the new walls made from the foundation of the old ruins?

How long does time last? 

Translated by Lina Strenio

Reflexions d'un assassí en sèrie (de moment només potencial)

El principal error d’una dona és creure tossudament, en contra de totes les evidències, dia rere dia, generació rere generació, que el seu home serà el seu amic, mentre que ell només vol que ella sigui la seva amant.

El principal error d’un home és creure tossudament, en contra de totes les evidències, una vegada i una altra, que la seva dona en té prou amb saber-se estimada, mentre que ella en vol proves.

I per acabar, l’amor és el principal error, alhora que totalment imprescindible, de qualsevol persona. L’amor s'assembla a l’amistat en el seu nivell més alt o més baix: les decepcions costen molt més d’assimilar, les frustracions costen molt més de dissimular, les paraules fan cicatrius molt més profundes i la solució és deliciosament impossible.

El fill

Quan era petit es posava tan nerviós que, a vegades, només el podia tranquil·litzar si l’estrenyia ben fort entre els meus braços i m’ajeia amb ell al llit, fins que parava de cridar, de plorar, de donar cops de peu i de tremolar, i s’adormia, amb una llàgrima exagerada encara regalimant-li per la galta calenta.

Ara és ell qui m’estreny entre els seus braços, tan fort que em fa mal, però el dolor que sento em tranquil·litza, igual que li passava a ell, perquè em fa oblidar l’altre, el de saber que m’estic morint.

Per a l'Alice, amb gratitud

Cada dia s’aixecava a la mateixa hora, es rentava la cara, es pentinava, es vestia, esmorzava, preparava els entrepans per als nens i el cafè per al seu home, donava menjar al canari, netejava la cuina, anava a treballar; en tornar cap a casa parava per comprar, preparava el dinar, dinava amb els fills, netejava la cuina, posava una rentadora, endreçava la roba ja seca, fregava el terra, regava les plantes de la terrassa,  ajudava els nens amb els deures, trucava a la seva mare, revisava les cartes amb factures, contestava els mails de les amigues, feia la llista de compres per a l’endemà, preparava el sopar, sopava amb els nens i el marit, netejava la cuina, llegia un conte al nen més petit, renyava els nens grans perquè sempre ho deixaven tot desordenat, es dutxava, feia l’amor amb el seu home, es posava la crema per a arrugues i se n’anava a dormir.

Un dia no es va aixecar més.

Quan els fills, filles, néts, netes, amics, amigues i altres coneguts i conegudes van marxar, el seu home -que ho havia estat durant cinquanta-cinc anys- va obrir l’armari on creia que ella guardava els jerseis d’hivern. De dalt a baix l’armari estava ple de fulls de paper escrits amb una lletra menuda, ordenada i incomprensible. Se’ls va mirar sense entendre d’on havia tret ella el temps per escriure tot allò i va decidir -com que era massa complicat llegir-los i els ulls li fallaven una mica- que els faria  servir per posar-los al terra de la cuina després de fregar: segur que a ella li hauria agradat la idea.

La bicicleta verda

Ha arribat uns minuts més aviat de l’hora que li havien dit i s’ha esperat al carrer fins que ha sentit les campanes de l’església. Llavors ha trucat a la porta. Abans d’ensenyar-li el que havia de fer, li han donat una bosseta amb galetes però ell ho guarda per a més tard. És diumenge i potser, quan arribi al pis que comparteix amb els nois del mateix color que ell, tothom haurà portat alguna cosa per menjar. Si els altres han tingut també sort de trobar feina, potser faran un bon sopar avui.

La gent rica ha anat a dinar. Li han donat els diners, amb una bona propina, li han dit gràcies però no li han donat la mà. Només la hi van donar la primera vegada. Ara acabarà d’escombrar i, quan acabi, marxarà. Es para un moment davant de l’arbre sota del qual hi ha tot de fulles seques. No sap què fer. La gent rica és diferent. No sap si volen que reculli les fulles o si volen que les deixi allà on són. Per a res del món no trucarà a la porta per preguntar. Estan dinant, no els pot molestar. Mira cap al cel. Mira cap a la casa. Al final pren la decisió: les deixa allà on són. Per un moment li ha semblat que són maques allà, a terra, lleugeres i càlides, amb formes de plomes perdudes. Marxa amb el cap cot, poruc d´un càstig que li caurà aviat. Agafa la bicicleta verda amb la qual ha pujat aquest matí fins a la casa on la gent no passa mai del llindar de la porta i s’allunya, ràpid i avergonyit, com un ocell que ha trobat la gàbia oberta.

A prop o lluny

Cadascú mira cap a la seva finestra quan van en cotxe. Cadascú seu sempre al mateix costat del sofà. Cadascú té el seu coixí favorit. Cadascú dorm girat d’esquenes a l’altre per no deixar-se veure amb la boca oberta i les galtes xafades. Cadascú canvia l’emissora de ràdio quan l’altre surt de l’habitació. Cadascú menja la xocolata a soles, darrere la porta de la cuina. Cadascú dissimula la panxa quan l’altre és a prop. Cadascú intenta no roncar quan dormen junts, ni plorar quan  vetllen junts. Cadascú té la seva ruta al matí, quan treu el gos. Cadascú espera a veure quina cara fa l’altre quan es troben amb algú, abans d’expressar sorpresa, alegria, tristesa, decepció o, senzillament, indiferència. Cadascú pensa molt bé les paraules que es diuen l’un a l’altre. Malgrat això, o potser gràcies a això, són molt feliços. 

Tell me a Story

  "Tell me a story, Mom."

 "Which one? Red Riding Hood? Cinderella? Snow White?"

 "What are you talking about? Rather, the one about the woman who in the morning opens a branch office in France, works in the garden in the afternoon and writes a new blog in the evening."

 She looks at me with her large eyes filled with a sweetness that pretends to be sarcasm. It looks to me just like yesterday that she wanted to sleep with me. She doesn't do it anymore. Now she has Facebook next to her homework, thinking that I can't see her, as if I hadn't done the same with my French novels when I was her age. She's almost as tall as I am now, and just as naive as I was. I look at her wondering what happened to that little girl who used to cry when I was sad and laugh when I was happy. Now she wears jeans and loose T-shirts, and when she plays volleyball, she is constantly pulling her shorts down, as if ashamed to show these young, strong legs that she'll never have again. I bite the tip of my tongue trying not to laugh when I remember how I used to walk, all bent, so no one would notice my breasts, which seemed to grow a little more each passing day. And I see her excited face, a little nervous, a little confused, taking uncertain steps, jumping higher and higher, her eyes eagerly looking, looking, looking at other eyes at other faces, looking for recognition and approval.

While I wait for her in front of the car, I see the man who lives between the acacia and the medlar tree. For days I have see him coming out from underneath the pieces of wood he has lodged between the two trees, probably to use as a roof, tidying up a bit around him (what's there to tidy up?) and then sitting on the bench near him, smoking and watching people pass by. Once upon a time, this man was also a child.

 She leaves the pavilion stepping lightly and with a huge smile. Deep inside of me, still mine, a very little girl dances joyfully and covers me with kisses.

Translated by Lina Strenio 

Temps i durades

Quant dura la vida d’una persona? Potser uns cent anys a tot estirar. Quant dura la vida d’una casa? Potser uns dos cents anys. Quant dura la vida d’una heura que s’enfila per les ruïnes de la casa quan aquesta ja cau, buscant suport per créixer? Quant dura la vida dels arbres que han començat a créixer dins de les ruïnes de la casa, que ara encara sostenen les parets mig derruïdes però que aviat faran de suport per les heures que hauran d’abandonar la casa ja inútil? Quant dura la vida de la molsa que creix sobre l’escorça d’arbres vius i morts, sobre les teulades enfonsades i mig barrejades amb terra, sobre les pedres del riu i de les muntanyes? Quant dura la vida del bosc? Quant dura la vida de la muntanya? Quant dura la vida del petit riu que potser ja es va assecar fa molt de temps però que és el que va fer la vall i les muntanyes? Quant dura la vida de l’aigua? És sempre la mateixa o sempre una altra? Quant dura la vida d’un núvol format per les últimes gotes del riu abans d’assecar-se? Quant dura la pluja que donarà vida a un nou riu, que farà una nova vall i unes noves muntanyes, que deixaran que els visquin a sobre nous boscos i nous arbres, que faran de suport per a noves heures, que faran ombra per a noves persones entre parets acabades de fer aprofitant els fonaments de les anteriors ruïnes?

Quant dura el temps?