dijous, 31 d’octubre de 2013

Mons paral·lels

Miro per la finestra abans de llevar-me. Els núvols filtren una llum gris i pesada. És Nadal. Els nens vindran aviat a buscar els regals. Haig de posar el rostit al forn i començar a parar la taula, encara que no tingui ganes de fer-ho. He tingut el malson de sempre i em costa desvetllar-me: un tren que surt del no res i s’enlaira cap al cel, com si volgués volar. Per les finestres es veu gent amb els ulls molt oberts. Semblen titelles amb els fils trencats i llençats al mig d’un huracà. Quan el primer vagó arriba davant meu, explota amb una llum blanca encegadora i m’esquitxa amb bocins metàl·lics tenyits de vermell i amb trossos de pell calenta.

Sento com s’obre la porta de l’entrada. Cada any fa el mateix grinyol, de frontisses rovellades. Els nens. Ja són aquí. M’eixugo els ulls i busco la bata. Potser algun dia, quan siguin més grans, els sabré explicar què va passar el Nadal de fa deu anys. Potser algun dia em sentiran i entendran que l’àvia no va morir en aquell accident de tren i que, cada matí de cada Nadal, els estaré esperant amb la taula parada. Algun dia.