Quan era petit es posava tan nerviós que,
a vegades, només el podia tranquil·litzar si l’estrenyia ben fort entre els
meus braços i m’ajeia amb ell al llit, fins que parava de cridar, de plorar, de
donar cops de peu i de tremolar, i s’adormia, amb una llàgrima exagerada encara
regalimant-li per la galta calenta.
Ara
és ell qui m’estreny entre els seus braços, tan fort que em fa mal, però el
dolor que sento em tranquil·litza, igual que li passava a ell, perquè em fa
oblidar l’altre, el de saber que m’estic morint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.