divendres, 18 d’octubre del 2013

El fill

Quan era petit es posava tan nerviós que, a vegades, només el podia tranquil·litzar si l’estrenyia ben fort entre els meus braços i m’ajeia amb ell al llit, fins que parava de cridar, de plorar, de donar cops de peu i de tremolar, i s’adormia, amb una llàgrima exagerada encara regalimant-li per la galta calenta.

Ara és ell qui m’estreny entre els seus braços, tan fort que em fa mal, però el dolor que sento em tranquil·litza, igual que li passava a ell, perquè em fa oblidar l’altre, el de saber que m’estic morint.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.