dilluns, 14 d’octubre de 2013

Per a l'Alice, amb gratitud

Cada dia s’aixecava a la mateixa hora, es rentava la cara, es pentinava, es vestia, esmorzava, preparava els entrepans per als nens i el cafè per al seu home, donava menjar al canari, netejava la cuina, anava a treballar; en tornar cap a casa parava per comprar, preparava el dinar, dinava amb els fills, netejava la cuina, posava una rentadora, endreçava la roba ja seca, fregava el terra, regava les plantes de la terrassa,  ajudava els nens amb els deures, trucava a la seva mare, revisava les cartes amb factures, contestava els mails de les amigues, feia la llista de compres per a l’endemà, preparava el sopar, sopava amb els nens i el marit, netejava la cuina, llegia un conte al nen més petit, renyava els nens grans perquè sempre ho deixaven tot desordenat, es dutxava, feia l’amor amb el seu home, es posava la crema per a arrugues i se n’anava a dormir.

Un dia no es va aixecar més.

Quan els fills, filles, néts, netes, amics, amigues i altres coneguts i conegudes van marxar, el seu home -que ho havia estat durant cinquanta-cinc anys- va obrir l’armari on creia que ella guardava els jerseis d’hivern. De dalt a baix l’armari estava ple de fulls de paper escrits amb una lletra menuda, ordenada i incomprensible. Se’ls va mirar sense entendre d’on havia tret ella el temps per escriure tot allò i va decidir -com que era massa complicat llegir-los i els ulls li fallaven una mica- que els faria  servir per posar-los al terra de la cuina després de fregar: segur que a ella li hauria agradat la idea.