1
Les
miro
sense voler. A les
sales d’espera dels hospitals és el que passa: tothom mira tothom per no haver
de recordar per què estan allà. Una és baixa i vella, molt vella. Té els ulls
petits i els cabells tenyits d’un to vermellós. No para de xerrar. Sembla
espantada. L’altra és molt més jove, amb els cabells llargs i mal pentinats i
somriu sovint. Haig d’esperar la meva dona que es fa la revisió de cada any. A
ella no li agrada anar-hi tota sola, a cal metge. A mi m’agrada escoltar la
gent obligada a seure i esperar: se senten històries molt interessants. La dona
més vella es queixa dels veïns, dels fills que se li van morir acabats de
néixer, de l’home que la va deixar fa
vint anys ja, de la noia que li fa de
minyona, de la pensió i de la crisi. L’altra fa veure que l’escolta. Les han
fet entrar tres cops a la consulta i cada vegada han sortit de manera diferent:
la vella, més animada, i la jove, més ensopida. És el que fan els metges:
segurament li han trobat una cosa greu i només li han dit a la jove, es pensen
que això és més humà. Jo no estic gens segur que la dona jove pugui suportar el
pes del coneixement i de la decisió millor que la vella. L’última vegada, la
infermera les acompanya i la vella, que ha agafat encara més xerrameca, li
explica, en veu prou alta perquè tothom la senti, quina sort que en té
d’aquella noia, eh? Que no té cap obligació, no, ni una, eh? Que només és la
dona del seu nebot, però què hi vols fer, si ella no té ningú més, eh? I
s’eixuga un ull mentre la veu li tremola durant un segon. Però mira que és bona
noia, que encara que l’home se li hagi mort, ja fa cinc anys d’això, oi, nena?,
encara la ve a veure de tant en tant, eh? i això que té tres fills i molta
feina, eh? I la infermera se les mira amb cara de no entendre res i diu
passi-ho bé, Maria, fins d’aquí a sis mesos, si Déu vol! I quan la vella
s’allunya, a poc a poc, repenjada del braç de la jove, es gira cap a mi i em
diu, com qui ha vist tantes coses a la vida que ja no creu en res:
-
I encara
s’ho deu creure, pobra dona! Ai, Senyor, que tontes que ens
tornem i ens deixem entabanar per qualsevol gata moixa... Si aquella només vol
els diners de la iaia, es veu d’una hora lluny!
No
sé per què, però sembla que veig la infermera
per primer cop: és lletja i arrugada. Sort que la meva dona ja surt. Agafo el
bastó, m’aixeco i me’n vaig sense dir res. Ella s’agafa del meu braç i jo em
sento feliç d’haver-la pogut acompanyar un altre any a cal metge. En sortir,
ens quedem una estona a mirar el cel i les papallones.
2
Diuen que porta mala sort mirar-se les mans però jo no ho
crec pas. Per tant me les miro amb l’habitual alegria de
saltar-me les normes i em passo els dits per totes i cadascuna de les taques i
les venes que dibuixen el paisatge de la meva vida. Aquesta la porto des del
dia que ell va entrar a la perruqueria, plena de dones de mitjana edat i
cabells ensabonats, i, sense cap vergonya, em va fer un petó a la boca i em va
donar una bossa amb croissants petits, els meus favorits, tot dient-me: Avui no has esmorzat, estimada, i va
marxar com si res, cofoi i àgil, com si no sentís el silenci carregat de
mirades d’enveja i desig. I aquesta vena se’m va inflar molt aquell matí a la
platja, quan plorava i plorava, desconsolada i decidida a oblidar-lo,
estrenyent-me furiosament els genolls amb els punys tancats, i ell va aparèixer
sense cap paraula, amb cinc, no un, ni dos, sinó cinc plats de calamars que havia anat a buscar al restaurant que més
m’agradava, i on havia hagut de repetir tantes vegades la comanda perquè els
cambrers no entenien qui es volia endur un plat de peix fresc a la platja, i no
un, sinó cinc, i la sorra que s’entossudia a entrar en les nostres boques
mentre menjàvem i ploràvem i rèiem i parlàvem i discutíem i ens besàvem. Ah,
mira aquesta taqueta de color clar que em vaig fer en relliscar sobre una
pedra, aquell vespre quan vam passar furtivament per davant del vigilant de la
cala més bonica del món i vam banyar-nos amb els últims raigs de sol que ens
vestien d’or i felicitat. També recordo l’ós bru que passava, sense fer-nos
gaire cas, per sort, per darrere nostre, a pocs metres d’on havíem decidit
parar per fer fotos d’animals salvatges i on vam acabar fent-nos el petó més
apassionat i perillós que hom es pot imaginar. I recordo la nit que no vam
dormir ni un sol segon, arrencant dels nostres cossos adolorits tot el passat i
tota la tristesa i totes les esperances que se’ns havien mort, i al matí em vas
donar l’únic objecte del qual no t’havies separat mai, en tota la teva vida, i
em vas dir: Només tinc això per donar-te,
i jo vaig saber que més enllà de tot el mal que ens havíem fet i encara ens
faríem, el teu anell quedaria soldat a la meva mà, pels segles dels segles.
Són maques les teves mans,
em dius encara, i jo em fonc com una noieta de setze anys a la primera cita.
Estàs endormiscat a l’altre cantó del banc i la teva mà esquerra reposa sobre
els meus peus, tranquils i feliços a la teva falda, sota l’aleteig de
papallones que ens refresquen els records, com cada tarda d’agost dels últims
cinquanta anys.
3
Cada
dia la veig com agafa el bastó –que em va dir que havia estat del seu home– i el
mateix llibre de sempre, amb tapes descolorides i suaus, i se’n va cap al banc
més llunyà de tot el parc. Va a poc a poc, parant-se a cada pas per mirar algun
insecte o alguna fulla, tocant amb la punta dels dits els arbres del costat. Quan hi arriba, s’hi asseu amb compte, posant-se bé el vestit de
color blau cel, i –amb molt d’esforç– puja les cames sobre el banc. Deixa el
llibre a la falda i s’hi queda hores senceres immòbil, amb un somriure petit, mentre
es mira les mans. Sempre quan vaig a buscar-la per sopar, em quedo uns segons a
mirar-la i em sorprenc en descobrir la llum calenta i fresca que emana el seu
cos, estirat sobre aquell banc vell on, cada vegada que la veig, sento ganes de
seure-hi i quedar-m’hi.
