Calma

Dos quarts d’onze, matí de dilluns, cases que des de fa cinc cents anys s’avorreixen dolçament i sol d’abril que s’aixeca de puntetes. El poble encara dorm i em sembla que sento com s’estira, mandrós, badallant amb tots els teulats i finestrons. No hi ha ningú a la plaça de les botxes. Les poques botigues tenen les persianes un pam pujades. Fins i tot la calor sembla lenta i mig sorpresa. Sec a la terrassa de sempre i em prenc el cafè a poc a poc, deixant que la calma inesperada d’un dilluns-diumenge m’empleni fins a dalt de tot. És una delícia estar despert en un món fet per gaudir-lo amb els ulls oberts i on tu ets el primer que ho fa.

Una porta s’obre amb un xerric tímid. Comencen a moure’s les fulles tendres, mimades per un vent suau i perfumat. A la fleca del costat han aixecat la persiana fins a dalt. Passa un cotxe, a pas de cargol, diria que és el carter. Una dona amb pantalons negres, de mudar, i sabatilles esportives es deixa portar per dos gossos grossos cap al parc. Fins i tot els ocells es manifesten amb més ímpetu.

M’acabo el cafè. Respiro fondo. Comença una altra setmana i aquí, al petit poble del costat del riu, entenc molt millor la teoria de la relativitat: un final es pot convertir en un començament, un començament pot ser tan ple com un final i la vida no deixa de sorprendre’m contínuament, com en el primer moment.

L'única por

No tinc gens de por

de la meva mort;

però sí tinc por

de la mort dels til·lers florits,

de les onades en tempesta,

de les primeres cireres,

de la lluna plena,

del pa acabat de fer

i de totes les estrelles

que es trobaran de cop sense la meva mirada

i no sabran com fer-s’ho

per seguir vives.

L’única por que tinc

és que l’univers

es quedi a les fosques

quan els meus ulls es tanquin.

Homo homini

Quan va veure la noia de pell clara que caminava dreta pel mig de la selva, en Mo va saber que la seva vida canviaria per a sempre. S’hi va acostar amb por i alegria, i es va deixar amansir com un cadellet per la dolçor de la seva veu i la passió dels seus ulls. Jo sóc com ella, va pensar amb gratitud, en descobrir que la seva mà, entre les de la noia, també era blanca i forta. Cada dia s’anaven trobant amb més éssers de pell clara i grans ideals, com ells, i això els donava força i coratge. De nit encara tornava al cau dels llops que l’havien criat i l’havien ensenyat a matar per alimentar-se i per protegir la manada en perill. Però aviat va aprendre a fer servir les paraules, la roba i les mentides. Va conèixer les frustracions i la manera de sobreviure a aquestes, com tots els humans. Els llops l’oloraven i se n’allunyaven cada cop una mica més, sense saber per què. Va arribar el dia en què en Mo, de la mà de la noia que havia esdevingut la seva germana de somnis i lluita, es va rebel·lar i va deixar el cau. Els llops, la intel·ligència del quals està sotmesa als instints, li ho van voler impedir: el necessitaven per defensar el territori i la continuïtat del grup, però no eren res més que bèsties ignorants i salvatges i no sabien explicar-ho. En Mo els odiava i odiava la vida limitada i violenta que l’havien forçat a tenir entre ells. Ell no seria mai més un llop.

Quan la manada els va voltar, a ell i a la seva companya, va sentir com l’odi creixia fins a límits que encara no s’havia arribat a imaginar. Veure la sang sortint a borbolls del coll blanc de la noia va ser el senyal que el seu cos adormit feia temps que esperava.

A trenc d’alba, en quedar-se sol al camp de batalla, entremig de cadàvers d’humans que ja no es distingien dels de llops, en Mo es va mirar les mans, adolorides i esquinçades. No va trigar ni un segon en apartar la cara bruta i udolar amb totes les seves forces, com un animal ferit de mort: per sota les taques de sang seca, les urpes esmolades brillaven entre els pèls llargs i negres de llop.

Entrenament

Estic entrenant la meva ànima

per a la gran cursa.

Cada dia la faig caminar uns quants kilòmetres

a pas lleuger.

El cap de setmana l’obligo a córrer

amb el cronòmetre engegat.

A vegades la faig suar

en pujades fortes.

Quan es fa mal

i es queixa,

penso que és normal,

que són les fibres les que

-tots ho sabem-,

per créixer,

primer s’han de trencar.

Fa poc he començat a fer-li fer dieta:

li dono sempre menys del que necessita.

No faig cas dels seus planys, ni dels seus atacs d’ira,

ella sap que tot ho faig pel seu bé.

Fins i tot l’últim dia,

quan tot estigui a punt per a la gran cursa,

em giraré d’esquenes i faré veure que no la trobaré a faltar

mai.

Regals

Estic cansada i odio la sensació que l’asfalt es fongui sota les meves sandàlies, noves de trinca i encara una mica rígides. Com un gos que pressent l’hora del passeig, em revifo en entrar al parc. Poca gent a aquesta hora. Em deixo caure al banc de sota la vella alzina, després de mirar interrogativament la dona amb una bossa de plàstic a la falda i de comprovar que no se sent agredida. De fet diria que ni m’ha vist. Faig una bona glopada d’aire i relaxo el front. La seva veu em fa encongir involuntàriament.

―La primera vegada que recordo va ser per un aniversari. Ja no sé quants anys feia. Els pares s’acabaven de separar. Encara em feien molta il·lusió els aniversaris: regals, amigues que la mare em deixava convidar a menjar a casa, sentir que aquell dia jo era algú especial... Esperava impacient la visita del pare. A veure el regal que em portaria. Ell va trucar i va dir que no patís, que el dia que ens veiéssim, ja em donaria diners per comprar-me alguna cosa. Va ser el primer cop que vaig sentir aquell buit, a dalt de l’estómac, cap al pit. No tenia ganes de plorar perquè veia que no en tenia cap motiu. El pare encara m’estimava i volia comprar-me alguna cosa, el que jo triés. Però la no necessitat de llàgrimes m’havia transformat en un globus desinflat i a partir de llavors em tornaria a sentir igual cada vegada que algú en qui confiava em feia mal sense avisar. Sobretot sense avisar. Si t’avisen és diferent. Tens temps per preparar la cuirassa, per protegir-te’n.

No deixa de mirar cap endavant, sense moure’s, i no sé si veu el prat descolorit pel sol massa fort o alguna cosa del seu passat. Les mans li descansen sobre la bossa on s’endevina la forma d’una caixa. Parla fluidament i massa correctament, com si dictés una carta. Com si fes temps que l’estigués dictant.

―N’hi va haver altres vegades, esclar, però la següent que se m’ha quedat al cap és del dia que vaig fer vint anys. Va ser mogut... ―i em sembla que la boca se li contreu una mica, com si volgués somriure―. Vivia en una residència d’estudiants on no deixaven entrar els nois. Havíem subornat la portera, com sempre, abans de preparar els entrepans i els llums de paper de coloraines. Així i tot ella es va fer enrere i no va deixar entrar ningú. Alguna cosa li devia haver passat, pobra dona, ara que hi penso... però em va espatllar la gran celebració. Feia vint anys, anava a la universitat i a més a més acabava de guanyar el meu primer sou... Vam haver d’emportar-nos els entrepans, els gots i les ampolles, caminant fins a una altra residència, mixta. Un parell de kilòmetres o més, però tots teníem vint anys, la nit era d’abril i els arbres estaven florits. Res no ens podia parar. O sí. El noi amb qui sortia llavors, el meu nòvio, en dèiem, era més aviat ensopit però molt atent; sempre em portava flors o em convidava a menjar un tall de pastís en alguna cafeteria; però aquella nit no em va portar res. En algun moment, pel camí, va trencar una branqueta florida d’un arbre i, sense veure com em mossegava el llavi per no cridar-li que no ho fes, me la va donar. Ho vam deixar estar uns quants mesos més tard però mai no vaig trobar el moment per preguntar-li per què aquell dia tan especial no m’havia regalat res. Aquestes coses fan de mal preguntar, no saps com fer-ho i et quedes amb el ròssec per dins durant tota la vida.

Ara veig que té les mans molt seques, amb un parell de venes blaves inflades, ungles ben curtes i dits que li tremolen lleugerament.

―El meu marit era molt bona persona i ens estimàvem. Tenia els seus defectes, com tothom, i un era no recordar els aniversaris, ni si l’hi feies pensar uns dies abans. I, si els recordava, tenia problemes per trobar el regal que ell considerés adequat. No s’ho volia creure quan li explicava que un detall era suficient, qualsevol cosa. M’hi vaig acostumar. Ens acostumen a tot. De fet tampoc és tan greu: tots els dies pots celebrar alguna cosa, l’important és que vulguis fer-ho. El que costava més era contestar les preguntes de la família, esclar, o de les amigues, i a tu, nena, què t’han regalat, així com si res. No m’agrada mentir i ja t’ho pots imaginar. Quan em quedava sola, la buidor de dins sortia a borbolls. Algun d’aquests dies em quedava sense forces i deixava oberta l’aixeta de les llàgrimes, i pensava que així s’acabarien d’una vegada per totes. Mentida. No s’acaben mai. I al final entens que has de tancar l’aixeta, passi el que passi; no pots esperar més que les llàgrimes s’acabin, perquè a vegades no ho fan. Has de tancar l’aixeta, per més que et costi, has de fer-ho i seguir endavant. Trobar vies alternatives.

S’ennuega i segueix amb els ulls una parella que s’acosta pel camí, a pas lleuger, joves i suats. Aixeca una mica les celles i sospira baixet quan veu que se’n van cap a un altre banc.

―Després van venir els nens, els costums, les rutines, els nadals... més regals, més mals de cap, més gent que es podia sentir incòmoda. Vaig començar a comprar-me una ximpleria quan comprava els regals dels altres i a posar-la sota l’arbre o a la taula. Tothom semblava content i els anys anaven passant. Vaig fer el mateix amb els néts.

Es para i gira el cap. Té uns ulls grossos i blaus. Sense cap ombra. Ara sí que somriu mentre em mira amb infinita tristesa.

―Avui és el meu aniversari. Vaig fer el dinar des d’ahir i avui he anat a comprar-me el regal, esclar. Sabatilles. Van bé per anar per casa. Tinc tres coses que vaig canviant per als meus aniversaris perquè els nens no se n’adonin: les sabatilles, la camisa de dormir i la colònia. Cada tres anys tornem-hi. Així ells no se’n recorden dels anys d’abans i es queden tranquils. A vegades em diuen: què, un altre cop el teu admirador, eh, mare... quina sort que tens... En no sentir-se culpables es relaxen i podem passar una bona estona tots plegats. Però avui m’han trucat els dos... La nena està de viatge i el noi va a dinar amb uns companys de feina, una cosa imprevista... Els seus fills són grans i ja fa un parell d’anys que només els veig per Nadal, i encara.

Em torna a mirar i juraria que està a punt d’esclatar a riure.

―I què en faig, ara, de les sabatilles? Et sembla que les guardi per al Nadal?

Dibuixos i dones

En passar-me pel costat en silenci no me n’adono que és una ambulància fins que els llums giratoris em desperten amb una brusca batzegada blava. Trobar-me cotxes funeraris i ambulàncies fa temps que ha esdevingut una por obsessiva. Quan no els puc esquivar, per més voltes, frenades o accelerades que faci, intento mantenir la vista fixa en un punt el més llunyà possible de l’objecte del meu pànic irracional. Intento de totes totes que no entri en el meu camp visual, ni perifèricament ni indirectament.

Aparco com sempre, malament, i trepitjant la línia groga. No penso estar-m’hi més de deu minuts. Màxim. En baixar del cotxe torno a veure els llums blaus que giren sobre uns quants caps de persones estranyament immòbils. Un accident. Algú s’ha mort. Sento un pes al pit i l’aire es torna aspre, com paper de vidre. Per fi ha passat. Les cames se’m queden buides i paralitzades. Fa anys que sé que passarà. Algun dia ho he desitjat i tot. El pes del pit em puja cap a la gola. Fa anys que tinc al cap la imatge del seu cos estirat a terra, la bata oberta, els cabells tapant-li la cara, el gat al costat, gras i tranquil, el gat de sempre, el que només va amb ella quan té gana, i la pudor, i el desig de fugir, i el terror d’acostar-m’hi... El cap em roda. Per fi ha passat. M’ho va dir tantes vegades, que es moriria, sola amb el gat, sense ningú més, i que la trobaria... així... Tantes vegades que marxava de la ciutat per uns dies i ella no despenjava el telèfon quan li trucava, per castigar-me, per fer-me sentir culpable, i havia de trucar al veí perquè mirés si la veia al balcó. Tantes vegades de visualitzar aquesta imatge i permetre que la foscor m’envaís, la imatge que ella em donava sempre quan ens discutíem. Qualsevol dia tindré un atac i em moriré sola i ningú no ho sabrà i em trobaràs quan faci pudor i el gat se m’haurà començat a menjar. Prou, mare. Ara ja està. Ara s’han acabat les amenaces. Ara haig d’empassar-me el vòmit, anar cap al teu pis, obrir la porta i trobar-te. Ara ja està, ho haig de fer i no hi ha ningú que ho faci per mi.

Sento la música del telèfon com una boia que surt, descarada i blanca, de la tempesta que tinc al cap. Qui deu ser? Algú que em vol parlar. Algú viu. Busco el mòbil, amb sobtada impaciència, dins de les butxaques. Quan per fi el trobo, el deixo caure. Continua trucant des de terra. Una vegada més. I una altra. No pot ser. No pot ser. Alguna cosa comença a esclatar dins meu. A la pantalla parpelleja amb lletres vermelles la paraula mare i sento la necessitat de seure en algun lloc, encara que sigui a terra. Em deixo caure a la vorera i finalment trobo el botó per despenjar.

--Què fas encantada allà baix! Puja de seguida! No sé què passa amb tantes ambulàncies i gent, i ningú no m’explica res. Puja ara mateix!

--Un segon, mare. Ara vinc.

Però no hi vaig. Tanco els ulls i deixo que el meu cos es confongui amb el terra fred. Necessito que es desperti.

                                                                         ***

El policia és massa jove per la barba que porta. No, no em passa res. Gràcies. No, no sé qui és. No en tinc ni idea. No, no, no la vull veure. Però m’aixeco, com un autòmat, i em deixo portar cap a l’ambulància, carregant el pes mort d’algú que no sóc jo. No vull mirar dins de l’ambulància. No vull veure els dos peus. Encara que no els miro, la imatge s’esmuny per la cua de l’ull i es queda impresa en la meva retina. I no puc fer res per esborrar-la. Dos peus anònims, sense res especial. Quiets, seria la seva característica més important. Junts. Descalços. Pàl·lids. Ungles sense pintar. Cap taca. Cap dit que sobresurti. Uns peus perfectes, com de maniquí.

Ara sí que no puc controlar les basques. Corro cap a l’edifici i pujo per les escales. Vomito a la primera planta. Haig de buscar una fregona. La mare em deixarà la seva. Abans de trucar a la porta m’eixugo la boca i em sento avergonyida que em pugui veure així. Dec tenir una cara rara. La porta del costat està mig oberta. Conec la veïna. No en recordo el nom, ni mai no ens hem dit més de quatre paraules dins de l’ascensor, però sembla bona persona. Elegant, tranquil·la, segurament una senyora rica i sense gaires mals de cap. Truco al timbre i espero. No sento res. Torno a trucar. Res. Obro una mica més la porta i dic hola? Mai no he entrat a casa d’algú sense que em convidin, però avui és un dia diferent. Sembla que la rutina i la por han perdut color, s’han empetitit. Hola? Avanço un pas i miro al voltant. Em sorprèn l’austeritat del pis: pocs mobles, molta llum, gens de pols, moltes plantes. Estic davant d’una habitació i la porta també està oberta. Si he arribat fins aquí, ja no puc controlar-ho. Entro. Fa bona olor. Un ram petit de frèsies blanques en una tauleta. Un llibre ben posat al costat. Una paret plena de dibuixos en llapis. La cortina fina voleia sobre la finestra oberta. M’hi acosto. Sento l’aire fresc i respiro fondo. Miro cap enfora. A baix, al costat de l’ambulància i els cotxes de policia, es veu una taca molt grossa. Entendre és a vegades com caure sobre un llit de claus del quals t’has d’agafar per poder-te aixecar. Em tapo la boca amb la mà encara glaçada, ofegant el crit, i faig un pas enrere, just en el moment en què un dels policies miren cap a dalt. És ella. La veïna. La senyora rica i sense mals de cap. És ella la que està morta, trencada, quieta, allà baix. La taca la va fer ella en saltar per la finestra. Encara ningú no ho deu saber. Jo en sóc la primera. I el fet de ser la primera em dóna una inefable sensació de tranquil·litat, de tenir el poder. Em giro i veig que he fet caure el llibre de la tauleta. M’ajupo per recollir-lo i em fixo en la lleixa de sota: mig amagat, un quadern de dibuix, com els que tenen els nens, rebregat i gruixut. No sé per què ni com m’he transformat en una lladre però ja no tinc temps de fer-me preguntes ni de tenir dubtes: així que l’agafo i m’afanyo a sortit abans que els policies arribin a dalt. Un moment. De dins del llibre que havia caigut sobresurt un trosset de paper. El trec i veig que és un sobre blanc. No porta cap nom, així que també me’l fico a la butxaca, mecànicament. Estic rodant en un huracà d’emocions desconegudes. Com si alguna cosa dins d’aquell pis em dominés i em fes moure com un titella. Com si no pogués fer res per parar-ho. Ara sí que surto. Deixo la porta tal com estava, mig oberta. Baixo per les escales, estranyament lúcida, amb les galtes cremant. Sento veus en l’ascensor que puja. En sortir al carrer vaig directe al cotxe, sense passar pel costat de l’ambulància. M’assec davant del volant i engego el motor. Condueixo sense saber on, molta estona, potser unes hores, potser només uns minuts. Paro en un lloc fosc, on la lluna il·lumina prou i no se sent ningú. M’he oblidat de la mare però ara això ja no em preocupa. Ja s’ho farà. Ella i el seu gat estan bé, es tenen una a l’altre. No els ha passat res. Avui tampoc.

El sobre no està tancat.

L’obro. A dins només hi ha un full blanc, ben plegat. Res escrit. Com una carta que algú hagués provat d’enviar però que mai no va arribar a escriure.

                                                                          ***

Fa uns quants anys d’això. La mare ha sobreviscut al gat i encara viu, rondinaire i contenta de fer-me patir, però jo no m’he tornat a preocupar tant per ella com per oblidar-me de la meva pròpia vida. Tothom té els seus defectes i és una ximpleria pensar que algun dia canviaran i veuran que són ells mateixos qui es posen pedres al camí. La gent no canvia gaire, per més mal que es faci. En canvi vaig pensar molt en la veïna que es va matar aquell dia, quan jo vaig creure que era la mare la que s’havia mort. Però qui era ella de veritat, com va ser la seva vida, per què es va suïcidar, no ho he sabut mai. Potser no ho vaig indagar amb prou ganes, potser no em va semblar important saber què havia passat, si igualment ja no podria solucionar o ajudar amb res.

Haig de confessar que, per molt que ho intenti, no recordo la cara que feia. A vegades em vénen a la memòria algun somriure i unes dents molt blanques. D’altres, uns cabells marrons, ni curts ni llargs. D’altres, una mirada intensa, però sense poder definir el color o la forma dels ulls. I alguna vegada he recordat els dos peus junts i perfectes, com de maniquí. Només alguna vegada.

Però no m’amoïna no recordar-la. Crec que ara ja sé com era, molt més que si l’hagués conegut en vida. Tinc els tres-cents dibuixos del seu vell quadern. Racons de mons reals i somiats. Línies senzilles i clares. Cadascú és un conte i, quan els miro, em fan riure, plorar, pensar, imaginar, recordar. Ara veig i sento coses que mai no havia vist o sentit abans. El món està ple d’altres mons, i aquests d’altres, i així la felicitat de descobrir no s’acaba mai.

                                                                           ***

Aparco el cotxe davant de l’escola. Amb galtes enrojolades i petits salts d’ocell feliç, la nena travessa els pocs metres que ens separen. Els seus petons són frescos i càlids al mateix temps. M’ensenya el dibuix que ha fet avui: és una dona vista d’esquena, amb cabells marrons, ni curts, ni llargs, que seu en un banc i sosté un quadern de dibuix. Per sota del banc se li veuen els peus, quiets i descalços sobre l’herba verda. Abraço la meva filla el més fort que puc i amago l’emoció en els seus cabells suaus, mentre tinc la certesa que, en algun lloc de dins o de fora nostre, algú somriu.

Perfum de roses

Les àvies i les tietes ens perfumaven d’amagat i nosaltres provàvem amb penes i treballs de dissimular l’eufòria que aquest gest, femení i prohibit, despertava dins dels nostres cossos adolescents. Perfum de roses. Ens arribava en flascons minúsculs de vidre fosc, portats de maneres il·legals i complicades des de Rússia o Bulgària. Han passat molts anys des de llavors. Les cuetes esquifides de les nenes pigallades han esdevingut pentinats de colors temeraris, sota els quals amaguem les canes i la por de sobreviure a les mares o de no respondre a les expectatives dels fills. Els nens dels serrells rossos i pestanyes llarguíssimes, que ens feien passar les nits en blanc i els dies rient per sota els punys, avui són personatges respectables, amb cabells esclarissats, pentinats meticulosament cada matí davant del mirall, i amb veus polsoses de llargues caminades.

Ens hem multiplicat i ens hem amplificat. Ens hem barrejat amb altres grups, ens hem unit i separat, hem format altres nuclis i altres connexions, hem perdut innombrables ocasions de demostrar la nostra excel·lència. Alguns de nosaltres ja no hi són. D’altres només hi són a mitges. Alguns hem sobreviscut als somnis trencats i tornats a enganxar de la millor manera que les nostres ànimes matusseres van saber. I hem decidit, per la gràcia que nosaltres mateixos ens hem concedit, que ser (encara) aquí és l’únic que importa: mireu-nos, som aquí, desarrelats, abandonats, esperançats, ferits, forts, plens de defectes, de limitacions i de cicatrius, amb cares marcades i mans aspres, així i tot nosaltres, els mateixos, potser disfressats de persones adultes i estúpides, però així i tot nosaltres, els mateixos, amb desitjos, amors, desgràcies, somnis i irrefrenable set de viure. Som aquí. Som ara. I dins nostre, tal com ens deia el professor de física parlant de les altres lleis, res no ha canviat, res no s’ha perdut.

Plou, com cada primavera, i les roses creixen d’un moment a l’altre. En un descans de la pluja, m’hi acosto, temptejo les flors amb dits tímids, toco els pètals amb llavis temorosos, tanco els ulls amb una pregària muda que ningú no em vegi i respiro amb insaciable avidesa el perfum conegut i sempre anhelat. Fa poques hores que han florit i la pluja farà que de la seva bellesa perfecta no en quedi res fins demà. Segurament moltes van néixer i van morir sense que ningú les hagi vist o olorat. Només algunes, en el seu cicle inevitable, han aconseguit allargar per unes poques hores, el temps que durarà el seu perfum en la meva pell, la certesa de ser-hi.

Parfum de trandafiri

Bunicile și mătușile ne parfumau pe ascuns și noi încercam să disimulăm euforia pe care acest gest, feminin și interzis, o trezea în noi. Parfum de trandafiri. Era la modă. Cumpărat în minuscule flacoane aduse pe căi ilegale și complicate din Bulgaria sau Rusia. Au trecut mulți ani de atunci. Codițele firave au devenit coafuri moderne în culori temerare, pe sub care ferim firele albe și frica de a supraviețui mamelor sau de a nu răspunde așteptărilor copiilor. Băieții cu breton blond și gene lungi care ne făceau să nu dormim nopțile și să chicotim ziua, sunt azi figuri respectabile, cu părul rar pieptănat cu grijă în fiecare dimineață și cu glasuri prăfuite de drum lung. Ne-am multiplicat și ne-am amplificat. Ne-am amestecat cu alte grupuri, ne-am unit și ne-am dezunit, am format alte nuclee și alte conexiuni, am pierdut nenumărate ocazii de a ne dovedi extraordinari. Unii dintre noi nu mai sunt. Alții sunt numai pe jumătate. Câțiva am supraviețuit propriilor noastre vise sfărâmate și lipite la loc. Și am hotărât, cu de la noi putere, că a fi (încă) aici e singurul lucru important: iată-ne, suntem aici, suntem acum, dezrădăcinați, abandonați, pierduți, încrezători, ciuntiți, puternici, plini de defecte, limite și cicatrice, cu fețele marcate și cu mâinile aspre, parcă alții, dar totuși noi, aceiași, poate deghizați în oameni mari și proști, dar totuși noi, aceiași, cu dorințe și iubiri și necazuri și vise și nețărmuită sete de viață. Suntem aici. Suntem acum. Și, în noi, nimic nu s-a schimbat, nimic nu s-a pierdut.

Plouă, ca în orice primăvară, și cresc trandafirii de la o clipă la alta. Într-un răgaz de ploaie, mă apropii, le cuprind florile cu degete sfioase, le ating petalele cu buze temătoare, închid ochii cu o rugă mută ca nimeni să nu mă vadă și absorb cu lăcomie necumpătată parfumul cunoscut și mereu jinduit. Au înflorit acum câteva ore și ploaia le va destrăma frumusețea perfectă până mâine. Probabil mulți s-au născut și au murit deja fără ca nimeni sa îi fi văzut sau simțit. Doar câțiva, în ciclul lor inevitabil, și-au prelungit pentru câteva ore, atât cât va dura parfumul lor în pielea mea, speranța de a fi.

Muntanyes

Encenc i apago

parts de la muntanya

que mai no havia vist abans.

O potser les trec

del no res

cada vegada que parpellejo .

O, ves a saber, potser només existeixen

dins dels meus ulls,

i per tant

no és el sol

sinó els éssers minúsculs

que habiten les meves pupil·les

els que

apaguen i encenen

les muntanyes.

O, millor dit,

parts de la muntanya

que mai no havia vist abans.

El tren

Cada matí arriben a l’estació al voltant de les set, quan encara no hi ha gaire gent. Seuen en l’únic banc que hi ha davant de les vies. S’hi queden una hora, més o menys, i se’n van una mica més encongits, amb els ulls una mica més buits.

Fa molts anys que van baixar del tren, ell i la mare. En devia tenir uns sis anys i la mare era jove i esvelta. Ja no recorda com hi havien pujat. O qui els havia fet pujar. Entre ells no en parlen mai, d’aquestes coses. Recorda imatges disperses. El tren ple de gom a gom. Ell seu separat de la mare, entre gent que parla molt alt. Els germans en altres vagons, no sap on. La mare pregunta a cada parada si és aquí on han de baixar. Sembla espantada. Devien haver passat molt de temps allà dins. Potser dies. Potser mesos. No ho recorda. Té set. I la mare no para de preguntar si és aquí on han de baixar. Però la seva parada no arriba mai.

Així i tot d’alguna manera van baixar. En algun moment el tren es va parar i ells van baixar. I la mare crida, crida molt. No troba els germans. No troba els germans. No pot parar el tren que es torna a posar en marxa. La mare crida, és el que més recorda, mentre ell sent les seves ungles com li trenquen la samarreta, la seva samarreta estimada, amb l’escut de l’equip del pare, de tant fort que l’estreny. És així com acaba el malson. Ves a saber què era aquell tren. Ves a saber com hi van pujar. No té ganes de preguntar-li. No té ganes de saber-ho.

A l’altre costat de les vies un home de cabells grisos camina de pressa, evitant mirar cap a ells. És un dels que el van ajudar quan era jove. A buscar feina, a arreglar el cotxe o a portar la mare a cal metge. Al principi tothom els ajudava. Algú fins i tot quan ell ja era un adult. Però a poc a poc es van anar cansant i desapareixent. El seu era un mal que no es curava i la gent se n’avorria. Va haver d’aprendre a arreglar el cotxe ell sol i a cuidar-se de la mare ell sol. La vida és així: sempre hi ha un tren on anem a parar sense saber ben bé ni com ni perquè i del qual ens costa baixar o del qual a vegades fins i tot no aconseguim baixar mai. Pot ser una malaltia, pot ser un amor. Pot ser una guerra. Malsons sense sentit, que no volem recordar però tampoc no es deixen oblidar.

S’espolsa les mànigues de l’abric ja vell mentre mira la mare amb trista indiferència: ho va ser mai, de jove, es pregunta. Potser fins i tot els records són només còpies d’il·lusions passades. Li agafa el braç, esquelètic i fred, i l’ajuda a aixecar-s’hi. Hem de tornar demà, fill. Sí, mare.

Aniversaris

Un dels meus fills, el blog, acaba de fer un any

Falta poc, molt poc, i no em veig amb cor d’esperar-me de braços plegats. Em nego obstinadament a comptar els anys que algú (ni sé qui, ni quan, ni on, ni tampoc tinc ganes de saber-ho) va decidir que tocava començar a comptar. Rebutjo amb totes les meves forces la pressió dels calendaris, rellotges, miralls, perruquers, infermers i altres andròmines amargades i inútils. Per tant, enlloc d’un pastís d’aniversari he demanat una màquina per viatjar allà on em vingui de gust. A mi, i no pas als rellotgers o als mercenaris de les grans fàbriques de cosmètics. No cal parar en els llocs erms o enmig de les tempestes, i no ho faré pas. Només pararé en les illes felices. Puc fer-ho. 

Molt bé, la primera parada: la platja de les tortugues, l’anomenen els que en saben. No veig cap tortuga, avui tampoc, però tant hi fa. L’aigua transparent m’amanyaga els peus, la brisa em despentina juganera i em deixo convèncer, per la veu estimada, de la importància de tenir una gorra al cap si no prefereixo fondre’m en dolces i minúscules onades de felicitat...

Segona parada: sí, feia temps que no hi passava per aquí... Fa una olor boníssima d’avet barrejada amb la de canyella. La mare fa les postres de Nadal. Desprès de molts dies freds i sense veure el sol, la calor de casa em té mig endormiscada. Tinc el nas enganxat al vidre fresc de la finestra i miro els flocs de neu gegants voltant sense presses, ballant per a mi. Escolto les nadales que els nens canten a l’entrada de l’edifici i preparo les pomes i les nous que els donarem...

Tercera parada: la sala del quiròfan i una munió de persones vestides de blanc. Ja la sento. Fa un petit miol, res de l’altre món, només per avisar-me que ja se n’ha sortit amb tota la feinada i que a partir d’ara serà ella qui es cuidarà de mi. És petita, de pell fosca i arrugada i té uns ulls immensos. Només d’acostar-me-la, somriu. Em reconeix, encara que no s’hi veu gaire bé, i les persones vestides de blanc esclaten en un riure contagiós: quina nena més maca, diuen...

Quarta parada: una llibreta rebregada, un llapis que amb prou feines puc aguantar de tantes vegades que li he fet punta amb un ganivet que havia estat del pare, una taula petita i la finestra oberta. Olor de til·lers florits i pluja de maig. Escolto l’aire com s’esmuny a dins i  m’emplena cada cèl·lula amb contes fascinants. Els atrapo i dibuixo amb neguit i plaer, temorosa de no perdre’n cap, temorosa que no em descobreixin. Escric fins que la mà se’m posa rígida. Escric fins que la nit deixa de fer olor de til·lers...

Cinquena parada...

En tinc prou per avui. Els ulls plens i les mans calentes. Aparco la màquina darrere l’escriptori. Ja no la necessito aquesta tarda i, a més a més, hi puc tornar quan vulgui. Sento la pau i la frenesí de la vida que em corre per sota la pell, avui com cada dia, jove i esbojarrada. Sento que el temps és meu i que en puc fer el que jo vull. Ens hem fet bons amics, jo i el temps. No ha estat fàcil, no. Però, finalment, tots dos hem madurat, hem aprés a conèixer-nos, a estimar-nos, a jugar, a caure i a aixecar-nos, a ballar i ballar, sense parar, fins a la fi del món (encara que sabem que això també és un invent del mateixos que van començar a comptar els anys...).

Un accident

L’home mastegava un bri de palla que li havia fet pessigolles darrere l'orella des de la matinada, només de pujar al carro. Al final, fart d'apartar-lo, l'havia arrencat i se l'havia ficat entre les dents. El pare del culpable era un barret atrotinat que segurament deixava passar lliurement l'aire, el sol i la pluja, però complia la seva missió amb els ulls. Només se li veien les galtes, eixutes i amb barba de tres dies, la punta del nas, gros i corbat, i uns llavis estranyament gruixuts en aquella cara tan seca. Amb una mà aguantava les brides i de tant en tant mirava cap al costat esquerre, per on passava algun camió buit, de tornada cap a la ciutat. Als peus tenia un fuet, encara que no se’n recordava d’haver-lo fet servir mai. El cavall i ell feia anys que es coneixien. N’havien vist de tots colors, mig adormits i mig desperts, pels camins polsosos d’aquest país feréstec en cos i ànima.

El xiulet del tren els fa aixecar el cap als dos. Fa quatre dies encara no s’havien vist màquines d’aquestes, que ara no paren de tirar fum a la cara de la gent i de fer un soroll de mil dimonis. Cony de màquines! Tan bé que es vivia abans, sense tantes presses, ni tantes ximpleries...

Pel costat acaba de passar un altre camió. Ple de soldats, joves i amb cares brutes, endormiscats alguns, cantant uns altres. Deuen tornar del camp, va pensar l’home. Idiotes, no acabaran mai de collir els raïms amb aquests quatre arreplegats... I aviat començaran les pluges... i tot se n'anirà en orris...

En aquell temps ja havia començat a complir-se el “treball patriòtic”. El partit únic havia decretat l’obligatorietat de fer alguna cosa útil per a la societat, com ara collir raïms o excavar canals o netejar lavabos. Això juntament amb el racionament d'aliments bàsics segons les noves lleis de salut nacional, completament renyides amb les de supervivència biològica. Els principals afectats eren els soldats, els estudiants i els alumnes d’institut. Els que tenien més gana... Ja els està bé, així s’acostumaran a la feina dura... a la vida dura que els espera... --va provar d'enraonar amb ell mateix.-- Però mai no acabaran de collir els raïms! --es va mig enfadar, tirant-se el barret cap enrere. S’estaven acabant els pagesos de veritat, s’estaven acabant tots els que sabien treballar. Qui sap on deuen haver desaparegut, un darrere l'altre. Qui sap qui quedarà en aquest país assedegat.

El cavall va fer un moviment brusc cap al costat, amb un renill ronc i profund. No va tenir temps de veure res. Només de sentir el líquid calent que li regalimava per la cara i de preocupar-se: pobre cavall, tan vell, i aquests bèsties de comunistes encara no el deixaran morir en pau... Els ulls se li van clavar, oberts i blaus, en la màquina de xapa rovellada que frenava amb un xerric eixordador. Del carro, del cavall i de l'home amb barret de palla només en quedava un núvol de draps,  estelles i espigues esquitxades de vermell. Després d'un crit agut i allargat, el tren es va quedar immòbil: l'aire es va saturar instantàniament d'aroma de raïms, sucosos i plens, xafats dins dels vagons.

Agafa les meves mans

Em miro sovint les mans i en recordo d’altres: les de la mare, amb venes inflades i ungles pintades a corre-cuita; les de l’àvia, pigallades i aspres; les meves de fa uns anys, suaus i amb dits fràgils. Tinc el cap ple de fotografies de mans, moltes mans: mans tristes, mans buides, mans tacades, mans tremoloses, mans clivellades, mans descarnades, i sento la por de sempre, que m’obliguin a ser testimoni de la seva metamorfosi sense retorn, d’éssers vius a branques seques i oblidades. Sovint em miro parts del cos i tanco fort els ulls, intentant capturar la seva imatge, intentant robar-la al temps. Cada segon que passa canvio i em fonc en clons que també són jo, però en els quals cada vegada em costa més reconèixer-me. Així i tot, no em dono per vençuda. La por d’esvair-me encara no supera el desig d’esdevenir eterna en un mirall amorós, on el reflex, pur i immaterial, pot perdurar, potser per sempre.

Agafa les meves mans, encara són suaus i blanques i encara em sento les ungles senceres i fortes. Agafa-les i deixa’t recórrer per la vida que encara hi flueix. Agafa les meves mans, si et plau, envolta-les amb les teves i sent la forma que tenen ara i aquí, dins de la meva ment, dins dels teus ulls.

I deixa’m somiar un dia, sota el mateix sol d’avui, quan de les meves mans floriran poncelles blanques. I llavors, jo tornaré a ser jo, la del principi dels temps, bonica i jove i immortal. Perquè, d’alguna manera o altra, res no s’acaba.

Va arribar de nit

A Christian Poveda, allà on sigui, amb tot el meu respecte

Va arribar de nit i se’n va anar de matinada.

Sempre havia cregut que hi havia dos tipus de persones: les que creuen que hi ha gent dolenta i gent bona, i les que creuen que tothom pot ser bo i que només és dolent de manera circumstancial, temporal i innocent. Ell no creia que naixem dolents i tampoc que sempre morim dolents. Podem tenir por, molta por, i podem intentar defensar-nos fent mal, molt de mal. Però no naixem dolents i tampoc sempre morim dolents, si ens deixen suficient temps i espai per entendre que no som dolents.

Va arribar de nit i El Salvador cremava amb flames pudents. Va obrir portes i va estrènyer mans. Mans brutes de sang i de fang. Mans ferides i mans fortes per necessitat. Va entrar amb la seva càmera on ningú no hi entrava sense armes i vehicles blindats. Va tocar els paria i va escoltar els assassins. Va amanyagar els nens nascuts en la misèria de les drogues, la fam, la ignorància. Va riure amb les noies que es volien lliures i s’amagaven darrere els tatuatges que els cobrien els morats, les costelles trencades i els ulls porucs i desafiadors. Recordo la dona que tenia un sol ull. La va acompanyar desenes de vegades, a ella i al nen, filmant amb mà ferma el forat per on continuaven sortint llàgrimes, esquivant el patètic ull de plàstic de mala qualitat. Recordo el cadàver de la dona amb un sol ull, que els veïns intentaven, amb vergonya i ràbia, maquillar i cobrir de flors. Intentaven dissimular la mort, intentaven amagar la lletjor sota cançons i olors de mentida. I ell ho veia tot, sense tremolar. I ens ho feia veure. Recordo les desenes de vegades que va acompanyar la jove amb el nen penjat d’un pit, a veure el seu home, l’home, aquell ésser famèlic que aparentava ser fort per no desmaiar-se, les seves trobades a la presó, les cel·les on l’aire no arribava per a tothom, les rialles provocadores i atemorides, les mirades perdudes i implorants darrere les dents joves i blanques, darrere els tatuatges barrejats amb sang seca.

Què deuen sentir els metges quan obren la pell i remenen òrgans vitals? On deuen deixar la por i la sensibilitat i el fàstic i tot el que ens fa humans? Com deuen poder tocar després els llavis suaus de les seves dones i les galtes tèbies dels seus fills, sense veure els cadàvers a l'aguait? Què senten els metges quan han de deixar de ser humans per convertir-se en bèsties? Quan han de trencar i matar una part per salvar una altra? Quan han de deixar de ser humans per ser déus?

Què deu sentir la gent que creu en la bondat de les persones per sobre de tot? Per sobre de déus, de guerres, de fam, d'injustícies, de totes les tenebres que ens travessen i ens arrosseguen i ens ofeguen i ens transformen en titelles de pols bruta.

Ell va arribar de nit amb les botes cobertes per tot el fang del món. Encara tenia les mans blanques i els ulls oberts. En algun lloc amagat, d’alguna manera increïble, el seu cor encara funcionava correctament i els seus sentiments seguien purs sota la capa pesada de desgràcia vista, entesa i filmada, que el mossegava a cada moment, provant de fer-lo dubtar, tombar i callar. El van fer marxar de nit, cap a l’alba, al mateix lloc on ell els havia acompanyat en els seus rituals de por, violència i foscor, i on els havia donat la seva mà i el seu somriure i la seva fe. Potser no el van entendre. Potser no estaven preparats per entendre’l. Potser van tenir por que els acabaria salvant d’ells mateixos, donant-los la llum de la saviesa i de la fe en l’espècie humana. Segurament es van pensar que havia vingut a vendre’ls per unes monedes d’or, com tantes vegades en la història. L’únic fet cert és que li van tancar la boca, per sempre. Li van tancar els ulls, per sempre. Li van trencar el cos fràgil, humà, i li van fer desaparèixer l’ànima forta, sobre-humana. I ho van fer tot en un segon, amb una joguina que mata, amb unes mans que ningú més no tornarà a estrènyer.

I així anem, atemorits del mal, atemorits de nosaltres mateixos, matant-nos entre nosaltres, ignorant les nostres necessitats reals, embrutant les nostres mans i cors, fent desaparèixer, un cop i un altre i un altre, la llum que ens guia i que mai no som capaços de reconèixer.

Va arribar de nit i se’n va anar, tot sol, de matinada.

Al mercat

Travesso el pont i quasi m’oblido d’on vaig: el riu és ample i lluminós, el cel l’amanyaga generosament, una parella d’ànecs obren noves rutes fluvials i els arbres nus descansen a la vora de les aigües on la seva imatge es torna transparent i càlida. El món és bonic i qualsevol feina pot esperar.

Un grunyit rovellat em desperta: No es pot passar per aquí... rondina un home, no tan vell com la seva veu, mirant cap a una parella vestida amb roba àrab, que passa alegrement per una drecera feta ja fa molt de temps enmig de la gespa pansida. Ella porta el cap tapat i ell, unes ulleres amb muntura blanca. Es donen la mà i, per sort, no han sentit el iaio que porta a passeig el seu mal humor de cada dia. Avui van junts al mercat i el sol es reflecteix en els seus ulls negres.

Dues dones, segurament mare i filla, remenen la roba interior de colors llampants sota la mirada perduda de l’home jove que sosté les bosses. Mira, mare, aquest biquini, fa molt per a tu, diu la jove, ensenyant unes peces de color marró i enviant un petó cap al noi que ni la veu. La mare fa un somriure petit, agafa el biquini marró i l’amaga discretament sota la pila de roba. Els ulls li brillen quan aconsegueix atrapar-ne un altre de taronja, amb els marges verds. Qui sap si se’l quedarà...

La família de gitanos, mudats amb roba de diumenge, camina pel mig del carrer: ell amb ulleres fines i traient pit, ella aguantant la respiració dins de la faldilla acabada de planxar, el nen amb galtes vermelles donant les mans als dos. Miren dissimuladament a una banda i a l’altra, buscant amics i familiars, més que roba i fruita. Aviat es trobaran amb els cosins, igual de mudats, i aniran a fer uns xurros amb xocolata a la paradeta del final del passeig, parlant en veu baixa i escollint paraules que sonin serioses i importants.

Davant meu, la dona de cabells platinats que porta dues bosses iguals, una a cada mà, amb dues cebes, dos plàtans, dos alls, dues tomates i una cosa petita embolicada amb paper d’alumini, camina decididament cap a la sortida. Els cabells no li dissimulen l’edat però el pas és àgil i les cames esveltes, i estic segura que fa aquest mateix camí cada diumenge, segurament sola.

El mercat s’emplena massa ràpid de persones i veus, la majoria sense pressa, algunes felices i d’altres buscant la felicitat d’un matí assolellat i fora dels espais tancats. Faig cap al riu un altre cop. I de nou, m’enganxo als reflexos de l’aigua mandrosa i perfecta. Entre el riu i el cel, em perdo com a persona i em trobo com a ocell.