Em miro sovint les
mans i en recordo d’altres: les de la mare, amb venes inflades i ungles
pintades a corre-cuita; les de l’àvia, pigallades i aspres; les meves de fa uns
anys, suaus i amb dits fràgils. Tinc el cap ple de fotografies de mans, moltes
mans: mans tristes, mans buides, mans tacades, mans tremoloses, mans clivellades,
mans descarnades, i sento la por de sempre, que m’obliguin a ser testimoni de
la seva metamorfosi sense retorn, d’éssers vius a branques seques i oblidades.
Sovint em miro parts del cos i tanco fort els ulls, intentant capturar la
seva imatge, intentant robar-la al temps. Cada segon que passa canvio i em fonc
en clons que també són jo, però en els quals cada vegada em costa més
reconèixer-me. Així i tot, no em dono per vençuda. La por d’esvair-me encara no
supera el desig d’esdevenir eterna en un mirall amorós, on el reflex, pur i
immaterial, pot perdurar, potser per sempre.
Agafa les meves
mans, encara són suaus i blanques i encara em sento les ungles senceres i
fortes. Agafa-les i deixa’t recórrer per la vida que encara hi flueix. Agafa
les meves mans, si et plau, envolta-les amb les teves i sent la forma que tenen
ara i aquí, dins de la meva ment, dins dels teus ulls.
I deixa’m somiar un
dia, sota el mateix sol d’avui, quan de les meves mans floriran poncelles
blanques. I llavors, jo tornaré a ser jo, la del principi dels temps, bonica i
jove i immortal. Perquè, d’alguna manera o altra, res no s’acaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.