divendres, 9 de maig del 2014

Dibuixos i dones

En passar-me pel costat en silenci no me n’adono que és una ambulància fins que els llums giratoris em desperten amb una brusca batzegada blava. Trobar-me cotxes funeraris i ambulàncies fa temps que ha esdevingut una por obsessiva. Quan no els puc esquivar, per més voltes, frenades o accelerades que faci, intento mantenir la vista fixa en un punt el més llunyà possible de l’objecte del meu pànic irracional. Intento de totes totes que no entri en el meu camp visual, ni perifèricament ni indirectament.
Aparco com sempre, malament, i trepitjant la línia groga. No penso estar-m’hi més de deu minuts. Màxim. En baixar del cotxe torno a veure els llums blaus que giren sobre uns quants caps de persones estranyament immòbils. Un accident. Algú s’ha mort. Sento un pes al pit i l’aire es torna aspre, com paper de vidre. Per fi ha passat. Les cames se’m queden buides i paralitzades. Fa anys que sé que passarà. Algun dia ho he desitjat i tot. El pes del pit em puja cap a la gola. Fa anys que tinc al cap la imatge del seu cos estirat a terra, la bata oberta, els cabells tapant-li la cara, el gat al costat, gras i tranquil, el gat de sempre, el que només va amb ella quan té gana, i la pudor, i el desig de fugir, i el terror d’acostar-m’hi... El cap em roda. Per fi ha passat. M’ho va dir tantes vegades, que es moriria, sola amb el gat, sense ningú més, i que la trobaria... així... Tantes vegades que marxava de la ciutat per uns dies i ella no despenjava el telèfon quan li trucava, per castigar-me, per fer-me sentir culpable, i havia de trucar al veí perquè mirés si la veia al balcó. Tantes vegades de visualitzar aquesta imatge i permetre que la foscor m’envaís, la imatge que ella em donava sempre quan ens discutíem. Qualsevol dia tindré un atac i em moriré sola i ningú no ho sabrà i em trobaràs quan faci pudor i el gat se m’haurà començat a menjar. Prou, mare. Ara ja està. Ara s’han acabat les amenaces. Ara haig d’empassar-me el vòmit, anar cap al teu pis, obrir la porta i trobar-te. Ara ja està, ho haig de fer i no hi ha ningú que ho faci per mi.
Sento la música del telèfon com una boia que surt, descarada i blanca, de la tempesta que tinc al cap. Qui deu ser? Algú que em vol parlar. Algú viu. Busco el mòbil, amb sobtada impaciència, dins de les butxaques. Quan per fi el trobo, el deixo caure. Continua trucant des de terra. Una vegada més. I una altra. No pot ser. No pot ser. Alguna cosa comença a esclatar dins meu. A la pantalla parpelleja amb lletres vermelles la paraula mare i sento la necessitat de seure en algun lloc, encara que sigui a terra. Em deixo caure a la vorera i finalment trobo el botó per despenjar.
--Què fas encantada allà baix! Puja de seguida! No sé què passa amb tantes ambulàncies i gent, i ningú no m’explica res. Puja ara mateix!
--Un segon, mare. Ara vinc.
Però no hi vaig. Tanco els ulls i deixo que el meu cos es confongui amb el terra fred. Necessito que es desperti.
                                                                         ***
El policia és massa jove per la barba que porta. No, no em passa res. Gràcies. No, no sé qui és. No en tinc ni idea. No, no, no la vull veure. Però m’aixeco, com un autòmat, i em deixo portar cap a l’ambulància, carregant el pes mort d’algú que no sóc jo. No vull mirar dins de l’ambulància. No vull veure els dos peus. Encara que no els miro, la imatge s’esmuny per la cua de l’ull i es queda impresa en la meva retina. I no puc fer res per esborrar-la. Dos peus anònims, sense res especial. Quiets, seria la seva característica més important. Junts. Descalços. Pàl·lids. Ungles sense pintar. Cap taca. Cap dit que sobresurti. Uns peus perfectes, com de maniquí.
Ara sí que no puc controlar les basques. Corro cap a l’edifici i pujo per les escales. Vomito a la primera planta. Haig de buscar una fregona. La mare em deixarà la seva. Abans de trucar a la porta m’eixugo la boca i em sento avergonyida que em pugui veure així. Dec tenir una cara rara. La porta del costat està mig oberta. Conec la veïna. No en recordo el nom, ni mai no ens hem dit més de quatre paraules dins de l’ascensor, però sembla bona persona. Elegant, tranquil·la, segurament una senyora rica i sense gaires mals de cap. Truco al timbre i espero. No sento res. Torno a trucar. Res. Obro una mica més la porta i dic hola? Mai no he entrat a casa d’algú sense que em convidin, però avui és un dia diferent. Sembla que la rutina i la por han perdut color, s’han empetitit. Hola? Avanço un pas i miro al voltant. Em sorprèn l’austeritat del pis: pocs mobles, molta llum, gens de pols, moltes plantes. Estic davant d’una habitació i la porta també està oberta. Si he arribat fins aquí, ja no puc controlar-ho. Entro. Fa bona olor. Un ram petit de frèsies blanques en una tauleta. Un llibre ben posat al costat. Una paret plena de dibuixos en llapis. La cortina fina voleia sobre la finestra oberta. M’hi acosto. Sento l’aire fresc i respiro fondo. Miro cap enfora. A baix, al costat de l’ambulància i els cotxes de policia, es veu una taca molt grossa. Entendre és a vegades com caure sobre un llit de claus del quals t’has d’agafar per poder-te aixecar. Em tapo la boca amb la mà encara glaçada, ofegant el crit, i faig un pas enrere, just en el moment en què un dels policies miren cap a dalt. És ella. La veïna. La senyora rica i sense mals de cap. És ella la que està morta, trencada, quieta, allà baix. La taca la va fer ella en saltar per la finestra. Encara ningú no ho deu saber. Jo en sóc la primera. I el fet de ser la primera em dóna una inefable sensació de tranquil·litat, de tenir el poder. Em giro i veig que he fet caure el llibre de la tauleta. M’ajupo per recollir-lo i em fixo en la lleixa de sota: mig amagat, un quadern de dibuix, com els que tenen els nens, rebregat i gruixut. No sé per què ni com m’he transformat en una lladre però ja no tinc temps de fer-me preguntes ni de tenir dubtes: així que l’agafo i m’afanyo a sortit abans que els policies arribin a dalt. Un moment. De dins del llibre que havia caigut sobresurt un trosset de paper. El trec i veig que és un sobre blanc. No porta cap nom, així que també me’l fico a la butxaca, mecànicament. Estic rodant en un huracà d’emocions desconegudes. Com si alguna cosa dins d’aquell pis em dominés i em fes moure com un titella. Com si no pogués fer res per parar-ho. Ara sí que surto. Deixo la porta tal com estava, mig oberta. Baixo per les escales, estranyament lúcida, amb les galtes cremant. Sento veus en l’ascensor que puja. En sortir al carrer vaig directe al cotxe, sense passar pel costat de l’ambulància. M’assec davant del volant i engego el motor. Condueixo sense saber on, molta estona, potser unes hores, potser només uns minuts. Paro en un lloc fosc, on la lluna il·lumina prou i no se sent ningú. M’he oblidat de la mare però ara això ja no em preocupa. Ja s’ho farà. Ella i el seu gat estan bé, es tenen una a l’altre. No els ha passat res. Avui tampoc.
El sobre no està tancat.
L’obro. A dins només hi ha un full blanc, ben plegat. Res escrit. Com una carta que algú hagués provat d’enviar però que mai no va arribar a escriure.
                                                                          ***
Fa uns quants anys d’això. La mare ha sobreviscut al gat i encara viu, rondinaire i contenta de fer-me patir, però jo no m’he tornat a preocupar tant per ella com per oblidar-me de la meva pròpia vida. Tothom té els seus defectes i és una ximpleria pensar que algun dia canviaran i veuran que són ells mateixos qui es posen pedres al camí. La gent no canvia gaire, per més mal que es faci. En canvi vaig pensar molt en la veïna que es va matar aquell dia, quan jo vaig creure que era la mare la que s’havia mort. Però qui era ella de veritat, com va ser la seva vida, per què es va suïcidar, no ho he sabut mai. Potser no ho vaig indagar amb prou ganes, potser no em va semblar important saber què havia passat, si igualment ja no podria solucionar o ajudar amb res.
Haig de confessar que, per molt que ho intenti, no recordo la cara que feia. A vegades em vénen a la memòria algun somriure i unes dents molt blanques. D’altres, uns cabells marrons, ni curts ni llargs. D’altres, una mirada intensa, però sense poder definir el color o la forma dels ulls. I alguna vegada he recordat els dos peus junts i perfectes, com de maniquí. Només alguna vegada.
Però no m’amoïna no recordar-la. Crec que ara ja sé com era, molt més que si l’hagués conegut en vida. Tinc els tres-cents dibuixos del seu vell quadern. Racons de mons reals i somiats. Línies senzilles i clares. Cadascú és un conte i, quan els miro, em fan riure, plorar, pensar, imaginar, recordar. Ara veig i sento coses que mai no havia vist o sentit abans. El món està ple d’altres mons, i aquests d’altres, i així la felicitat de descobrir no s’acaba mai.
                                                                           ***
Aparco el cotxe davant de l’escola. Amb galtes enrojolades i petits salts d’ocell feliç, la nena travessa els pocs metres que ens separen. Els seus petons són frescos i càlids al mateix temps. M’ensenya el dibuix que ha fet avui: és una dona vista d’esquena, amb cabells marrons, ni curts, ni llargs, que seu en un banc i sosté un quadern de dibuix. Per sota del banc se li veuen els peus, quiets i descalços sobre l’herba verda. Abraço la meva filla el més fort que puc i amago l’emoció en els seus cabells suaus, mentre tinc la certesa que, en algun lloc de dins o de fora nostre, algú somriu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.