CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

divendres, 23 de maig de 2014

Regals

Estic cansada i odio la sensació que l’asfalt es fongui sota les meves sandàlies, noves de trinca i encara una mica rígides. Com un gos que pressent l’hora del passeig, em revifo en entrar al parc. Poca gent a aquesta hora. Em deixo caure al banc de sota la vella alzina, després de mirar interrogativament la dona amb una bossa de plàstic a la falda i de comprovar que no se sent agredida. De fet diria que ni m’ha vist. Faig una bona glopada d’aire i relaxo el front. La seva veu em fa encongir involuntàriament.
―La primera vegada que recordo va ser per un aniversari. Ja no sé quants anys feia. Els pares s’acabaven de separar. Encara em feien molta il·lusió els aniversaris: regals, amigues que la mare em deixava convidar a menjar a casa, sentir que aquell dia jo era algú especial... Esperava impacient la visita del pare. A veure el regal que em portaria. Ell va trucar i va dir que no patís, que el dia que ens veiéssim, ja em donaria diners per comprar-me alguna cosa. Va ser el primer cop que vaig sentir aquell buit, a dalt de l’estómac, cap al pit. No tenia ganes de plorar perquè veia que no en tenia cap motiu. El pare encara m’estimava i volia comprar-me alguna cosa, el que jo triés. Però la no necessitat de llàgrimes m’havia transformat en un globus desinflat i a partir de llavors em tornaria a sentir igual cada vegada que algú en qui confiava em feia mal sense avisar. Sobretot sense avisar. Si t’avisen és diferent. Tens temps per preparar la cuirassa, per protegir-te’n.
No deixa de mirar cap endavant, sense moure’s, i no sé si veu el prat descolorit pel sol massa fort o alguna cosa del seu passat. Les mans li descansen sobre la bossa on s’endevina la forma d’una caixa. Parla fluidament i massa correctament, com si dictés una carta. Com si fes temps que l’estigués dictant.
―N’hi va haver altres vegades, esclar, però la següent que se m’ha quedat al cap és del dia que vaig fer vint anys. Va ser mogut... ―i em sembla que la boca se li contreu una mica, com si volgués somriure―. Vivia en una residència d’estudiants on no deixaven entrar els nois. Havíem subornat la portera, com sempre, abans de preparar els entrepans i els llums de paper de coloraines. Així i tot ella es va fer enrere i no va deixar entrar ningú. Alguna cosa li devia haver passat, pobra dona, ara que hi penso... però em va espatllar la gran celebració. Feia vint anys, anava a la universitat i a més a més acabava de guanyar el meu primer sou... Vam haver d’emportar-nos els entrepans, els gots i les ampolles, caminant fins a una altra residència, mixta. Un parell de kilòmetres o més, però tots teníem vint anys, la nit era d’abril i els arbres estaven florits. Res no ens podia parar. O sí. El noi amb qui sortia llavors, el meu nòvio, en dèiem, era més aviat ensopit però molt atent; sempre em portava flors o em convidava a menjar un tall de pastís en alguna cafeteria; però aquella nit no em va portar res. En algun moment, pel camí, va trencar una branqueta florida d’un arbre i, sense veure com em mossegava el llavi per no cridar-li que no ho fes, me la va donar. Ho vam deixar estar uns quants mesos més tard però mai no vaig trobar el moment per preguntar-li per què aquell dia tan especial no m’havia regalat res. Aquestes coses fan de mal preguntar, no saps com fer-ho i et quedes amb el ròssec per dins durant tota la vida.
Ara veig que té les mans molt seques, amb un parell de venes blaves inflades, ungles ben curtes i dits que li tremolen lleugerament.
―El meu marit era molt bona persona i ens estimàvem. Tenia els seus defectes, com tothom, i un era no recordar els aniversaris, ni si l’hi feies pensar uns dies abans. I, si els recordava, tenia problemes per trobar el regal que ell considerés adequat. No s’ho volia creure quan li explicava que un detall era suficient, qualsevol cosa. M’hi vaig acostumar. Ens acostumen a tot. De fet tampoc és tan greu: tots els dies pots celebrar alguna cosa, l’important és que vulguis fer-ho. El que costava més era contestar les preguntes de la família, esclar, o de les amigues, i a tu, nena, què t’han regalat, així com si res. No m’agrada mentir i ja t’ho pots imaginar. Quan em quedava sola, la buidor de dins sortia a borbolls. Algun d’aquests dies em quedava sense forces i deixava oberta l’aixeta de les llàgrimes, i pensava que així s’acabarien d’una vegada per totes. Mentida. No s’acaben mai. I al final entens que has de tancar l’aixeta, passi el que passi; no pots esperar més que les llàgrimes s’acabin, perquè a vegades no ho fan. Has de tancar l’aixeta, per més que et costi, has de fer-ho i seguir endavant. Trobar vies alternatives.
S’ennuega i segueix amb els ulls una parella que s’acosta pel camí, a pas lleuger, joves i suats. Aixeca una mica les celles i sospira baixet quan veu que se’n van cap a un altre banc.
―Després van venir els nens, els costums, les rutines, els nadals... més regals, més mals de cap, més gent que es podia sentir incòmoda. Vaig començar a comprar-me una ximpleria quan comprava els regals dels altres i a posar-la sota l’arbre o a la taula. Tothom semblava content i els anys anaven passant. Vaig fer el mateix amb els néts.
Es para i gira el cap. Té uns ulls grossos i blaus. Sense cap ombra. Ara sí que somriu mentre em mira amb infinita tristesa.
―Avui és el meu aniversari. Vaig fer el dinar des d’ahir i avui he anat a comprar-me el regal, esclar. Sabatilles. Van bé per anar per casa. Tinc tres coses que vaig canviant per als meus aniversaris perquè els nens no se n’adonin: les sabatilles, la camisa de dormir i la colònia. Cada tres anys tornem-hi. Així ells no se’n recorden dels anys d’abans i es queden tranquils. A vegades em diuen: què, un altre cop el teu admirador, eh, mare... quina sort que tens... En no sentir-se culpables es relaxen i podem passar una bona estona tots plegats. Però avui m’han trucat els dos... La nena està de viatge i el noi va a dinar amb uns companys de feina, una cosa imprevista... Els seus fills són grans i ja fa un parell d’anys que només els veig per Nadal, i encara.
Em torna a mirar i juraria que està a punt d’esclatar a riure.
―I què en faig, ara, de les sabatilles? Et sembla que les guardi per al Nadal?