CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

diumenge, 1 de juny de 2014

Homo homini

Quan va veure la noia de pell clara que caminava dreta pel mig de la selva, en Mo va saber que la seva vida canviaria per a sempre. S’hi va acostar amb por i alegria, i es va deixar amansir com un cadellet per la dolçor de la seva veu i la passió dels seus ulls. Jo sóc com ella, va pensar amb gratitud, en descobrir que la seva mà, entre les de la noia, també era blanca i forta. Cada dia s’anaven trobant amb més éssers de pell clara i grans ideals, com ells, i això els donava força i coratge. De nit encara tornava al cau dels llops que l’havien criat i l’havien ensenyat a matar per alimentar-se i per protegir la manada en perill. Però aviat va aprendre a fer servir les paraules, la roba i les mentides. Va conèixer les frustracions i la manera de sobreviure a aquestes, com tots els humans. Els llops l’oloraven i se n’allunyaven cada cop una mica més, sense saber per què. Va arribar el dia en què en Mo, de la mà de la noia que havia esdevingut la seva germana de somnis i lluita, es va rebel·lar i va deixar el cau. Els llops, la intel·ligència del quals està sotmesa als instints, li ho van voler impedir: el necessitaven per defensar el territori i la continuïtat del grup, però no eren res més que bèsties ignorants i salvatges i no sabien explicar-ho. En Mo els odiava i odiava la vida limitada i violenta que l’havien forçat a tenir entre ells. Ell no seria mai més un llop.

Quan la manada els va voltar, a ell i a la seva companya, va sentir com l’odi creixia fins a límits que encara no s’havia arribat a imaginar. Veure la sang sortint a borbolls del coll blanc de la noia va ser el senyal que el seu cos adormit feia temps que esperava.

A trenc d’alba, en quedar-se sol al camp de batalla, entremig de cadàvers d’humans que ja no es distingien dels de llops, en Mo es va mirar les mans, adolorides i esquinçades. No va trigar ni un segon en apartar la cara bruta i udolar amb totes les seves forces, com un animal ferit de mort: per sota les taques de sang seca, les urpes esmolades brillaven entre els pèls llargs i negres de llop.