Perfum de roses

Les àvies i les tietes ens perfumaven d’amagat i nosaltres provàvem amb penes i treballs de dissimular l’eufòria que aquest gest, femení i prohibit, despertava dins dels nostres cossos adolescents. Perfum de roses. Ens arribava en flascons minúsculs de vidre fosc, portats de maneres il·legals i complicades des de Rússia o Bulgària. Han passat molts anys des de llavors. Les cuetes esquifides de les nenes pigallades han esdevingut pentinats de colors temeraris, sota els quals amaguem les canes i la por de sobreviure a les mares o de no respondre a les expectatives dels fills. Els nens dels serrells rossos i pestanyes llarguíssimes, que ens feien passar les nits en blanc i els dies rient per sota els punys, avui són personatges respectables, amb cabells esclarissats, pentinats meticulosament cada matí davant del mirall, i amb veus polsoses de llargues caminades.

Ens hem multiplicat i ens hem amplificat. Ens hem barrejat amb altres grups, ens hem unit i separat, hem format altres nuclis i altres connexions, hem perdut innombrables ocasions de demostrar la nostra excel·lència. Alguns de nosaltres ja no hi són. D’altres només hi són a mitges. Alguns hem sobreviscut als somnis trencats i tornats a enganxar de la millor manera que les nostres ànimes matusseres van saber. I hem decidit, per la gràcia que nosaltres mateixos ens hem concedit, que ser (encara) aquí és l’únic que importa: mireu-nos, som aquí, desarrelats, abandonats, esperançats, ferits, forts, plens de defectes, de limitacions i de cicatrius, amb cares marcades i mans aspres, així i tot nosaltres, els mateixos, potser disfressats de persones adultes i estúpides, però així i tot nosaltres, els mateixos, amb desitjos, amors, desgràcies, somnis i irrefrenable set de viure. Som aquí. Som ara. I dins nostre, tal com ens deia el professor de física parlant de les altres lleis, res no ha canviat, res no s’ha perdut.

Plou, com cada primavera, i les roses creixen d’un moment a l’altre. En un descans de la pluja, m’hi acosto, temptejo les flors amb dits tímids, toco els pètals amb llavis temorosos, tanco els ulls amb una pregària muda que ningú no em vegi i respiro amb insaciable avidesa el perfum conegut i sempre anhelat. Fa poques hores que han florit i la pluja farà que de la seva bellesa perfecta no en quedi res fins demà. Segurament moltes van néixer i van morir sense que ningú les hagi vist o olorat. Només algunes, en el seu cicle inevitable, han aconseguit allargar per unes poques hores, el temps que durarà el seu perfum en la meva pell, la certesa de ser-hi.