CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dissabte, 19 d’abril de 2014

El tren

Cada matí arriben a l’estació al voltant de les set, quan encara no hi ha gaire gent. Seuen en l’únic banc que hi ha davant de les vies. S’hi queden una hora, més o menys, i se’n van una mica més encongits, amb els ulls una mica més buits.


Fa molts anys que van baixar del tren, ell i la mare. En devia tenir uns sis anys i la mare era jove i esvelta. Ja no recorda com hi havien pujat. O qui els havia fet pujar. Entre ells no en parlen mai, d’aquestes coses. Recorda imatges disperses. El tren ple de gom a gom. Ell seu separat de la mare, entre gent que parla molt alt. Els germans en altres vagons, no sap on. La mare pregunta a cada parada si és aquí on han de baixar. Sembla espantada. Devien haver passat molt de temps allà dins. Potser dies. Potser mesos. No ho recorda. Té set. I la mare no para de preguntar si és aquí on han de baixar. Però la seva parada no arriba mai.

Així i tot d’alguna manera van baixar. En algun moment el tren es va parar i ells van baixar. I la mare crida, crida molt. No troba els germans. No troba els germans. No pot parar el tren que es torna a posar en marxa. La mare crida, és el que més recorda, mentre ell sent les seves ungles com li trenquen la samarreta, la seva samarreta estimada, amb l’escut de l’equip del pare, de tant fort que l’estreny. És així com acaba el malson. Ves a saber què era aquell tren. Ves a saber com hi van pujar. No té ganes de preguntar-li. No té ganes de saber-ho.

A l’altre costat de les vies un home de cabells grisos camina de pressa, evitant mirar cap a ells. És un dels que el van ajudar quan era jove. A buscar feina, a arreglar el cotxe o a portar la mare a cal metge. Al principi tothom els ajudava. Algú fins i tot quan ell ja era un adult. Però a poc a poc es van anar cansant i desapareixent. El seu era un mal que no es curava i la gent se n’avorria. Va haver d’aprendre a arreglar el cotxe ell sol i a cuidar-se de la mare ell sol. La vida és així: sempre hi ha un tren on anem a parar sense saber ben bé ni com ni perquè i del qual ens costa baixar o del qual a vegades fins i tot no aconseguim baixar mai. Pot ser una malaltia, pot ser un amor. Pot ser una guerra. Malsons sense sentit, que no volem recordar però tampoc no es deixen oblidar.


S’espolsa les mànigues de l’abric ja vell mentre mira la mare amb trista indiferència: ho va ser mai, de jove, es pregunta. Potser fins i tot els records són només còpies d’il·lusions passades. Li agafa el braç, esquelètic i fred, i l’ajuda a aixecar-s’hi. Hem de tornar demà, fill. Sí, mare.