Un accident

L’home mastegava un bri de palla que li havia fet pessigolles darrere l'orella des de la matinada, només de pujar al carro. Al final, fart d'apartar-lo, l'havia arrencat i se l'havia ficat entre les dents. El pare del culpable era un barret atrotinat que segurament deixava passar lliurement l'aire, el sol i la pluja, però complia la seva missió amb els ulls. Només se li veien les galtes, eixutes i amb barba de tres dies, la punta del nas, gros i corbat, i uns llavis estranyament gruixuts en aquella cara tan seca. Amb una mà aguantava les brides i de tant en tant mirava cap al costat esquerre, per on passava algun camió buit, de tornada cap a la ciutat. Als peus tenia un fuet, encara que no se’n recordava d’haver-lo fet servir mai. El cavall i ell feia anys que es coneixien. N’havien vist de tots colors, mig adormits i mig desperts, pels camins polsosos d’aquest país feréstec en cos i ànima.

El xiulet del tren els fa aixecar el cap als dos. Fa quatre dies encara no s’havien vist màquines d’aquestes, que ara no paren de tirar fum a la cara de la gent i de fer un soroll de mil dimonis. Cony de màquines! Tan bé que es vivia abans, sense tantes presses, ni tantes ximpleries...

Pel costat acaba de passar un altre camió. Ple de soldats, joves i amb cares brutes, endormiscats alguns, cantant uns altres. Deuen tornar del camp, va pensar l’home. Idiotes, no acabaran mai de collir els raïms amb aquests quatre arreplegats... I aviat començaran les pluges... i tot se n'anirà en orris...

En aquell temps ja havia començat a complir-se el “treball patriòtic”. El partit únic havia decretat l’obligatorietat de fer alguna cosa útil per a la societat, com ara collir raïms o excavar canals o netejar lavabos. Això juntament amb el racionament d'aliments bàsics segons les noves lleis de salut nacional, completament renyides amb les de supervivència biològica. Els principals afectats eren els soldats, els estudiants i els alumnes d’institut. Els que tenien més gana... Ja els està bé, així s’acostumaran a la feina dura... a la vida dura que els espera... --va provar d'enraonar amb ell mateix.-- Però mai no acabaran de collir els raïms! --es va mig enfadar, tirant-se el barret cap enrere. S’estaven acabant els pagesos de veritat, s’estaven acabant tots els que sabien treballar. Qui sap on deuen haver desaparegut, un darrere l'altre. Qui sap qui quedarà en aquest país assedegat.

El cavall va fer un moviment brusc cap al costat, amb un renill ronc i profund. No va tenir temps de veure res. Només de sentir el líquid calent que li regalimava per la cara i de preocupar-se: pobre cavall, tan vell, i aquests bèsties de comunistes encara no el deixaran morir en pau... Els ulls se li van clavar, oberts i blaus, en la màquina de xapa rovellada que frenava amb un xerric eixordador. Del carro, del cavall i de l'home amb barret de palla només en quedava un núvol de draps,  estelles i espigues esquitxades de vermell. Després d'un crit agut i allargat, el tren es va quedar immòbil: l'aire es va saturar instantàniament d'aroma de raïms, sucosos i plens, xafats dins dels vagons.