Aniversaris

Un dels meus fills, el blog, acaba de fer un any

Falta poc, molt poc, i no em veig amb cor d’esperar-me de braços plegats. Em nego obstinadament a comptar els anys que algú (ni sé qui, ni quan, ni on, ni tampoc tinc ganes de saber-ho) va decidir que tocava començar a comptar. Rebutjo amb totes les meves forces la pressió dels calendaris, rellotges, miralls, perruquers, infermers i altres andròmines amargades i inútils. Per tant, enlloc d’un pastís d’aniversari he demanat una màquina per viatjar allà on em vingui de gust. A mi, i no pas als rellotgers o als mercenaris de les grans fàbriques de cosmètics. No cal parar en els llocs erms o enmig de les tempestes, i no ho faré pas. Només pararé en les illes felices. Puc fer-ho. 

Molt bé, la primera parada: la platja de les tortugues, l’anomenen els que en saben. No veig cap tortuga, avui tampoc, però tant hi fa. L’aigua transparent m’amanyaga els peus, la brisa em despentina juganera i em deixo convèncer, per la veu estimada, de la importància de tenir una gorra al cap si no prefereixo fondre’m en dolces i minúscules onades de felicitat...

Segona parada: sí, feia temps que no hi passava per aquí... Fa una olor boníssima d’avet barrejada amb la de canyella. La mare fa les postres de Nadal. Desprès de molts dies freds i sense veure el sol, la calor de casa em té mig endormiscada. Tinc el nas enganxat al vidre fresc de la finestra i miro els flocs de neu gegants voltant sense presses, ballant per a mi. Escolto les nadales que els nens canten a l’entrada de l’edifici i preparo les pomes i les nous que els donarem...

Tercera parada: la sala del quiròfan i una munió de persones vestides de blanc. Ja la sento. Fa un petit miol, res de l’altre món, només per avisar-me que ja se n’ha sortit amb tota la feinada i que a partir d’ara serà ella qui es cuidarà de mi. És petita, de pell fosca i arrugada i té uns ulls immensos. Només d’acostar-me-la, somriu. Em reconeix, encara que no s’hi veu gaire bé, i les persones vestides de blanc esclaten en un riure contagiós: quina nena més maca, diuen...

Quarta parada: una llibreta rebregada, un llapis que amb prou feines puc aguantar de tantes vegades que li he fet punta amb un ganivet que havia estat del pare, una taula petita i la finestra oberta. Olor de til·lers florits i pluja de maig. Escolto l’aire com s’esmuny a dins i  m’emplena cada cèl·lula amb contes fascinants. Els atrapo i dibuixo amb neguit i plaer, temorosa de no perdre’n cap, temorosa que no em descobreixin. Escric fins que la mà se’m posa rígida. Escric fins que la nit deixa de fer olor de til·lers...

Cinquena parada...

En tinc prou per avui. Els ulls plens i les mans calentes. Aparco la màquina darrere l’escriptori. Ja no la necessito aquesta tarda i, a més a més, hi puc tornar quan vulgui. Sento la pau i la frenesí de la vida que em corre per sota la pell, avui com cada dia, jove i esbojarrada. Sento que el temps és meu i que en puc fer el que jo vull. Ens hem fet bons amics, jo i el temps. No ha estat fàcil, no. Però, finalment, tots dos hem madurat, hem aprés a conèixer-nos, a estimar-nos, a jugar, a caure i a aixecar-nos, a ballar i ballar, sense parar, fins a la fi del món (encara que sabem que això també és un invent del mateixos que van començar a comptar els anys...).