How long?

How long does a human life last? Perhaps a little over a hundred years, maximum. How long is the life of a house? A few hundred years? How long is the life of the ivy that climbs over the ruins when the house falls, looking for support to grow? How long is the life of the trees that have started to grow within the ruins of the house, which still holds half-fallen walls, but soon will only support the ivy that will leave the ruins useless? How long is the life of the moss that grows on the bark of living and dead trees, on rooftops sunk and scattered on soft earth, on river stones and mountain tops? How long does a forest live? How long a mountain? How long is the life of the small river that may already have dried up long ago, but created ​​the valley and sustained the mountains? How long is the life of water, which is always the same and always different? How long is the life of a cloud fashioned by the last water drops of the river before it dried out? How long is the life of the rain that will bring the river back to life, that will carve a new valley and sustain new mountains, that will allow new forests to grow new trees that will support new ivy that will provide shade to new people living inside the new walls made from the foundation of the old ruins?

How long does time last? 

Translated by Lina Strenio

Reflexions d'un assassí en sèrie (de moment només potencial)

El principal error d’una dona és creure tossudament, en contra de totes les evidències, dia rere dia, generació rere generació, que el seu home serà el seu amic, mentre que ell només vol que ella sigui la seva amant.

El principal error d’un home és creure tossudament, en contra de totes les evidències, una vegada i una altra, que la seva dona en té prou amb saber-se estimada, mentre que ella en vol proves.

I per acabar, l’amor és el principal error, alhora que totalment imprescindible, de qualsevol persona. L’amor s'assembla a l’amistat en el seu nivell més alt o més baix: les decepcions costen molt més d’assimilar, les frustracions costen molt més de dissimular, les paraules fan cicatrius molt més profundes i la solució és deliciosament impossible.

El fill

Quan era petit es posava tan nerviós que, a vegades, només el podia tranquil·litzar si l’estrenyia ben fort entre els meus braços i m’ajeia amb ell al llit, fins que parava de cridar, de plorar, de donar cops de peu i de tremolar, i s’adormia, amb una llàgrima exagerada encara regalimant-li per la galta calenta.

Ara és ell qui m’estreny entre els seus braços, tan fort que em fa mal, però el dolor que sento em tranquil·litza, igual que li passava a ell, perquè em fa oblidar l’altre, el de saber que m’estic morint.

Per a l'Alice, amb gratitud

Cada dia s’aixecava a la mateixa hora, es rentava la cara, es pentinava, es vestia, esmorzava, preparava els entrepans per als nens i el cafè per al seu home, donava menjar al canari, netejava la cuina, anava a treballar; en tornar cap a casa parava per comprar, preparava el dinar, dinava amb els fills, netejava la cuina, posava una rentadora, endreçava la roba ja seca, fregava el terra, regava les plantes de la terrassa,  ajudava els nens amb els deures, trucava a la seva mare, revisava les cartes amb factures, contestava els mails de les amigues, feia la llista de compres per a l’endemà, preparava el sopar, sopava amb els nens i el marit, netejava la cuina, llegia un conte al nen més petit, renyava els nens grans perquè sempre ho deixaven tot desordenat, es dutxava, feia l’amor amb el seu home, es posava la crema per a arrugues i se n’anava a dormir.

Un dia no es va aixecar més.

Quan els fills, filles, néts, netes, amics, amigues i altres coneguts i conegudes van marxar, el seu home -que ho havia estat durant cinquanta-cinc anys- va obrir l’armari on creia que ella guardava els jerseis d’hivern. De dalt a baix l’armari estava ple de fulls de paper escrits amb una lletra menuda, ordenada i incomprensible. Se’ls va mirar sense entendre d’on havia tret ella el temps per escriure tot allò i va decidir -com que era massa complicat llegir-los i els ulls li fallaven una mica- que els faria  servir per posar-los al terra de la cuina després de fregar: segur que a ella li hauria agradat la idea.

La bicicleta verda

Ha arribat uns minuts més aviat de l’hora que li havien dit i s’ha esperat al carrer fins que ha sentit les campanes de l’església. Llavors ha trucat a la porta. Abans d’ensenyar-li el que havia de fer, li han donat una bosseta amb galetes però ell ho guarda per a més tard. És diumenge i potser, quan arribi al pis que comparteix amb els nois del mateix color que ell, tothom haurà portat alguna cosa per menjar. Si els altres han tingut també sort de trobar feina, potser faran un bon sopar avui.

La gent rica ha anat a dinar. Li han donat els diners, amb una bona propina, li han dit gràcies però no li han donat la mà. Només la hi van donar la primera vegada. Ara acabarà d’escombrar i, quan acabi, marxarà. Es para un moment davant de l’arbre sota del qual hi ha tot de fulles seques. No sap què fer. La gent rica és diferent. No sap si volen que reculli les fulles o si volen que les deixi allà on són. Per a res del món no trucarà a la porta per preguntar. Estan dinant, no els pot molestar. Mira cap al cel. Mira cap a la casa. Al final pren la decisió: les deixa allà on són. Per un moment li ha semblat que són maques allà, a terra, lleugeres i càlides, amb formes de plomes perdudes. Marxa amb el cap cot, poruc d´un càstig que li caurà aviat. Agafa la bicicleta verda amb la qual ha pujat aquest matí fins a la casa on la gent no passa mai del llindar de la porta i s’allunya, ràpid i avergonyit, com un ocell que ha trobat la gàbia oberta.

A prop o lluny

Cadascú mira cap a la seva finestra quan van en cotxe. Cadascú seu sempre al mateix costat del sofà. Cadascú té el seu coixí favorit. Cadascú dorm girat d’esquenes a l’altre per no deixar-se veure amb la boca oberta i les galtes xafades. Cadascú canvia l’emissora de ràdio quan l’altre surt de l’habitació. Cadascú menja la xocolata a soles, darrere la porta de la cuina. Cadascú dissimula la panxa quan l’altre és a prop. Cadascú intenta no roncar quan dormen junts, ni plorar quan  vetllen junts. Cadascú té la seva ruta al matí, quan treu el gos. Cadascú espera a veure quina cara fa l’altre quan es troben amb algú, abans d’expressar sorpresa, alegria, tristesa, decepció o, senzillament, indiferència. Cadascú pensa molt bé les paraules que es diuen l’un a l’altre. Malgrat això, o potser gràcies a això, són molt feliços. 

Tell me a Story

  "Tell me a story, Mom."

 "Which one? Red Riding Hood? Cinderella? Snow White?"

 "What are you talking about? Rather, the one about the woman who in the morning opens a branch office in France, works in the garden in the afternoon and writes a new blog in the evening."

 She looks at me with her large eyes filled with a sweetness that pretends to be sarcasm. It looks to me just like yesterday that she wanted to sleep with me. She doesn't do it anymore. Now she has Facebook next to her homework, thinking that I can't see her, as if I hadn't done the same with my French novels when I was her age. She's almost as tall as I am now, and just as naive as I was. I look at her wondering what happened to that little girl who used to cry when I was sad and laugh when I was happy. Now she wears jeans and loose T-shirts, and when she plays volleyball, she is constantly pulling her shorts down, as if ashamed to show these young, strong legs that she'll never have again. I bite the tip of my tongue trying not to laugh when I remember how I used to walk, all bent, so no one would notice my breasts, which seemed to grow a little more each passing day. And I see her excited face, a little nervous, a little confused, taking uncertain steps, jumping higher and higher, her eyes eagerly looking, looking, looking at other eyes at other faces, looking for recognition and approval.

While I wait for her in front of the car, I see the man who lives between the acacia and the medlar tree. For days I have see him coming out from underneath the pieces of wood he has lodged between the two trees, probably to use as a roof, tidying up a bit around him (what's there to tidy up?) and then sitting on the bench near him, smoking and watching people pass by. Once upon a time, this man was also a child.

 She leaves the pavilion stepping lightly and with a huge smile. Deep inside of me, still mine, a very little girl dances joyfully and covers me with kisses.

Translated by Lina Strenio 

Temps i durades

Quant dura la vida d’una persona? Potser uns cent anys a tot estirar. Quant dura la vida d’una casa? Potser uns dos cents anys. Quant dura la vida d’una heura que s’enfila per les ruïnes de la casa quan aquesta ja cau, buscant suport per créixer? Quant dura la vida dels arbres que han començat a créixer dins de les ruïnes de la casa, que ara encara sostenen les parets mig derruïdes però que aviat faran de suport per les heures que hauran d’abandonar la casa ja inútil? Quant dura la vida de la molsa que creix sobre l’escorça d’arbres vius i morts, sobre les teulades enfonsades i mig barrejades amb terra, sobre les pedres del riu i de les muntanyes? Quant dura la vida del bosc? Quant dura la vida de la muntanya? Quant dura la vida del petit riu que potser ja es va assecar fa molt de temps però que és el que va fer la vall i les muntanyes? Quant dura la vida de l’aigua? És sempre la mateixa o sempre una altra? Quant dura la vida d’un núvol format per les últimes gotes del riu abans d’assecar-se? Quant dura la pluja que donarà vida a un nou riu, que farà una nova vall i unes noves muntanyes, que deixaran que els visquin a sobre nous boscos i nous arbres, que faran de suport per a noves heures, que faran ombra per a noves persones entre parets acabades de fer aprofitant els fonaments de les anteriors ruïnes?

Quant dura el temps?

Felicitat i papallones (reloaded)

1

Les miro sense voler. A les sales d’espera dels hospitals és el que passa: tothom mira tothom per no haver de recordar per què estan allà. Una és baixa i vella, molt vella. Té els ulls petits i els cabells tenyits d’un to vermellós. No para de xerrar. Sembla espantada. L’altra és molt més jove, amb els cabells llargs i mal pentinats i somriu sovint. Haig d’esperar la meva dona que es fa la revisió de cada any. A ella no li agrada anar-hi tota sola, a cal metge. A mi m’agrada escoltar la gent obligada a seure i esperar: se senten històries molt interessants. La dona més vella es queixa dels veïns, dels fills que se li van morir acabats de néixer,  de l’home que la va deixar fa vint anys ja,  de la noia que li fa de minyona, de la pensió i de la crisi. L’altra fa veure que l’escolta. Les han fet entrar tres cops a la consulta i cada vegada han sortit de manera diferent: la vella, més animada, i la jove, més ensopida. És el que fan els metges: segurament li han trobat una cosa greu i només li han dit a la jove, es pensen que això és més humà. Jo no estic gens segur que la dona jove pugui suportar el pes del coneixement i de la decisió millor que la vella. L’última vegada, la infermera les acompanya i la vella, que ha agafat encara més xerrameca, li explica, en veu prou alta perquè tothom la senti, quina sort que en té d’aquella noia, eh? Que no té cap obligació, no, ni una, eh? Que només és la dona del seu nebot, però què hi vols fer, si ella no té ningú més, eh? I s’eixuga un ull mentre la veu li tremola durant un segon. Però mira que és bona noia, que encara que l’home se li hagi mort, ja fa cinc anys d’això, oi, nena?, encara la ve a veure de tant en tant, eh? i això que té tres fills i molta feina, eh? I la infermera se les mira amb cara de no entendre res i diu passi-ho bé, Maria, fins d’aquí a sis mesos, si Déu vol! I quan la vella s’allunya, a poc a poc, repenjada del braç de la jove, es gira cap a mi i em diu, com qui ha vist tantes coses a la vida que ja no creu en res:

-        I encara s’ho deu creure, pobra dona! Ai, Senyor, que tontes que ens tornem i ens deixem entabanar per qualsevol gata moixa... Si aquella només vol els diners de la iaia, es veu d’una hora lluny!

No sé per què, però sembla que veig la infermera per primer cop: és lletja i arrugada. Sort que la meva dona ja surt. Agafo el bastó, m’aixeco i me’n vaig sense dir res. Ella s’agafa del meu braç i jo em sento feliç d’haver-la pogut acompanyar un altre any a cal metge. En sortir, ens quedem una estona a mirar el cel i les papallones.

2

Diuen que porta mala sort mirar-se les mans però jo no ho crec pas. Per tant me les miro amb l’habitual alegria de saltar-me les normes i em passo els dits per totes i cadascuna de les taques i les venes que dibuixen el paisatge de la meva vida. Aquesta la porto des del dia que ell va entrar a la perruqueria, plena de dones de mitjana edat i cabells ensabonats, i, sense cap vergonya, em va fer un petó a la boca i em va donar una bossa amb croissants petits, els meus favorits, tot dient-me: Avui no has esmorzat, estimada, i va marxar com si res, cofoi i àgil, com si no sentís el silenci carregat de mirades d’enveja i desig. I aquesta vena se’m va inflar molt aquell matí a la platja, quan plorava i plorava, desconsolada i decidida a oblidar-lo, estrenyent-me furiosament els genolls amb els punys tancats, i ell va aparèixer sense cap paraula, amb cinc, no un, ni dos, sinó cinc plats de calamars  que havia anat a buscar al restaurant que més m’agradava, i on havia hagut de repetir tantes vegades la comanda perquè els cambrers no entenien qui es volia endur un plat de peix fresc a la platja, i no un, sinó cinc, i la sorra que s’entossudia a entrar en les nostres boques mentre menjàvem i ploràvem i rèiem i parlàvem i discutíem i ens besàvem. Ah, mira aquesta taqueta de color clar que em vaig fer en relliscar sobre una pedra, aquell vespre quan vam passar furtivament per davant del vigilant de la cala més bonica del món i vam banyar-nos amb els últims raigs de sol que ens vestien d’or i felicitat. També recordo l’ós bru que passava, sense fer-nos gaire cas, per sort, per darrere nostre, a pocs metres d’on havíem decidit parar per fer fotos d’animals salvatges i on vam acabar fent-nos el petó més apassionat i perillós que hom es pot imaginar. I recordo la nit que no vam dormir ni un sol segon, arrencant dels nostres cossos adolorits tot el passat i tota la tristesa i totes les esperances que se’ns havien mort, i al matí em vas donar l’únic objecte del qual no t’havies separat mai, en tota la teva vida, i em vas dir: Només tinc això per donar-te, i jo vaig saber que més enllà de tot el mal que ens havíem fet i encara ens faríem, el teu anell quedaria soldat a la meva mà, pels segles dels segles.

Són maques les teves mans, em dius encara, i jo em fonc com una noieta de setze anys a la primera cita. Estàs endormiscat a l’altre cantó del banc i la teva mà esquerra reposa sobre els meus peus, tranquils i feliços a la teva falda, sota l’aleteig de papallones que ens refresquen els records, com cada tarda d’agost dels últims cinquanta anys.

3

Cada dia la veig com agafa el bastó –que em va dir que havia estat del seu home– i el mateix llibre de sempre, amb tapes descolorides i suaus, i se’n va cap al banc més llunyà de tot el parc. Va a poc a poc, parant-se a cada pas per mirar algun insecte o alguna fulla, tocant amb la punta dels dits els arbres del costat. Quan hi arriba, s’hi asseu amb compte, posant-se bé el vestit de color blau cel, i –amb molt d’esforç– puja les cames sobre el banc. Deixa el llibre a la falda i s’hi queda hores senceres immòbil, amb un somriure petit, mentre es mira les mans. Sempre quan vaig a buscar-la per sopar, em quedo uns segons a mirar-la i em sorprenc en descobrir la llum calenta i fresca que emana el seu cos, estirat sobre aquell banc vell on, cada vegada que la veig, sento ganes de seure-hi i quedar-m’hi.

Amor incondicional

Vostè no ho pot entendre. Tota la culpa és meva. Jo estimo la meva filla amb bogeria. La vam adoptar de ben petita, després de molts anys de soledat, i mai no he pensat que no era filla meva. Però per sobre de tot, he estimat i estimaré la meva dona. Amb ella he compartit la meitat de la vida, el millor i el pitjor. Quan va començar a trobar-se malament i tenir al·lucinacions vaig intentar apartar la nena d’ella, vaig intentar protegir-les. No me’n vaig sortir. Cada dia la Charo es torturava amb una nova sospita, amb un nou càstig. I em torturava a mi. I la torturava a ella, tan innocent, tan fràgil. Em feia llàstima la Charo. Em deia que es mataria si no feia fora la nena. Em deia que prendria foc a la casa per acabar amb tots nosaltres. Per acabar amb el seu malson.

Jo sabia que algun dia ho faria. Però no vaig poder fer-hi res. Vostè no ho entén. Només vaig intentar ajudar-la a desfer-se del cadàver de la nena. Ja sé que no ho vaig fer bé, ja sé que li vaig fallar. A ella i a la nena. Però jo l’estimo. L’estimo moltíssim. A ella i a la nena.

http://www.20minutos.es/noticia/1961607/0/asunta-crimen/padres-prision-carcel/teixeiro/

Of dogs and children

I wake up, open the window and breathe. It's overcast, but the air feels just as heavy indoors as outdoors. I log onto the computer and read the news. Politics, the market, a new iphone, Lady Gaga’s latest outfit, overcast with 50% chance of rain, two traffic accidents. At the bottom of the screen, a small, hard-to-see picture. I enlarge it: an anonymous street in some modern city, crumpled paper, cigarette butts, stained asphalt. No trees, no shade, no one walking. In the middle of the empty space, two dirty dogs slouch against a footstep that looks like the entrance of a store. With the dogs, his head resting on the belly of one of them and his bare feet on the back of the other, there's a boy of undetermined age. All three are deeply asleep. The boy has shaggy, long hair and dirty nails. In a somehow surreal fashion, he's halfway wrapped in a white blanket with blue stripes. The white still looks white.

Translated by Lina Strenio

Gossos i nens

M’aixeco, obro la finestra, respiro. Fa núvol i l’aire pesa igual a fora com a dins. Obro l’ordinador i miro les notícies. Política, bancs, economia, concerts, lluna creixent, dos accidents de trànsit. A baix de tot una foto petita que no es veu bé. L’apropo i la miro. Un carrer qualsevol d’una ciutat moderna, papers arrugats, burilles, asfalt tacat. Cap fulla, cap ombra, cap persona caminant. Al mig del buit, dos gossos bruts estirats al costat d’un escaló que sembla l’entrada d’una botiga. Entre ells, amb el cap sobre la panxa d’un i els peus descalços sobre l’altre, un nen d’edat indefinida. Tots tres dormen profundament. El nen té els cabells llargs i les ungles negres. D’alguna manera surrealista, està mig abrigat amb una manta blanca de ratlles blaves. El blanc encara sembla blanc.

La cremallera

Cada vespre, a les set en punt, pujava al tren de rodalies i es passava els tres quarts d’hora que durava el trajecte amb els ulls fixos al terra i les mans plegades a la falda. Intentava amagar-se les ungles massa curtes i amb taques blanques. Sempre, estiu o hivern, duia la mateixa faldilla grisa i el jersei negre de coll alt. Tenia els cabells d’un color castany descolorit, que li tapaven mitja cara. Baixava del tren i caminava amb pas feixuc fins a la porta del pis. Hi entrava de puntetes, sense fer cap soroll, sense quasi respirar. Deixava la clau posada al pany, després de tancar amb tres voltes. Els pròxims set minuts els dedicava a tancar finestres, persianes, cortines i portes. En acabar encenia el llum de sobre la taula de la cuina i treia de l’armari la tassa blanca amb dibuixos, una cullera, un tovalló de roba brodat de colors i la caixa de cereals de xocolata. Obria la nevera i en treia una de les vint-i-una ampolles de llet. No hi havia res més a dins. Abocava la llet a la tassa. Allisava el tovalló. Engegava el tocadiscs. El pis s’omplia de notes delicades i alegres. Quan tot estava perfectament disposat, s’apropava al mirall amb marc de fusta massissa que dominava el menjador. No s’hi emmirallava. Seguia amb els ulls fixos al terra i sense cap expressió a la cara. Es treia la roba amb gestos cansats però decidits i la plegava sobre la cadira.

Llavors, amb un petit sospir d’alleujament, aixecava les mans i buscava la petita  tanca de la cremallera. Començava pel front, just per sota dels cabells, i semblava que al principi li costava molt, havia de fer força. Gotes grosses de suor li regalimaven per les temples. La pell amb els forats dels ulls i les parpelles translúcides s’anava separant a poc a poc, mentre els ulls autèntics quedaven al seu lloc, empetitits i banyats en un líquid brillant. Baixava pel nas i tornava a entrebancar-se a l’alçada de la boca, on els llavis feien arrugues que es resistien a separar-se. Quan passava de la boca i de la barbeta tot es tornava molt més fàcil: la cremallera baixava pràcticament sola, deixant caure als costats la pell seca i semitransparent, igual que l’exosquelet d’un insecte gegant. Els dos pits seguien les espatlles en el seu camí descendent i a sota en quedava un tòrax pla sobre una panxa petita i molla. Els malucs, les natges, les cuixes, els genolls i les cames penjaven cada cop més lleugeres, lliscant cap a terra i deixant enrere un cos blanc, fràgil i tremolant de nena.

Acabada de sortir sencera, aixecava la vista i el mirall li tornava un somriure burleta i feliç. Ja no abaixava els ulls en tota la nit.

La nena tenia els cabells daurats i els ulls blaus. Obria tots els llums de la casa i començava a ballar i a saltar com un ocellet d’una habitació a l’altra. Parlava amb els mobles i les plantes en testos i els preguntava pel que havien fet durant el dia. S’asseia a la cadira de la cuina i menjava els cereals mastegant amb la boca oberta. De tant en tant s’ennuegava de riure. En acabar s’eixugava la boca amb el dors de la mà i badallava satisfeta. Després es passava un parell d’hores asseguda a terra i jugant amb una nina sense cames. La rentava, la vestia, la pentinava, li explicava contes, li ensenyava a llegir. Tenia moltíssima feina i per això el temps li passava volant. Al final, les dues esgotades, apagaven els llums, se n’anaven al llit i es ficaven sota la manta blava. La nena deia bona nit a la nina sense cames i li feia tres petons al front. S’adormia de seguida i somiava prats verds amb roselles vermelles.

El moment més difícil del dia era al matí. Trigava molt a aixecar-se, endreçar la nina a la seva caixa de sota el llit i apropar-se al mirall. La pell estava al mateix lloc, a terra, seca i grisa. Li feia por i fàstic. Cada dia estava més arrugada, més tacada. Feia pudor de gent gran. L’agafava amb la punta dels dits i sentia esgarrifança de tocar aquella cosa morta. Sabia que ho havia de fer, havia de tornar a dins. A vegades tenia ganes de rebel·lar-s’hi, de no tornar-hi. Pensava que el càstig no podia ser pitjor del que ja era. No hi havia un càstig pitjor que fer-se vella, imparablement i irreversiblement. Però no podia estar-ne segura. Sospirava i tancava les barres i els ulls amb força i es ficava dins d’aquella pell freda. En tancar la cremallera s’esgarrapava les mans i les galtes però ja no en sentia el dolor. L’única idea que la mantenia viva era la certesa que al cap de dotze hores en tornaria a sortir.

La fada i el faune

Hi havia una vegada una nena-fada que vivia al mig d’un bosc molt i molt llunyà. Cada matí es despertava amb els llavis plens de rosada i es pentinava amb petxines de colors que trobava sota les cascades. L’única cosa que l’amoïnava eren els sorolls: cada so una mica estrident la feia córrer a amagar-se en les coves més profundes. Les altres fades es reien d’ella i no s’hi feien gaire.

Al mateix temps i al mateix bosc, però al costat de cap al llac, vivia un nen-faune que passava tot el sant dia tocant la flauta i jugant. Tenia amics amb qui parlava i es divertia, però quasi sempre s’entristia quan arribava el vespre perquè no podia complir el seu desig més gran: travessar el llac i conèixer nous mons. En aquell bosc no hi havia ningú que hagués vist mai una barca. Ningú no el podia aconsellar o ajudar, i cada dia el nen-faune es tornava més ensopit i la seva flauta sonava més greu i més apagada. Al final, ja ningú no la podia sentir.

 I llavors va ser quan la nena-fada va començar a distingir-la entre els altres sorolls i, per la seva sorpresa, no va sentir por. Seguint l’estranya música, es va obrir camí pel mig dels arbres recargolats, apartant les branques i les herbes que li barraven el pas. El nen-faune estava assegut en una roca a la vora del llac. Va continuar tocant la música que només ell i la fada podien sentir, fins que es va fer de nit. La nena-fada s’havia quedat darrere de l’últim arbre del bosc, temorosa de la tristesa del nen i de la immensitat del llac, que no havia vist mai.  En acabar de tocar es va girar cap a ella amb els ulls ben oberts i la nena hi va veure la lluna reflectida. Des d’aquell moment es van trobar cada nit de lluna plena. No parlaven la mateixa llengua, ni menjaven les mateixes coses, tampoc no dormien a les mateixes hores, ni tenien els mateixos somnis. Ella es pentinava els cabells amb petxines de colors i ell tocava la flauta sospirant pels grans viatges que imaginava. Però a poc a poc la nena-fada s’anava fent més alta, més bonica, més sàvia i menys poruga. A poc a poc el nen-faune va deixar de mirar el llac per mirar-la a ella. No podien explicar-se coses però cada dia creixia dins d’ells una escalfor que els feia sentir una pau immensa cada cop que es trobaven.

Vet aquí que una vegada la nena-fada va arribar més aviat que de costum i, perquè el nen-faune encara dormia, no el va voler despertar i va anar a esperar-lo a la mateixa roca on l’havia vist el primer dia. S’estava fent de nit i el llac semblava viu, movent en remolins lents les seves aigües tèrboles. Començava a fer fred i, a sota la roca, va veure unes boques que s’anaven obrint i tancant. La forta pudor que pujava d’aquelles profunditats li feien venir basques. La nena-fada no havia vist mai uns animals així i per això no va saber què fer quan els cocodrils es van enfilar per les parets i li van tocar les cames amb la seva respiració podrida i bullent. No podia cridar perquè els sons violents poden fer molt de mal a la gent que dorm i ella no volia fer mal al nen-faune. Va provar de fugir però ja no podia fer-ho.

D’alguna manera s’havien salvat: potser ella va aconseguir cridar sense fer-li mal, o potser ell la va sentir sense que ella cridés. La primera cosa que van veure en despertar-se va ser la lluna de sempre. Estaven estirats sobre l’herba i es donaven les mans. Havien passat molts dies i moltes nits i ja no eren uns nens: el faune tenia els pèls blancs i la fada tenia la pell suau com els pergamins antics. A prop se sentien els cants dels petits faunes amb ulls de fades que havien construït barques i havien descobert tots els mons i cada nit de lluna plena tornaven a cals avis per portar-los petxines de colors i flautes màgiques i emportar-se'n contes nous.

Paradise is too hot

   

Whilst the white-haired man keeps talking in a cold, monotone voice, I look at the palm trees behind him, which, imperturbable under the heavy tropical rain, move their leaves restlessly. The blond woman sitting on a low chair close to the rain remains quiet. Occasionally she turns her head to us--or perhaps to the white-haired man--with a surprised and weary look. She doesn't seem comfortable being with other people. I start to fantasize about their life history: A Dutchman, retired after years of working on secret projects for the military, takes his pension and his wife, with whom he only shares his nights and a few words, to a South American paradise, where it is always hot and nobody asks questions.

I have the bad habit of inventing stories where ever I go. My family thinks that I'm just daydreaming, and I prefer that they continue to think that way. When it's done raining, I will plug in my headphones and go to lose myself along the beach. From the airplane getting here, I could surmise the tropical forests and the virgin beaches, but once we landed, the spectacle is so much more than I could ever have imagined. One cannot describe the endless sounds that fill the silence of this place; nor the fragrance that radiates from every inch of earth and every plant before, during and after the rain that falls every day; nor the sensation of the sea coming and going, coming and going, shifting into an endless motion caressing one's feet.

The blonde woman--depressed wife, or perhaps ex-drug addict daughter in rehab, or maybe just another lost tourist caught under the daily rain that erases all foot tracks--turns her head again, and an intimation of a smile appears to want to change her expression, without success. The Dutchman warns of the dangers of the beaches, of the strong and treacherous currents, and of the cruelty of the ocean that snatches every year some human prey, but that, in the distance of the evening dusk, looks like an innocent bed of lazy clouds with ephemeral and white riding peaks. The woman looks at him with blue and quiet eyes, which--I don't know why--I find ironic for a second.

 It is very hot. Too hot. From the time we left home I have been hot. I find myself in the middle of a fantasy world and it still seems impossible that I am here. But it is too hot. Paradise is too hot. He would like this phrase... For sure. He would say that now I have the title of my next novel. I would believe him and would laugh heartily and I would kiss him two or three times, or maybe even more, and I  feel young and vibrant. And I would start to think about the next novel, of course. I love him too much to disappoint him. I  cannot disappoint him, I don't want to disappoint him. I have not been able to do it, though, ever since I met him. I've always tried to be the woman he wanted me to be, the woman of his dreams. But sometimes I've made mistakes... I've done things that I didn't like. I've hurt other people. Because I wanted him to love only me, to desire only me. Only me. Sometimes I've made mistakes. But I don't want to think about that now. When we go back home, it'll be different. I will be stronger, more confident, more independent. I will not do things I dislike doing. But I don't want to think about it now, how stupid. Now we are in paradise! Although it is too hot... But it is paradise, the real one. The tropical forest is amazing. The sky here has a depth that makes you dizzy. The stars seem to fall on you. The sound of the rain...the nights of lovemaking... It makes you not wanting to wake up or remember the outside world... You feel only desire mixed with peace...and the sensation of being lost in an island you never want to leave...

Why is he looking at this woman? Does he find her beautiful? Is she beautiful? She doesn't look that young. I don't know. Dyed blonde hair and no facial expression. Her skin looks dry, but maybe she's not that old. Maybe it's just me. I think he's looking at her legs. I don't know if they are good looking. I don't know if he finds them good looking. I think she's looking at him, too, smiling. Maybe I'm wrong. Her legs are crossed and turned towards him. I can't see them from this angle. He probably chose to sit facing her, or... No, she was already here when we arrived. What nonsense to be thinking like this. I have never seen him looking at another woman the way he looks at me...although one can watch without being seen... Stop it, don't do it again. You know you have no reason to be suspicious! Damn notions with no thought or logic, that not even here let me be in peace...

"Let's go, darling, it has stopped raining. Let's hurry and take advantage of the last few minutes of light." Hold my hand and do not turn around. I forbid you to turn around. Do not look at her, do not look. She's nobody. I'm here, your perfect woman, I'm here. Do you hear me? I'm here!

The beach is about to dissolve into the night. The sand is gray and the fallen trees look like resting giant lizards waiting for innocent pray to come down from the forest under the half moon. No one is here. Just the sharp howling of the monkeys, small and ridiculous chaps attempting to cover as much of an extended territory as possible. I was thinking of Anna. Today I feel empty and I do not know why. I do not miss her. There was nothing between us. Only sex. Nothing else. She never listened to me. Never spoke to me. My head races with so many ideas that come and go, strong and passionate, unrestrained and impossible to control. Before, I used to share all my thoughts with my mother. But for a long time now, something is troubling her. She's always dazed, as if she were looking for something she can't find... Sometimes I go to her, try to talk to her, about me, about her, a bit of everything, as we used to. But I see that she's not listening; she's in a hurry to get rid of me, to leave. She spends hours doing nothing, really, hanging around the house, opening and closing windows, opening and closing cabinets, folding and unfolding clothes. Every day I see her more lonely. Before she used to write a lot, every afternoon. When she was done, she'd rise from her chair happy, run to make dinner while listening to the music of an old fashioned CD, and then we'd all eat together, around the small round table in the kitchen. My father and sisters did not talk much. But I talked a lot, and she'd answer me and contradict me, going together, she and I, over all humanity's problems, every day the same, every day new and exciting. She taught me to ask all kinds of questions about everything. But that is over now. Father is gone and Mother lives with another man. I like him. He's a good guy and I think she loves him. But she has changed. It looks like something is eating her inside...

The beach is full of crabs that hide in their burrows with incredible speed when I approach them. They probably hear my footsteps on the sand and foresee danger. I wonder where Anna is. What would she do here? What would she say...? Look at Mom! What is she doing far away, perched on those rocks? It is her, no doubt, I can recognize the white dress. She makes me sad, my mother. She worries too much, thinks too much about everything. Everything hurts her, everything weighs on her, poor thing. "Mom, Mom! What are you doing up there? Be careful that you don't fall, can you hear me?"

It's cold here, near the sea. I should have taken a jacket. I like to breathe this strong air, feeling full of salt and life. He did not come with me. I didn't ask, but he saw me leaving. He could have joined me if he'd wanted to. Perhaps he was tired. Perhaps he'd rather stay in the hotel to try to talk to the blonde. The holidays can be the perfect excuse: At home, he cannot go anywhere without telling me where he's going and what he's going to do. It's like an obligation, an obligation he takes upon himself, although I never asked him to. I don't want him to stay with me because he feels obligated. I just want for him to love me... But I don't think he understands it. He think that I'm just a crazy woman, jealous and ornery. And maybe I am. Maybe I'm so afraid to lose him that I'm freaking out. There will always be a prettier woman, younger, more pleasant. Always. And every day I'm getting older, more hysterical, more disagreeable. The children also tell me that I act weird... Thank goodness that they are already grown, that they don't need me. If anything happened to me, they could get ahead. They have their own life. And he, how does he feel with me? What does he think, of our life together, of our future? ... I am getting older and he will soon tire of my jealousy, of my crises. Also, too, of my body, he will tire. Each day my skin becomes drier and my hands are getting more and more brown spots. They are not freckles any longer, they are not cute, like when I was young and they would appear every spring to everyone's laughter. Now the freckles have mutated into monstrous old-woman spots that swallow, voracious, unstoppable, the whiteness of my fine hands...like a black and vengeful jellyfish... They would make me laugh if I did not pity myself in disgust... He could have come, had he wanted to. But he let me go alone. He will always leave me alone. When I'm sick and ugly, he will leave me alone. When I die, he will leave me alone, too. I'm wasting my last years terrified because of him. Terrified that he'll leave me alone. I wish I could stop feeling this fear. I wish...

"Hey, Mom, what the heck are you doing so close to the edge? Don't you hear me?" The woman looks at him with hazy eyes, without recognizing him immediately. When she realizes it is her son, she opens her lips instinctively and tries to say something. She's drenched in cold sweat that creeps slowly down her back like ghost fingers. "Are you all right?" The boy draws near her and strokes her arm. "You're freezing! Are you okay, Mom?"

"Yes, I'm fine, darling." All at once she feels the pain on the palm of her hands, where her nails have dug into her skin, while an abrupt heat shrouds her face, as if suddenly a door opened in the darkness letting the hot air escape swiftly from its lair. "What are you doing here?"

The boy shrugs and sits on the ground. He stares at the sea that is no longer distinguishable from the black sky and thinks that he has no idea what he's doing there, or anywhere else, that the best that could happen to his empty life, without anyone to understand him, would be to finish it already, to put an end to it in such a magnificent surrounding as the one he is in now, to become one with the sea and the night, to forget everything and be consumed forever. To prove that he expects nothing. From anyone. To prove that he is in charge of his own life. He, and no one else.

"What's that? Mark, look, there! What's that?" While gesturing toward the beach, she gets off, jumping from boulder to boulder. She slips and lets out a little cry. She tugs forcefully at her dress that has caught on the rocks. The boy jumps up. He can barely distinguish the piece of white linen stuck in one of the dark crevices, as his mother runs like a crazed spirit. He follows her, yet not knowing where. She runs increasingly faster. It's hard moving one's feet on the wet sand, but she knows she cannot stop. The strong wind hurts her eyes. Finally she drops to her knees. He slumps to her side. They can hardly breathe. When she finally is able to lift her head, she grasps his hand and squeezes it hard, very hard. They do not look at each other, nor say anything. Nor do they need to turn the pasty body, half covered with algae matted to the dripping blond hair. They do not want to see her face. Nor touch her. Death, like this, so sudden, so near, so real. They feel like a black slab is crushing their necks. Both shiver and dare not move. They cannot leave, nor can they think of anything. They remain kneeling for a long time, feeling on their own skin the power of the waves that come and go, indifferent and aloof.

The first to stand up is the boy. He does so with effort, as if he were half asleep. He helps his mother, clutching her under her arms and pulling her up. They begin to walk leaning on one another. Their feet slowly start recalling their usual moves. They do not let go of each other's hands. They start going faster. After a long while, they see the light of the lantern dancing weakly among the thick trees of the tropical forest. Behind them, the sea is washing away their foot prints.

Translated by Lina Strenio

Butterflies

They say it brings bad luck to look at your hands, but I don´t think so. I look at mine with my usual joy for breaking the rules, and I trace with my fingers each and every one of their spots, scars and veins that paint the landscape of my life. This one I've had since the day he sauntered into the beauty shop, full of middle-aged women with shampooed hair, and, without any embarrassment whatsoever, kissed me on the lips and gave me a bag of mini-croissants, my favorites, saying, "You did not have breakfast today, my love." Then, just as abruptly as he entered, he turned around and left, nonchalantly strolling past the row of gasping mouths and gawking eyes, soaked with envy and desire.

And this vein, this one was badly swollen that morning when, at the beach, I cried and cried, bent, heartbroken and determined to forget him, while holding my knees with furiously clenched fists. Then he appeared without a word, with five, not one, not two, not three, but five plates of calamari from the restaurant I liked so much, where he had to state his order repeatedly because the waiters could not understand that he wanted to take his order of not one, not two, not three, but five plates of calamari to the beach, where the sand persisted in getting into our mouths as we ate and laughed and talked and cried and kissed and reconciled.

Oh, look at this light scar I got when I slipped on a rock that evening when we sneaked passed the watchman of the most beautiful cove in the world and we swam with the last rays of a sun that embraced us in gold and happiness. I remember the brown bear that, luckily, without paying us much notice, walked just a few meters behind us by the spot where we had decided to stop to take photographs of wild animals, and where we ended up with the most dangerous and passionate kiss we could've ever imagined. I remember the night we did not sleep a single second, trying to purge from our aching hearts all our past and all our sadness and all our dead hopes. In the morning you gave me the one object you had had with you all your life, and you said, "I only have this to give you." And I knew that, beyond the past hurt we had inflicted on each other and we still would, your ring would remain wrought to my hand forever and ever.

"Your hands are nice," you keep telling me, and I blush, like a young girl of sixteen on her first date. You are dozing at the other end of the bench, your left hand resting on my feet, relaxed and happy on your lap, under the fluttering of the butterflies that revive my memories, just like every other August evening for the last fifty years . 

Translated by Lina Strenio

So few words

Who has the camera to photograph feelings? Where are the CDs to record sensations?

Why do I have so few words to communicate happiness? Peace, laughter, togetherness, love, caresses, forest, music. Why do I have so many words to exorcise unhappiness? Loneliness, old age, sickness, death, cold, darkness, rain, tears, war, shame, neglect, indifference, accident, madness, wryness, rage, fear... Enough. I do not want to remember them. I will not let them play a role again in my eyes and my hands. I do not want them to possess me any longer. I want to be free. For once, I want to be free of my old words, memories, times, life.

I want to strip myself of fear and words, of past and uncertainties. I want to abandon the heavy layers that I carry every day and every night on my shoulders: questions, anguish, desires, doubts, fear, fear, fear. Today I will unload everything I've been carrying and let it fall to the ground, the tons of dirty realism, and I will submerg myself in the refreshing waters of the waterfall at the end of the world. I will swim until my arms tell me to stop and my skin opens to  each atom of oxygen, feeling it, savoring it, assimilating it.

Then, clean, I will surge from the stream where I will have left all fears and I will lie beside you, my beloved, ethereal and full as you've never seen me before. I will bring my body next to yours and I will be the breeze you've always dreamed of. I will put my leg on yours and I will be the caress you've always wanted. I will leave my hand on your chest, light like a dream. I will touch your arm with my lips and I will drink, without haste, without wounds, the warm life that runs under your skin. I will remain so, still, clinging to you as Hedera helix, until I forget all the words and all the images. And when our bodies do not know any longer where one ends and the other begins, when our electrons follow the path around us, more and more united, more and more alike, contradicting the universal tendency to expand, then --with a last effort before I fuse with eternity-- I will grab my entire world, I will enfold it with my eyes and I will deliver it to you, so you, my beloved, refashion it and make it new.

What few and poor words to grasp the things that truly matter. How difficult to photograph plenitude. How many layers of reality to scrape until we arrive to the rightful meaning of our life.

Translated by Lina Strenio

La caçadora de tornados

No és que a la Dorothy li agradés gaire buscar l’espai hipotètic on s’acaba l’arc de Sant Martí, tal com tothom creia. La seva autèntica passió era una mica menys freqüent i s’estimava més no fer-la pública: caçar tornados. L’excitació d’ensumar-los, sentir-los, perseguir-los a través de boscos, deserts i mars, i finalment atrapar-los amb la seva càmera, era incomparable a qualsevol altra experiència.

Un dia però, corrent darrere un tornado de color verd-blau, va sentir com de cop el cotxe s’enlairava, una llum molt forta li feria els ulls i el silenci li foradava les oïdes. Abans de perdre el coneixement va entendre que el tornado verd-blau se l’emportava. I allò, en aquell moment, no era gaire excitant. Allò feia mal.

En despertar-se es va ajupir per rascar-se la cama que li picava des de feia molt de temps, segons li semblava, però la seva mà només va trobar una manta de tacte suau i fred. A sota no hi havia cama. Des d’aquell dia la Dorothy va a poc a poc, aprenent a portar el seu nou vehicle i, curiosament, en pocs dies ha trobat una altra passió: cada matí surt al jardí de casa seva i es passa hores i hores mirant les formigues. No es cansa mai. Sempre descobreix una cosa nova que fan. A vegades es diverteix fent moure en remolí les fulles d’un dels carrers més transitats de les seves noves amigues. Les mira mentre elles s'aturen, espantades però curioses, comencen a observar, ensumar, perseguir i finalment atrapar el petit tornado. Tot és igual que abans. Passió, excitació, novetat. Amb un petit canvi de perspectiva. O potser només d’intensitat. Ara, la Dorothy, parada en la cadira de rodes, sent les emocions de les formigues molt més fort que les seves.

Tan poques paraules

Qui té la càmera per fotografiar els sentiments? On són els cd-s per enregistrar les sensacions?

Per què tinc tan poques paraules per atrapar la felicitat? Pau, riure, junts, amor, carícia, bosc, música. Per què tinc tantes paraules per exorcitzar la infelicitat? Soledat, vellesa, malaltia, mort, impotència, fred, foscor, pluja, llàgrima, guerra, vergonya, ignorància, abandó, indiferència, accident, bogeria, sequedat, buit, por... Prou. No vull recordar-les, no vull deixar que m’emplenin un altre cop el paper, els ulls i les mans. No vull que em posseeixin més. Vull ser lliure, per una vegada vull ser lliure de les meves paraules, dels meus records, dels meus temps, de la meva vida.

Vull despullar-me de pors i de paraules, de temps i d’incerteses. Vull abandonar les capes pesades que porto cada dia i cada nit sobre les meves espatlles: preguntes, angoixes, desitjos, dubtes, pors, pors, pors. Avui em trauré tot el que porto i deixaré caure a terra tones de realitat bruta i em submergiré en l’aigua freda de la cascada de la fi del món. Nadaré fins que els braços em diguin prou i la meva pell s’obri a cada àtom d’oxigen, sentint-lo, paladejant-lo, assimilant-lo. Així de neta sortiré del torrent on s'hauran quedat totes les pors i m’estiraré al teu costat, estimat, etèria i plena com  mai m’has vist abans. Aproparé el meu cos al teu i seré la brisa que sempre has somiat. Posaré la meva cama sobre la teva i seré la carícia que sempre has desitjat. Deixaré la meva mà sobre el teu pit, lleugera com un somni. Tocaré el teu braç amb els llavis i beuré, sense presses, sense ferides, la vida calenta que hi passa per dins. Em quedaré així, immòbil, arrapada a tu com una hedera hèlix, fins que oblidi totes les paraules i totes les imatges. I, quan els nostres cossos ja no sàpiguen on acaba un i on comença l’altre, quan els nostres electrons segueixin la seva trajectòria al voltant nostre, cada cop més units, cada cop més iguals, contradient la tendència universal a l'expansió, llavors –amb un últim esforç abans de confondre’m amb l’eternitat– agafaré tot el meu món, l’embolcallaré amb la meva mirada i t’ho entregaré a tu, perquè tu, estimat, el modelis i en facis un de nou.

Què poques i pobres  paraules per captar les coses que importen. Què difícil fotografiar la plenitud. Quantes capes de realitat per esparracar fins a arribar al sentit de la vida.

Sunset

On the computer in Philip Roth’s Upper West Side apartment these days is a Post-it note that reads, “The struggle with writing is over.” It’s a reminder to himself that Mr. Roth, who will be 80 in March and who has enjoyed one of the longest and most celebrated careers in American letters, has retired from writing fiction — 31 books since he started in 1959. “I look at that note every morning,” he said the other day, “and it gives me such strength.”

(New York Times, novembre del 2012)

El vell escriptor aixeca els ulls i deixa caure el diari on la seva fotografia ocupa mitja pàgina. La finestra està oberta i passa una mica d’aire fresc. És diumenge i se senten pocs cotxes. La ciutat sembla que respira, a poc a poc, amb timidesa i alegria. Mira al seu voltant, buscant alguna cosa. Quan la troba, la cara eixuta i pàl·lida assaja un petit somriure. Per fora li surt maliciós, com sempre, però ell el sent calent per dins. És una sensació nova i molt agradable. Agafa amb dits tremolosos el full escrit amb una lletra menuda però molt clara. El torna a llegir. Tanca els ulls i recorda els milers de pàgines que va escriure. Durant seixanta anys. Sempre buscant, sempre lluitant. Intentant entendre el significat de tot plegat. Intentant explicar el que no entenia. Deixant de banda coses tan incomprensibles que no podia ni plantejar com a preguntes, dones, fills, pares, amics. Inventant el que no entenia. Escrivint el que inventava.

No li’n sap greu. Ja no. Podria quedar-se mirant el món a través de la finestra, plorant per primer cop, acceptant la inutilitat de la seva obra tan admirada i tan controvertida, de la seva vida tan llarga i tan buida. Podria llançar-se per la finestra en un últim intent de donar sentit a la seva cerca. Podria cremar tots els llibres i tornar a escriure, la millor novel·la que mai hagi escrit ningú. Podria fer qualsevol cosa.

Somriu i aquesta vegada el somriure ja no sembla un gest de dolor. Els ulls se li il·luminen, respira fondo i acaricia matusserament la carta de la nena. Només té vuit anys però vol escriure una novel·la. La millor novel·la que mai hagi escrit ningú. Ell l’ajudarà.