Ho vaig sentir

Ho vaig sentir. Era plena nit i em vaig despertar d’un bot. Semblava que la casa volgués agafar-me i esprémer entre les seves parets fosques. La mare i la germana petita ofegaven els crits al costat del meu llit. No hi havia temps per pensar. Agafada de la mà de la mare, jo o ella, no recordo qui, vam estirar el nostre petit grup fins a la terrassa. Ben arrapades a la paret, un sol cos amb tres mirades cegues. No es veia res. Només sentíem les explosions. Lluny o a prop. No podíem mesurar la distància perquè mai no ho havíem sentit abans. No estàvem segures de si eren explosions o trets. Mai no ho havíem sentit, ni les explosions, ni els trets. Vaig sentir les mans que no eren meves com tremolaven. Vaig entendre que era hora de fer-me gran.

Nedumerire

Cum să obligi creionul

să ia forma valului

ce mângâie și macină, într-un singur gest,

stânca?

Cum să obligi creionul

să ia forma vântului

pe care apa îl strecoară, de milioane de ani,

în cochiliile melcilor

morți?

Cum să obligi creionul

să ia forma patimii

prin care luna visează drumuri neîntinate

și le așterne

peste noi?

Ejercicios de memoria

 A Joe Brainard

Recuerdo la calle demasiado larga, con casas demasiado altas y bancos donde había mujeres sentadas que me miraban con ojos demasiado abiertos.

Recuerdo las piedras del río, redondas y resbaladizas, que acostumbraba levantar con las dos manos para dejarlas caer de inmediato cuando, inevitablemente, el pececito escondido salía de debajo de la piedra.

Recuerdo el olor del pan que la abuela sacaba del horno en el momento justo que el abuelo abría la puerta de la calle.

Recuerdo que mi primo quería enseñarme a bailar y que yo corría a esconderme entre las ramas de los manzanos viejos del huerto.

Recuerdo la inmensa noguera detrás de la casa, que siempre me explicaba cuentos pero nunca los acababa.

Recuerdo que el abuelo, que nunca decía nada bueno de nadie, un día, pensándose que yo no le podía escuchar, dijo que nunca había visto a alguien que limpiara la mesa más de prisa que yo.

Recuerdo el ruido del arroyo que se deslizaba por debajo de mis párpados, colmados de sueño, al llegar al pueblo de madrugada, después de un viaje que duraba toda una noche y un día, y me despertaba de golpe.

Recuerdo el color del pintalabios de mi prima Vetolina.

Recuerdo que tenía que pasar por delante de muchos árboles extrañamente callados cuando sacaba las ocas a pacer y que pensaba que ellos se reían a mis espaldas porque les tenía miedo a las ocas.

Recuerdo que la calle que atravesaba el pueblo se hacía mucho más corta si el abuelo me daba la mano.

Exercicis de memòria

To Joe Brainard

Recordo el carrer massa llarg, amb cases massa altes i amb bancs on seien dones que em miraven amb ulls massa oberts.

Recordo les pedres del riu, rodones i lliscants, que aixecava amb les dues mans i deixava caure, espantada, quan, inevitablement, sortia el peixet amagat a sota.

Recordo l’olor del pa que l’àvia treia del forn en el moment exacte que l’avi obria la porta del carrer.

Recordo que el meu cosí volia ensenyar-me a ballar i que jo corria a amagar-me a dalt d’una de les pomeres velles de l’hort.

Recordo el noguer enorme de darrere la casa, que sempre m’explicava contes però mai no els acabava.

Recordo que l’avi, que mai no deia res bo de ningú, un dia, pensant-se que jo no el sentiria, va dir que no havia vist ningú més ràpid que jo en parar i desparar la taula.

Recordo el soroll del riu que se’m colava per sota les parpelles feixugues de son en arribar al poble de matinada, després d’un viatge que durava un dia i una nit, i em feia despertar de cop.

Recordo el pintallavis de la meva cosina Vetolina.

Recordo que havia de passar per davant de molts arbres callats quan treia les oques a pasturar i que jo em pensava que es reien de mi perquè tenia por de les oques.

Recordo que el carrer que travessava el poble es feia molt més curt si l’avi em donava la mà. 

Duet clasic (varianta română)

Mama este femeia cu păr alb și ochi stinși care veghează trecerea zilelor din fotoliul roșu de lângă fereastră. Au cumpărat fotoliul în urmă cu mulți ani, pe vremea când ea încă mai râdea câteodată iar casa era plină de cactuși: mari, mici, rotunzi, alungiți, serioși, timizi, grași, slabi, cu țepi care înțepau, cu țepi care gâdilau și chiar cu țepi care transmiteau boli misterioase și nevindecabile, ca dragostea sau moartea. Mamei îi plăcuseră dintotdeauna cactușii: spunea că-i poate auzi vorbind și tălmăcind pe limba ei poveștile deșertului. În fiecare dimineață, primul lucru pe care îl face este să se așeze pe fotoliul roșu. Privirea ei, goală și înfrigurată, scrutează geamul împăienjenit și nu-ți poți da seama dacă rămâne agățată între pânzele trecutului sau reușește să le străbată. Afară, decorul oricum nu se schimbă, pomii par desenați pentru un scenariu unde nu se va filma niciodată. Doar frunzele se deghizează la intervale regulare, asortându-se cu anotimpul și cu visele neștiute ale mamei. În curând fiica va aduce o cană cu ceai fierbinte și o va lăsa lângă fotoliu, pe măsuța minusculă unde nu încape decât o singură cană.

Fiica e înaltă și poartă părul strâns într-un coc. De mult timp nu a văzut-o nimeni cu părul lăsat liber. Nimeni nu știe cât îl are de lung. Fiica nu prea vorbește, dar nimeni nu protestează, pentru că singura care ar putea să se plângă e mama, iar mama nu se plânge niciodată de nimic. În fiecare duminică dimineața fiica face biscuiți cu scorțișoară și, când sunt gata, fără să aștepte să se răcească, îi mănâncă cu evlavie, amândouă așezate de aceeași parte a mesei de nuc din sufragerie, fără un cuvânt, aproape fără să respire. Pentru ele e ca și cum ar merge la slujbă. Când termină toți biscuiții se simt mulțumite și pline de hotărâri în așteptare. Fiica se duce să lucreze în grădină, să plivească buruienile și să tundă pomii. Nu poartă niciodată mănuși și seara își privește mâinile pline de zgârieturi până când acestea se zbârcesc de frig și de singurătate.

Mama se așează în fotoliul ei și deschide la ultima pagină una din cărțile risipite în jur, în mod sigur cea mai la îndemână. Pentru că mereu e ultima, nu e nevoie să dea pagina.

Au fost odată, într-un alt timp și o altă viață, zile când mama cânta la pian, dansa, mângâia părul ciufulit al fiicei, făcea biscuiți de scorțișoară, avea o pisică albă cu ochi albaștri și trimitea scrisori unui bărbat care trăia dincolo de mare. În acel timp, fiica a început să fumeze, să doarmă pe cine știe unde și, când se întorcea, frântă și stoarsă de lacrimi, țipa la cactușii înfloriți care inundaseră toate ferestrele. Încet încet, pianul a început să scoată sunete bizare iar cactușii au început să piardă florile și chiar culoarea verde: dacă i-ai fi privit de foarte aproape ai fi putut vedea cum vasele prin care circula seva deveneau transparente și senile. Nimeni nu le mai cerea să tălmăcească povești din deșert.

De curând însă fragmentele par a căuta reîntregirea: mama stă pe fotoliul roșu de lângă fereastra care dă spre grădină și unde fiica plivește buruienile în fiecare duminică. Câteodată beau o cană de ceai fierbinte, fiecare la măsuța ei. Și cel mai important e că, din când în când, mama și fiica tac împreună.

Duet clàssic

La mare és la dona de cabells blancs i ulls apagats que sempre seu a la butaca vermella del costat de la terrassa. Van comprar la butaca fa molts anys, quan ella encara reia de tant en tant i quan la casa estava plena de testos amb cactus. A la mare li havien agradat sempre els cactus: deia que els podia sentir parlar i explicar contes del desert. Cada matí, el primer que fa en llevar-se és asseure's a la butaca. Mira per la finestra entelada, pràcticament sense obrir els ulls. Els arbres són els mateixos però les fulles es van disfressant de diferents colors, segons l’època de l’any. Més tard la filla li porta una tassa de te ben calent i l’hi deixa al costat, en una tauleta minúscula on només hi cap una sola tassa.

La filla és alta i prima i porta els cabells recollits. Ningú no li ha vist mai els cabells deixats anar. Ningú no sap com els té de llargs. La filla no parla gaire però ningú no ho nota perquè l’única que ho podria notar és la mare, i la mare mai no pregunta ni s’estranya per res. Cada diumenge al matí la filla fa galetes de canyella i, quan encara estan  tèbies, se les mengen entre les dues, mastegant a poc a poc, assegudes a la taula gran del menjador, l’una davant de l’altra, sense dir res, sense quasi respirar. És com anar a missa. Quan acaben, se senten contentes i plenes d’energia. La filla va a treballar al jardí, arrencant males herbes i podant arbres. No porta mai guants i al vespre es mira durant una estona llarga les esgarrapades de les mans. La mare va a seure a la butaca i obre amb solemnitat algun dels llibres escampats al seu voltant, segurament el que li sembla més vell. Mai no gira full.

Hi va haver un temps quan la mare parlava, tocava el piano, ballava, acariciava els cabells rebels de la nena, cuinava galetes de canyella, tenia un gat i escrivia cartes a un home que vivia a l’altra banda del mar. En aquell temps la filla va començar a fumar, a passar les nits fora de casa i a escridassar els cactus florits que emplenaven tots els racons. A poc a poc el piano es va anar desafinant i els cactus es van anar assecant.

Últimament els fragments s’han tornat a enganxar: la mare seu a la butaca vermella del costat de la terrassa i la filla li porta una tassa de té. De tant en tant callen juntes.

Legado

Con mis manos

dibujarás el mar.

Con mis ojos

dibujarás las nubes.

Con mis miedos

dibujarás el tiempo.

Y, final y lentamente,

con mi ausencia

dibujarás

el comienzo.

Herència

Amb les meves mans

dibuixaràs el mar.

Amb els meus ulls

dibuixaràs el cel.

Amb les meves pors

dibuixaràs el temps.

I amb la meva absència

dibuixaràs,

lentament,

el començament.

Moștenire

 Cu mâinile mele

vei desena marea.

Cu ochii mei

vei desena cerul.

Cu fricile mele

vei desena timpul.

Cu neființa mea

vei desena,

senin și rotund,

începutul.

El concert

És quasi fosc, una foscor medieval que s’esquerda en cera perfumada. La mirada amaga més que no desvela. Se sent una música de fons, suau, que cobreix les files de gent, molta gent, gent que endevina que són allà, en silenci, a l’aguait, mirant-la. No. S’equivoca. De fet la no-miren. De la mateixa manera que es no-miren els morts que tens al costat. Fa una olor densa, i les parpelles intenten en va netejar-li la son que li nia als ulls. Aixeca les espatlles i pensa que ja deu ser hora de marxar. Que segur que té alguna cosa important a fer.

Recorda de sobte la tieta. Fa temps que no la va a veure. Al costat seu, a terra, veu la bossa amb iogurts i galetes, i entén que se n’havia oblidat, perquè de fet és allà on anava, a veure la tieta i a portar-li les quatre coses que sempre li demana. Al poble tot és més car i a ella no li costa res parar pel camí i comprar-li qualsevol cosa. Agafa la bossa de plàstic i es posa dreta. Ara sap que no pot perdre més temps al concert, ha recordat el que anava a fer i li sembla estrany que estigui allà, sense saber com hi ha anat a parar. En mirar d’obrir-se camí entre la gent, molts i molts, asseguts i quiets, entén que allò no és cap sala de concerts sinó que és dins d’una església i el que se sent és una missa. Ara s’explica la llum de cendres mig apagades i l’olor, sobretot l’olor, quietament embafadora. Tot clar. A més té la sensació que és una missa per algú que ella coneix, però ara mateix no té ganes de pensar-hi. Millor sortir i respirar una mica d’aire fresc.

Per un moment dubta si anar a buscar el cotxe. Potser per mandra de pensar on l’ha deixat, potser per necessitat de moure les cames, decideix anar caminant. No pot ser-ne gaire lluny. Fa molt que no ve al poble i se sent una mica perduda, entre edificis a mig fer i carrers en obres, amb pedres i ciment barrejats amb terra polsosa. No sap gaire on és, la veritat. Però decididament el pont ha de ser allà, sí, ja el veu, el de sempre, un arc de pedra desproporcionadament digne sobre un fil d’aigua tèrbol i esquifit. Si travessa el pont, de seguida trobarà la casa de la tieta a mà dreta, segur. Encara s’està mirant el carrer ple de forats, preguntant-se si l’estan arreglant o, tot el contrari, l’estan enderrocant, que és el que sembla. Avui no hi ha ningú treballant i és difícil de saber què fan quan hi són. Però... els carrers no s’enderroquen. O ella no ha vist mai gent que enderroqui carrers, que seria una altra cosa. El dubte s’avergonyeix d’ell mateix i la dona renuncia a donar-hi més voltes. L’important és trobar la casa de la tieta.

Al peu del pont, quasi blanc, un home alt, de mitjana edat, trets amables i ulls riallers. L’ha vist perduda i s’ofereix per acompanyar-la. Ella respira alleugerida, se sent com si hagués trobat un barquer que la portarà a l’altre costat del riu en el moment que tot està a punt d’esvair-se. Ell sí que coneix bé el poble. I ja li va bé una mica de flirteig despreocupat; últimament està un pèl massa sola, massa emboirada. Parlotegen sense mirar-se directament, com dos adolescents, fent broma i redreçant l’esquena inconscientment, mentre caminen a pas lleuger. Sí, la casa és allà on es pensava, pugen els pocs esglaons, obren la porta encara rovellada i hi entren.

Els arbres vells, tan alts que la mirada es cansa abans d’arribar al cim, separats per basses plenes de larves de mosquits i pedaços d’asfalt esquerdat. Hi ha llocs on l’asfalt s’ha perdut completament, colonitzat per mates nanes de males herbes i molsa mig seca. No queda cap flor, ni cap senyal que algú se n’hagi de cuidar. Un espai immens, on abans la vida devia colar-se per tots els racons. Ja no recorda com era antany, per més que ho intenti, i aquesta falta sobtada de memòria li provoca un petit neguit, com una paraula que tens a la punta de la llengua i no aconsegueixes recordar i saps que el mecanisme és el mateix, la paraula és la mateixa, però tu ja no ets la mateixa, tu has canviat i no hi ha manera de recuperar el tu d’abans del canvi, per més que ho provis.

T’imagines que perfecte que podria ser aquest jardí, li diu, i ell somriu i tots dos saben que no és una excusa, que és la veritat, per més dolorosa que sigui, i això els fa sentir encara més petits, encara més errants.

Entren a la casa, gran i fosca, una mica retirada. A dins, moltes habitacions que comuniquen una amb l’altra de tal manera que, quan obres la porta d’entrada, les pots veure totes, fins a l’última, la del fons de tot. Hi ha molta gent, inesperadament, jove i vella. Beuen te o cafè i xerren. No coneix ningú. Aquests sí que els veuen quan entren i aturen un segon la seva xerrameca, tot just per mirar-los de dalt a baix i arrufar el nas amb indiferència fingida. No els conviden a seure ni a prendre res. Ella recorda ara que s’ha deixat la bossa amb els iogurts i les galetes. Potser se la va deixar al cotxe. O no va arribar-hi. No n’està segura. Es gira cap a l’home ros per demanar-li si podria anar-la-hi a buscar. Però al mateix moment que obre la boca en desisteix. Tant hi fa. Hi ha tanta gent aquí que segur que la tieta no necessita els seus iogurts. Segur que tothom li ha portat llaminadures.

L’home està mirant fixament cap a darrere i ella li segueix la mirada, encuriosida. La tieta és a l’habitació del fons, ficada al llit i tapada fins a dalt amb una vànova amb brodats daurats, que no li havia vist mai. No se li veu gaire la cara, sembla com coberta per una pel·lícula de pols i ella es pregunta si li estan fent algun tractament d’aquests tan nous. S’hi acosta i prova de fer una veu alegre. El llit és majestuós i la vella descansa entre coixins i cortines que dissimulen l’olor de buit. Però és ella, no hi ha cap dubte. Li fa dos petons a l’aire, sense gosar acostar-se massa a aquella cara grisa, sense forma precisa, on ni els ulls no retenen el color. Al costat del llit, assegut a una cadira, hi ha un home jove que els mira sorprès. Té els cabells rossos i una mirada oberta.

La dona sent una esgarrifança i es gira cap al seu acompanyant: El coneixes? I sap que sí, sense esperar la resposta. Sap què li dirà, fins i tot. Sóc jo?

Instantàniament tots dos ho recorden: la sala d’operacions, l’anestèsia, l’esperança, el desig de tornar a ser jove, la mà que talla, la ceguesa davant de l’inevitable, la foscor. Ell havia operat la dona vella que volia sobreviure a qualsevol preu. Alguna cosa hi va fallar.

I l’home, en una llengua estranya, que sap que ella i només ella entendrà, pregunta:

-Imaste pethameni?

-Ne.

Petits miracles

Ens hem discutit i he sortit corrents, buscant un lloc on no em miri ningú. El cap em pesa com una porta de ferro. La gent crida i crida i no entenc aquest xivarri que em palpita violentament a les temples. Passen cotxes i motos i nens enfadats i dones carregades de bosses i homes sense afaitar i bufetades d’aire calent i mosques empipadores i núvols contaminats. És quan començo a tancar les parpelles i refugiar-me en la infal·libilitat de l’autocompassió, que la veig. I giro el cap, seguint-la, perquè és ràpida en la seva lentitud, i puc atrapar-la i la seva imatge em colpeix tan sobtadament que l’aire se’m para al mig del pit, com una pedra que ha sortit del no-res. És baixeta i té la cara morena. Els cabells curts, darrere les orelles. Agafa amb por i ràbia el bastó que allarga i escurça contínuament, palpant el terra, cada centímetre de terra de davant seu, i va massa ràpid i s’entrebanca i sento com les llàgrimes li colpegen les galtes, l’una darrere l’altra, i ella hi torna, i un altre cop allarga i escurça el bastó, sense cap control, com si es deixés portar per ell, com si no li importés on va ni què fa ni què deu passar al seu voltant. L’únic que sembla voler és llençar-lo, oblidar-lo, deixar-lo caure i tornar al seu cau, ficar el cap sota els braços prims i plorar fins que no li quedin més llàgrimes i fins que el món s’oblidi d’ella. La dona blanca, que s’havia quedat unes passes enrere, li deixa fer una pausa. S’asseuen, l'una al costat de l’altra, damunt la tanca de ciment de la plaça. No sento el que li diu. La nena no contesta. De tant en tant li aixeca amb un dit la barbeta i és llavors quan li veig els ulls i sento el fred que en surt. Després d’uns segons el cap li torna a caure sobre el pit. La instructora l’hi torna a aixecar. Imagino els anys que la nena ha hagut de mantenir el cap cot, els crits del pare en veure-la, les presses de la mare per amagar-la, les rialles cruels dels nens al carrer, la tafaneria dels veïns que la mostren amb el dit i xiuxiuegen despreocupadament. Intento imaginar el món com si fos ella, com si no el pogués veure. Crits, passes, sospirs, badalls, xerrics, frenades, esbufecs, rialles, cops, plors, espetecs, paraules, cruixits, sons sense forma, foscor sense contrastos. Sento les ungles tan fortament clavades a la carn que necessito respirar.

La imagino davant del cotxe. La imagino coberta d’oli bullent. La imagino entre les mans criminals. La imagino acabada de néixer i sense obrir els ulls. La imagino malalta i amb el pare que treballa dia i nit per pagar-li el tractament que finalment li salvarà la vida però no la vista. La imagino filla meva. I mare meva. I amiga meva. La imagino de petita, sense poder veure els colors de la primavera. La imagino de gran, sense gosar treure’s les ulleres davant dels altres. La imagino també aprenent, acostumant-s’hi, fent del bastó el seu braç i el seu amic, olorant i escoltant i sentint i obrint-se a la vida que cada dia li portarà una nova olor, un nou paisatge, una nova carícia, coses que, si mai n’havia conegut, les havia oblidat.

Aixeco el cap i la veig de nou barallant-se amb el bastó, allargant-lo i escurçant-lo, palpant cada centímetre de davant seu, amb els ulls tancats i potser, només potser, sense estar segura si és la llum que reflecteix la meva mirada, em sembla que té la cara una mica més blanca i potser, només potser, la barbeta una mica més aixecada. No recordo per què m’havia assegut en aquest banc. Potser estava cansada. Somric a la nena cega que s’allunya mentre aprèn a veure el món d’una altra manera i me’n vaig cap a casa.

Pas de deux

El Jan va parar el motor, va baixar del cotxe i es va cordar l’americana. En acabar el cigarro, va llençar la burilla a terra sense mirar on queia. Va inspirar amb força l’aire vespertí i es va alegrar de no tenir cap pressa. Les estrelles començaven a parpellejar quan finalment es va decidir acostar al restaurant, ple de gom a gom, i la va veure a dins, amb la mirada tan fixa que entelava el vidre. El llavi de baix li va pujar amb un moviment quasi imperceptible, dibuixant-li a la cara l’ombra d’un somriure. La sensació irresistible de posseir alguna cosa que ningú més no tenia el va envair de nou i, dins de les butxaques, les mans se li van escalfar.

Ella s’agafava amb força al got d’aigua que tenia davant, mentre intentava dissimular la tremolor de les cames per sota la taula. Ell ho sentia i això li feia venir ganes de jugar. Entrar en el joc de sempre, innocent i pèrfid. Els ulls se li van tornar petits i somiadors, del color de la mel vella. Sabia que només havia de tocar amb un dit aquell cos de davant seu per fer-lo vibrar com un Stradivarius acabat de néixer.

Paisatge

Llum. Aigua. Absència de sons humans. Plenitud d’aromes que suren sobre meu. Sensació de buit líquid a l’espera de carícies. Aire que es deixa sentir, dur i fred, en passar pel nas, per la boca, pels ulls, pels pulmons i pels tendrament minúsculs vasos de sang. Passes oblidades en la sorra calenta. L’última roca daurada. Sol pietós. Infinit. 

Dietari a la manera de Baudelaire

Per fi. Tot sol. Obro la finestra cap a la foscor glaçada del carrer. Dues faroles enteranyinades continuen espantant el silenci amb el seu grinyol rovellat. Sento la meva mirada com cau i no tinc ganes d’ajudar-la, la deixo fer i admiro els cercles en què baixa, una altra fulla groga que perd pes a mesura que s’acosta al terra. El cap se’m va buidant a poc a poc i les mans, agafades fort a l’ampit descolorit, concentren tot el cansament acumulat durant el llarg dia que s’acaba d’esfumar.

Al costat de l’arbre cremat hi ha un contenidor d’escombraries. Cada nit hi veig el mateix home, ajupit sobre el buit, protegint-se el cap amb les mans. De tant en tant, en sentir alguna cosa, s’aixeca d’un bot i arrenca a córrer cap a qui ha fet el soroll. Avui és una parella que, ben engrescats entre petons i mans febrils, el desperten amb les seves rialles. La seva aparició grotesca els fa parar en sec. El rebutgen, enutjats, com si fos un gos abandonat i rabiós. Els fa por. La noia l’escup i el noi l’empeny. Se’n van corrents, cridant-li.

Al cap d’una copa de vi i de molts pensaments inútilment genials sobre la llibertat de l’espècie humana, les drogues i la mort, em torno a fixar en el vagabund. No sé si és casualitat però sembla que ell també m’està mirant. Uns ulls intensos blanquegen la nit al seu voltant i sento un calfred que em baixa per l’esquena. Però no sóc jo a qui mira. La veig quan es para al seu davant, vestida de negre, amb els cabells deixats anar, quasi invisible, com una gata perduda. Només als llavis li brilla el color de la sang fresca. Perquè somriu. Li diu coses que no puc sentir, només imaginar. Li agafa la mà i l’estira cap amunt. No deixa de somriure. El boig la segueix sense cap paraula. A punt de sortir del meu cercle de visió, sento l’udol de fera i el veig com intenta estrangular-la. La dona és forta i lluita. Se n’allibera i fuig. L’home, capcot i sanglotant, se’n torna al seu lloc, al costat del contenidor.

Em serveixo una altra copa i recordo les paraules d’un tal Baudelaire, proper meu: Mécontent de tous et mécontent de moi, je voudrais bien me racheter et m’enorgueiller un peu dans le silence et la solitude de la nuit...

Vigila el que penses

La primera copa va semblar un accident, mentre rentava els plats. La segona se li va trencar sota les mans al mateix moment que deia que esperava no tornar-ho a fer. Hauria jurat que no l’havia tocant, si hagués cregut en juraments i no hagués dubtat sempre, cada segon de la seva vida, fins i tot d’ella mateixa. La tercera va aconseguir fer-la parar en sec i mirar-se els trossos de vidre volant a càmera lenta com si fossin objectes d’un altre món. No n’hi havia per menys: la copa descansava des de feia anys en una lleixa a més de cinc metres d’on estava. Ningú més a casa. Les finestres continuaven tancades i no se sentia cap corrent d’aire. Va intentar una mitja rialla amb la boca torta, mentre mirava incrèdula les gotes de sang que lliscaven pel dors de la seva mà.

Aquella nit no va dormir gaire. S’anava despertant sovint i no podia trobar cap posició còmoda. Al matí tenia els ulls inflats i el pit esgarrapat. L’aire del pis li semblava viscós i fred. Intentava inspirar el mínim possible i aguantar-lo a dins fins que no podia més.

En sortir al carrer es va desvetllar i va començar a caminar cada cop més de pressa, esquivant les basses que la pluja torrencial havia deixat feia poques hores. Encara feia olor de branques trencades i d’abrics humits. Començava un nou dia. Un dia com tots els altres, per sort.

El nen, cridant com un gat embogit, li va clavar sobtadament els ulls suplicants i rabiosos. Va tenir ganes de riure perquè encara recordava com l’havia d’arrossegar la seva mare cap a l’escola, quan era petita, cada dia el mateix espectacle, una petita pallassa desesperada perquè no l’abandonessin. Però no ho va fer. Només se’l va quedar mirant i pensant: pobret, potser és la mare la que està boja. La dona que duia el nen, ben agafat per la mà, va trigar pocs segons a entrebancar-se i a caure-hi a sobre. La criatura va esclatar en crits encara més forts i la mare no s’aixecava. Estava agenollada. Mantenia el cap inclinat i es veia que patia. Ningú no es va parar. Ella era l’única que els observava. Hipnotitzada. Al final la dona es va posar dreta, a poc a poc, amb ganyotes de dolor. Se li havien trencat les mitges i els genolls s’hi veien plens de sang a sota. El marrec per fi va callar. Es mirava la mare tot sorprès. Ella va sentir a la cara la cremor dels ulls vençuts de la dona, que ja estirava un altre cop el braç del nen, estranyament dòcil.

Li va costar tornar a caminar. Les cames li pesaven i sentia un brunzit empipador a dins de les orelles. Es va tocar el front i se’l va trobar fred. No era possible. Tot això són coses en què la gent normal no creu. No existeixen. Davant seu, quasi tocant-la, va volar un colom gris. Semblava confús o poc acostumat a volar. No acabava de trobar la direcció correcta i movia les ales a la babalà, massa ràpid per aconseguir enlairar-se.

En arribar a la gran avinguda, la de l’oficina on treballava, estava mig convençuda que tot era culpa de mirar massa la televisió. Tota aquesta gent que es guanyava la vida fent creure als altres en fantasmes o exorcistes no era millor que els capellans que encara emplenaven el cap de la seva àvia –més morta que viva– amb els càstigs i les recompenses de la vida del més enllà. Ella no perdrà pas el temps amb foteses: el món està ple de casualitats, que no són pas fets paranormals, fins i tot un nen ho sap, això.

Va pujar per les escales, com sempre, per evitar trobar-se amb les altres noies, amb  ungles pintades de negre i talons d’un pam, que li acostumaven a fer cada dia les mateixes preguntes. Però què t’ha passat? Quina mala cara que fas avui! T’has discutit amb el nòvio? I després, inevitablement, les rialles àcides, allunyant-se com petjades d’escurçons, amb aquell fals intent de dissimular la violència que fa encara més mal. A la setena planta sempre feia una petita pausa, un minut, el temps just per agafar aire. Aquell dia se sentia més cansada que mai. Al mateix moment que va tancar la boca i va decidir continuar pujant, la porta de l’ascensor es va obrir. Devia haver estat per accident perquè la gent de dins no semblava preparada per a això. Ans al contrari. La secretària principal, la que portava els talons més alts i les ungles més brillants, tenia la mà dreta a dins dels pantalons del cap del departament, mentre que amb l’esquerra es posava bé una metxa rossa que li havia caigut sobre la cara. En veure com s’obria la porta, l’home la va empènyer amb violència. Però la mà de la noia trigava a desenganxar-se, embolicada amb el cinturó. Li va semblar una eternitat fins que va aconseguir alliberar-se’n. Paralitzada, no podia deixar de mirar el fil prim de sang que travessava el canell blanc, esgarrapat per la sivella de plata. L’altra no semblava que s’adonés de res i ella tenia ganes de cridar-li: vigila, t’has fet sang. Però es va quedar en silenci, mentre la secretària sortia de l’ascensor, s’arreglava els cabells i s’allunyava amb una mirada desdenyosa. La sang continuava regalimant, arribant al dit índex i vacil·lant entre els plecs de la pell. Es podia veure com la petita gota anava agafant volum, s’allargava i arribava damunt de la llarguíssima ungla negra. Cada vegada més grossa i més vermella. Cada vegada més ràpida. A punt de caure.

El soroll va fer trontollar tot l’edifici. Els passadissos es van emplenar de gent amb ulls esbatanats i boques nervioses. Ningú no sabia què havia passat. Les portes de l’ascensor continuaven obertes. Quan finalment a algú se li va acudir mirar-hi a dins i va veure allà baix, molt lluny, un cos que semblava un putxinel·li amb els fils trencats, enterrat sota grans trossos de vidre esquitxats de sang, la cridòria es va tornar insuportable.

Ella va tornar a baixar, agafant-se a les parets blanques, esquivant la gent que pujava i baixava en desordre, increpant, exclamant, preguntant, ploriquejant. Un cop al carrer, es va parar i va aixecar el cap. No sabia què buscava. Una resposta. Una mentida. Alguna cosa que l’ajudés a entendre. Una gota calenta de pluja li va caure just al mig de la pupil·la, i això va fer que aquesta es tanqués de manera instantània i dolorosa.

Quan les cireres eren més petites

Diumenge de juliol, en algun poble vora el mar, el nom del qual sempre més recordaré. De tornada del mercat, on he comprat dues cebes, mig quilo de pèsols i un de cireres a una pagesa de cara llarga i de parla alegre, voltada de cistells curulls de verd i vermell, decideixo fer parada a la platja i estirar-me sobre la sorra tèbia amb els peus tocant l’aigua transparent i juganera, que va i ve, i torna a anar-se’n i torna a venir.

Tinc els ulls ben oberts, hipnotitzats pel moviment de la petita onada. No em puc moure i tampoc ho provo. Trencant l’encanteri, m’arriben, massa a prop, les veus de la gent que, com cada diumenge, m’ha triat per compartir les seves intimitats, encara que la platja continuï immensa i buida sota l’impassible sol matiner.

‒Mira allà, aquesta que surt ara! És de les que li agraden a la nena.

‒Sí. A mi també m’agrada.

‒Jo prefereixo les de motor. Van més de pressa. Avui farà calor, eh? Ja pica el sol. Farà més calor del que varen dir, no et sembla?

‒I tant.

‒Vols dir que ahir n’hi havia tantes, de barques? I el noi aquell, el que es cuida de les cadires, no el veig pas... On deu ser?

‒És allà, dona... Darrere els caiacs.

‒Ai, sí! Sí que el veig. Ja em feia patir, pensava vés a saber què li deu haver passat. Aquest jovent... Quants anys li fas, a aquest? Jo diria que no passa dels divuit, però no ho sé pas.

‒...

‒No ho sé, tu què en dius, d’això de la residència? A la nena no li sembla pas malament... Al final ens tancaran, com a tots...

‒I ara! Estarem la mar de bé. Ja ho veuràs. La Paquita i en Met fa temps que hi són. Ja vas veure que contents que se’ls veu.

‒No ho sé pas... marxar de casa nostra... a la nostra edat... Potser sí que se’ls veu bé. Deien que cada dimarts fan ball i el divendres fan cine. A mitja part els donen un gelat i tot! Pel·lícules antigues, diuen, amb la Sarita. Potser sí, noi, potser sí que estarem bé... La nena estarà més tranquil·la i nosaltres encara tenim corda per una estona, i tant que sí... Allà ens cuidaran, que ja ens ho mereixem. Ja me n’has posat a l’esquena?

‒Sí, ja estàs. Apa doncs!

‒Apa.

Em corprèn la quietud inesperada i giro una mica els ulls cap a la dreta, intentant no moure el cap. Ella, dempeus, mira el mar i la gent que hi passa per davant. Ell s’ha tapat la cara amb un barret de palla i es fa l’adormit en una minúscula cadira plegable. Cadascú amb el seu silenci i els seus pensaments. O potser el silenci i els pensaments ja són perfectament intercanviables i indefinits, igual que les paraules, després de tants anys junts.

Obro la bossa i en trec un grapat de cireres. Fortes i lluents. Sento instantàniament la boca plena de saliva. El suc vermell em regalima per la mà en mossegar la primera, amb delit lent i cerimoniós.

Respiro al ritme de l’aigua clara i, sense saber com, em vénen al cap els amics que encara conservo dels anys d’escola. Els de la meva edat, passats els quaranta, els que, si no tenen  fills, saben que ja no en tindran. Potser no té res a veure però recordo que la majoria estan sols o separats. Molts tenen una foto d’ells amb un gos com a imatge de perfil al facebook. N’hi ha de molts tipus i races: un d’immens, més alt que la meva amiga; un altre d’esquifit i amb armilla; un altre que són tres, idèntics... Algú ha penjat una foto amb un gat. No vull ser malpensada. Potser els agraden els animals. Potser prefereixen la discreció i no volen que se sàpiga res de la seva vida privada. O potser no tenen més vida privada que aquest gos. O gat. Vés a saber.

Aquestes cireres són perfectes: dolces, rodones, grosses, del color de la vida misma, com dirien els rètols dels hipermercats. M’ennuego amb un pinyol i em tombo cap a la parella de iaios del costat. Miro descaradament les seves panxes desinflades que cauen amb els mateixos plecs sobre les cametes seques i tacades per molts matins de sol i de cremes que s’unten amb cura l’un a l’esquena de l’altre. Sense cap raó, m’envaeix una sensació de pau sobtada. Deixo d’estar enfadada amb ells per haver interromput el meu soliloqui amb el mar i ara fins i tot em cauen bé. Em deu estar rondant un constipat perquè, de cop i volta, de manera absolutament estúpida, em sento els ulls humits i trobo a faltar les cireres petites, esquifides i moltes vegades corcades, les de la meva infància, el temps de tots els somnis.

Set minuts

1

Caminen a pas lent, l'un al costat de l’altra, tots dos amb la barbeta perfilada tossudament cap endavant. Ell va una mica encorbat, com si portés una càrrega invisible i fràgil sobre les espatlles. Els cabells blancs, ben pentinats, li donen un aire serè, de resignació satisfeta. Ella duu sabates de carrer, estranyes en un sender de bosc, i les mans completament enfonsades en les butxaques dels pantalons amples. Se sent el riu baixant en salts nerviosos i algun rauc sorprès de granota acabada de despertar. El vespre intensifica l’olor d’herba fresca que creix sobre les restes podrides dels anys passats.

–Quant caminaves, més o menys? Sorties cada dia, tal com em vas prometre?

–I tant. Cada matí anava fins al banc de davant de la granja.

–Només això? Però, pare... –es mossega el llavi, intentant contenir la irritació–. Quanta estona caminaves?

–Suficient. Set minuts comptats al rellotge –sospira ell, mentre aixeca les celles i torça els llavis en un esbós de ganyota sorneguera.
         La dona li contesta amb un moviment cansat d’espatlles i continua caminant en silenci, els ulls emboirats i la vista fita en el cingle que barra els últims raigs de sol.

2

Ens l’hem trobada ja moltes vegades, sempre ens para i ens explica la seva vida. Sempre de diferent manera. I sempre ens demana diners per comprar un bitllet pel bus. Diu que se’n vol anar. Que es vol escapar. No deu estar bé del cap, diu la mare: quan la veu de lluny, es posa nerviosa i ens crida que ens afanyem. A mi tampoc no m’agrada venir aquí. Ja res no és com abans. El pare i l’avi ja no hi són, i la mare, només d’arribar-hi, comença a plorar. No se la sent gens, però de cop la veus pàl·lida i les llàgrimes li regalimen per les galtes, tan grosses que em fa vergonya mirar-me-la. Intenta agafar-se a la paret o a algun moble, però el cos no li fa cas, sembla de drap. I llavors es rendeix, es deixa caure a terra, en qualsevol lloc, i s’hi queda sanglotant durant mitja hora, a vegades més. Després ve amb nosaltres i ens fa el sopar o neteja el pis o mira la tele, sense dir res. Buida. Com el capoll abandonat que vaig trobar l’estiu passat. Ja no m’agrada venir aquí.

3

És una dona adulta i està estirada al llit, sota una manta de color taronja, fent veure que dorm. Fa dies que no pot descansar però ho intenta dissimular tan bé com pot. Sent el pare, assegut a la terrassa, com xerra amb el seu home. Encara que no el vegi, el sap recolzat a la barana i amb la mirada perduda en la muntanya. No li cal veure’l per sentir el seu silenci.

–Jo, si hagués de morir ara, no em sabria pas greu –i la veu del pare sona tranquil·la i ferma–. Ja he viscut prou. He fet tot el que volia fer. Ara ja està.

Es pregunta si ho pensa de veritat o si s’ho va repetint cada dia en veu alta per convèncer-se que és de veritat. S’espanta de no sentir-ne llàstima, sinó ràbia. Molta ràbia. Li vénen ganes de saltar del llit i mossegar-li el coll, com una lleona assetjada. Prem les ungles amb força dins dels punys tancats i s’empassa les llàgrimes abans que surtin. El pare està malalt. Molt malalt. Potser només intenta fer-se’n a la idea. Potser només intenta animar el gendre, a qui tots tres saben que li queden pocs dies, i ho fa a la seva manera, amable i despietada. O potser el pare no ho sap. Potser ella és l’única que ho sap. I com pesa, Déu meu, com pesa aquesta manta de color estúpid, es repeteix, mentre la ment se li fon en una ombra líquida i el cos s’hi aclofa feixugament a sota.

4

M’ha abraçat fa un moment però he sentit la distància. L’he sentit com si fos una mosca molesta que vola en cercles cada cop més petits al meu voltant. No m’agafa la mà, com abans, i a mi em fa por tocar-lo. Potser ja ha començat. Sempre comença així. Em farà mal, com tots. Em farà mal i em deixarà sola. Com tots. Li volia ensenyar les maduixetes de bosc, però avui són vermelles i m’han tacat els dits amb records. Jo i el pare. Caminant. El renyava. Massa sovint. El vaig deixar sol. Tota una setmana. Li vaig dir el que havia de menjar i quant havia de caminar cada dia. No es va enfadar, ni em va dir mai res. Jo tampoc no li ho vaig preguntar. Estàs enfadat, pare? No li ho vaig preguntar mai. Havia de cuidar-me dels nens i de tot el que m’estava caient a sobre a xàfecs. Però no sé si ell ho va arribar a saber. No recordo si li ho vaig explicar. Es va morir al cap de tres mesos i m’ho van dir just quan havia comprat el bitllet per anar-lo a veure. Em van dir que era massa tard.

El meu home s’havia mort dos mesos abans.

5

Hi havia una vegada una nena i uns pares que passaven uns dies de cada estiu amb els avis, a l’apartament del costat del balneari. Ella era sempre la primera a despertar-se. No sap parar quieta, aquesta nena, es queixaven els pares, davant dels croissants amb cafè. Al matí tothom rondinava però només ho feien per costum. El fet era que l’aire màgic, com deia l’avi, els transformava a tots en éssers completament i innocentment feliços. La bicicleta era el regal d’aniversari i tenia moltes ganes d’estrenar-la. Quin perill hi podia haver en un camí de muntanya per on no passava mai cap cotxe. Aquí tot és diferent, no es pot comparar amb la ciutat, aquí la vida flueix silenciosa i alegre, sense entrebancs. No s’ha sabut mai si els frens no van funcionar, si la nena va perdre el control de la bicicleta o si els fantasmes de la muntanya se la van endur. El cas és que la bicicleta, nova de trinca, en caure daltabaix del penya-segat, es va desfer en un núvol de metall calent i va esquitxar amb horror el petit món on mai no passava res.

6

M’aixeco del llit, encara calent, i m’acosto a la finestra. La muntanya m’engoleix, famolenca i imponent, com sempre, i em sento petita i insignificant mentre li agraeixo l’abraçada amb cada porus de la meva pell. Miro cap al llit i hi veig un home a qui ja m’estic acostumant i que somriu quietament per sota les parpelles. Torno cap enfora. Molt lluny, sota els meus peus, i així i tot tan a prop que en sento la frescor sobre els llavis, el riu. El sol il·lumina la part de dalt del penya-segat, vestit de verd i esquitxat de cirerers florits, i deixa les aigües fosques. La pau de la natura i de les emocions m’emplena els ulls. Sense saber per què, sento a dins de l’estómac l’esgarrapada coneguda i sé que ha tornat, està aquí, sarcàstic i tendre, com tants altres matins del passat: el malson de la nena que baixava en bicicleta. Però ara és diferent. Les llàgrimes d’ara s’eixuguen soles, abans de tocar terra.

7

Caminen al mateix pas i s’assemblen: no són germans però podrien ser una d’aquestes parelles que s’atreuen perquè s’assemblen o s’acaben assemblant perquè fan les mateixes coses de la mateixa manera. No són joves però tampoc grans. Al costat, fosc i despreocupat, el riu i les seves històries canvien de forma ininterrompudament. La muntanya bressola fulles noves i flors de maduixeres. A dins seu, cadascú entén i amaga l’explicació de tot plegat. No és fàcil conviure amb la culpabilitat de seguir viu i la necessitat de tornar a sentir-se’n.

L’estiu encara triga i ella fa lliscar la mà freda dins de la butxaca de l’home; ell ho sent i li estreny els dits amb por i tendresa. No els calen paraules. Escolten la muntanya i les seves passes acompanyen el riu que, silenciosament, desapareix i torna, una vegada i una altra i una altra. Quan estiguin cansats s’asseuran al banc de davant de la granja i, potser, amb una mica de sort, veuran el somriure de la nena que viu dins de l’aigua.