La mare és la dona de cabells
blancs i ulls apagats que sempre seu a la butaca vermella del
costat de la terrassa. Van comprar la butaca fa molts anys, quan ella encara
reia de tant en tant i quan la casa estava plena de testos amb cactus. A la
mare li havien agradat sempre els cactus: deia que els podia sentir parlar i
explicar contes del desert. Cada matí, el primer que fa en llevar-se és asseure's a
la butaca. Mira per la finestra entelada, pràcticament sense obrir els
ulls. Els arbres són els mateixos però les fulles es van disfressant de
diferents colors, segons l’època de l’any. Més tard la filla li porta una tassa
de te ben calent i l’hi deixa al costat, en una tauleta minúscula on només hi
cap una sola tassa.
La filla és alta i prima i porta els
cabells recollits. Ningú no li ha vist mai els cabells deixats anar. Ningú no
sap com els té de llargs. La filla no parla gaire però ningú no ho nota perquè
l’única que ho podria notar és la mare, i la mare mai no pregunta ni s’estranya
per res. Cada diumenge al matí la filla fa galetes de canyella i, quan encara estan tèbies, se les mengen entre les dues, mastegant a poc a poc, assegudes a la taula gran del menjador, l’una davant de l’altra, sense dir res, sense quasi respirar. És com anar a missa. Quan
acaben, se senten contentes i plenes d’energia. La filla va a treballar al
jardí, arrencant males herbes i podant arbres. No porta mai guants i al vespre
es mira durant una estona llarga les esgarrapades de les mans. La mare va a
seure a la butaca i obre amb solemnitat algun dels llibres escampats al seu voltant, segurament el que li sembla més vell. Mai no gira full.
Hi va haver un temps quan la mare
parlava, tocava el piano, ballava, acariciava els cabells rebels de la nena,
cuinava galetes de canyella, tenia un gat i escrivia cartes a un home que vivia
a l’altra banda del mar. En aquell temps la filla va començar a fumar, a passar
les nits fora de casa i a escridassar els cactus florits que emplenaven tots
els racons. A poc a poc el piano es va anar desafinant i els cactus es van anar assecant.
Últimament els fragments s’han tornat a
enganxar: la mare seu a la butaca vermella del costat de la terrassa i la filla li porta
una tassa de té. De tant en tant callen juntes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.