CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

diumenge, 17 d’agost de 2014

Vigila el que penses

La primera copa va semblar un accident, mentre rentava els plats. La segona se li va trencar sota les mans al mateix moment que deia que esperava no tornar-ho a fer. Hauria jurat que no l’havia tocant, si hagués cregut en juraments i no hagués dubtat sempre, cada segon de la seva vida, fins i tot d’ella mateixa. La tercera va aconseguir fer-la parar en sec i mirar-se els trossos de vidre volant a càmera lenta com si fossin objectes d’un altre món. No n’hi havia per menys: la copa descansava des de feia anys en una lleixa a més de cinc metres d’on estava. Ningú més a casa. Les finestres continuaven tancades i no se sentia cap corrent d’aire. Va intentar una mitja rialla amb la boca torta, mentre mirava incrèdula les gotes de sang que lliscaven pel dors de la seva mà.
Aquella nit no va dormir gaire. S’anava despertant sovint i no podia trobar cap posició còmoda. Al matí tenia els ulls inflats i el pit esgarrapat. L’aire del pis li semblava viscós i fred. Intentava inspirar el mínim possible i aguantar-lo a dins fins que no podia més.
En sortir al carrer es va desvetllar i va començar a caminar cada cop més de pressa, esquivant les basses que la pluja torrencial havia deixat feia poques hores. Encara feia olor de branques trencades i d’abrics humits. Començava un nou dia. Un dia com tots els altres, per sort.
El nen, cridant com un gat embogit, li va clavar sobtadament els ulls suplicants i rabiosos. Va tenir ganes de riure perquè encara recordava com l’havia d’arrossegar la seva mare cap a l’escola, quan era petita, cada dia el mateix espectacle, una petita pallassa desesperada perquè no l’abandonessin. Però no ho va fer. Només se’l va quedar mirant i pensant: pobret, potser és la mare la que està boja. La dona que duia el nen, ben agafat per la mà, va trigar pocs segons a entrebancar-se i a caure-hi a sobre. La criatura va esclatar en crits encara més forts i la mare no s’aixecava. Estava agenollada. Mantenia el cap inclinat i es veia que patia. Ningú no es va parar. Ella era l’única que els observava. Hipnotitzada. Al final la dona es va posar dreta, a poc a poc, amb ganyotes de dolor. Se li havien trencat les mitges i els genolls s’hi veien plens de sang a sota. El marrec per fi va callar. Es mirava la mare tot sorprès. Ella va sentir a la cara la cremor dels ulls vençuts de la dona, que ja estirava un altre cop el braç del nen, estranyament dòcil.
Li va costar tornar a caminar. Les cames li pesaven i sentia un brunzit empipador a dins de les orelles. Es va tocar el front i se’l va trobar fred. No era possible. Tot això són coses en què la gent normal no creu. No existeixen. Davant seu, quasi tocant-la, va volar un colom gris. Semblava confús o poc acostumat a volar. No acabava de trobar la direcció correcta i movia les ales a la babalà, massa ràpid per aconseguir enlairar-se.
En arribar a la gran avinguda, la de l’oficina on treballava, estava mig convençuda que tot era culpa de mirar massa la televisió. Tota aquesta gent que es guanyava la vida fent creure als altres en fantasmes o exorcistes no era millor que els capellans que encara emplenaven el cap de la seva àvia –més morta que viva– amb els càstigs i les recompenses de la vida del més enllà. Ella no perdrà pas el temps amb foteses: el món està ple de casualitats, que no són pas fets paranormals, fins i tot un nen ho sap, això.
Va pujar per les escales, com sempre, per evitar trobar-se amb les altres noies, amb  ungles pintades de negre i talons d’un pam, que li acostumaven a fer cada dia les mateixes preguntes. Però què t’ha passat? Quina mala cara que fas avui! T’has discutit amb el nòvio? I després, inevitablement, les rialles àcides, allunyant-se com petjades d’escurçons, amb aquell fals intent de dissimular la violència que fa encara més mal. A la setena planta sempre feia una petita pausa, un minut, el temps just per agafar aire. Aquell dia se sentia més cansada que mai. Al mateix moment que va tancar la boca i va decidir continuar pujant, la porta de l’ascensor es va obrir. Devia haver estat per accident perquè la gent de dins no semblava preparada per a això. Ans al contrari. La secretària principal, la que portava els talons més alts i les ungles més brillants, tenia la mà dreta a dins dels pantalons del cap del departament, mentre que amb l’esquerra es posava bé una metxa rossa que li havia caigut sobre la cara. En veure com s’obria la porta, l’home la va empènyer amb violència. Però la mà de la noia trigava a desenganxar-se, embolicada amb el cinturó. Li va semblar una eternitat fins que va aconseguir alliberar-se’n. Paralitzada, no podia deixar de mirar el fil prim de sang que travessava el canell blanc, esgarrapat per la sivella de plata. L’altra no semblava que s’adonés de res i ella tenia ganes de cridar-li: vigila, t’has fet sang. Però es va quedar en silenci, mentre la secretària sortia de l’ascensor, s’arreglava els cabells i s’allunyava amb una mirada desdenyosa. La sang continuava regalimant, arribant al dit índex i vacil·lant entre els plecs de la pell. Es podia veure com la petita gota anava agafant volum, s’allargava i arribava damunt de la llarguíssima ungla negra. Cada vegada més grossa i més vermella. Cada vegada més ràpida. A punt de caure.
El soroll va fer trontollar tot l’edifici. Els passadissos es van emplenar de gent amb ulls esbatanats i boques nervioses. Ningú no sabia què havia passat. Les portes de l’ascensor continuaven obertes. Quan finalment a algú se li va acudir mirar-hi a dins i va veure allà baix, molt lluny, un cos que semblava un putxinel·li amb els fils trencats, enterrat sota grans trossos de vidre esquitxats de sang, la cridòria es va tornar insuportable.

Ella va tornar a baixar, agafant-se a les parets blanques, esquivant la gent que pujava i baixava en desordre, increpant, exclamant, preguntant, ploriquejant. Un cop al carrer, es va parar i va aixecar el cap. No sabia què buscava. Una resposta. Una mentida. Alguna cosa que l’ajudés a entendre. Una gota calenta de pluja li va caure just al mig de la pupil·la, i això va fer que aquesta es tanqués de manera instantània i dolorosa.