Ho vaig sentir. Era plena nit i em vaig despertar d’un bot. Semblava que la
casa volgués agafar-me i esprémer entre les seves parets fosques. La mare i la
germana petita ofegaven els crits al costat del meu llit. No hi havia temps per
pensar. Agafada de la mà de la mare, jo o ella, no recordo qui, vam estirar el
nostre petit grup fins a la terrassa. Ben arrapades a la paret, un sol cos amb
tres mirades cegues. No es veia res. Només sentíem les explosions. Lluny o a
prop. No podíem mesurar la distància perquè mai no ho havíem sentit abans. No
estàvem segures de si eren explosions o trets. Mai no ho havíem sentit, ni les explosions,
ni els trets. Vaig sentir les mans que no eren meves com tremolaven. Vaig
entendre que era hora de fer-me gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.