CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dissabte, 4 d’octubre de 2014

Dietari a la manera de Baudelaire

Per fi. Tot sol. Obro la finestra cap a la foscor glaçada del carrer. Dues faroles enteranyinades continuen espantant el silenci amb el seu grinyol rovellat. Sento la meva mirada com cau i no tinc ganes d’ajudar-la, la deixo fer i admiro els cercles en què baixa, una altra fulla groga que perd pes a mesura que s’acosta al terra. El cap se’m va buidant a poc a poc i les mans, agafades fort a l’ampit descolorit, concentren tot el cansament acumulat durant el llarg dia que s’acaba d’esfumar.
Al costat de l’arbre cremat hi ha un contenidor d’escombraries. Cada nit hi veig el mateix home, ajupit sobre el buit, protegint-se el cap amb les mans. De tant en tant, en sentir alguna cosa, s’aixeca d’un bot i arrenca a córrer cap a qui ha fet el soroll. Avui és una parella que, ben engrescats entre petons i mans febrils, el desperten amb les seves rialles. La seva aparició grotesca els fa parar en sec. El rebutgen, enutjats, com si fos un gos abandonat i rabiós. Els fa por. La noia l’escup i el noi l’empeny. Se’n van corrents, cridant-li.
Al cap d’una copa de vi i de molts pensaments inútilment genials sobre la llibertat de l’espècie humana, les drogues i la mort, em torno a fixar en el vagabund. No sé si és casualitat però sembla que ell també m’està mirant. Uns ulls intensos blanquegen la nit al seu voltant i sento un calfred que em baixa per l’esquena. Però no sóc jo a qui mira. La veig quan es para al seu davant, vestida de negre, amb els cabells deixats anar, quasi invisible, com una gata perduda. Només als llavis li brilla el color de la sang fresca. Perquè somriu. Li diu coses que no puc sentir, només imaginar. Li agafa la mà i l’estira cap amunt. No deixa de somriure. El boig la segueix sense cap paraula. A punt de sortir del meu cercle de visió, sento l’udol de fera i el veig com intenta estrangular-la. La dona és forta i lluita. Se n’allibera i fuig. L’home, capcot i sanglotant, se’n torna al seu lloc, al costat del contenidor.

Em serveixo una altra copa i recordo les paraules d’un tal Baudelaire, proper meu: Mécontent de tous et mécontent de moi, je voudrais bien me racheter et m’enorgueiller un peu dans le silence et la solitude de la nuit...