CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dilluns, 3 de novembre de 2014

El concert

És quasi fosc, una foscor medieval que s’esquerda en cera perfumada. La mirada amaga més que no desvela. Se sent una música de fons, suau, que cobreix les files de gent, molta gent, gent que endevina que són allà, en silenci, a l’aguait, mirant-la. No. S’equivoca. De fet la no-miren. De la mateixa manera que es no-miren els morts que tens al costat. Fa una olor densa, i les parpelles intenten en va netejar-li la son que li nia als ulls. Aixeca les espatlles i pensa que ja deu ser hora de marxar. Que segur que té alguna cosa important a fer.
Recorda de sobte la tieta. Fa temps que no la va a veure. Al costat seu, a terra, veu la bossa amb iogurts i galetes, i entén que se n’havia oblidat, perquè de fet és allà on anava, a veure la tieta i a portar-li les quatre coses que sempre li demana. Al poble tot és més car i a ella no li costa res parar pel camí i comprar-li qualsevol cosa. Agafa la bossa de plàstic i es posa dreta. Ara sap que no pot perdre més temps al concert, ha recordat el que anava a fer i li sembla estrany que estigui allà, sense saber com hi ha anat a parar. En mirar d’obrir-se camí entre la gent, molts i molts, asseguts i quiets, entén que allò no és cap sala de concerts sinó que és dins d’una església i el que se sent és una missa. Ara s’explica la llum de cendres mig apagades i l’olor, sobretot l’olor, quietament embafadora. Tot clar. A més té la sensació que és una missa per algú que ella coneix, però ara mateix no té ganes de pensar-hi. Millor sortir i respirar una mica d’aire fresc.
Per un moment dubta si anar a buscar el cotxe. Potser per mandra de pensar on l’ha deixat, potser per necessitat de moure les cames, decideix anar caminant. No pot ser-ne gaire lluny. Fa molt que no ve al poble i se sent una mica perduda, entre edificis a mig fer i carrers en obres, amb pedres i ciment barrejats amb terra polsosa. No sap gaire on és, la veritat. Però decididament el pont ha de ser allà, sí, ja el veu, el de sempre, un arc de pedra desproporcionadament digne sobre un fil d’aigua tèrbol i esquifit. Si travessa el pont, de seguida trobarà la casa de la tieta a mà dreta, segur. Encara s’està mirant el carrer ple de forats, preguntant-se si l’estan arreglant o, tot el contrari, l’estan enderrocant, que és el que sembla. Avui no hi ha ningú treballant i és difícil de saber què fan quan hi són. Però... els carrers no s’enderroquen. O ella no ha vist mai gent que enderroqui carrers, que seria una altra cosa. El dubte s’avergonyeix d’ell mateix i la dona renuncia a donar-hi més voltes. L’important és trobar la casa de la tieta.
Al peu del pont, quasi blanc, un home alt, de mitjana edat, trets amables i ulls riallers. L’ha vist perduda i s’ofereix per acompanyar-la. Ella respira alleugerida, se sent com si hagués trobat un barquer que la portarà a l’altre costat del riu en el moment que tot està a punt d’esvair-se. Ell sí que coneix bé el poble. I ja li va bé una mica de flirteig despreocupat; últimament està un pèl massa sola, massa emboirada. Parlotegen sense mirar-se directament, com dos adolescents, fent broma i redreçant l’esquena inconscientment, mentre caminen a pas lleuger. Sí, la casa és allà on es pensava, pugen els pocs esglaons, obren la porta encara rovellada i hi entren.
Els arbres vells, tan alts que la mirada es cansa abans d’arribar al cim, separats per basses plenes de larves de mosquits i pedaços d’asfalt esquerdat. Hi ha llocs on l’asfalt s’ha perdut completament, colonitzat per mates nanes de males herbes i molsa mig seca. No queda cap flor, ni cap senyal que algú se n’hagi de cuidar. Un espai immens, on abans la vida devia colar-se per tots els racons. Ja no recorda com era antany, per més que ho intenti, i aquesta falta sobtada de memòria li provoca un petit neguit, com una paraula que tens a la punta de la llengua i no aconsegueixes recordar i saps que el mecanisme és el mateix, la paraula és la mateixa, però tu ja no ets la mateixa, tu has canviat i no hi ha manera de recuperar el tu d’abans del canvi, per més que ho provis.
T’imagines que perfecte que podria ser aquest jardí, li diu, i ell somriu i tots dos saben que no és una excusa, que és la veritat, per més dolorosa que sigui, i això els fa sentir encara més petits, encara més errants.
Entren a la casa, gran i fosca, una mica retirada. A dins, moltes habitacions que comuniquen una amb l’altra de tal manera que, quan obres la porta d’entrada, les pots veure totes, fins a l’última, la del fons de tot. Hi ha molta gent, inesperadament, jove i vella. Beuen te o cafè i xerren. No coneix ningú. Aquests sí que els veuen quan entren i aturen un segon la seva xerrameca, tot just per mirar-los de dalt a baix i arrufar el nas amb indiferència fingida. No els conviden a seure ni a prendre res. Ella recorda ara que s’ha deixat la bossa amb els iogurts i les galetes. Potser se la va deixar al cotxe. O no va arribar-hi. No n’està segura. Es gira cap a l’home ros per demanar-li si podria anar-la-hi a buscar. Però al mateix moment que obre la boca en desisteix. Tant hi fa. Hi ha tanta gent aquí que segur que la tieta no necessita els seus iogurts. Segur que tothom li ha portat llaminadures.
L’home està mirant fixament cap a darrere i ella li segueix la mirada, encuriosida. La tieta és a l’habitació del fons, ficada al llit i tapada fins a dalt amb una vànova amb brodats daurats, que no li havia vist mai. No se li veu gaire la cara, sembla com coberta per una pel·lícula de pols i ella es pregunta si li estan fent algun tractament d’aquests tan nous. S’hi acosta i prova de fer una veu alegre. El llit és majestuós i la vella descansa entre coixins i cortines que dissimulen l’olor de buit. Però és ella, no hi ha cap dubte. Li fa dos petons a l’aire, sense gosar acostar-se massa a aquella cara grisa, sense forma precisa, on ni els ulls no retenen el color. Al costat del llit, assegut a una cadira, hi ha un home jove que els mira sorprès. Té els cabells rossos i una mirada oberta.
La dona sent una esgarrifança i es gira cap al seu acompanyant: El coneixes? I sap que sí, sense esperar la resposta. Sap què li dirà, fins i tot. Sóc jo?
Instantàniament tots dos ho recorden: la sala d’operacions, l’anestèsia, l’esperança, el desig de tornar a ser jove, la mà que talla, la ceguesa davant de l’inevitable, la foscor. Ell havia operat la dona vella que volia sobreviure a qualsevol preu. Alguna cosa hi va fallar.
I l’home, en una llengua estranya, que sap que ella i només ella entendrà, pregunta:
-Imaste pethameni?

-Ne.