CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Petits miracles

Ens hem discutit i he sortit corrents, buscant un lloc on no em miri ningú. El cap em pesa com una porta de ferro. La gent crida i crida i no entenc aquest xivarri que em palpita violentament a les temples. Passen cotxes i motos i nens enfadats i dones carregades de bosses i homes sense afaitar i bufetades d’aire calent i mosques empipadores i núvols contaminats. És quan començo a tancar les parpelles i refugiar-me en la infal·libilitat de l’autocompassió, que la veig. I giro el cap, seguint-la, perquè és ràpida en la seva lentitud, i puc atrapar-la i la seva imatge em colpeix tan sobtadament que l’aire se’m para al mig del pit, com una pedra que ha sortit del no-res. És baixeta i té la cara morena. Els cabells curts, darrere les orelles. Agafa amb por i ràbia el bastó que allarga i escurça contínuament, palpant el terra, cada centímetre de terra de davant seu, i va massa ràpid i s’entrebanca i sento com les llàgrimes li colpegen les galtes, l’una darrere l’altra, i ella hi torna, i un altre cop allarga i escurça el bastó, sense cap control, com si es deixés portar per ell, com si no li importés on va ni què fa ni què deu passar al seu voltant. L’únic que sembla voler és llençar-lo, oblidar-lo, deixar-lo caure i tornar al seu cau, ficar el cap sota els braços prims i plorar fins que no li quedin més llàgrimes i fins que el món s’oblidi d’ella. La dona blanca, que s’havia quedat unes passes enrere, li deixa fer una pausa. S’asseuen, l'una al costat de l’altra, damunt la tanca de ciment de la plaça. No sento el que li diu. La nena no contesta. De tant en tant li aixeca amb un dit la barbeta i és llavors quan li veig els ulls i sento el fred que en surt. Després d’uns segons el cap li torna a caure sobre el pit. La instructora l’hi torna a aixecar. Imagino els anys que la nena ha hagut de mantenir el cap cot, els crits del pare en veure-la, les presses de la mare per amagar-la, les rialles cruels dels nens al carrer, la tafaneria dels veïns que la mostren amb el dit i xiuxiuegen despreocupadament. Intento imaginar el món com si fos ella, com si no el pogués veure. Crits, passes, sospirs, badalls, xerrics, frenades, esbufecs, rialles, cops, plors, espetecs, paraules, cruixits, sons sense forma, foscor sense contrastos. Sento les ungles tan fortament clavades a la carn que necessito respirar.
La imagino davant del cotxe. La imagino coberta d’oli bullent. La imagino entre les mans criminals. La imagino acabada de néixer i sense obrir els ulls. La imagino malalta i amb el pare que treballa dia i nit per pagar-li el tractament que finalment li salvarà la vida però no la vista. La imagino filla meva. I mare meva. I amiga meva. La imagino de petita, sense poder veure els colors de la primavera. La imagino de gran, sense gosar treure’s les ulleres davant dels altres. La imagino també aprenent, acostumant-s’hi, fent del bastó el seu braç i el seu amic, olorant i escoltant i sentint i obrint-se a la vida que cada dia li portarà una nova olor, un nou paisatge, una nova carícia, coses que, si mai n’havia conegut, les havia oblidat.

Aixeco el cap i la veig de nou barallant-se amb el bastó, allargant-lo i escurçant-lo, palpant cada centímetre de davant seu, amb els ulls tancats i potser, només potser, sense estar segura si és la llum que reflecteix la meva mirada, em sembla que té la cara una mica més blanca i potser, només potser, la barbeta una mica més aixecada. No recordo per què m’havia assegut en aquest banc. Potser estava cansada. Somric a la nena cega que s’allunya mentre aprèn a veure el món d’una altra manera i me’n vaig cap a casa.