La mirada inversa

 En tancar la porta, la Maria respira alleugerida i va de dret a la saleta, on encara l'espera un munt de roba. El cable de la planxa està gastat i en un parell de llocs es poden veure els fils de colors que passen per sota el revestiment tèxtil. A vegades en surten petites espurnes. El nen no té mai temps de mirar-s'ho. Potser sí que haurà de comprar una planxa nova. Aquesta veïna, la del sisè segona, és molt bona dona però sempre l'entreté. Esclar, com que ella no té família, ni ningú per cuidar... I quan comença a explicar xafarderies, no hi ha qui la pari. Pobrota, ningú no li fa cas. Sort que en té, de la Maria. És l'única que l'escolta com una santa, es diu a ella mateixa, mentre passa la planxa per les mànigues de la camisa de quadres verds. Capficada en els seus pensaments, no se n'adona que les mànigues ja les havia planxat un cop. I en canvi, mira l'altra. La mosqueta morta. La mimada de la seva jove. Què li deu haver trobat el nen? Es veu d'una hora lluny que només està amb ell pels diners. Esclar que sí. I ell encara la defensa. Ai, si la veiés tal com és de veritat...

La Maria s'aixeca cada dia a les sis del matí per preparar l'esmorzar del fill. Cafè amb llet semidescremada Pascual i dues torrades amb xocolata negra Torres. Abans de tot, però, es tanca al bany durant vint minuts. Ningú no l'ha vista mai despentinada o amb els llavis sense pintar. En sortir està impecable, preparada per al que sigui. Ella sempre diu que arreglar-se és respectar els altres. Asseguda davant del fill, mentre aquest esmorza, no deixa de mirar-lo i pensar com n'és de guapo. L'acompanya després fins a la porta i mira si duu les sabates cordades. Quan sent que l'ascensor arriba al replà, tanca la porta i se'n torna a la cuina. Posa la ràdio ben alta, amb les notícies del matí. Sap que la jove està desperta i només ho fa per recordar-li que s'ha d'anar aixecant. Ella comença la feina a les nou però la Maria no deixa de recordar-li, sempre que pot, que al matí hi ha moltes coses a fer a casa. Com això d'esmorzar, per exemple. Fa quasi un any que ha vingut a viure amb ells i encara no ho acaba d'entendre. Què li costaria aixecar-se aviat i preparar l'esmorzar per al seu home? No li van ensenyar a casa seva que és això el que fan les dones com cal? Tan maco que seria esmorzar tots tres al matí... I el nen, aquest també. Mai no li diria ni mitja paraula, tot li està bé, pobrot. Si encara visqués el seu pare... La Maria sent com se li emboiren els ulls i se'ls eixuga mecànicament amb un faldó de la camisa que planxa. Ai, pobra de mi, ai, pobra de mi! La camisa neta! Apa, torna cap a la rentadora, casumdéna...

Feia anys que el seu home s'havia mort i ella s'havia hagut d'espavilar sola amb el nen, fill únic. Els germans i cunyades, ja se sap, al principi la venien a veure sovint, més tard ja van deixar de fer-ho. Ella volia anar-los a veure però mai no trobava el temps. Hi havia tantes coses a fer... I a més, també s'avorria una mica amb ells, eren gent de poble, no veien mai la televisió, no hi tenien res de què parlar. En canvi aquí, a ciutat, se sentia bé, viva i contenta. Podia cuidar el fill i podia veure cada dia les seves amigues, simpàtiques i xerrapetes, que trobava al mercat o al replà de l'edifici, i amb qui sempre s'hi avenia. No necessitava ningú més.

És veritat que ara havia sortit aquesta noia. A la Maria se li fa una arruga entre les celles quan pensa en la jove. És la primera arruga que té i ella no n'és pas conscient. Sempre ha presumit de bona cara i de pocs cabells blancs. En canvi l'altra... seca com un pal i amb uns cabells que fan pena. No té més de trenta-cinc anys i ja té els cabells grisos, qui s'ha vist. Si com a mínim anés a la perruqueria a tenyir-se'ls, com ho fa tothom. Però no, no i no, la noia no vol anar a la perruqueria. Diu que ella no es pensa disfressar. Esclar, no es pensa disfressar, però com caram ho deu haver fet llavors, per pescar el nen? Perquè és lletja com un pecat... I mira que la Maria ho ha provat tot, ha fet veure que no l'importa que visqui a casa seva o que sigui de família sense categoria. Tampoc no li demana res, ella es cuida de tot, de cuinar, de rentar i planxar la roba del nen, d'anar a comprar. A l'altra només li queda fer la neteja i cuidar-se de les seves coses. Poques sogres farien tant com la Maria... Fins i tot mira que n'és, de beneitona, ja li diuen, ja: el primer dia que la va portar a casa, li va dir amb la mà al cor que la dona del seu fill és la seva filla i que no se'n parli més. Esclar que no tenen res en comú i que l'altra és maleducada com ella sola. Una vegada la va sentir com se li queixava, al nen, pobrot, li explicava que l'havia renyat perquè no havia fregat prou bé els plats. Mira-te-la, ella, la senyoreta! Què voldria ara, que la Maria fregués els plats i tot? Com si no fes prou per tothom. Si fins i tot les amigues li diuen, nena, tu sí que ets bona persona, mira que voler aquesta hippy morta de gana a casa teva i posar-li un plat a taula... Quan estan soles elles dues quasi no es parlen, però a l'hora de sopar, la Maria els pregunta a tots dos com els ha anat el dia i coses d'aquestes. El nen es queda adormit al sofà davant de la tele i la seva dona se'n va a l'habitació enlloc de fer-li companyia. Quan sent que ella ha marxat, el fill també es desvetlla i se'n va. La Maria sospira mentre recorda les nits que s'ha hagut de quedar sola al menjador, mirant programes estúpids. Quant sacrificis ha de fer una mare per al bé del seu fill...

És l'últim mitjó que li queda. L'esquena li fa mal. Potser seria hora de pagar algú perquè planxi la roba del nen. O insistir-li a la jove, podria fer això per al seu home. El primer dia que li va dir ja li va contestar que ella no ha planxat mai i que tampoc no ho farà ara. Que la roba ja està bé sense planxar i que el seu home ja era prou guapo sense tants capritxos. Imagina't! Capritxos! Estira la planxa amb força i la boca li queda oberta en un crit que mai ningú no sentirà. El cable esparracat no havia resistit més les silencioses embranzides de l'electricitat. El fill trucarà en va per dir-li que havien decidit buscar un pis per anar a viure sols, perquè la Maria ja no contestarà al telèfon mai més.

Qui va matar a l'Assumpta?

 Feia més d'un any que s'havien separat i encara no podia evitar posar-se nerviós cada vegada que s'acostava l'hora de trobar-se. Havia tret la pols de tots els mobles del menjador i havia fregat el terra, encara que ella no hi entrava quasi mai. Havia posat espelmes perfumades i flors naturals a la taula. Crisantems blancs, carnosos i feixucs d'olor de terra humida. La pell se li estremeix en recordar vivament l'emoció de les primeres cites, quan va descobrir que a ella també li agradaven els crisantems.

La mirada li volta frenètica per tots els racons. Cada cosa ha d'estar al seu lloc. Camina fins a l'entrada i es torna a emmirallar per enèsima vegada. Es mossega una ungla i després se la mira desesperat. Tot està bé. Tot està bé. S'ho repeteix per dins mentre intenta seure, relaxar les espatlles i deixar de moure les cames.

El timbre l'agafa per sorpresa, a mig camí entre el sofà i la cuina, on la cafetera està engegada, a punt per fer el cafè. Dubta entre anar a obrir de seguida o arribar fins a la cuina i pitjar el botó verd. L'olor de cafè acabat de fer. Ella hi podria sucumbir. Poques coses l'apassionen tant com el cafè i ell ho sap. Avui jugarà fort. Se sent valent i enamorat. Deixa que el cafè amarri la tassa i l'aire a poc a poc mentre el timbre es torna a sentir, més llarg, més impacient.

La dona entra sense mirar-lo i es queda sota el marc de la porta del menjador.

– Encara no està preparada?

– I mira que fa una hora que li he dit que es vagi fent la maleta... L'aniré a buscar ara mateix. No vols pas seure i prendre un cafè? N'acabo de fer i en sobra.

– No. Pots anar a buscar-la o hi vaig jo?

– No, no, tranquil·la, ja hi vaig... Assumpta! Nena, va, que hi ha la teva mare! --ho diu sense moure's, amb veu normal, pregant per dins que la nena no s'hagi tret els auriculars i que continuï enganxada a la seva sèrie favorita--. Seu un moment, va, que deu estar vestint-se. No trigarà.

Se li acosta mentre ella, indecisa, comença a remenar la bossa de mà. Està tan a prop que pot sentir la seva olor, més forta que la dels crisantems. Acluca els ulls i es deixa electritzar per l'essència de la seva dona. Perquè encara ho és, encara és seva. Sempre ho serà. Està tan a prop que quasi la toca amb els llavis tremolosos. La respiració es para i la calor esdevé insuportable. El cor, embogit, vol sortir-li per la punta dels dits.

– Però què estàs fent!

L'empeny fort i ell s'agafa a la taula per no caure. Els crisantems es tomben i arrosseguen el gerro cap al marge. El soroll de la caiguda sembla explosiu en un escenari on els actors es mosseguen els llavis i els objectes no poden cridar. Trossos de vidre barrejats amb immensos capolls blancs s'eixamplen en una bassa inútil. Ells dos bufeguen amb pressa, com si l'aire s'hagués d'acabar. S'enfronten amb els ulls i cap d'ells no gosa moure's. Quatre ulls esmolats i freds. Quatre punys tancats, amb ungles que penetren en la carn i calmen els instints. Ell és el primer que els abaixa. S'ajup per recollir els vidres, però ella és més ràpida i agafa el tros més gros. Li intenta clavar a la cara però ell es defensa i només aconsegueix esgarrapar-li el canell. No li fa gens de mal i al principi no entén què són les gotes brillants que es formen sobre la pell blanca i llisquen cap avall, cada cop més ràpides i més grosses. Es queda hipnotitzat, seguint-les com cauen, una darrere l'altra, viscoses i lleugeres. Quasi les sent quan toquen el terra. Cada una desperta petits cercles concèntrics abans de diluir-se en l'aigua irremeiablement tèrbola.

Sent la porta petant i un pensament li creua el cap: No s'ha emportat la nena. No s'ha emportat la nena. No s'ha emportat la nena. La mala puta no s'ha emportat la nena.

El menjador, tan ordenat només uns minuts abans, ara sembla un camp de guerra. La guerra de sempre, entre el seu amor i el monstre que és ella. Mai no l'ha estimat, mai no l'ha volgut. Sempre l'ha rebutjat, sempre. Ha jugat amb ell, amb el seu cor, amb els seus sentiments. I els ha trepitjat amb les seves botes brutes. Les botes brutes. Sempre ho ha fet, sempre.

La imatge de la nena que apareix en algun pla de la realitat que ell no identifica de seguida, amb els auriculars en una mà i amb l'altra tapant-se la boca que crida i crida i crida, asfixia el poc espai que queda i es confon amb els vidres vermells que s'han multiplicat i han emplenat l'estança. Els punys de l'home cauen i cauen fins que tot es torna vermell. Fins que ningú més crida. Fins que el braç es cansa i ell cau a terra, esgotat i inert.

L'endemà, la dona el trobarà en la mateixa posició fetal, amb la seva millor camisa, sobre restes de crisantems pansits, somicant i acariciant els cabells ensangonats de la seva filla. I mentre ofegarà el crit per un parell de segons, decidirà que abans de tot s'ha d'endreçar el pis. Així que farà fora tots els pensaments molestos i, mansament, començarà a recollir els vidres del voltant.

Trenta anys després

 La Marta li porta vuit mesos. Ara ja no es nota. Quan tenien set anys i vivien a dues cases distància l'una de l'altra, sí que es notava, sobretot en la mida de les sabates: les mares els compraven les sabates a la mateixa botiga, sempre el mateix model i el mateix color, només que la Marta feia mig número més. Elles creixien i canviaven de número però el mig punt de diferència es mantenia.

El cambrer és jove i somriu quan deixa la tassa de cafè amb llet a la taula. Ella li contesta amb un altre somriure mecànic mentre es comença a sentir l'esquena rígida. Per on començar? És veritat que no s'han vist des de fa trenta anys però han mantingut el contacte durant tot aquest temps i saben moltes coses l'una de l'altra. Les essencials. Mai no han deixat d'enviar-se missatges per Nadal i pels respectius aniversaris.

Les dues viuen en un clima mediterrani, l'una a Califòrnia i l'altra a Itàlia, l'únic que a la Marta la torna boja el mar i l'Alice té fòbia a l'aigua. La Marta va tenir alguna relació més o menys estable i no té fills. L'Alice s'ha casat tres vegades i té quatre fills. La Marta fa de professora en un institut on els nens s'insulten, es peguen i a vegades es maten. L'Alice escriu en una revista de temàtica cultural que intenta dissimular la orientació política. El pare de l'Alice és mort i la mare de la Marta va sobreviure a un càncer. Una d'elles és creient i l'altra és atea. Una pren té i l'altra, cafè amb llet.

La Marta es mira l'Alice per sobre la tassa, mentre hi bufa a dins amb parsimònia. Saben pràcticament tot l'una sobre l'altra. I ara són aquí, en aquesta cafeteria, pretesament acollidora, enfonsades en butaques toves, les dues amb ungles pintades de negre i sabates de marca, després de trenta anys sense veure's. Pensa alguna cosa, va, afanya't, que l'avió surt d'aquí a dues hores i encara ni heu començat. De què podrieu parlar?

L'Alice s'alisa la faldilla i intenta no arronsar el front. Sap que és aquí on se li nota el primer senyal de neguit i fa temps que ha après a controlar-lo. Tot ho és concentrar l'atenció en els músculs del cap, sí, clar que és molt difícil i poca gent ho pot notar, però ella sí, i llavors, si et concentres en aquests músculs, sents com es distenen i tota la cara sembla que deixa d'estar tensa, encara que abans no eres conscient que la tenies tensa. La incomoda una mica el silenci de la Marta. Té els mateixos ulls grossos i profunds, però les galtes li han pujat molt i les parpelles s'han allargat de manera indiferentment felina. La pell de la cara és massa clara per ser autèntica i de cop entén el perquè de l'angúnia creixent que experimenta des del primer moment: no recorda haver vist mai la seva amiga maquillada. Així que era això. Clar que sí. El color és massa perfecte i no deixa veure què hi ha sota. Es sorprèn pensant què hi ha a sota i es pessiga la cuixa per recordar concentrar-se en el front.

La Marta s'ha acabat el té, per més a poc a poc que l'hagi glopejat, i ara no sap què fer amb les mans. Decideix ficar-se-les sota les cuixes i inclinar-se una mica cap endavant perquè l'Alice no ho noti. Encara que és difícil saber què en pensa l'Alice, darrere les ulleres de muntura vermella i els quatre collarets de colors que duu al voltant del coll. O són cinc? És igual, quines bestieses. Ara el que toca és centrar-se una mica i encetar un tema de conversa, abans que sigui massa tard. Per l'avió i per tot. Potser podria preguntar-li sobre els seus fills. És el tema més comú entre dones. A les que en tenen, els agrada que els hi preguntis. I segurament l'Alice s'esplaiarà i passaran l'hora que queda explicant meravelles. Quants anys deuen tenir ara? Potser ja no són tan nens... I a més... les mares són tan subjectives quan parlen dels fills... segur que li dirà que tots són uns genis. No, no és gaire bona idea.

El cambrer hi torna perquè l'Alice li ha demanat un altre cafè amb llet. Fa el mateix somriure, ni un mil·límetre més ample o més estret. Les dues dones també li somriuen. Per la finestra del costat es veuen els avions que s'enlairen. L'Alice viatja pels Estats Units i li ha demanat a la Marta de trobar-se a l'aeroport on fa escala. Quan eren petites, cada matí a les set i quaranta en punt es presentava a ca la Marta, on la feien esperar fins que aquesta trobava els mitjons o el llibre de geografia. El passadís que començava a l'entrada li semblava molt llarg i les ombres dels pares i del germà gran de la seva amiga li semblaven llunyanes i emboirades. A vegades aconseguia estar de morros fins a la cantonada on havien de creuar el carrer. Encara que la Marta mai no s'hagués adonat que potser fer-la esperar no era la millor mostra d'amistat. Quan tornaven de l'escola, una de les dues mares els havia de cridar per la finestra perquè deixessin de xerrar i tiressin cap a casa. No hi manera de recordar de què parlaven. Com ha perdut la memòria... I ara, mira-te-la aquí, tan seriosa, tan callada, com si mai no hagués trencat cap plat. Potser li hauria de preguntar pels pares. Encara deuen ser vius. No li ha escrit mai que s'hagin mort. I si estan morts i no vol parlar d'això? Millor buscar altres temes, fa tant que no s'han vist que no han d'espatllar la trobada amb coses desagradables. I el germà? Encara deu viure amb ella? Saps què, aquestes coses són delicades, no es poden parlar en un aeroport, amb presses. Gira el cap i li ensenya a la Marta l'avió que està aterrant. Sí, noia, el temps passa tan ràpid.

La Marta voldria preguntar a l'Alice si està bé amb el seu tercer marit, però no està segura si és el tercer o el quart. Tampoc no recorda el seu nom. Podria fer una pregunta no específica, com ara estàs bé amb el teu home, però li sembla que l'altra s'ho podria agafar malament si no hi està bé. I si hi està bé i li explica què és el que la fa estar tan bé, segurament la farà sentir com una vella amargada, incapaç de conviure amb ningú més de tres mesos, i encara. Ho sabrà això l'Alice, que ella viu sola? Ara mateix no està segura que li ho hagi dit. En fi, millor deixar-ho córrer. Hi ha tantes altres coses per recordar juntes. L'escola, els professors, els altres amics... Per cert, què se'n deu haver fet de...

L'Alice s'ha acabat el segon cafè amb llet i troba que la Marta ha canviat molt. Tant que no sap de què parlar-hi. Per correus era molt més fàcil, un parell de cops a l'any, algun esbos d'alguna cosa important que els hagi passat i tot semblava que continuava igual com quan tenien set o catorze anys i anaven i tornaven de l'escola juntes. Es tenien molta confiança. Des de petites i fins ara. Les trobades després de tants anys sempre són difícils. La interacció física enterboleix les idees i estàs més pendent de les arrugues de la teva amiga que del que diu. Potser si recordessin coses de la infància... Segur que sí. Com aquella vegada que se li van caure les claus en el forat de les clavegueres i... Te'n recordes, Marta, d'aquella vegada...

Han obert la boca les dues de cop i l'han tancat també de cop. Riuen una mica forçat, per dissimular l'angoixa cada cop més accentuada, per més que inexplicable.

La Marta mira el rellotge de la paret i deixa que l'Alice ho noti. L'Alice canvia de postura i es toca els collarets. Potser sí que aquesta trobada ha estat una mala idea. No sap qui caram és aquesta dona embotida en un vestit massa estret i amb els cabells de color lila. Qui ha vist mai una vella amb els cabells de color lila? I el tatuatge, sí, aquella àguila o ves a saber quina mena d'ocell que li tapa tot el canell. No li deu fer vergonya anar així a classe? Què deuen pensar els alumnes d'ella? Sense saber què dir, fa un comentari afalagador sobre el nou pentinat que la rejoveneix i la Marta se la mira com si li hagués dit que acaba de venir de Mars. Li ho diu perquè de veritat li agrada aquell color espantós que li ha quedat després d'emborratxar-se, tenyir-se'l de blau i intentar arreglar-ho amb un bany de color marró ? O se'n li fot? Quin misteri, aquesta nova Alice. Amb les seves mitges negres, les ulleres, les sabates de taló i els collarets. Segur que s'ha fet alguna operació, com a mínim a la cara. Està massa prima per no tenir arrugues. A Europa es gasten fortunes en cirurgia estètica. I l'Alice, amb tots els seus fums d'escriptora, segur que no s'ha casat per tercera vegada només escrivint. O quarta, ves a saber.

L'Alice demana el tercer cafè amb llet i la Marta diu que potser els hauria de portar el compte també, no fos cas que faci tard a l'embarcament. No, no, dona, què dius, encara tinc temps, protesta sense gaire convicció. Evita mirar el rellotge de polsera però a la finestra es reflecteix el de paret, amb les hores grosses i blanques, el que la Marta mira cada dos per tres. Tampoc es tracta d'avorrir-se.

Mira, ja ha començat a ploure. Les gotes mandroses rellisquen en silenci darrere el vidre gruixut i les dues amigues les miren al mateix temps. És l'única cosa que estan mirant al mateix temps des que s'han trobat. De fet, des de fa trenta anys, per ser més exactes. L'Alice ressegueix amb l'index el camí d'una de les gotes. El front se li arronsa i els ulls se li empetiteixen darrere unes parpelles cansades i fràgils. Recorda com els agradava mirar la pluja quan eren petites. Recorda les sabates negres de xarol que es feien malbé amb la humitat i com havien de córrer com boges quan el cel començava a enfosquir-se per no mullar-se-les. La Marta aixeca la mà per tocar el vidre. La sensació de fred la transporta en un altre temps, davant d'una altra finestra. Elles dues, amb els uniformes d'escola, mitjons blancs i sabates negres, de xarol, enfilades a l'ampit de la finestra, amb les cames juntes i les cares vermelles, parlant del noi amb la bicicleta verda i escrivint el seu nom al vidre entelat, mentre a l'altra banda del món udolen la pluja, el vent i la solitud.

S'aixequen les dues a la vegada i s'agafen de les mans mentre es diuen a reveure, no perdem el contacte, necessitem tornar-nos a veure més sovint, com passa el temps, i coses per l'estil, que sonen convincents i tenen el gran benefici de desdramatitzar el moment. Cap de les dues no es gira. Cap de les dues no guarda la més petita esperança que algun dia es tornaran a veure o que el temps retrocedirà. Així i tot, les dues s'allunyen amb el mateix immens somriure, sentint els peus adolorits dins d'incòmodes sabates de xarol negre i les galtes vermelles de fred i felicitat.

Paraules perdudes

Oh, no, oh, no. Ara no, si us plau.

La pantalla del telèfon no para de parpellejar amb la seva llum verda de malastrugança. L'home té el front suat i els ulls se li acluquen involuntàriament. Ha d'acabar el conte abans de dues hores i li'n falta més de meitat. Al ritme que va, des d'ahir al matí, necessitaria dos dies més.

El telèfon ha fet una pausa. Efímera. Perquè hi torna, amb forces noves, una llum encara més verda i una vibració sonora que li forada la caixa toràcica com si fos un martell pneumàtic. Estira el braç i l'agafa amb una esgarrifança. El nom de la seva dona també parpelleja. Mira el rellotge de paret, sense recordar que l'hora surt també a sobre el nom que parpelleja. És mitja nit i ella hauria d'haver arribat fa força estona. Mira el telèfon. Potser l'hauria de despenjar.

Sí.

Em sembla que he matat algú.

Per què ho dius, això?

Que em sents? Et dic que que he matat algú. La veu llunyana sembla una mica més a prop. O només una mica més irritada.

Ja. Et sento. I per això pregunto com ho saps?

Silenci de cinc segons. Perquè estic al cotxe i davant meu hi ha una persona estirada a terra.

Silenci de quatre segons. Com ho saps que està morta?

No crec que fingeixi.

Doncs truca la policia.

Silenci de nou segons. Pip-pip-pip-pip. A l'altre costat no hi ha ningú. Han penjat. Es frega el cap i pensa que potser hauria d'haver dit alguna altra cosa. Ni idea quina. Millor tornar a la feina.

Al cap de tres minuts, ni un de més, ni un de menys, la porta s'obre a poc a poc, com empesa per una brisa suau. La dona hi entra. No diu res. Porta els cabells ben pentinats, una brusa escotada i els ulls encesos. Se li acosta, s'asseu a la cadira de l'altre costat de la taula, just davant d'ell, el mira amb tristesa, treu la pistola de la butxaca de la jaqueta negra, la carrega i dispara. Ho fa tot seguit, sense pausa, ni dubte. La sang esquitxa de vermell la pantalla de l'ordinador i la llum verda del mòbil que fa tres minuts que anuncia un altre sms ignorat. L'escriptor s'eixuga la sang de la cara amb la mà esquerra i continua teclejant, obviant, un cop més, el cadàver de la seva dona:

Ara no, si us plau.

La ciudad de las ventanas cerradas

En Nueva York casi todas las ventanas son fijas. Esto quiere decir que no se pueden abrir. Nunca.

Las que todavía se abren son las de guillotina. No tengo ni idea si el nombre es correcto, pero es el único que les corresponde. Las personas en condiciones físicas normales renuncian antes de intentar abrirlas y lo hacen porque pesan demasiado, porque es necesario hacer equilibrios extraños para aguantarlas con una mano mientras las levantan con otra y porque casi siempre debajo hay un mueble que hace que el acceso sea casi imposible. El miedo de que, para abrir una ventana, acaben con la cabeza separada del resto del cuerpo y rodando sobre el asfalto manchado de escupitajos, hace que la gran mayoría de humanos decidan asfixiarse según todas las normas de seguridad dentro de los apartamentos antes que tocarla.

La explicación de que nadie abra las ventanas es el aire de fuera, que es contaminado, caliente y maloliente. La culpa de que el aire de fuera sea contaminado, caliente y maloliente la tienen los aparatos de aire acondicionado que la gente que vive dentro de los apartamentos con ventanas cerradas necesita para vivir. Todo es un círculo vicioso. Los aparatos de aire acondicionado hacen que el aire sea irrespirable. El aire irrespirable hace que la gente tenga las ventanas cerradas. Las ventanas cerradas hacen que los aparatos de aire acondicionado funcionen sin cesar, en estado de permanente y gris provocación a las leyes del universo conocido.

En Nueva York la gente cumple sus rutinas en el lado de fuera de las ventanas cerradas: de casa al trabajo, del trabajo en el súper o en el bar, del súper o del bar en casa. Detrás de las ventanas cerradas puede ser que la gente de Nueva York viva sus fantasías, sus penas, sus sueños o sus pesadillas. Como nadie lleva ninguna sonrisa o lágrima puesta cuando sale a la calle, no tenemos indicios de vida más allá de las ventanas. De hecho, nadie tiene ni idea de que hay detrás de los aparatos de aire acondicionado y de las ventanas cerradas de Nueva York.

La ciutat de les finestres tancades

A Nova York quasi totes les finestres són fixes. Això vol dir que no es poden obrir. Mai.

Les que encara s'obren són les de guillotina. No tinc ni idea si el nom és correcte, però és l'únic que se'ls escau. Les persones en condicions físiques normals renuncien abans d'intentar obrir-les i ho fan perquè pesen massa, perquè és necessari fer equilibris estranys per aguantar-les amb una mà mentre les aixequen amb una altra i perquè quasi sempre a sota hi ha un moble que fa que l'accés hi sigui arriscat i feixuc. La por que, per obrir una finestra, acabin amb el cap separat de la resta del cos i rodolant sobre l'asfalt tacat d'escopinyades, fa que la gran majoria d'humans decideixin asfixiar-se amb totes les normes de seguretat a dins dels apartaments abans que tocar-la.

L'explicació de perquè ningú no obre les finestres és l'aire de fora, que és contaminat, calent i pudorós. La culpa de que l'aire de fora sigui contaminat, calent i pudorós la tenen els aparells d'aire condicionat que la gent que viu a dins dels apartaments amb finestres tancades necessita per viure-hi. Tot és un cercle viciós. Els aparells d'aire condicionat fan que l'aire sigui irrespirable. L'aire irrespirable fa que la gent tingui les finestres tancades. Les finestres tancades fan que els aparells d'aire condicionat funcionin sense parar, en estat de permanent i grisa provocació a les lleis de l'univers conegut.

A Nova York la gent compleix les rutines a la banda de fora de les finestres tancades: de casa a la feina, de la feina al súper o al bar, del súper o del bar a casa. Darrere les finestres tancades pot ser que la gent de Nova York visqui les seves fantasies, les seves penes, els seus somnis o els seus malsons. Com que ningú no porta cap somriure o cap llàgrima a sobre quan surt al carrer, no tenim indicis de vida més enllà de les finestres. De fet, ningú no té ni idea què hi ha darrere dels aparells d'aire condicionat i de les finestres tancades de Nova York.

Recordant el futur

Crec que es deia Josep. O potser Joan? No posaria la mà al foc per cap dels dos però m'inclino més per Josep. Quan ens vam conèixer devia tenir ja uns seixanta anys ben portats. Anava de viatge a un país políticament exòtic amb la Pilar. A la Pilar sí que la recordo, cosa estranya perquè només la vaig veure dues vegades a la meva vida i l'únic que en vaig saber més tard va ser que s'havia mort. La Pilar era rodanxona i blanca, i tota ella desprenia una olor suau de cuina neta i sopa de carbassó. Quan em vaig assabentar que s'havia mort, a través d'en Josep, com no podria ser de cap altra manera, em va passar una cosa que encara ara no entenc, per més anys que hagin passat: durant uns dies, o potser mesos, vaig tenir la Pilar rondant per casa meva, més aviat xerraire i alegre, però al cap i a la fi, una mica molesta. No ens coneixíem tant com per tenir-nos molta confiança, però ella semblava trobar-se a gust al meu costat, voltant i rondinant sense parar: entre les cassoles que eren massa noves i s'enganxaven i les cortines que eren massa transparents i deixaven passar el sol, em tenia ben distreta i, fins i tot, un pel amoïnada. No entenia la dèria que li havia agafat per venir-me a visitar si no érem família, ni amigues, ni res. Li vaig escriure a en Josep per demanar-li'n consell però ell no em va contestar. Només m'escrivia postals per Nadal. Si no era Nadal, en Josep no existia. O potser existia en un món paral·lel que només s'entrecreuava amb el meu aquell únic dia de l'any. Tornant a la Pilar: al final, quan ja estava cansada de veure-la en cada racó per on passava, amb el seu vestit blanc i la seva olor de sopa de carbassó, vaig decidir ignorar-la. En definitiva, ja estava morta i, de viva, tampoc no havíem tingut gaire tracte, per tant no calia sentir-me culpable de res. Suposo que ho va notar i no s'ho va agafar gaire bé, perquè un dia em vaig sorprendre a mi mateixa trobant-la a faltar. La Pilar havia desaparegut de cop, sense acomiadar-se'n, ni avisar, igual com havia vingut. Haig de dir que em vaig entristir en adonar-me'n: al cap i a la fi, feia molt bona olor.

Us explicava doncs la història d'en Josep. Deixem-ho en Josep, així no perdré el fil cada vegada que intenti recordar com es deia. En Josep era baixet, de cabells blancs i un somriure de nen entremaliat. Ens vam conèixer en aquell país exòtic que us deia i, des de llavors, ell, que vivia a uns cent kilòmetres de casa meva en la vida real, em va començat a enviar una postal per cada Nadal. No hi va fallar cap any. Era més puntual que el calendari gregorià. Quan trobava la postal a la bústia sabia que faltava just una setmana per les festes. Perquè això sí que ho tenia, a part de puntual: era matiner. Massa. Sempre em donava records per al meu home i per als meus fills, però mai no esmentava la meva sogra, que també havia conegut el segon dia que ens vam trobar i que per casualitat va ser el dia del meu casament. No sé si era per això que em queia bé. En fi. A poc a poc, a base de puzzles inacabats de frases lacòniques i de suposicions que creixien a la marejadora velocitat d'una per any, vaig deduir que ell i la Pilar eren parella. Però sense viure-hi junts. Que eren amants, vaja. Després la Pilar es va morir i jo la vaig tenir instal·lada a casa meva durant una bona temporada, però mai no em va explicar res sobre la seva relació. De fet, es limitava a somriure i fer olor de sopa de carbassó, ara que hi penso. Potser no va dir ni mitja paraula mentre s'estava a casa, ves per on. Potser em vaig inventar totes les crítiques que em feia? Mala memòria, noia.

Més tard vaig descobrir que a en Josep li agradava molt viatjar i que cada any, com qui no vol, es perdia pels mons de Déu. Uns quants anys després de morir-se la Pilar, les postals eren més breus que de costum i els versos més senzillets, per no dir directament que els faltava qualsevol gràcia. Ah, esclar: m'havia oblidat de dir-vos que en Josep escrivia sempre en versos, i això tenia mèrit perquè cada any eren diferents encara que diguessin el mateix. El contingut era igual, el que comptava era que rimi. A mesura que el temps tancava el forat negre que la Pilar havia deixat enrere, les postals també tornaven al seu to acostumat i jovial. I jo anava completant la història de l'home que feia versos un cop a l'any per recordar als altres la seva etèria existència.

Vaig saber que era capellà. I es veu que sempre ho havia estat, fins i tot quan era l'amant de la Pilar i quan viatjava amb una motxilla a darrere l'esquena als indrets més amagats del planeta, sembrant somriures i recollint adreces. Fins i tot quan es llepava els llavis i quedava en èxtasi davant del plat de sopa de carbassó de la seva parella. Fins i tot quan feia versos infantils que escrivia a mà en postals de Nadal. Sempre ho havia estat. D'alguna manera a mi, que sóc atea, em va doldre el silenci de la Pilar: tant de temps a casa meva i no va poder explicar-me que en Josep era religiós, i quin religiós!

Fa pocs dies, mentre estava endreçant la casa per falta de motivació per sortir-ne, em vaig adonar --i no pregunteu quin va ser el factor detonant, perquè no tinc ni punyetera idea-- que érem al juny i que el Nadal passat no havia rebut cap postal d'en Josep. Vaig seure i vaig començar a rumiar. Va ser l'últim Nadal o el d'abans que va deixar d'escriure? O potser ja fa molt més? No podia aconseguir cap prova perquè tinc el mal costum de llençar tot el llast que em fa recordar que ja no sóc cap noieta i que millor passar ràpid per davant del miralls quan tinc les ulleres posades. Per tant no havia guardat cap postal. Em devia semblar que anirien arribant per sempre més, amb la mateix puntualitat i bonhomia. Així que em vaig quedar totalment ensopida quan vaig entendre que al meu cap no quedava cap record de quan havia rebut l'última postal. La memòria ja no era el meu punt fort i el que abans semblava l'eternitat de la rutina s'havia transformat en un segon en un gran globus que perdia l'aire mentre s'esfumava entre els núvols. Ves a saber si en Josep era real o si me l'havia inventat. O si l'havia somiat en alguna de les llargues nits quan desitjava tenir molts, moltíssims fills, germans, pares, cosins, cunyats, tiets i amics.

Estava ja a punt de tornar a la neteja inútil i mecànica de la casa quan vaig notar que la cortina del menjador s'estava inflant com si una tempesta silenciosa acabés d'esmunyir-se per la finestra. No vaig tenir temps de pensar que la finestra era tancada. En Josep va sortir de darrere, amb el somriure més infantil que li hagi vist mai, una americana blanca, un puro sense encendre entre els dits i una rosa vermella a la butxaca. Abans que pugui manifestar la meva sorpresa, va anar directe cap a l'armari on guardava las cassoles noves, el va obrir i va donar la mà a la Pilar per ajudar-la a sortir. Quan vaig sentir l'olor de sopa de carbassó, vaig aixecar resignada les espatlles: segur que aquesta parella pensava passar uns quants dies a casa meva.

El círculo abierto

El último día de vacaciones. El árbol apoyado en el alféizar de la ventana me enmarca la imagen del paraíso que me ayudará a sobrevivir hasta el próximo año. Abro la puerta y la veo, quieta y blanca, medio escondida detrás de unos matorrales. Hace horas que ronda y, aunque sé que no debería hacerlo, dejo abierto y me retiro un poco. Perfectamente consciente de que, si quiere, me seguirá. Y lo hace. Entra poco a poco, oliendo y frotándose a los muebles, en círculos cada vez más amplios. De vez en cuando me mira y yo me limito a mantenerme a una distancia respetuosa pero lo suficientemente corta como para hacerle saber que es bienvenida. No es mi casa, pero las dos podemos imaginar que aquel es nuestro lugar, aunque sea por unos pocos momentos. El lugar que siempre habíamos soñado y que, de vez en cuando, podemos tocar y dejar que nos toque. Un salto rápido a la cama y un momento dentro del armario, comprobando la suavidad de las mantas. Antes de salir por la puerta todavía abierta, se frota a mis piernas con más insistencia y menos prisa. De alguna manera sé que entre yo, ella y la habitación del árbol apoyado en el alféizar de la ventana, se ha establecido un vínculo. Todavía no sé de qué tipo pero tengo suficiente con saborear el vacío de la despedida que, ahora mismo, tiene otro sabor, más ácido y también más dulce. Trajino maletas hacia el coche e intento almacenar lo más adentro que puedo el aire de libertad que he respirado durante los últimos cuatro días. Abro los pulmones, insaciables de la vida que encuentro en este pueblo perdido cada primavera. Me olvido de cerrarlos al ver a mi nueva amiga volviendo. No la esperaba. El círculo se había cerrado, yo tenía que marchar y ella ya me había regalado un inolvidable instante de pura felicidad. Pero resulta que no era verdad, y nada se había cerrado. La gata volvía con uno de sus hijos en la boca. Suelto un pequeño grito de sorpresa y ella, con una expresión de confianza total, me lo deja a los pies, mientras se estira en el suelo. El pequeño busca la leche de su madre. Ella me mira. Y yo, una vez más, entiendo que nada se acaba y que el mundo está lleno de misterios maravillosos que sólo esperan que les abramos la puerta.

El cercle obert

L'últim dia de vacances. L'arbre assegut a l'ampit de la finestra m'emmarca la imatge del paradís que m'ajudarà a sobreviure fins l'any vinent. Obro la porta i la veig, quieta i blanca, mig amagada darrere uns matolls. Fa hores que hi volta i, encara que sé que no ho hauria de fer, deixo obert i em retiro una mica. Perfectament conscient que, si vol, em seguirà. I ho fa. Entra a poc a poc, olorant i fregant-se dels mobles, en cercles cada cop més amplis. De tant en tant em mira i jo em limito a mantenir-me a una distància respectuosa però prou curta com per fer-li saber que és benvinguda. No és casa meva, però les dues podem imaginar-nos que aquell és el nostre lloc, encara que sigui per uns pocs moments. El lloc que sempre havíem somiat i que, de tant en tant, podem tocar i deixar que ens toqui. Un salt ràpid al llit i un moment a dins de l'armari, comprovant la suavitat de les mantes. Abans de sortir per la porta encara oberta, es frega de les meves cames amb més insistència i menys pressa. D'alguna manera sé que entre jo, ella i l'habitació de l'arbre assegut a l'ampit de la finestra, s'ha establert un lligam. Encara no sé de quin tipus però tinc prou d'assaborir la buidor del comiat que, ara mateix, té un altre gust, més àcid i també més dolç.

Tragino maletes cap al cotxe i intento emmagatzemar al més a dins que puc l'aire de llibertat que he respirat durant els últims quatre dies. Obro els pulmons, insaciables de la vida que trobo en aquest poble perdut cada primavera. M'oblido de tancar-los al veure la meva nova amiga tornant. No l'esperava. El cercle s'havia tancat, jo havia de marxar i ella ja m'havia regalat un inoblidable instant de pura felicitat. Però resulta que no era veritat, i res no s'havia tancat.

La gata tornava amb un del seus fills a la boca. Deixo anar un petit crit de sorpresa i ella, amb una expressió de confiança total, me'l deixa als peus, mentre s'estira a terra. El petit busca la llet de la seva mare. Ella em mira. I jo, un cop més, entenc que res no s'acaba i que el món està ple de misteris meravellosos que només esperen que els obrim la porta.

Contes

1

Recordo un dia qualsevol, de principis d'estiu. Ella m'ho explica, capcota i amb la seva veu més rovellada, la dels grans drames, i jo intento mantenir els ulls fixos en la trajectòria que previsiblement seguiran els seus quan deixi de parlar i els aixequi de terra. Quan això passi --que pot ser en qualsevol moment-- m'hi ha de trobar. Sense vacil·lacions, sense dubtes. Necessita una base on ancorar la seva inquietud i no li puc fallar. Em mantinc superficialment quiet i fiable. A la butxaca sento la lleugera punxada del llapis que sempre porto a sobre però que no puc fer servir mentre ella plora perquè seria una terrible falta de sensibilitat. Els ulls ben oberts, les mans calmades. L'únic que em permeto és esbossar mentalment l'escena, tornant sobre els detalls essencials i resseguint-los amb imaginàries ratlles gruixudes que, més tard, m'ajudaran a plasmar el conte. L'escolto només a mitges perquè fa molt que la conec i sé que fa servir paraules sobreres quan està nerviosa. Els til·lers encara florits. La mestra de la nena. La bicicleta recolzada a la vorera. El vidre del cotxe, brut de pol·len. I, a l'últim, la visió fugissera del llangardaix, al mig del carrer, il·luminat per un sol intens, un llangardaix gros, massa gros, incomprensiblement gros, aixecat sobre les potes de darrere. Girat cap al cotxe. I, de cop, el cruixit. L'inacabable cruixit que emmudeix el soroll de la frenada. Ple de sucs verds. Ple de vida que s'escapa, gemega, vomita i explota. Uns dits metàl·lics que esqueixen, lentament, dia rere dia, l'estómac de la meva dona.

Ha acabat de parlar i m'està mirant directament a la cara. Li veig les llàgrimes, silencioses i transparents, com se succeeixen en un ritme més ràpid, deixant sobre les seves galtes solcs humits, perfectament perfilats. No goso moure'm encara.

Feia mesos que havia matat el llangardaix i, per més que li agradés compartir les seves històries amb mi, aquesta havia trigat a explicar-me-la. Era de les dures. De les que necessites deixar passar temps abans que puguis recordar-te'n voluntàriament. De les que surten sense avisar, sobretot a la nit, en el moment just quan intentes trobar una imatge tranquil·litzadora que t'acompanyi fins a la porta que separa la realitat dels complicats laberints de la inconsciència, i més enllà, si pogués ser.

Anem a dormir. Cadascú en el seu costat del llit, com temerosos d'embrutir amb tactes el fràgil i humit equilibri de la innocència.

2

L'endemà em desperta amb un petó. Tímid i llarg. He dormit malament, una son xopa de somnis absurds. Però el petó em refresca de cap a peus, emplenant cada racó del meu cos amb desvergonyida felicitat. Mai no celebrem els dies dels sants, però avui ella decideix recordar-se del meu, és Sant Jaume, estimat, em xiuxiueja només d’obrir els ulls, mig rient, mig adormida. És dia de festa i no ens hem de llevar encara. Les meves mans la busquen amb l’alegria de qui té per necessitat suprema no despertar sol. Un dia més. Un dia guanyat a la foscor.

Esmorzem davant del balcó obert. El plàtans de La Devesa es deixen mimar per l'olor d’herba tallada. Ella té la mà descansant sobre la meva i el cafè acabat de fer es reflecteix en els seus ulls. A vegades, el món sembla estranyament perfecte, em diu, i les paraules regalimen dolçament dels seus llavis.

En algun lloc de darrere els arbres neix, entrebancat, un tro. No és res de l'altre món, més aviat el percebo com inconsistent i erràtic. Molt més a prop, el crit del telèfon acaba de trencar el miratge. Als ulls del color del cafè acabat de fer de la meva dona tremola una ombra gris. Sense saber com, abans que ella es quedi muda i el telèfon li caigui de la mà, el cruixit de la mort m'obre les entranyes. La imatge dels nostres fills atrapats entre la ferralla ensangonada del tren em colpeja sense pietat les temples, cada cop més ràpid.

3

Un altre dia. Avui podria escriure l'epitafi dels fills que se'm van morir el dia del meu sant en un accident de tren. O podria despertar la meva dona i prendre'ns junts un cafè davant del balcó obert, mirant els plàtans de La Devesa. També podria deixar la llibreta i el llapis per una estona, sortir al pati, parlar amb la gent i intentar esbrinar quin dia de la setmana som. Fer com si això importés a algú. Podria pitjar el botó vermell del costat de la butaca i esperar fins que arribi la infermera. No sé pas quin dia som però sé quina infermera vindrà. Les conec pels passos: cadascuna té la seva manera de caminar, més o menys recta, més o menys frustrada, més o menys cansada. Cada pas sona diferent pels passadissos que separen les habitacions. Des de dins, nosaltres, els habitants de les coves, els sabem reconèixer. Hem aprés a endevinar quina porta s'obrirà, quin tipus de somriure o de ganyota hi haurà darrere la porta, quina serà la primera paraula que se sentirà. Ens identifiquem els uns als altres pels sorolls amb què rebem les infermeres.

Avui podria deixar la llibreta i el llapis. Podria sortir i parlar amb la gent. Segurament hi ha gent a fora. Els veig sovint des de la finestra. O podria escriure un conte. Un conte sobre la meva dona i els meus fills. Com si de veritat n'hagués tingut.

Em miro les mans i les veig arrugades i marrons. No reconec aquestes venes seques, no poden ser meves. Sóc tan vell i fa tant de temps que estic esperant per travessar el llindar, que ja no estic segur de res. Les infermeres diuen que sóc el més vell de la residència. A vegades ensenyen amb el dit la meva finestra a la gent de pas, els que venen amb roba nova i miren cap amunt, els que no s'hi queden. M'agradaria poder recordar algun conte dels que escrivia abans. Hi va haver un temps que n'escrivia molts. Potser em guanyava la vida escrivint. O potser només escrivia per no parlar. Ves a saber. Em sembla recordar un conte sobre els fills que es van morir el dia del sant del pare en un accident de tren. Em sembla recordar que vaig estimar una dona amb els ulls del color del cafè acabat de fer. No recordo com era. Ni quan es va morir. També podria ser que me l'hagués inventat, aquesta dona, i que mai no hagués viscut fora de la residència. Que hagués nascut aquí, jo. Qui ho pot recordar, tot això? Quina importància pot tenir recordar-ho o no?

Segurament cap ni una. Algun dia passaré per la porta i no en quedarà cap record per acompanyar-me. Llavors sí que hauré arribat. Al final del conte.

4

Potser l'últim dia. Està enfilat a l'ampit de la finestra. Té uns ulls petits i marrons. El cap aixecat, en espera. Una cua massa llarga, quieta. El cos verd. La panxa se li infla i desinfla en un ritme vertiginós. Em mira. El miro.

Com si...

Allison i Brandon, cinc anys després

(L'Alison duu una samarreta foradada que li deixa veure els braços plens de tatuatges. Seu al sofà, amb les cames plegades. A terra hi ha tot de cendrers plens, llaunes buides de coca-cola i revistes de decoració. La tele està posada a un programa on criden molt. El volum, al màxim. El mòbil, a la seva falda, no para d'enviar pip-s i llumetes.

En Brandon, amb roba moderna i ben pentinat, entra per la porta. Va directe cap a la única finestra del pis i la obre de bat en bat.)

- Mala pècora -murmura per ell mateix. Més alt, quasi cridant, mentre apaga la tele i tira el comandament al sofà-. Tot el sant dia aquí tancada. Amb aquesta pudor i aquesta merda que fan a la tele. Seràs inútil.

(L'Alison calla i agafa el mòbil.)

- Que em sents, imbècil?

(Silenci.)

(Es planta davant d'ella i li treu el mòbil amb brusquedat. El tira al sofà, al costat del comandament.)

- Sí que et sento.

- Doncs contesta quan et parlo.

- Què vols?

- Que em contestis!

- Ja ho he fet.

(Ell aixeca el puny i es queda així fins que ella el mira. Quan el mira, amb cara avorrida, deixa caure el braç i continua caminant d'un costat a l'altre de l'habitació.)

- Ets una mala pècora, ho saps?

- Sí.

- Quant has guanyat avui?

- No massa.

- Quant?

[Ella li ensenya amb la barbeta la bossa de mà de color rosa que està al costat de la porta. Ell hi va, la gira, deixa caure tot el contingut (condons, barra de llavis, xiclets) i agafa els diners.]

- Seixanta-quatre? Només això?

- Sí.

(Va cap a la noia i aquesta vegada deixa caure el puny sobre la seva espatlla. Un cop sec, sense ràbia. Ella no té temps d'apartar-se'n. No es queixa. En Brandon fica els diners a la butxaca i se'n va cap a la cuina.)

Whats apps entre l'Alison i la seva amiga Chloe:

Guai. Kin color?

Blau.

Ke valen?

Una pasta. 50. xo kden super be.

Guai.

I tu ke?? kom va amb el novio??

Super, tia.

Tu flipes. Encara esteu junts, he he?? ;)

Clar, tia. Ens vam kasar!!

Keeeeeee???????

Tu vax dir!! Setmana passada.

Kina sort. M'havia oblidat!!! ;)))

;)

I ke, folla igual que antes???

Clar, tia. Super!!!

Encara n'estàs penjada???

Clar, tia!! B és el millor, tia!!!

(En Brandon torna de la cuina amb una cervesa i un entrepà. Es deixa caure al sofà i encén la tele. Busca fins que troba un programa de dibuixos animats. Agafa el mòbil de l'Alison i el tira lluny.)

- Vine aquí, nena.

(Ella se li acosta. Ell comença a menjar. Amb el braç esquerre l'abraça fins que la mà li arriba al pit de la noia.)

- Ai, com t'estimo, nena tonta. Si no em fessis sempre enfadar... -mastega amb la boca oberta i l'esquitxa amb saliva mentre parla-.

(Silenci. Només se senten els dibuixos.

Pausa de publicitat. El quart anunci és de bolquers. Surten cares de nens.

En Brandon li pessiga el pit amb força. Murmura entre trossos de pa untat amb mantega de cacauet:)

- Mala puta... ni nens no ets capaç de fer..

(L'Alison s'espera sense dir res fins que ell s'adorm amb la llauna de cervesa buida sobre la panxa. S'aixeca a poc a poc i va cap a la finestra oberta. Mira enfora, repenjada a l'ampit. Només se senten les veus alegres dels dibuixos animats de la tele.)

Un vint-i-sis de gener

 Para el despertador un segon just abans de sonar. Una altra nit sense dormir. La feina va malament i fa dies que no sap què passarà l'endemà. Li té por, a la nit. És a la nit quan sent la solitud com furga en el seu ventre i es menja tota la calor que hi troba. Durant molts anys s'ha dedicat a construir ponts. Moltes vegades els ponts s’han enfonsat i les males herbes han crescut al seu lloc. Ella ha tornat a construir ponts. Mai no ha estat fàcil. Les males herbes eren molt tossudes i els ponts, molt fràgils. En el país on viu ara, el clima és càlid i agradable, però els vents del nord s’ho emporten tot quan passen. I les males herbes són l'únic que hi sobreviu.

Tanca els ulls. No té ganes de llevar-se. No té ganes d’un altre dia. Sap que ho ha de fer però el seu cos es resisteix. Respira fondo. Obre els ulls. La por torna a estar allà, al seu costat, com sempre. Ara no té ulls dolços, ni somriure paternal. Més aviat sembla un fantasma enfangat i avorrit.

La dona va cap a la cuina, treu un suc de taronja i beu directament de l'ampolla, dreta davant la nevera oberta i plena a vessar, amb una set inacabable. El suc té mal gust i ella pensa, mentre no deixa de beure'n, que deu fer dies que està obert. El calendari ensenya el vint-i-sis de gener.

**********************************

Cada matí es lleva a la mateixa hora, i cada matí odia llevar-se. Els pares ja estan desperts. S’han pres el líquid marró amb olor de cafè sense parlar, i han preparat dues llesques de pa amb mantega per a les nenes. Ella és la germana gran. S’aixeca, es renta la cara, es pentina, es posa l’uniforme blau marí, que la mare planxa cada dia, i la cinta blanca sobre els cabells curts. La cinta només serveix perquè totes les nenes es vegin iguals, no pas per domar els cabells o els pensaments, que ningú no gosaria esbullar. Menja el pa amb mantega mastegant a poc a poc, agafa la maleta amb els llibres i porta la germana petita a la guarderia, abans d’anar a l’escola. Li encanta l’estiu, quan pot tocar els troncs dels arbres vells i escoltar les tórtores. És una nena alta per la seva edat, però va sempre corbada, mirant a terra, esquivant els forats, i això la fa semblar tímida i espantadissa.

Avui té pressa, salta sobre les basses de fang, sentint el pes del vell abric que la mare li havia allargat i movent els dits glaçats dins dels guants amb un sol dit que ella mateixa havia fet en les classes de manualitats. Té catorze anys i les galtes vermelles de fred. El front arrugat i la mirada emboirada de son. El dilluns comencen les classes aviat, a les set. Els carrers estan foscos i la gent passa lliscant, com fantasmes afanyant-se cap als panteons oberts. Cap paraula, cap cotxe, cap llum, cap abric que no sigui negre o gris. Cames febrils que porten cossos adormits. Com després d'una tempesta, el terra està esquitxat del blanc brut dels diaris. “Proletaris de tot el món, uniu-vos!”, diu a la capçalera de cada full. A sota hi ha el retrat del president del país. La fotografia ocupa gairebé mitja pàgina. Sempre és la mateixa. Mig de costat, amb un posat d'antigues pel·lícules mudes, els llavis tancats i somrient, els ulls dolços i amorosos, les orelles grosses, els cabells abundants emmarcant un front alt i serè. El pare. El que es cuida de tothom. El que no dorm, ni menja, ni es posa malalt, ni envelleix.

Avui és el seu aniversari. Vint-i-sis de gener. El país de fantasmes grisos s’ha despertat tremolant de fred i es prepara per a una altra gran celebració. Els carrers, tacats de neu fosa, exhibeixen banderes vermelles, immòbils i descolorides. El retrat penja a cada cantonada i a la façana de cada edifici important. La nena s’afanya a arribar a la primera classe, que avui serà l’assaig general de la manifestació. Balls que representen figures al·legòriques, cançons patriòtiques i desfilades interminables. Té gana. Al final de mes quasi no en queda, de mantega. La capa que la mare hi unta sobre la llesca de pa sec que deixa per a les nenes, amb l'excusa que ella no menja mai per esmorzar, és cada dia més transparent. De tant en tant, quan és a casa, obre la nevera i intenta imaginar-se-la plena. Només és capaç d’imaginar-se una pastilla de mantega i un tros de formatge, repetits fins a l’infinit. I pa, molts pans, allargats i daurats, l'un sobre l'altre en una muntanya perfectament equilibrada.

Però avui és dia de festa: a l’escola els donaran una taronja a cada nen. Una taronja de veritat, rodona, pesada i lluminosa. No sap on creixen les taronges, ni pot imaginar l'arbre que pareix aquestes fruites meravelloses. Durant molts dies la taronja farà una olor increïble des de sobre de l'armari de la habitació, fins que arribi la primavera i la mare li dirà que se l'hauria de menjar, que no pateixi, que aviat arribarà el gener i en tindrà una altra.

***********************************

Continua bevent el suc de taronja, amb glops petits i ofegats. Quan acaba, trenca el full del calendari, l'arruga i el llença a les escombraries. Decideix vestir-se abans d'anar a despertar els nens. Els farà torrades amb mantega i mel. Amb molta mantega. Somriu. Com si avui fos el vint-i-set de gener.