Fermoarul

În fiecare seară, la șapte și trei minute, se urcă în trenul personal, la clasa a doua. Timp de patruzeci și cinci de minute, cât durează călătoria, nu ridică nici ochii nici mâinile din poală. Ține pumnii strânși, încercând să ascundă unghiile tăiate din carne și cu pete albicioase. Mereu, iarnă sau vară, poartă aceleași haine: fustă gri și pulover negru pe gât. Părul șters, de o culoare inexistentă, îi acoperă jumătate din față.

Coboară din tren și se târăște, poticnindu-se, până la ultimul bloc de pe strada pustie. Intră fără zgomot, aproape fără să respire. Încuie de trei ori și nu scoate cheia din broască. Următoarele șapte minute le dedică închiderii obloanelor, ferestrelor și perdelelor. Când termină, aprinde lumina de deasupra mesei din bucătărie și ia din dulap o cană mare cu desene, o lingură, un șervețel brodat în culori vii și o cutie cu fulgi de porumb cu ciocolată. Deschide frigiderul și, cu una din cele șapte sticle de lapte, umple cana. Nu mai e nimic altceva în frigider. Împachetează cu grijă șervețelul. Deschide un picap demodat și pune un disc. Aerul vibrează și notele cristaline destramă tăcerea. Când totul e gata, se apropie de oglinda sculptată de pe peretele orb al sufrageriei. Nu ridică ochii de la podea. Fața rămâne stinsă și pe jumătate ascunsă. Începe să se dezbrace cu gesturi obosite dar hotărâte. Așează hainele, bine împăturite, una peste alta pe scaun.

După ce totul e perfect ordonat și armonios, încăperea se umple de freamăte necunoscute, iar ea, cu un suspin de ușurare, ridică anevoie brațele spre cap. Caută fermoarul invizibil și încearcă să-l deschidă. E ascuns deasupra frunții, chiar unde se termină părul. La început e greu, trebuie să tragă tare. Picături de transpirație îi umezesc tâmplele. Pielea, cu găurile ochilor atârnând de pleoapele străvezii, se deschide încet și dureros, în timp ce pupilele rămân pe loc, micșorate. Coboară pe nas și se împiedică de pliurile gurii, unde buzele opun o rezistență neașteptată. Când trece de bărbie, totul devine mult mai ușor: fermoarul alunecă singur, lăsând pe de lături coaja semitransparentă, precum un șarpe dornic de altă viață. Cei doi sâni cad peste omoplați și brațe, fără pauză, apoi fermoarul ezită o clipă în dreptul buricului. Dedesubt apar un piept neted și un abdomen albăstrui. Șoldurile, fesele, coapsele, genunchii și picioarele atârnă din ce în ce mai ușoare, desprinzându-se descendent și lăsând în urmă un trup palid și fragil de copil. Odată eliberată de corpul străin, ridică privirea și oglinda îi înapoiează un zâmbet poznaș și adevărat. Ochii îi strălucesc ca după furtună.

Fetița are părul de aur și obrajii catifelați. Aprinde toate luminile din casă și începe să zburde ca un pițigoi dintr-o cameră în alta. Se oprește la fiecare plantă și la fiecare mobilă și le întreabă ce au au făcut azi. Se așează pe unicul scaun din bucătărie și mănâncă fulgii de porumb, mestecând cu gura deschisă. Din când în când o pufnește râsul și se îneacă. Asta o face să râdă și mai mult și să se înece iar. La un moment dat, sătulă, își șterge buzele cu dosul mâinii, fără să privească spre șervețel, și-și arată toți dinții într-un căscat de pisic lenevit. În următoarele două ore nu se mișcă de pe podea: se joacă în șoaptă cu o păpușă fără picioare. O spală, o îmbracă, o piaptănă, îi spune povești care nu se termină niciodată, o învață să citească și împreună inventează alte începuturi de povești. E atât de concentrată încât timpul trece peste ea fără s-o atingă. Într-un târziu, amândouă frânte, sting luminile și se bagă sub pătura albastră de pe pat. Fetița îi spune noapte bună păpușii fără picioare, o pupă de trei ori pe frunte și o strânge lângă inima ei de pițigoi fericit. Adoarme imediat și visează planete unde peștii zboară pe deasupra norilor.

Momentul cel mai dificil e dimineața. Se scoală cu gesturi moi, ochii plecați, părul ciufulit și gri. Îngroapă păpușa în cutia de carton de sub pat și se îndreaptă spre oglindă, cu pași din ce în ce mai greoi. Pielea e tot acolo, pe jos, ca o frunză uscată. Fetița strânge buzele cu o grimasă de ură și scârbă. Pe zi ce trece, pielea abandonată noaptea devine tot mai ridată, mai pătată și mai rigidă. Miroase a pământ uitat. O apucă cu unghiile și tot trupul îi tresare la atingerea morții. Știe că trebuie s-o facă, trebuie să se întoarcă în interiorul lighioanei. De multe ori ar vrea să se revolte, să nu intre. Nu știe dacă e nețărmuita oboseală cea care o oprește de fiecare dată din gestul prea cugetat, sau propriile gânduri de zădărnicie, sau influența invizibilă a lumii exterioare.

Cu ultimele sclipiri de luciditate -sau de inocență- se întreabă dacă există vreo pedeapsă mai mare decât bătrânețea, inexorabilă și ireversibilă. Își răspunde ea însăși, ca și cum ar vorbi cu păpușa fără picioare, că nu poate fi sigură. S-ar putea să fie altă pedeapsă și mai groaznică, totul e posibil în lumea viilor. Oftează din adânc, strânge dinții și ochii și intră în pielea înghețată. Urcă fermoarul cu greu, simțindu-și carnea sfâșiată de zgârieturi feroce. Când ajunge la cap deja nu mai simte durerea. Ființa ei s-a golit de toate senzațiile în afara certitudinii că peste doisprezece ore fermoarul se va deschide din nou.

Ho vaig sentir

Ho vaig sentir. Era plena nit i em vaig despertar d’un bot. Semblava que la casa volgués agafar-me i esprémer entre les seves parets fosques. La mare i la germana petita ofegaven els crits al costat del meu llit. No hi havia temps per pensar. Agafada de la mà de la mare, jo o ella, no recordo qui, vam estirar el nostre petit grup fins a la terrassa. Ben arrapades a la paret, un sol cos amb tres mirades cegues. No es veia res. Només sentíem les explosions. Lluny o a prop. No podíem mesurar la distància perquè mai no ho havíem sentit abans. No estàvem segures de si eren explosions o trets. Mai no ho havíem sentit, ni les explosions, ni els trets. Vaig sentir les mans que no eren meves com tremolaven. Vaig entendre que era hora de fer-me gran.

Nedumerire

Cum să obligi creionul

să ia forma valului

ce mângâie și macină, într-un singur gest,

stânca?

Cum să obligi creionul

să ia forma vântului

pe care apa îl strecoară, de milioane de ani,

în cochiliile melcilor

morți?

Cum să obligi creionul

să ia forma patimii

prin care luna visează drumuri neîntinate

și le așterne

peste noi?

Ejercicios de memoria

 A Joe Brainard

Recuerdo la calle demasiado larga, con casas demasiado altas y bancos donde había mujeres sentadas que me miraban con ojos demasiado abiertos.

Recuerdo las piedras del río, redondas y resbaladizas, que acostumbraba levantar con las dos manos para dejarlas caer de inmediato cuando, inevitablemente, el pececito escondido salía de debajo de la piedra.

Recuerdo el olor del pan que la abuela sacaba del horno en el momento justo que el abuelo abría la puerta de la calle.

Recuerdo que mi primo quería enseñarme a bailar y que yo corría a esconderme entre las ramas de los manzanos viejos del huerto.

Recuerdo la inmensa noguera detrás de la casa, que siempre me explicaba cuentos pero nunca los acababa.

Recuerdo que el abuelo, que nunca decía nada bueno de nadie, un día, pensándose que yo no le podía escuchar, dijo que nunca había visto a alguien que limpiara la mesa más de prisa que yo.

Recuerdo el ruido del arroyo que se deslizaba por debajo de mis párpados, colmados de sueño, al llegar al pueblo de madrugada, después de un viaje que duraba toda una noche y un día, y me despertaba de golpe.

Recuerdo el color del pintalabios de mi prima Vetolina.

Recuerdo que tenía que pasar por delante de muchos árboles extrañamente callados cuando sacaba las ocas a pacer y que pensaba que ellos se reían a mis espaldas porque les tenía miedo a las ocas.

Recuerdo que la calle que atravesaba el pueblo se hacía mucho más corta si el abuelo me daba la mano.

Exercicis de memòria

To Joe Brainard

Recordo el carrer massa llarg, amb cases massa altes i amb bancs on seien dones que em miraven amb ulls massa oberts.

Recordo les pedres del riu, rodones i lliscants, que aixecava amb les dues mans i deixava caure, espantada, quan, inevitablement, sortia el peixet amagat a sota.

Recordo l’olor del pa que l’àvia treia del forn en el moment exacte que l’avi obria la porta del carrer.

Recordo que el meu cosí volia ensenyar-me a ballar i que jo corria a amagar-me a dalt d’una de les pomeres velles de l’hort.

Recordo el noguer enorme de darrere la casa, que sempre m’explicava contes però mai no els acabava.

Recordo que l’avi, que mai no deia res bo de ningú, un dia, pensant-se que jo no el sentiria, va dir que no havia vist ningú més ràpid que jo en parar i desparar la taula.

Recordo el soroll del riu que se’m colava per sota les parpelles feixugues de son en arribar al poble de matinada, després d’un viatge que durava un dia i una nit, i em feia despertar de cop.

Recordo el pintallavis de la meva cosina Vetolina.

Recordo que havia de passar per davant de molts arbres callats quan treia les oques a pasturar i que jo em pensava que es reien de mi perquè tenia por de les oques.

Recordo que el carrer que travessava el poble es feia molt més curt si l’avi em donava la mà. 

Duet clasic (varianta română)

Mama este femeia cu păr alb și ochi stinși care veghează trecerea zilelor din fotoliul roșu de lângă fereastră. Au cumpărat fotoliul în urmă cu mulți ani, pe vremea când ea încă mai râdea câteodată iar casa era plină de cactuși: mari, mici, rotunzi, alungiți, serioși, timizi, grași, slabi, cu țepi care înțepau, cu țepi care gâdilau și chiar cu țepi care transmiteau boli misterioase și nevindecabile, ca dragostea sau moartea. Mamei îi plăcuseră dintotdeauna cactușii: spunea că-i poate auzi vorbind și tălmăcind pe limba ei poveștile deșertului. În fiecare dimineață, primul lucru pe care îl face este să se așeze pe fotoliul roșu. Privirea ei, goală și înfrigurată, scrutează geamul împăienjenit și nu-ți poți da seama dacă rămâne agățată între pânzele trecutului sau reușește să le străbată. Afară, decorul oricum nu se schimbă, pomii par desenați pentru un scenariu unde nu se va filma niciodată. Doar frunzele se deghizează la intervale regulare, asortându-se cu anotimpul și cu visele neștiute ale mamei. În curând fiica va aduce o cană cu ceai fierbinte și o va lăsa lângă fotoliu, pe măsuța minusculă unde nu încape decât o singură cană.

Fiica e înaltă și poartă părul strâns într-un coc. De mult timp nu a văzut-o nimeni cu părul lăsat liber. Nimeni nu știe cât îl are de lung. Fiica nu prea vorbește, dar nimeni nu protestează, pentru că singura care ar putea să se plângă e mama, iar mama nu se plânge niciodată de nimic. În fiecare duminică dimineața fiica face biscuiți cu scorțișoară și, când sunt gata, fără să aștepte să se răcească, îi mănâncă cu evlavie, amândouă așezate de aceeași parte a mesei de nuc din sufragerie, fără un cuvânt, aproape fără să respire. Pentru ele e ca și cum ar merge la slujbă. Când termină toți biscuiții se simt mulțumite și pline de hotărâri în așteptare. Fiica se duce să lucreze în grădină, să plivească buruienile și să tundă pomii. Nu poartă niciodată mănuși și seara își privește mâinile pline de zgârieturi până când acestea se zbârcesc de frig și de singurătate.

Mama se așează în fotoliul ei și deschide la ultima pagină una din cărțile risipite în jur, în mod sigur cea mai la îndemână. Pentru că mereu e ultima, nu e nevoie să dea pagina.

Au fost odată, într-un alt timp și o altă viață, zile când mama cânta la pian, dansa, mângâia părul ciufulit al fiicei, făcea biscuiți de scorțișoară, avea o pisică albă cu ochi albaștri și trimitea scrisori unui bărbat care trăia dincolo de mare. În acel timp, fiica a început să fumeze, să doarmă pe cine știe unde și, când se întorcea, frântă și stoarsă de lacrimi, țipa la cactușii înfloriți care inundaseră toate ferestrele. Încet încet, pianul a început să scoată sunete bizare iar cactușii au început să piardă florile și chiar culoarea verde: dacă i-ai fi privit de foarte aproape ai fi putut vedea cum vasele prin care circula seva deveneau transparente și senile. Nimeni nu le mai cerea să tălmăcească povești din deșert.

De curând însă fragmentele par a căuta reîntregirea: mama stă pe fotoliul roșu de lângă fereastra care dă spre grădină și unde fiica plivește buruienile în fiecare duminică. Câteodată beau o cană de ceai fierbinte, fiecare la măsuța ei. Și cel mai important e că, din când în când, mama și fiica tac împreună.

Duet clàssic

La mare és la dona de cabells blancs i ulls apagats que sempre seu a la butaca vermella del costat de la terrassa. Van comprar la butaca fa molts anys, quan ella encara reia de tant en tant i quan la casa estava plena de testos amb cactus. A la mare li havien agradat sempre els cactus: deia que els podia sentir parlar i explicar contes del desert. Cada matí, el primer que fa en llevar-se és asseure's a la butaca. Mira per la finestra entelada, pràcticament sense obrir els ulls. Els arbres són els mateixos però les fulles es van disfressant de diferents colors, segons l’època de l’any. Més tard la filla li porta una tassa de te ben calent i l’hi deixa al costat, en una tauleta minúscula on només hi cap una sola tassa.

La filla és alta i prima i porta els cabells recollits. Ningú no li ha vist mai els cabells deixats anar. Ningú no sap com els té de llargs. La filla no parla gaire però ningú no ho nota perquè l’única que ho podria notar és la mare, i la mare mai no pregunta ni s’estranya per res. Cada diumenge al matí la filla fa galetes de canyella i, quan encara estan  tèbies, se les mengen entre les dues, mastegant a poc a poc, assegudes a la taula gran del menjador, l’una davant de l’altra, sense dir res, sense quasi respirar. És com anar a missa. Quan acaben, se senten contentes i plenes d’energia. La filla va a treballar al jardí, arrencant males herbes i podant arbres. No porta mai guants i al vespre es mira durant una estona llarga les esgarrapades de les mans. La mare va a seure a la butaca i obre amb solemnitat algun dels llibres escampats al seu voltant, segurament el que li sembla més vell. Mai no gira full.

Hi va haver un temps quan la mare parlava, tocava el piano, ballava, acariciava els cabells rebels de la nena, cuinava galetes de canyella, tenia un gat i escrivia cartes a un home que vivia a l’altra banda del mar. En aquell temps la filla va començar a fumar, a passar les nits fora de casa i a escridassar els cactus florits que emplenaven tots els racons. A poc a poc el piano es va anar desafinant i els cactus es van anar assecant.

Últimament els fragments s’han tornat a enganxar: la mare seu a la butaca vermella del costat de la terrassa i la filla li porta una tassa de té. De tant en tant callen juntes.

Legado

Con mis manos

dibujarás el mar.

Con mis ojos

dibujarás las nubes.

Con mis miedos

dibujarás el tiempo.

Y, final y lentamente,

con mi ausencia

dibujarás

el comienzo.

Herència

Amb les meves mans

dibuixaràs el mar.

Amb els meus ulls

dibuixaràs el cel.

Amb les meves pors

dibuixaràs el temps.

I amb la meva absència

dibuixaràs,

lentament,

el començament.

Moștenire

 Cu mâinile mele

vei desena marea.

Cu ochii mei

vei desena cerul.

Cu fricile mele

vei desena timpul.

Cu neființa mea

vei desena,

senin și rotund,

începutul.

El concert

És quasi fosc, una foscor medieval que s’esquerda en cera perfumada. La mirada amaga més que no desvela. Se sent una música de fons, suau, que cobreix les files de gent, molta gent, gent que endevina que són allà, en silenci, a l’aguait, mirant-la. No. S’equivoca. De fet la no-miren. De la mateixa manera que es no-miren els morts que tens al costat. Fa una olor densa, i les parpelles intenten en va netejar-li la son que li nia als ulls. Aixeca les espatlles i pensa que ja deu ser hora de marxar. Que segur que té alguna cosa important a fer.

Recorda de sobte la tieta. Fa temps que no la va a veure. Al costat seu, a terra, veu la bossa amb iogurts i galetes, i entén que se n’havia oblidat, perquè de fet és allà on anava, a veure la tieta i a portar-li les quatre coses que sempre li demana. Al poble tot és més car i a ella no li costa res parar pel camí i comprar-li qualsevol cosa. Agafa la bossa de plàstic i es posa dreta. Ara sap que no pot perdre més temps al concert, ha recordat el que anava a fer i li sembla estrany que estigui allà, sense saber com hi ha anat a parar. En mirar d’obrir-se camí entre la gent, molts i molts, asseguts i quiets, entén que allò no és cap sala de concerts sinó que és dins d’una església i el que se sent és una missa. Ara s’explica la llum de cendres mig apagades i l’olor, sobretot l’olor, quietament embafadora. Tot clar. A més té la sensació que és una missa per algú que ella coneix, però ara mateix no té ganes de pensar-hi. Millor sortir i respirar una mica d’aire fresc.

Per un moment dubta si anar a buscar el cotxe. Potser per mandra de pensar on l’ha deixat, potser per necessitat de moure les cames, decideix anar caminant. No pot ser-ne gaire lluny. Fa molt que no ve al poble i se sent una mica perduda, entre edificis a mig fer i carrers en obres, amb pedres i ciment barrejats amb terra polsosa. No sap gaire on és, la veritat. Però decididament el pont ha de ser allà, sí, ja el veu, el de sempre, un arc de pedra desproporcionadament digne sobre un fil d’aigua tèrbol i esquifit. Si travessa el pont, de seguida trobarà la casa de la tieta a mà dreta, segur. Encara s’està mirant el carrer ple de forats, preguntant-se si l’estan arreglant o, tot el contrari, l’estan enderrocant, que és el que sembla. Avui no hi ha ningú treballant i és difícil de saber què fan quan hi són. Però... els carrers no s’enderroquen. O ella no ha vist mai gent que enderroqui carrers, que seria una altra cosa. El dubte s’avergonyeix d’ell mateix i la dona renuncia a donar-hi més voltes. L’important és trobar la casa de la tieta.

Al peu del pont, quasi blanc, un home alt, de mitjana edat, trets amables i ulls riallers. L’ha vist perduda i s’ofereix per acompanyar-la. Ella respira alleugerida, se sent com si hagués trobat un barquer que la portarà a l’altre costat del riu en el moment que tot està a punt d’esvair-se. Ell sí que coneix bé el poble. I ja li va bé una mica de flirteig despreocupat; últimament està un pèl massa sola, massa emboirada. Parlotegen sense mirar-se directament, com dos adolescents, fent broma i redreçant l’esquena inconscientment, mentre caminen a pas lleuger. Sí, la casa és allà on es pensava, pugen els pocs esglaons, obren la porta encara rovellada i hi entren.

Els arbres vells, tan alts que la mirada es cansa abans d’arribar al cim, separats per basses plenes de larves de mosquits i pedaços d’asfalt esquerdat. Hi ha llocs on l’asfalt s’ha perdut completament, colonitzat per mates nanes de males herbes i molsa mig seca. No queda cap flor, ni cap senyal que algú se n’hagi de cuidar. Un espai immens, on abans la vida devia colar-se per tots els racons. Ja no recorda com era antany, per més que ho intenti, i aquesta falta sobtada de memòria li provoca un petit neguit, com una paraula que tens a la punta de la llengua i no aconsegueixes recordar i saps que el mecanisme és el mateix, la paraula és la mateixa, però tu ja no ets la mateixa, tu has canviat i no hi ha manera de recuperar el tu d’abans del canvi, per més que ho provis.

T’imagines que perfecte que podria ser aquest jardí, li diu, i ell somriu i tots dos saben que no és una excusa, que és la veritat, per més dolorosa que sigui, i això els fa sentir encara més petits, encara més errants.

Entren a la casa, gran i fosca, una mica retirada. A dins, moltes habitacions que comuniquen una amb l’altra de tal manera que, quan obres la porta d’entrada, les pots veure totes, fins a l’última, la del fons de tot. Hi ha molta gent, inesperadament, jove i vella. Beuen te o cafè i xerren. No coneix ningú. Aquests sí que els veuen quan entren i aturen un segon la seva xerrameca, tot just per mirar-los de dalt a baix i arrufar el nas amb indiferència fingida. No els conviden a seure ni a prendre res. Ella recorda ara que s’ha deixat la bossa amb els iogurts i les galetes. Potser se la va deixar al cotxe. O no va arribar-hi. No n’està segura. Es gira cap a l’home ros per demanar-li si podria anar-la-hi a buscar. Però al mateix moment que obre la boca en desisteix. Tant hi fa. Hi ha tanta gent aquí que segur que la tieta no necessita els seus iogurts. Segur que tothom li ha portat llaminadures.

L’home està mirant fixament cap a darrere i ella li segueix la mirada, encuriosida. La tieta és a l’habitació del fons, ficada al llit i tapada fins a dalt amb una vànova amb brodats daurats, que no li havia vist mai. No se li veu gaire la cara, sembla com coberta per una pel·lícula de pols i ella es pregunta si li estan fent algun tractament d’aquests tan nous. S’hi acosta i prova de fer una veu alegre. El llit és majestuós i la vella descansa entre coixins i cortines que dissimulen l’olor de buit. Però és ella, no hi ha cap dubte. Li fa dos petons a l’aire, sense gosar acostar-se massa a aquella cara grisa, sense forma precisa, on ni els ulls no retenen el color. Al costat del llit, assegut a una cadira, hi ha un home jove que els mira sorprès. Té els cabells rossos i una mirada oberta.

La dona sent una esgarrifança i es gira cap al seu acompanyant: El coneixes? I sap que sí, sense esperar la resposta. Sap què li dirà, fins i tot. Sóc jo?

Instantàniament tots dos ho recorden: la sala d’operacions, l’anestèsia, l’esperança, el desig de tornar a ser jove, la mà que talla, la ceguesa davant de l’inevitable, la foscor. Ell havia operat la dona vella que volia sobreviure a qualsevol preu. Alguna cosa hi va fallar.

I l’home, en una llengua estranya, que sap que ella i només ella entendrà, pregunta:

-Imaste pethameni?

-Ne.

Petits miracles

Ens hem discutit i he sortit corrents, buscant un lloc on no em miri ningú. El cap em pesa com una porta de ferro. La gent crida i crida i no entenc aquest xivarri que em palpita violentament a les temples. Passen cotxes i motos i nens enfadats i dones carregades de bosses i homes sense afaitar i bufetades d’aire calent i mosques empipadores i núvols contaminats. És quan començo a tancar les parpelles i refugiar-me en la infal·libilitat de l’autocompassió, que la veig. I giro el cap, seguint-la, perquè és ràpida en la seva lentitud, i puc atrapar-la i la seva imatge em colpeix tan sobtadament que l’aire se’m para al mig del pit, com una pedra que ha sortit del no-res. És baixeta i té la cara morena. Els cabells curts, darrere les orelles. Agafa amb por i ràbia el bastó que allarga i escurça contínuament, palpant el terra, cada centímetre de terra de davant seu, i va massa ràpid i s’entrebanca i sento com les llàgrimes li colpegen les galtes, l’una darrere l’altra, i ella hi torna, i un altre cop allarga i escurça el bastó, sense cap control, com si es deixés portar per ell, com si no li importés on va ni què fa ni què deu passar al seu voltant. L’únic que sembla voler és llençar-lo, oblidar-lo, deixar-lo caure i tornar al seu cau, ficar el cap sota els braços prims i plorar fins que no li quedin més llàgrimes i fins que el món s’oblidi d’ella. La dona blanca, que s’havia quedat unes passes enrere, li deixa fer una pausa. S’asseuen, l'una al costat de l’altra, damunt la tanca de ciment de la plaça. No sento el que li diu. La nena no contesta. De tant en tant li aixeca amb un dit la barbeta i és llavors quan li veig els ulls i sento el fred que en surt. Després d’uns segons el cap li torna a caure sobre el pit. La instructora l’hi torna a aixecar. Imagino els anys que la nena ha hagut de mantenir el cap cot, els crits del pare en veure-la, les presses de la mare per amagar-la, les rialles cruels dels nens al carrer, la tafaneria dels veïns que la mostren amb el dit i xiuxiuegen despreocupadament. Intento imaginar el món com si fos ella, com si no el pogués veure. Crits, passes, sospirs, badalls, xerrics, frenades, esbufecs, rialles, cops, plors, espetecs, paraules, cruixits, sons sense forma, foscor sense contrastos. Sento les ungles tan fortament clavades a la carn que necessito respirar.

La imagino davant del cotxe. La imagino coberta d’oli bullent. La imagino entre les mans criminals. La imagino acabada de néixer i sense obrir els ulls. La imagino malalta i amb el pare que treballa dia i nit per pagar-li el tractament que finalment li salvarà la vida però no la vista. La imagino filla meva. I mare meva. I amiga meva. La imagino de petita, sense poder veure els colors de la primavera. La imagino de gran, sense gosar treure’s les ulleres davant dels altres. La imagino també aprenent, acostumant-s’hi, fent del bastó el seu braç i el seu amic, olorant i escoltant i sentint i obrint-se a la vida que cada dia li portarà una nova olor, un nou paisatge, una nova carícia, coses que, si mai n’havia conegut, les havia oblidat.

Aixeco el cap i la veig de nou barallant-se amb el bastó, allargant-lo i escurçant-lo, palpant cada centímetre de davant seu, amb els ulls tancats i potser, només potser, sense estar segura si és la llum que reflecteix la meva mirada, em sembla que té la cara una mica més blanca i potser, només potser, la barbeta una mica més aixecada. No recordo per què m’havia assegut en aquest banc. Potser estava cansada. Somric a la nena cega que s’allunya mentre aprèn a veure el món d’una altra manera i me’n vaig cap a casa.

Pas de deux

El Jan va parar el motor, va baixar del cotxe i es va cordar l’americana. En acabar el cigarro, va llençar la burilla a terra sense mirar on queia. Va inspirar amb força l’aire vespertí i es va alegrar de no tenir cap pressa. Les estrelles començaven a parpellejar quan finalment es va decidir acostar al restaurant, ple de gom a gom, i la va veure a dins, amb la mirada tan fixa que entelava el vidre. El llavi de baix li va pujar amb un moviment quasi imperceptible, dibuixant-li a la cara l’ombra d’un somriure. La sensació irresistible de posseir alguna cosa que ningú més no tenia el va envair de nou i, dins de les butxaques, les mans se li van escalfar.

Ella s’agafava amb força al got d’aigua que tenia davant, mentre intentava dissimular la tremolor de les cames per sota la taula. Ell ho sentia i això li feia venir ganes de jugar. Entrar en el joc de sempre, innocent i pèrfid. Els ulls se li van tornar petits i somiadors, del color de la mel vella. Sabia que només havia de tocar amb un dit aquell cos de davant seu per fer-lo vibrar com un Stradivarius acabat de néixer.

Paisatge

Llum. Aigua. Absència de sons humans. Plenitud d’aromes que suren sobre meu. Sensació de buit líquid a l’espera de carícies. Aire que es deixa sentir, dur i fred, en passar pel nas, per la boca, pels ulls, pels pulmons i pels tendrament minúsculs vasos de sang. Passes oblidades en la sorra calenta. L’última roca daurada. Sol pietós. Infinit. 

Dietari a la manera de Baudelaire

Per fi. Tot sol. Obro la finestra cap a la foscor glaçada del carrer. Dues faroles enteranyinades continuen espantant el silenci amb el seu grinyol rovellat. Sento la meva mirada com cau i no tinc ganes d’ajudar-la, la deixo fer i admiro els cercles en què baixa, una altra fulla groga que perd pes a mesura que s’acosta al terra. El cap se’m va buidant a poc a poc i les mans, agafades fort a l’ampit descolorit, concentren tot el cansament acumulat durant el llarg dia que s’acaba d’esfumar.

Al costat de l’arbre cremat hi ha un contenidor d’escombraries. Cada nit hi veig el mateix home, ajupit sobre el buit, protegint-se el cap amb les mans. De tant en tant, en sentir alguna cosa, s’aixeca d’un bot i arrenca a córrer cap a qui ha fet el soroll. Avui és una parella que, ben engrescats entre petons i mans febrils, el desperten amb les seves rialles. La seva aparició grotesca els fa parar en sec. El rebutgen, enutjats, com si fos un gos abandonat i rabiós. Els fa por. La noia l’escup i el noi l’empeny. Se’n van corrents, cridant-li.

Al cap d’una copa de vi i de molts pensaments inútilment genials sobre la llibertat de l’espècie humana, les drogues i la mort, em torno a fixar en el vagabund. No sé si és casualitat però sembla que ell també m’està mirant. Uns ulls intensos blanquegen la nit al seu voltant i sento un calfred que em baixa per l’esquena. Però no sóc jo a qui mira. La veig quan es para al seu davant, vestida de negre, amb els cabells deixats anar, quasi invisible, com una gata perduda. Només als llavis li brilla el color de la sang fresca. Perquè somriu. Li diu coses que no puc sentir, només imaginar. Li agafa la mà i l’estira cap amunt. No deixa de somriure. El boig la segueix sense cap paraula. A punt de sortir del meu cercle de visió, sento l’udol de fera i el veig com intenta estrangular-la. La dona és forta i lluita. Se n’allibera i fuig. L’home, capcot i sanglotant, se’n torna al seu lloc, al costat del contenidor.

Em serveixo una altra copa i recordo les paraules d’un tal Baudelaire, proper meu: Mécontent de tous et mécontent de moi, je voudrais bien me racheter et m’enorgueiller un peu dans le silence et la solitude de la nuit...

Vigila el que penses

La primera copa va semblar un accident, mentre rentava els plats. La segona se li va trencar sota les mans al mateix moment que deia que esperava no tornar-ho a fer. Hauria jurat que no l’havia tocant, si hagués cregut en juraments i no hagués dubtat sempre, cada segon de la seva vida, fins i tot d’ella mateixa. La tercera va aconseguir fer-la parar en sec i mirar-se els trossos de vidre volant a càmera lenta com si fossin objectes d’un altre món. No n’hi havia per menys: la copa descansava des de feia anys en una lleixa a més de cinc metres d’on estava. Ningú més a casa. Les finestres continuaven tancades i no se sentia cap corrent d’aire. Va intentar una mitja rialla amb la boca torta, mentre mirava incrèdula les gotes de sang que lliscaven pel dors de la seva mà.

Aquella nit no va dormir gaire. S’anava despertant sovint i no podia trobar cap posició còmoda. Al matí tenia els ulls inflats i el pit esgarrapat. L’aire del pis li semblava viscós i fred. Intentava inspirar el mínim possible i aguantar-lo a dins fins que no podia més.

En sortir al carrer es va desvetllar i va començar a caminar cada cop més de pressa, esquivant les basses que la pluja torrencial havia deixat feia poques hores. Encara feia olor de branques trencades i d’abrics humits. Començava un nou dia. Un dia com tots els altres, per sort.

El nen, cridant com un gat embogit, li va clavar sobtadament els ulls suplicants i rabiosos. Va tenir ganes de riure perquè encara recordava com l’havia d’arrossegar la seva mare cap a l’escola, quan era petita, cada dia el mateix espectacle, una petita pallassa desesperada perquè no l’abandonessin. Però no ho va fer. Només se’l va quedar mirant i pensant: pobret, potser és la mare la que està boja. La dona que duia el nen, ben agafat per la mà, va trigar pocs segons a entrebancar-se i a caure-hi a sobre. La criatura va esclatar en crits encara més forts i la mare no s’aixecava. Estava agenollada. Mantenia el cap inclinat i es veia que patia. Ningú no es va parar. Ella era l’única que els observava. Hipnotitzada. Al final la dona es va posar dreta, a poc a poc, amb ganyotes de dolor. Se li havien trencat les mitges i els genolls s’hi veien plens de sang a sota. El marrec per fi va callar. Es mirava la mare tot sorprès. Ella va sentir a la cara la cremor dels ulls vençuts de la dona, que ja estirava un altre cop el braç del nen, estranyament dòcil.

Li va costar tornar a caminar. Les cames li pesaven i sentia un brunzit empipador a dins de les orelles. Es va tocar el front i se’l va trobar fred. No era possible. Tot això són coses en què la gent normal no creu. No existeixen. Davant seu, quasi tocant-la, va volar un colom gris. Semblava confús o poc acostumat a volar. No acabava de trobar la direcció correcta i movia les ales a la babalà, massa ràpid per aconseguir enlairar-se.

En arribar a la gran avinguda, la de l’oficina on treballava, estava mig convençuda que tot era culpa de mirar massa la televisió. Tota aquesta gent que es guanyava la vida fent creure als altres en fantasmes o exorcistes no era millor que els capellans que encara emplenaven el cap de la seva àvia –més morta que viva– amb els càstigs i les recompenses de la vida del més enllà. Ella no perdrà pas el temps amb foteses: el món està ple de casualitats, que no són pas fets paranormals, fins i tot un nen ho sap, això.

Va pujar per les escales, com sempre, per evitar trobar-se amb les altres noies, amb  ungles pintades de negre i talons d’un pam, que li acostumaven a fer cada dia les mateixes preguntes. Però què t’ha passat? Quina mala cara que fas avui! T’has discutit amb el nòvio? I després, inevitablement, les rialles àcides, allunyant-se com petjades d’escurçons, amb aquell fals intent de dissimular la violència que fa encara més mal. A la setena planta sempre feia una petita pausa, un minut, el temps just per agafar aire. Aquell dia se sentia més cansada que mai. Al mateix moment que va tancar la boca i va decidir continuar pujant, la porta de l’ascensor es va obrir. Devia haver estat per accident perquè la gent de dins no semblava preparada per a això. Ans al contrari. La secretària principal, la que portava els talons més alts i les ungles més brillants, tenia la mà dreta a dins dels pantalons del cap del departament, mentre que amb l’esquerra es posava bé una metxa rossa que li havia caigut sobre la cara. En veure com s’obria la porta, l’home la va empènyer amb violència. Però la mà de la noia trigava a desenganxar-se, embolicada amb el cinturó. Li va semblar una eternitat fins que va aconseguir alliberar-se’n. Paralitzada, no podia deixar de mirar el fil prim de sang que travessava el canell blanc, esgarrapat per la sivella de plata. L’altra no semblava que s’adonés de res i ella tenia ganes de cridar-li: vigila, t’has fet sang. Però es va quedar en silenci, mentre la secretària sortia de l’ascensor, s’arreglava els cabells i s’allunyava amb una mirada desdenyosa. La sang continuava regalimant, arribant al dit índex i vacil·lant entre els plecs de la pell. Es podia veure com la petita gota anava agafant volum, s’allargava i arribava damunt de la llarguíssima ungla negra. Cada vegada més grossa i més vermella. Cada vegada més ràpida. A punt de caure.

El soroll va fer trontollar tot l’edifici. Els passadissos es van emplenar de gent amb ulls esbatanats i boques nervioses. Ningú no sabia què havia passat. Les portes de l’ascensor continuaven obertes. Quan finalment a algú se li va acudir mirar-hi a dins i va veure allà baix, molt lluny, un cos que semblava un putxinel·li amb els fils trencats, enterrat sota grans trossos de vidre esquitxats de sang, la cridòria es va tornar insuportable.

Ella va tornar a baixar, agafant-se a les parets blanques, esquivant la gent que pujava i baixava en desordre, increpant, exclamant, preguntant, ploriquejant. Un cop al carrer, es va parar i va aixecar el cap. No sabia què buscava. Una resposta. Una mentida. Alguna cosa que l’ajudés a entendre. Una gota calenta de pluja li va caure just al mig de la pupil·la, i això va fer que aquesta es tanqués de manera instantània i dolorosa.