Petits miracles

Ens hem discutit i he sortit corrents, buscant un lloc on no em miri ningú. El cap em pesa com una porta de ferro. La gent crida i crida i no entenc aquest xivarri que em palpita violentament a les temples. Passen cotxes i motos i nens enfadats i dones carregades de bosses i homes sense afaitar i bufetades d’aire calent i mosques empipadores i núvols contaminats. És quan començo a tancar les parpelles i refugiar-me en la infal·libilitat de l’autocompassió, que la veig. I giro el cap, seguint-la, perquè és ràpida en la seva lentitud, i puc atrapar-la i la seva imatge em colpeix tan sobtadament que l’aire se’m para al mig del pit, com una pedra que ha sortit del no-res. És baixeta i té la cara morena. Els cabells curts, darrere les orelles. Agafa amb por i ràbia el bastó que allarga i escurça contínuament, palpant el terra, cada centímetre de terra de davant seu, i va massa ràpid i s’entrebanca i sento com les llàgrimes li colpegen les galtes, l’una darrere l’altra, i ella hi torna, i un altre cop allarga i escurça el bastó, sense cap control, com si es deixés portar per ell, com si no li importés on va ni què fa ni què deu passar al seu voltant. L’únic que sembla voler és llençar-lo, oblidar-lo, deixar-lo caure i tornar al seu cau, ficar el cap sota els braços prims i plorar fins que no li quedin més llàgrimes i fins que el món s’oblidi d’ella. La dona blanca, que s’havia quedat unes passes enrere, li deixa fer una pausa. S’asseuen, l'una al costat de l’altra, damunt la tanca de ciment de la plaça. No sento el que li diu. La nena no contesta. De tant en tant li aixeca amb un dit la barbeta i és llavors quan li veig els ulls i sento el fred que en surt. Després d’uns segons el cap li torna a caure sobre el pit. La instructora l’hi torna a aixecar. Imagino els anys que la nena ha hagut de mantenir el cap cot, els crits del pare en veure-la, les presses de la mare per amagar-la, les rialles cruels dels nens al carrer, la tafaneria dels veïns que la mostren amb el dit i xiuxiuegen despreocupadament. Intento imaginar el món com si fos ella, com si no el pogués veure. Crits, passes, sospirs, badalls, xerrics, frenades, esbufecs, rialles, cops, plors, espetecs, paraules, cruixits, sons sense forma, foscor sense contrastos. Sento les ungles tan fortament clavades a la carn que necessito respirar.

La imagino davant del cotxe. La imagino coberta d’oli bullent. La imagino entre les mans criminals. La imagino acabada de néixer i sense obrir els ulls. La imagino malalta i amb el pare que treballa dia i nit per pagar-li el tractament que finalment li salvarà la vida però no la vista. La imagino filla meva. I mare meva. I amiga meva. La imagino de petita, sense poder veure els colors de la primavera. La imagino de gran, sense gosar treure’s les ulleres davant dels altres. La imagino també aprenent, acostumant-s’hi, fent del bastó el seu braç i el seu amic, olorant i escoltant i sentint i obrint-se a la vida que cada dia li portarà una nova olor, un nou paisatge, una nova carícia, coses que, si mai n’havia conegut, les havia oblidat.

Aixeco el cap i la veig de nou barallant-se amb el bastó, allargant-lo i escurçant-lo, palpant cada centímetre de davant seu, amb els ulls tancats i potser, només potser, sense estar segura si és la llum que reflecteix la meva mirada, em sembla que té la cara una mica més blanca i potser, només potser, la barbeta una mica més aixecada. No recordo per què m’havia assegut en aquest banc. Potser estava cansada. Somric a la nena cega que s’allunya mentre aprèn a veure el món d’una altra manera i me’n vaig cap a casa.

Pas de deux

El Jan va parar el motor, va baixar del cotxe i es va cordar l’americana. En acabar el cigarro, va llençar la burilla a terra sense mirar on queia. Va inspirar amb força l’aire vespertí i es va alegrar de no tenir cap pressa. Les estrelles començaven a parpellejar quan finalment es va decidir acostar al restaurant, ple de gom a gom, i la va veure a dins, amb la mirada tan fixa que entelava el vidre. El llavi de baix li va pujar amb un moviment quasi imperceptible, dibuixant-li a la cara l’ombra d’un somriure. La sensació irresistible de posseir alguna cosa que ningú més no tenia el va envair de nou i, dins de les butxaques, les mans se li van escalfar.

Ella s’agafava amb força al got d’aigua que tenia davant, mentre intentava dissimular la tremolor de les cames per sota la taula. Ell ho sentia i això li feia venir ganes de jugar. Entrar en el joc de sempre, innocent i pèrfid. Els ulls se li van tornar petits i somiadors, del color de la mel vella. Sabia que només havia de tocar amb un dit aquell cos de davant seu per fer-lo vibrar com un Stradivarius acabat de néixer.

Paisatge

Llum. Aigua. Absència de sons humans. Plenitud d’aromes que suren sobre meu. Sensació de buit líquid a l’espera de carícies. Aire que es deixa sentir, dur i fred, en passar pel nas, per la boca, pels ulls, pels pulmons i pels tendrament minúsculs vasos de sang. Passes oblidades en la sorra calenta. L’última roca daurada. Sol pietós. Infinit. 

Dietari a la manera de Baudelaire

Per fi. Tot sol. Obro la finestra cap a la foscor glaçada del carrer. Dues faroles enteranyinades continuen espantant el silenci amb el seu grinyol rovellat. Sento la meva mirada com cau i no tinc ganes d’ajudar-la, la deixo fer i admiro els cercles en què baixa, una altra fulla groga que perd pes a mesura que s’acosta al terra. El cap se’m va buidant a poc a poc i les mans, agafades fort a l’ampit descolorit, concentren tot el cansament acumulat durant el llarg dia que s’acaba d’esfumar.

Al costat de l’arbre cremat hi ha un contenidor d’escombraries. Cada nit hi veig el mateix home, ajupit sobre el buit, protegint-se el cap amb les mans. De tant en tant, en sentir alguna cosa, s’aixeca d’un bot i arrenca a córrer cap a qui ha fet el soroll. Avui és una parella que, ben engrescats entre petons i mans febrils, el desperten amb les seves rialles. La seva aparició grotesca els fa parar en sec. El rebutgen, enutjats, com si fos un gos abandonat i rabiós. Els fa por. La noia l’escup i el noi l’empeny. Se’n van corrents, cridant-li.

Al cap d’una copa de vi i de molts pensaments inútilment genials sobre la llibertat de l’espècie humana, les drogues i la mort, em torno a fixar en el vagabund. No sé si és casualitat però sembla que ell també m’està mirant. Uns ulls intensos blanquegen la nit al seu voltant i sento un calfred que em baixa per l’esquena. Però no sóc jo a qui mira. La veig quan es para al seu davant, vestida de negre, amb els cabells deixats anar, quasi invisible, com una gata perduda. Només als llavis li brilla el color de la sang fresca. Perquè somriu. Li diu coses que no puc sentir, només imaginar. Li agafa la mà i l’estira cap amunt. No deixa de somriure. El boig la segueix sense cap paraula. A punt de sortir del meu cercle de visió, sento l’udol de fera i el veig com intenta estrangular-la. La dona és forta i lluita. Se n’allibera i fuig. L’home, capcot i sanglotant, se’n torna al seu lloc, al costat del contenidor.

Em serveixo una altra copa i recordo les paraules d’un tal Baudelaire, proper meu: Mécontent de tous et mécontent de moi, je voudrais bien me racheter et m’enorgueiller un peu dans le silence et la solitude de la nuit...

Vigila el que penses

La primera copa va semblar un accident, mentre rentava els plats. La segona se li va trencar sota les mans al mateix moment que deia que esperava no tornar-ho a fer. Hauria jurat que no l’havia tocant, si hagués cregut en juraments i no hagués dubtat sempre, cada segon de la seva vida, fins i tot d’ella mateixa. La tercera va aconseguir fer-la parar en sec i mirar-se els trossos de vidre volant a càmera lenta com si fossin objectes d’un altre món. No n’hi havia per menys: la copa descansava des de feia anys en una lleixa a més de cinc metres d’on estava. Ningú més a casa. Les finestres continuaven tancades i no se sentia cap corrent d’aire. Va intentar una mitja rialla amb la boca torta, mentre mirava incrèdula les gotes de sang que lliscaven pel dors de la seva mà.

Aquella nit no va dormir gaire. S’anava despertant sovint i no podia trobar cap posició còmoda. Al matí tenia els ulls inflats i el pit esgarrapat. L’aire del pis li semblava viscós i fred. Intentava inspirar el mínim possible i aguantar-lo a dins fins que no podia més.

En sortir al carrer es va desvetllar i va començar a caminar cada cop més de pressa, esquivant les basses que la pluja torrencial havia deixat feia poques hores. Encara feia olor de branques trencades i d’abrics humits. Començava un nou dia. Un dia com tots els altres, per sort.

El nen, cridant com un gat embogit, li va clavar sobtadament els ulls suplicants i rabiosos. Va tenir ganes de riure perquè encara recordava com l’havia d’arrossegar la seva mare cap a l’escola, quan era petita, cada dia el mateix espectacle, una petita pallassa desesperada perquè no l’abandonessin. Però no ho va fer. Només se’l va quedar mirant i pensant: pobret, potser és la mare la que està boja. La dona que duia el nen, ben agafat per la mà, va trigar pocs segons a entrebancar-se i a caure-hi a sobre. La criatura va esclatar en crits encara més forts i la mare no s’aixecava. Estava agenollada. Mantenia el cap inclinat i es veia que patia. Ningú no es va parar. Ella era l’única que els observava. Hipnotitzada. Al final la dona es va posar dreta, a poc a poc, amb ganyotes de dolor. Se li havien trencat les mitges i els genolls s’hi veien plens de sang a sota. El marrec per fi va callar. Es mirava la mare tot sorprès. Ella va sentir a la cara la cremor dels ulls vençuts de la dona, que ja estirava un altre cop el braç del nen, estranyament dòcil.

Li va costar tornar a caminar. Les cames li pesaven i sentia un brunzit empipador a dins de les orelles. Es va tocar el front i se’l va trobar fred. No era possible. Tot això són coses en què la gent normal no creu. No existeixen. Davant seu, quasi tocant-la, va volar un colom gris. Semblava confús o poc acostumat a volar. No acabava de trobar la direcció correcta i movia les ales a la babalà, massa ràpid per aconseguir enlairar-se.

En arribar a la gran avinguda, la de l’oficina on treballava, estava mig convençuda que tot era culpa de mirar massa la televisió. Tota aquesta gent que es guanyava la vida fent creure als altres en fantasmes o exorcistes no era millor que els capellans que encara emplenaven el cap de la seva àvia –més morta que viva– amb els càstigs i les recompenses de la vida del més enllà. Ella no perdrà pas el temps amb foteses: el món està ple de casualitats, que no són pas fets paranormals, fins i tot un nen ho sap, això.

Va pujar per les escales, com sempre, per evitar trobar-se amb les altres noies, amb  ungles pintades de negre i talons d’un pam, que li acostumaven a fer cada dia les mateixes preguntes. Però què t’ha passat? Quina mala cara que fas avui! T’has discutit amb el nòvio? I després, inevitablement, les rialles àcides, allunyant-se com petjades d’escurçons, amb aquell fals intent de dissimular la violència que fa encara més mal. A la setena planta sempre feia una petita pausa, un minut, el temps just per agafar aire. Aquell dia se sentia més cansada que mai. Al mateix moment que va tancar la boca i va decidir continuar pujant, la porta de l’ascensor es va obrir. Devia haver estat per accident perquè la gent de dins no semblava preparada per a això. Ans al contrari. La secretària principal, la que portava els talons més alts i les ungles més brillants, tenia la mà dreta a dins dels pantalons del cap del departament, mentre que amb l’esquerra es posava bé una metxa rossa que li havia caigut sobre la cara. En veure com s’obria la porta, l’home la va empènyer amb violència. Però la mà de la noia trigava a desenganxar-se, embolicada amb el cinturó. Li va semblar una eternitat fins que va aconseguir alliberar-se’n. Paralitzada, no podia deixar de mirar el fil prim de sang que travessava el canell blanc, esgarrapat per la sivella de plata. L’altra no semblava que s’adonés de res i ella tenia ganes de cridar-li: vigila, t’has fet sang. Però es va quedar en silenci, mentre la secretària sortia de l’ascensor, s’arreglava els cabells i s’allunyava amb una mirada desdenyosa. La sang continuava regalimant, arribant al dit índex i vacil·lant entre els plecs de la pell. Es podia veure com la petita gota anava agafant volum, s’allargava i arribava damunt de la llarguíssima ungla negra. Cada vegada més grossa i més vermella. Cada vegada més ràpida. A punt de caure.

El soroll va fer trontollar tot l’edifici. Els passadissos es van emplenar de gent amb ulls esbatanats i boques nervioses. Ningú no sabia què havia passat. Les portes de l’ascensor continuaven obertes. Quan finalment a algú se li va acudir mirar-hi a dins i va veure allà baix, molt lluny, un cos que semblava un putxinel·li amb els fils trencats, enterrat sota grans trossos de vidre esquitxats de sang, la cridòria es va tornar insuportable.

Ella va tornar a baixar, agafant-se a les parets blanques, esquivant la gent que pujava i baixava en desordre, increpant, exclamant, preguntant, ploriquejant. Un cop al carrer, es va parar i va aixecar el cap. No sabia què buscava. Una resposta. Una mentida. Alguna cosa que l’ajudés a entendre. Una gota calenta de pluja li va caure just al mig de la pupil·la, i això va fer que aquesta es tanqués de manera instantània i dolorosa.

Quan les cireres eren més petites

Diumenge de juliol, en algun poble vora el mar, el nom del qual sempre més recordaré. De tornada del mercat, on he comprat dues cebes, mig quilo de pèsols i un de cireres a una pagesa de cara llarga i de parla alegre, voltada de cistells curulls de verd i vermell, decideixo fer parada a la platja i estirar-me sobre la sorra tèbia amb els peus tocant l’aigua transparent i juganera, que va i ve, i torna a anar-se’n i torna a venir.

Tinc els ulls ben oberts, hipnotitzats pel moviment de la petita onada. No em puc moure i tampoc ho provo. Trencant l’encanteri, m’arriben, massa a prop, les veus de la gent que, com cada diumenge, m’ha triat per compartir les seves intimitats, encara que la platja continuï immensa i buida sota l’impassible sol matiner.

‒Mira allà, aquesta que surt ara! És de les que li agraden a la nena.

‒Sí. A mi també m’agrada.

‒Jo prefereixo les de motor. Van més de pressa. Avui farà calor, eh? Ja pica el sol. Farà més calor del que varen dir, no et sembla?

‒I tant.

‒Vols dir que ahir n’hi havia tantes, de barques? I el noi aquell, el que es cuida de les cadires, no el veig pas... On deu ser?

‒És allà, dona... Darrere els caiacs.

‒Ai, sí! Sí que el veig. Ja em feia patir, pensava vés a saber què li deu haver passat. Aquest jovent... Quants anys li fas, a aquest? Jo diria que no passa dels divuit, però no ho sé pas.

‒...

‒No ho sé, tu què en dius, d’això de la residència? A la nena no li sembla pas malament... Al final ens tancaran, com a tots...

‒I ara! Estarem la mar de bé. Ja ho veuràs. La Paquita i en Met fa temps que hi són. Ja vas veure que contents que se’ls veu.

‒No ho sé pas... marxar de casa nostra... a la nostra edat... Potser sí que se’ls veu bé. Deien que cada dimarts fan ball i el divendres fan cine. A mitja part els donen un gelat i tot! Pel·lícules antigues, diuen, amb la Sarita. Potser sí, noi, potser sí que estarem bé... La nena estarà més tranquil·la i nosaltres encara tenim corda per una estona, i tant que sí... Allà ens cuidaran, que ja ens ho mereixem. Ja me n’has posat a l’esquena?

‒Sí, ja estàs. Apa doncs!

‒Apa.

Em corprèn la quietud inesperada i giro una mica els ulls cap a la dreta, intentant no moure el cap. Ella, dempeus, mira el mar i la gent que hi passa per davant. Ell s’ha tapat la cara amb un barret de palla i es fa l’adormit en una minúscula cadira plegable. Cadascú amb el seu silenci i els seus pensaments. O potser el silenci i els pensaments ja són perfectament intercanviables i indefinits, igual que les paraules, després de tants anys junts.

Obro la bossa i en trec un grapat de cireres. Fortes i lluents. Sento instantàniament la boca plena de saliva. El suc vermell em regalima per la mà en mossegar la primera, amb delit lent i cerimoniós.

Respiro al ritme de l’aigua clara i, sense saber com, em vénen al cap els amics que encara conservo dels anys d’escola. Els de la meva edat, passats els quaranta, els que, si no tenen  fills, saben que ja no en tindran. Potser no té res a veure però recordo que la majoria estan sols o separats. Molts tenen una foto d’ells amb un gos com a imatge de perfil al facebook. N’hi ha de molts tipus i races: un d’immens, més alt que la meva amiga; un altre d’esquifit i amb armilla; un altre que són tres, idèntics... Algú ha penjat una foto amb un gat. No vull ser malpensada. Potser els agraden els animals. Potser prefereixen la discreció i no volen que se sàpiga res de la seva vida privada. O potser no tenen més vida privada que aquest gos. O gat. Vés a saber.

Aquestes cireres són perfectes: dolces, rodones, grosses, del color de la vida misma, com dirien els rètols dels hipermercats. M’ennuego amb un pinyol i em tombo cap a la parella de iaios del costat. Miro descaradament les seves panxes desinflades que cauen amb els mateixos plecs sobre les cametes seques i tacades per molts matins de sol i de cremes que s’unten amb cura l’un a l’esquena de l’altre. Sense cap raó, m’envaeix una sensació de pau sobtada. Deixo d’estar enfadada amb ells per haver interromput el meu soliloqui amb el mar i ara fins i tot em cauen bé. Em deu estar rondant un constipat perquè, de cop i volta, de manera absolutament estúpida, em sento els ulls humits i trobo a faltar les cireres petites, esquifides i moltes vegades corcades, les de la meva infància, el temps de tots els somnis.

Set minuts

1

Caminen a pas lent, l'un al costat de l’altra, tots dos amb la barbeta perfilada tossudament cap endavant. Ell va una mica encorbat, com si portés una càrrega invisible i fràgil sobre les espatlles. Els cabells blancs, ben pentinats, li donen un aire serè, de resignació satisfeta. Ella duu sabates de carrer, estranyes en un sender de bosc, i les mans completament enfonsades en les butxaques dels pantalons amples. Se sent el riu baixant en salts nerviosos i algun rauc sorprès de granota acabada de despertar. El vespre intensifica l’olor d’herba fresca que creix sobre les restes podrides dels anys passats.

–Quant caminaves, més o menys? Sorties cada dia, tal com em vas prometre?

–I tant. Cada matí anava fins al banc de davant de la granja.

–Només això? Però, pare... –es mossega el llavi, intentant contenir la irritació–. Quanta estona caminaves?

–Suficient. Set minuts comptats al rellotge –sospira ell, mentre aixeca les celles i torça els llavis en un esbós de ganyota sorneguera.
         La dona li contesta amb un moviment cansat d’espatlles i continua caminant en silenci, els ulls emboirats i la vista fita en el cingle que barra els últims raigs de sol.

2

Ens l’hem trobada ja moltes vegades, sempre ens para i ens explica la seva vida. Sempre de diferent manera. I sempre ens demana diners per comprar un bitllet pel bus. Diu que se’n vol anar. Que es vol escapar. No deu estar bé del cap, diu la mare: quan la veu de lluny, es posa nerviosa i ens crida que ens afanyem. A mi tampoc no m’agrada venir aquí. Ja res no és com abans. El pare i l’avi ja no hi són, i la mare, només d’arribar-hi, comença a plorar. No se la sent gens, però de cop la veus pàl·lida i les llàgrimes li regalimen per les galtes, tan grosses que em fa vergonya mirar-me-la. Intenta agafar-se a la paret o a algun moble, però el cos no li fa cas, sembla de drap. I llavors es rendeix, es deixa caure a terra, en qualsevol lloc, i s’hi queda sanglotant durant mitja hora, a vegades més. Després ve amb nosaltres i ens fa el sopar o neteja el pis o mira la tele, sense dir res. Buida. Com el capoll abandonat que vaig trobar l’estiu passat. Ja no m’agrada venir aquí.

3

És una dona adulta i està estirada al llit, sota una manta de color taronja, fent veure que dorm. Fa dies que no pot descansar però ho intenta dissimular tan bé com pot. Sent el pare, assegut a la terrassa, com xerra amb el seu home. Encara que no el vegi, el sap recolzat a la barana i amb la mirada perduda en la muntanya. No li cal veure’l per sentir el seu silenci.

–Jo, si hagués de morir ara, no em sabria pas greu –i la veu del pare sona tranquil·la i ferma–. Ja he viscut prou. He fet tot el que volia fer. Ara ja està.

Es pregunta si ho pensa de veritat o si s’ho va repetint cada dia en veu alta per convèncer-se que és de veritat. S’espanta de no sentir-ne llàstima, sinó ràbia. Molta ràbia. Li vénen ganes de saltar del llit i mossegar-li el coll, com una lleona assetjada. Prem les ungles amb força dins dels punys tancats i s’empassa les llàgrimes abans que surtin. El pare està malalt. Molt malalt. Potser només intenta fer-se’n a la idea. Potser només intenta animar el gendre, a qui tots tres saben que li queden pocs dies, i ho fa a la seva manera, amable i despietada. O potser el pare no ho sap. Potser ella és l’única que ho sap. I com pesa, Déu meu, com pesa aquesta manta de color estúpid, es repeteix, mentre la ment se li fon en una ombra líquida i el cos s’hi aclofa feixugament a sota.

4

M’ha abraçat fa un moment però he sentit la distància. L’he sentit com si fos una mosca molesta que vola en cercles cada cop més petits al meu voltant. No m’agafa la mà, com abans, i a mi em fa por tocar-lo. Potser ja ha començat. Sempre comença així. Em farà mal, com tots. Em farà mal i em deixarà sola. Com tots. Li volia ensenyar les maduixetes de bosc, però avui són vermelles i m’han tacat els dits amb records. Jo i el pare. Caminant. El renyava. Massa sovint. El vaig deixar sol. Tota una setmana. Li vaig dir el que havia de menjar i quant havia de caminar cada dia. No es va enfadar, ni em va dir mai res. Jo tampoc no li ho vaig preguntar. Estàs enfadat, pare? No li ho vaig preguntar mai. Havia de cuidar-me dels nens i de tot el que m’estava caient a sobre a xàfecs. Però no sé si ell ho va arribar a saber. No recordo si li ho vaig explicar. Es va morir al cap de tres mesos i m’ho van dir just quan havia comprat el bitllet per anar-lo a veure. Em van dir que era massa tard.

El meu home s’havia mort dos mesos abans.

5

Hi havia una vegada una nena i uns pares que passaven uns dies de cada estiu amb els avis, a l’apartament del costat del balneari. Ella era sempre la primera a despertar-se. No sap parar quieta, aquesta nena, es queixaven els pares, davant dels croissants amb cafè. Al matí tothom rondinava però només ho feien per costum. El fet era que l’aire màgic, com deia l’avi, els transformava a tots en éssers completament i innocentment feliços. La bicicleta era el regal d’aniversari i tenia moltes ganes d’estrenar-la. Quin perill hi podia haver en un camí de muntanya per on no passava mai cap cotxe. Aquí tot és diferent, no es pot comparar amb la ciutat, aquí la vida flueix silenciosa i alegre, sense entrebancs. No s’ha sabut mai si els frens no van funcionar, si la nena va perdre el control de la bicicleta o si els fantasmes de la muntanya se la van endur. El cas és que la bicicleta, nova de trinca, en caure daltabaix del penya-segat, es va desfer en un núvol de metall calent i va esquitxar amb horror el petit món on mai no passava res.

6

M’aixeco del llit, encara calent, i m’acosto a la finestra. La muntanya m’engoleix, famolenca i imponent, com sempre, i em sento petita i insignificant mentre li agraeixo l’abraçada amb cada porus de la meva pell. Miro cap al llit i hi veig un home a qui ja m’estic acostumant i que somriu quietament per sota les parpelles. Torno cap enfora. Molt lluny, sota els meus peus, i així i tot tan a prop que en sento la frescor sobre els llavis, el riu. El sol il·lumina la part de dalt del penya-segat, vestit de verd i esquitxat de cirerers florits, i deixa les aigües fosques. La pau de la natura i de les emocions m’emplena els ulls. Sense saber per què, sento a dins de l’estómac l’esgarrapada coneguda i sé que ha tornat, està aquí, sarcàstic i tendre, com tants altres matins del passat: el malson de la nena que baixava en bicicleta. Però ara és diferent. Les llàgrimes d’ara s’eixuguen soles, abans de tocar terra.

7

Caminen al mateix pas i s’assemblen: no són germans però podrien ser una d’aquestes parelles que s’atreuen perquè s’assemblen o s’acaben assemblant perquè fan les mateixes coses de la mateixa manera. No són joves però tampoc grans. Al costat, fosc i despreocupat, el riu i les seves històries canvien de forma ininterrompudament. La muntanya bressola fulles noves i flors de maduixeres. A dins seu, cadascú entén i amaga l’explicació de tot plegat. No és fàcil conviure amb la culpabilitat de seguir viu i la necessitat de tornar a sentir-se’n.

L’estiu encara triga i ella fa lliscar la mà freda dins de la butxaca de l’home; ell ho sent i li estreny els dits amb por i tendresa. No els calen paraules. Escolten la muntanya i les seves passes acompanyen el riu que, silenciosament, desapareix i torna, una vegada i una altra i una altra. Quan estiguin cansats s’asseuran al banc de davant de la granja i, potser, amb una mica de sort, veuran el somriure de la nena que viu dins de l’aigua.

Calma

Dos quarts d’onze, matí de dilluns, cases que des de fa cinc cents anys s’avorreixen dolçament i sol d’abril que s’aixeca de puntetes. El poble encara dorm i em sembla que sento com s’estira, mandrós, badallant amb tots els teulats i finestrons. No hi ha ningú a la plaça de les botxes. Les poques botigues tenen les persianes un pam pujades. Fins i tot la calor sembla lenta i mig sorpresa. Sec a la terrassa de sempre i em prenc el cafè a poc a poc, deixant que la calma inesperada d’un dilluns-diumenge m’empleni fins a dalt de tot. És una delícia estar despert en un món fet per gaudir-lo amb els ulls oberts i on tu ets el primer que ho fa.

Una porta s’obre amb un xerric tímid. Comencen a moure’s les fulles tendres, mimades per un vent suau i perfumat. A la fleca del costat han aixecat la persiana fins a dalt. Passa un cotxe, a pas de cargol, diria que és el carter. Una dona amb pantalons negres, de mudar, i sabatilles esportives es deixa portar per dos gossos grossos cap al parc. Fins i tot els ocells es manifesten amb més ímpetu.

M’acabo el cafè. Respiro fondo. Comença una altra setmana i aquí, al petit poble del costat del riu, entenc molt millor la teoria de la relativitat: un final es pot convertir en un començament, un començament pot ser tan ple com un final i la vida no deixa de sorprendre’m contínuament, com en el primer moment.

L'única por

No tinc gens de por

de la meva mort;

però sí tinc por

de la mort dels til·lers florits,

de les onades en tempesta,

de les primeres cireres,

de la lluna plena,

del pa acabat de fer

i de totes les estrelles

que es trobaran de cop sense la meva mirada

i no sabran com fer-s’ho

per seguir vives.

L’única por que tinc

és que l’univers

es quedi a les fosques

quan els meus ulls es tanquin.

Homo homini

Quan va veure la noia de pell clara que caminava dreta pel mig de la selva, en Mo va saber que la seva vida canviaria per a sempre. S’hi va acostar amb por i alegria, i es va deixar amansir com un cadellet per la dolçor de la seva veu i la passió dels seus ulls. Jo sóc com ella, va pensar amb gratitud, en descobrir que la seva mà, entre les de la noia, també era blanca i forta. Cada dia s’anaven trobant amb més éssers de pell clara i grans ideals, com ells, i això els donava força i coratge. De nit encara tornava al cau dels llops que l’havien criat i l’havien ensenyat a matar per alimentar-se i per protegir la manada en perill. Però aviat va aprendre a fer servir les paraules, la roba i les mentides. Va conèixer les frustracions i la manera de sobreviure a aquestes, com tots els humans. Els llops l’oloraven i se n’allunyaven cada cop una mica més, sense saber per què. Va arribar el dia en què en Mo, de la mà de la noia que havia esdevingut la seva germana de somnis i lluita, es va rebel·lar i va deixar el cau. Els llops, la intel·ligència del quals està sotmesa als instints, li ho van voler impedir: el necessitaven per defensar el territori i la continuïtat del grup, però no eren res més que bèsties ignorants i salvatges i no sabien explicar-ho. En Mo els odiava i odiava la vida limitada i violenta que l’havien forçat a tenir entre ells. Ell no seria mai més un llop.

Quan la manada els va voltar, a ell i a la seva companya, va sentir com l’odi creixia fins a límits que encara no s’havia arribat a imaginar. Veure la sang sortint a borbolls del coll blanc de la noia va ser el senyal que el seu cos adormit feia temps que esperava.

A trenc d’alba, en quedar-se sol al camp de batalla, entremig de cadàvers d’humans que ja no es distingien dels de llops, en Mo es va mirar les mans, adolorides i esquinçades. No va trigar ni un segon en apartar la cara bruta i udolar amb totes les seves forces, com un animal ferit de mort: per sota les taques de sang seca, les urpes esmolades brillaven entre els pèls llargs i negres de llop.

Entrenament

Estic entrenant la meva ànima

per a la gran cursa.

Cada dia la faig caminar uns quants kilòmetres

a pas lleuger.

El cap de setmana l’obligo a córrer

amb el cronòmetre engegat.

A vegades la faig suar

en pujades fortes.

Quan es fa mal

i es queixa,

penso que és normal,

que són les fibres les que

-tots ho sabem-,

per créixer,

primer s’han de trencar.

Fa poc he començat a fer-li fer dieta:

li dono sempre menys del que necessita.

No faig cas dels seus planys, ni dels seus atacs d’ira,

ella sap que tot ho faig pel seu bé.

Fins i tot l’últim dia,

quan tot estigui a punt per a la gran cursa,

em giraré d’esquenes i faré veure que no la trobaré a faltar

mai.

Regals

Estic cansada i odio la sensació que l’asfalt es fongui sota les meves sandàlies, noves de trinca i encara una mica rígides. Com un gos que pressent l’hora del passeig, em revifo en entrar al parc. Poca gent a aquesta hora. Em deixo caure al banc de sota la vella alzina, després de mirar interrogativament la dona amb una bossa de plàstic a la falda i de comprovar que no se sent agredida. De fet diria que ni m’ha vist. Faig una bona glopada d’aire i relaxo el front. La seva veu em fa encongir involuntàriament.

―La primera vegada que recordo va ser per un aniversari. Ja no sé quants anys feia. Els pares s’acabaven de separar. Encara em feien molta il·lusió els aniversaris: regals, amigues que la mare em deixava convidar a menjar a casa, sentir que aquell dia jo era algú especial... Esperava impacient la visita del pare. A veure el regal que em portaria. Ell va trucar i va dir que no patís, que el dia que ens veiéssim, ja em donaria diners per comprar-me alguna cosa. Va ser el primer cop que vaig sentir aquell buit, a dalt de l’estómac, cap al pit. No tenia ganes de plorar perquè veia que no en tenia cap motiu. El pare encara m’estimava i volia comprar-me alguna cosa, el que jo triés. Però la no necessitat de llàgrimes m’havia transformat en un globus desinflat i a partir de llavors em tornaria a sentir igual cada vegada que algú en qui confiava em feia mal sense avisar. Sobretot sense avisar. Si t’avisen és diferent. Tens temps per preparar la cuirassa, per protegir-te’n.

No deixa de mirar cap endavant, sense moure’s, i no sé si veu el prat descolorit pel sol massa fort o alguna cosa del seu passat. Les mans li descansen sobre la bossa on s’endevina la forma d’una caixa. Parla fluidament i massa correctament, com si dictés una carta. Com si fes temps que l’estigués dictant.

―N’hi va haver altres vegades, esclar, però la següent que se m’ha quedat al cap és del dia que vaig fer vint anys. Va ser mogut... ―i em sembla que la boca se li contreu una mica, com si volgués somriure―. Vivia en una residència d’estudiants on no deixaven entrar els nois. Havíem subornat la portera, com sempre, abans de preparar els entrepans i els llums de paper de coloraines. Així i tot ella es va fer enrere i no va deixar entrar ningú. Alguna cosa li devia haver passat, pobra dona, ara que hi penso... però em va espatllar la gran celebració. Feia vint anys, anava a la universitat i a més a més acabava de guanyar el meu primer sou... Vam haver d’emportar-nos els entrepans, els gots i les ampolles, caminant fins a una altra residència, mixta. Un parell de kilòmetres o més, però tots teníem vint anys, la nit era d’abril i els arbres estaven florits. Res no ens podia parar. O sí. El noi amb qui sortia llavors, el meu nòvio, en dèiem, era més aviat ensopit però molt atent; sempre em portava flors o em convidava a menjar un tall de pastís en alguna cafeteria; però aquella nit no em va portar res. En algun moment, pel camí, va trencar una branqueta florida d’un arbre i, sense veure com em mossegava el llavi per no cridar-li que no ho fes, me la va donar. Ho vam deixar estar uns quants mesos més tard però mai no vaig trobar el moment per preguntar-li per què aquell dia tan especial no m’havia regalat res. Aquestes coses fan de mal preguntar, no saps com fer-ho i et quedes amb el ròssec per dins durant tota la vida.

Ara veig que té les mans molt seques, amb un parell de venes blaves inflades, ungles ben curtes i dits que li tremolen lleugerament.

―El meu marit era molt bona persona i ens estimàvem. Tenia els seus defectes, com tothom, i un era no recordar els aniversaris, ni si l’hi feies pensar uns dies abans. I, si els recordava, tenia problemes per trobar el regal que ell considerés adequat. No s’ho volia creure quan li explicava que un detall era suficient, qualsevol cosa. M’hi vaig acostumar. Ens acostumen a tot. De fet tampoc és tan greu: tots els dies pots celebrar alguna cosa, l’important és que vulguis fer-ho. El que costava més era contestar les preguntes de la família, esclar, o de les amigues, i a tu, nena, què t’han regalat, així com si res. No m’agrada mentir i ja t’ho pots imaginar. Quan em quedava sola, la buidor de dins sortia a borbolls. Algun d’aquests dies em quedava sense forces i deixava oberta l’aixeta de les llàgrimes, i pensava que així s’acabarien d’una vegada per totes. Mentida. No s’acaben mai. I al final entens que has de tancar l’aixeta, passi el que passi; no pots esperar més que les llàgrimes s’acabin, perquè a vegades no ho fan. Has de tancar l’aixeta, per més que et costi, has de fer-ho i seguir endavant. Trobar vies alternatives.

S’ennuega i segueix amb els ulls una parella que s’acosta pel camí, a pas lleuger, joves i suats. Aixeca una mica les celles i sospira baixet quan veu que se’n van cap a un altre banc.

―Després van venir els nens, els costums, les rutines, els nadals... més regals, més mals de cap, més gent que es podia sentir incòmoda. Vaig començar a comprar-me una ximpleria quan comprava els regals dels altres i a posar-la sota l’arbre o a la taula. Tothom semblava content i els anys anaven passant. Vaig fer el mateix amb els néts.

Es para i gira el cap. Té uns ulls grossos i blaus. Sense cap ombra. Ara sí que somriu mentre em mira amb infinita tristesa.

―Avui és el meu aniversari. Vaig fer el dinar des d’ahir i avui he anat a comprar-me el regal, esclar. Sabatilles. Van bé per anar per casa. Tinc tres coses que vaig canviant per als meus aniversaris perquè els nens no se n’adonin: les sabatilles, la camisa de dormir i la colònia. Cada tres anys tornem-hi. Així ells no se’n recorden dels anys d’abans i es queden tranquils. A vegades em diuen: què, un altre cop el teu admirador, eh, mare... quina sort que tens... En no sentir-se culpables es relaxen i podem passar una bona estona tots plegats. Però avui m’han trucat els dos... La nena està de viatge i el noi va a dinar amb uns companys de feina, una cosa imprevista... Els seus fills són grans i ja fa un parell d’anys que només els veig per Nadal, i encara.

Em torna a mirar i juraria que està a punt d’esclatar a riure.

―I què en faig, ara, de les sabatilles? Et sembla que les guardi per al Nadal?

Dibuixos i dones

En passar-me pel costat en silenci no me n’adono que és una ambulància fins que els llums giratoris em desperten amb una brusca batzegada blava. Trobar-me cotxes funeraris i ambulàncies fa temps que ha esdevingut una por obsessiva. Quan no els puc esquivar, per més voltes, frenades o accelerades que faci, intento mantenir la vista fixa en un punt el més llunyà possible de l’objecte del meu pànic irracional. Intento de totes totes que no entri en el meu camp visual, ni perifèricament ni indirectament.

Aparco com sempre, malament, i trepitjant la línia groga. No penso estar-m’hi més de deu minuts. Màxim. En baixar del cotxe torno a veure els llums blaus que giren sobre uns quants caps de persones estranyament immòbils. Un accident. Algú s’ha mort. Sento un pes al pit i l’aire es torna aspre, com paper de vidre. Per fi ha passat. Les cames se’m queden buides i paralitzades. Fa anys que sé que passarà. Algun dia ho he desitjat i tot. El pes del pit em puja cap a la gola. Fa anys que tinc al cap la imatge del seu cos estirat a terra, la bata oberta, els cabells tapant-li la cara, el gat al costat, gras i tranquil, el gat de sempre, el que només va amb ella quan té gana, i la pudor, i el desig de fugir, i el terror d’acostar-m’hi... El cap em roda. Per fi ha passat. M’ho va dir tantes vegades, que es moriria, sola amb el gat, sense ningú més, i que la trobaria... així... Tantes vegades que marxava de la ciutat per uns dies i ella no despenjava el telèfon quan li trucava, per castigar-me, per fer-me sentir culpable, i havia de trucar al veí perquè mirés si la veia al balcó. Tantes vegades de visualitzar aquesta imatge i permetre que la foscor m’envaís, la imatge que ella em donava sempre quan ens discutíem. Qualsevol dia tindré un atac i em moriré sola i ningú no ho sabrà i em trobaràs quan faci pudor i el gat se m’haurà començat a menjar. Prou, mare. Ara ja està. Ara s’han acabat les amenaces. Ara haig d’empassar-me el vòmit, anar cap al teu pis, obrir la porta i trobar-te. Ara ja està, ho haig de fer i no hi ha ningú que ho faci per mi.

Sento la música del telèfon com una boia que surt, descarada i blanca, de la tempesta que tinc al cap. Qui deu ser? Algú que em vol parlar. Algú viu. Busco el mòbil, amb sobtada impaciència, dins de les butxaques. Quan per fi el trobo, el deixo caure. Continua trucant des de terra. Una vegada més. I una altra. No pot ser. No pot ser. Alguna cosa comença a esclatar dins meu. A la pantalla parpelleja amb lletres vermelles la paraula mare i sento la necessitat de seure en algun lloc, encara que sigui a terra. Em deixo caure a la vorera i finalment trobo el botó per despenjar.

--Què fas encantada allà baix! Puja de seguida! No sé què passa amb tantes ambulàncies i gent, i ningú no m’explica res. Puja ara mateix!

--Un segon, mare. Ara vinc.

Però no hi vaig. Tanco els ulls i deixo que el meu cos es confongui amb el terra fred. Necessito que es desperti.

                                                                         ***

El policia és massa jove per la barba que porta. No, no em passa res. Gràcies. No, no sé qui és. No en tinc ni idea. No, no, no la vull veure. Però m’aixeco, com un autòmat, i em deixo portar cap a l’ambulància, carregant el pes mort d’algú que no sóc jo. No vull mirar dins de l’ambulància. No vull veure els dos peus. Encara que no els miro, la imatge s’esmuny per la cua de l’ull i es queda impresa en la meva retina. I no puc fer res per esborrar-la. Dos peus anònims, sense res especial. Quiets, seria la seva característica més important. Junts. Descalços. Pàl·lids. Ungles sense pintar. Cap taca. Cap dit que sobresurti. Uns peus perfectes, com de maniquí.

Ara sí que no puc controlar les basques. Corro cap a l’edifici i pujo per les escales. Vomito a la primera planta. Haig de buscar una fregona. La mare em deixarà la seva. Abans de trucar a la porta m’eixugo la boca i em sento avergonyida que em pugui veure així. Dec tenir una cara rara. La porta del costat està mig oberta. Conec la veïna. No en recordo el nom, ni mai no ens hem dit més de quatre paraules dins de l’ascensor, però sembla bona persona. Elegant, tranquil·la, segurament una senyora rica i sense gaires mals de cap. Truco al timbre i espero. No sento res. Torno a trucar. Res. Obro una mica més la porta i dic hola? Mai no he entrat a casa d’algú sense que em convidin, però avui és un dia diferent. Sembla que la rutina i la por han perdut color, s’han empetitit. Hola? Avanço un pas i miro al voltant. Em sorprèn l’austeritat del pis: pocs mobles, molta llum, gens de pols, moltes plantes. Estic davant d’una habitació i la porta també està oberta. Si he arribat fins aquí, ja no puc controlar-ho. Entro. Fa bona olor. Un ram petit de frèsies blanques en una tauleta. Un llibre ben posat al costat. Una paret plena de dibuixos en llapis. La cortina fina voleia sobre la finestra oberta. M’hi acosto. Sento l’aire fresc i respiro fondo. Miro cap enfora. A baix, al costat de l’ambulància i els cotxes de policia, es veu una taca molt grossa. Entendre és a vegades com caure sobre un llit de claus del quals t’has d’agafar per poder-te aixecar. Em tapo la boca amb la mà encara glaçada, ofegant el crit, i faig un pas enrere, just en el moment en què un dels policies miren cap a dalt. És ella. La veïna. La senyora rica i sense mals de cap. És ella la que està morta, trencada, quieta, allà baix. La taca la va fer ella en saltar per la finestra. Encara ningú no ho deu saber. Jo en sóc la primera. I el fet de ser la primera em dóna una inefable sensació de tranquil·litat, de tenir el poder. Em giro i veig que he fet caure el llibre de la tauleta. M’ajupo per recollir-lo i em fixo en la lleixa de sota: mig amagat, un quadern de dibuix, com els que tenen els nens, rebregat i gruixut. No sé per què ni com m’he transformat en una lladre però ja no tinc temps de fer-me preguntes ni de tenir dubtes: així que l’agafo i m’afanyo a sortit abans que els policies arribin a dalt. Un moment. De dins del llibre que havia caigut sobresurt un trosset de paper. El trec i veig que és un sobre blanc. No porta cap nom, així que també me’l fico a la butxaca, mecànicament. Estic rodant en un huracà d’emocions desconegudes. Com si alguna cosa dins d’aquell pis em dominés i em fes moure com un titella. Com si no pogués fer res per parar-ho. Ara sí que surto. Deixo la porta tal com estava, mig oberta. Baixo per les escales, estranyament lúcida, amb les galtes cremant. Sento veus en l’ascensor que puja. En sortir al carrer vaig directe al cotxe, sense passar pel costat de l’ambulància. M’assec davant del volant i engego el motor. Condueixo sense saber on, molta estona, potser unes hores, potser només uns minuts. Paro en un lloc fosc, on la lluna il·lumina prou i no se sent ningú. M’he oblidat de la mare però ara això ja no em preocupa. Ja s’ho farà. Ella i el seu gat estan bé, es tenen una a l’altre. No els ha passat res. Avui tampoc.

El sobre no està tancat.

L’obro. A dins només hi ha un full blanc, ben plegat. Res escrit. Com una carta que algú hagués provat d’enviar però que mai no va arribar a escriure.

                                                                          ***

Fa uns quants anys d’això. La mare ha sobreviscut al gat i encara viu, rondinaire i contenta de fer-me patir, però jo no m’he tornat a preocupar tant per ella com per oblidar-me de la meva pròpia vida. Tothom té els seus defectes i és una ximpleria pensar que algun dia canviaran i veuran que són ells mateixos qui es posen pedres al camí. La gent no canvia gaire, per més mal que es faci. En canvi vaig pensar molt en la veïna que es va matar aquell dia, quan jo vaig creure que era la mare la que s’havia mort. Però qui era ella de veritat, com va ser la seva vida, per què es va suïcidar, no ho he sabut mai. Potser no ho vaig indagar amb prou ganes, potser no em va semblar important saber què havia passat, si igualment ja no podria solucionar o ajudar amb res.

Haig de confessar que, per molt que ho intenti, no recordo la cara que feia. A vegades em vénen a la memòria algun somriure i unes dents molt blanques. D’altres, uns cabells marrons, ni curts ni llargs. D’altres, una mirada intensa, però sense poder definir el color o la forma dels ulls. I alguna vegada he recordat els dos peus junts i perfectes, com de maniquí. Només alguna vegada.

Però no m’amoïna no recordar-la. Crec que ara ja sé com era, molt més que si l’hagués conegut en vida. Tinc els tres-cents dibuixos del seu vell quadern. Racons de mons reals i somiats. Línies senzilles i clares. Cadascú és un conte i, quan els miro, em fan riure, plorar, pensar, imaginar, recordar. Ara veig i sento coses que mai no havia vist o sentit abans. El món està ple d’altres mons, i aquests d’altres, i així la felicitat de descobrir no s’acaba mai.

                                                                           ***

Aparco el cotxe davant de l’escola. Amb galtes enrojolades i petits salts d’ocell feliç, la nena travessa els pocs metres que ens separen. Els seus petons són frescos i càlids al mateix temps. M’ensenya el dibuix que ha fet avui: és una dona vista d’esquena, amb cabells marrons, ni curts, ni llargs, que seu en un banc i sosté un quadern de dibuix. Per sota del banc se li veuen els peus, quiets i descalços sobre l’herba verda. Abraço la meva filla el més fort que puc i amago l’emoció en els seus cabells suaus, mentre tinc la certesa que, en algun lloc de dins o de fora nostre, algú somriu.

Perfum de roses

Les àvies i les tietes ens perfumaven d’amagat i nosaltres provàvem amb penes i treballs de dissimular l’eufòria que aquest gest, femení i prohibit, despertava dins dels nostres cossos adolescents. Perfum de roses. Ens arribava en flascons minúsculs de vidre fosc, portats de maneres il·legals i complicades des de Rússia o Bulgària. Han passat molts anys des de llavors. Les cuetes esquifides de les nenes pigallades han esdevingut pentinats de colors temeraris, sota els quals amaguem les canes i la por de sobreviure a les mares o de no respondre a les expectatives dels fills. Els nens dels serrells rossos i pestanyes llarguíssimes, que ens feien passar les nits en blanc i els dies rient per sota els punys, avui són personatges respectables, amb cabells esclarissats, pentinats meticulosament cada matí davant del mirall, i amb veus polsoses de llargues caminades.

Ens hem multiplicat i ens hem amplificat. Ens hem barrejat amb altres grups, ens hem unit i separat, hem format altres nuclis i altres connexions, hem perdut innombrables ocasions de demostrar la nostra excel·lència. Alguns de nosaltres ja no hi són. D’altres només hi són a mitges. Alguns hem sobreviscut als somnis trencats i tornats a enganxar de la millor manera que les nostres ànimes matusseres van saber. I hem decidit, per la gràcia que nosaltres mateixos ens hem concedit, que ser (encara) aquí és l’únic que importa: mireu-nos, som aquí, desarrelats, abandonats, esperançats, ferits, forts, plens de defectes, de limitacions i de cicatrius, amb cares marcades i mans aspres, així i tot nosaltres, els mateixos, potser disfressats de persones adultes i estúpides, però així i tot nosaltres, els mateixos, amb desitjos, amors, desgràcies, somnis i irrefrenable set de viure. Som aquí. Som ara. I dins nostre, tal com ens deia el professor de física parlant de les altres lleis, res no ha canviat, res no s’ha perdut.

Plou, com cada primavera, i les roses creixen d’un moment a l’altre. En un descans de la pluja, m’hi acosto, temptejo les flors amb dits tímids, toco els pètals amb llavis temorosos, tanco els ulls amb una pregària muda que ningú no em vegi i respiro amb insaciable avidesa el perfum conegut i sempre anhelat. Fa poques hores que han florit i la pluja farà que de la seva bellesa perfecta no en quedi res fins demà. Segurament moltes van néixer i van morir sense que ningú les hagi vist o olorat. Només algunes, en el seu cicle inevitable, han aconseguit allargar per unes poques hores, el temps que durarà el seu perfum en la meva pell, la certesa de ser-hi.