Les dues cares de la felicitat

En aquella casa hi havia dos pisos. Absolutament idèntics. Com si l’arquitecte no s’hagués acabat de decidir amb quin d’ells quedar-se i en va fer dos.

La simetria anava fins al punt que al mirall oval, de marc daurat, que penjava al mig de la paret de color rosa del pis número ú li corresponia el mirall quadrat, sense marc, que penjava al mig de la mateixa paret, però per la cara de color gris, que es trobava al menjador antiquat del pis número dos.

Cada matí, quan faltava poc per les onze, la Marilyn relliscava davant del mirall daurat, amb passes de gata mimada: arreglava un plec de seda rebel que tapava massa els seus pits preciosos, descansava el pes del cos sobre un sol maluc, tirava el cap enrere, mig baixava unes pestanyes toves sobre els ulls més blaus del món, entreobria els llavis ensenyant la punta d’unes dents perfectes, i tots els rellotges de l’edifici callaven. La seva bellesa era tan eixordadora que podia parar el temps. Ella ho sabia. N’estava contenta perquè no l’havia tingut sempre. L’hi havia costat molts anys, moltes classes, molts sacrificis. Si podia, intentava no recordar-ho gaire. El que importava era que cada matí, quan faltava poc per les onze, era el seu moment. Només seu.  

Tenia prou d’aquest moment per carregar bateries i regalar la seva energia, els seus gestos, la seva màgia a tothom amb qui es creuava. No hi havia home, dona, vell, nen o gos que no se sentís feliç només de respirar l’aire que ella expirava o de compartir, encara que fos un mil·límetre, el seu espai. Era impossible resistir-s’hi. Tampoc ningú hauria trobat el sentit de resistir-s’hi. Ella era com el sol, ho escalfava tot per allà on passava, sense distincions, sense deixar-se pregar o buscar. Apareixia i es feia de dia. Es feia primavera. Es feien núvols de sucre. I els que se li acostaven ho sentien així. S’enamoraven per sempre més i transmetien aquest amor instintiu i complert i meravellós als seus fills, a qui portaven a veure-la al cine, i als seus néts, a qui ensenyaven fotos esgrogueïdes, gastades de petons i carícies, la Marilyn, sí, nen, aquesta és la Marilyn, mira, mira-la aquí, amb el vestit que l’embolcalla com un ala gegant, i aquí, aquí també, amb aquests ullassos on dormen tots els somnis de l’univers, i aquesta, aquesta nena riallera, la veus, ella era el que tots volíem, ella era de tothom, no tenia amo, ella era la llibertat, el desig de viure i estimar, ella, la Marilyn.

A l’altre costat de la paret, palplantada davant del mirall sense marc, la Norma Jean no s’hi veu bé. Hauria de dur ulleres però no s’ho pot permetre. Ningú la reconeixeria. La seva mirada enterboleix encara més la superfície clivellada. El rímel solca camins que no porten enlloc, i els ulls s’enfonsen en un blau tan brut que sembla negre. Les mans li tremolen i estrenyen la bata, en un intent absurd de tapar els pits sense maquillatge. A terra, inerta i ridícula, la perruca ros platí. Busca a la butxaca i treu el flascó. Li costa moltíssim obrir-lo. Tot sembla una pel·lícula on ningú no parla. Ningú no respira. Ningú no la mira. Ni ella mateixa s’hi pot veure. Esgarrapa amb ungles dèbils el mirall i no sent res. No sent el cruixit. Ni sap que alguna cosa s’acaba de trencar. Potser una ungla. Potser el mirall.

Ningú no arreglarà mai el mirall quadrat, sense marc, que penja al mig de la paret grisa. Ni la paret, ni el pis número dos. Tapiaran la porta, enderrocaran el passat, creixerà molsa sobre el fang fins que aquest també desapareixerà i ningú es recordarà mai d’una dona que es deia Norma Jean i que tenia somnis i que escrivia poesies i que només volia ser la millor perquè algú l’estimés. Es morirà sola. Viurà sola totes les vides possibles i tornarà a morir sola totes les morts possibles. Ningú no coneixerà mai la Norma Jean. Ningú no l’estimarà mai.

Mentrestant, a l’altre costat de la paret, al pis de color rosa, el mirall daurat, ja petrificat, continua reflectint els somnis de tots els homes, dones, vells, nens i gossos del món.

Sobre gossos i acompanyants

Estic mirant un gos negre, gros, de cua llarga i peluda que acompanya un home a la platja. No veus que està prohibit portar gossos a la platja, imbècil, penso de primer, mentre arrufo les celles amb un gest inconscient. Si està prohibit, és que molesten, em dic. Oi que sí? I continuo enraonant amb mi mateixa, perquè avui tinc temps i fa solet i ningú m’escolta. Amb què et molesten, a tu o als altres, els gossos a la platja, noia? Pensa-hi. Ja hi has fet la teva caminada de gairebé una hora, has sentit la frescor de l’aigua i la calor de la sorra, has vist el reflex dels núvols al mar, t’has creuat amb moltes gavines i un parell d’humans. Amb cap d’ells no has intercanviat res, cap paraula, cap mirada, cap pensament. Avui tampoc has trobat ningú que s’enamori de tu, o que t’ensenyi construir el futur, o que se t’emporti allà on neix l’arc de sant Martí. Ets sents sola i ho estàs. Perquè tu ho has decidit. Perquè ells són lluny. Perquè tu t’has quedat a prop. Perquè et vas sentir taaaaaan bé aquell agost llunyà. Perquè vau riure junts, vau dormir en lliteres i us vau enfadar perquè un roncava i un altre parlava i un altre mirava el mòbil, i vau fer les paus al matí, menjant pa acabat de sortir del forn amb mantega plena de calories i gana, vau netejar les habitacions junts i vau flipar junts, vau travessar túnels de vint-i-quatre kilòmetres junts, us vau fer selfies ridícules junts, vau fabricar cabassos de records junts, i tu, noia, vas ser taaaaaan feliç amb ells, i perquè ells també ho eren, tu encara ho vas ser més.

Amb què et molesta el gos negre que salta al voltant del seu acompanyant i es tira a l’aigua quan li deixen i neda en cercles maldestres i mou la cua com un beneit i s’espera fins que el criden per compartir tovallola i seu quan li diu, immòbil com una estàtua de llum, entre les cames de l’humà, fins i tot la cua quieta, en espera, en alegria pura.

Potser no et molesta?

I penso: els gossos sí que saben ser feliços. Esperen, ben quiets, els moments de felicitat. No els busquen. Estalvien esforços. I, quan aquests hi arriben, l’entrega és total. Els gossos salten, i riuen, i mouen la cua com beneits, i no fan res més, ni pensen res, ni tenen por que s’acabi o que aviat arribi el revés. Només són feliços.

Els humans no sabem fer-ho, això. No sabem esperar quiets els moments de felicitat. Els anem a buscar. Ens creiem forts, i llestos, i astuts. Ens posem les armadures, agafem mapes i espases i sortim a buscar la felicitat. La majoria de vegades ens equivoquem de camí, ens perdem, ens tiren pedres, ens fan caure, ens criden, ens tanquen en espais inhòspits, ens enganyen, ens humilien, ens il·lusionen, ens abandonen, ens escurcen i deformen els somnis, ens cremen la pell i ens mutilen els desitjos. Ens fan renegar del que volíem. Ens fan creure que som dolents i dèbils i defectuosos i que no tenim dret a ser feliços. Ens tiren a les escombraries i a sobre hi vessen tota la misèria humana.

I, si en algun moment, sota la muntanya de deixalles, s’obre una clivella de llum i se’ns hi acosta una mirada o una ala de brisa blava o la cadència de les onades sobre la sorra de setembre, és molt probable que ja no tinguem forces per seguir-la. Ja  pot ser massa tard. Estem massa buits, massa cansats, massa vells.

I tot, i tot, i tot això passa

perquè no en sabem,

perquè no n’aprenem,

perquè pensem massa

i perquè posem senyals que prohibeixen portar els gossos a la platja.

Una parella

Al principi parlava una llengua tan correcta que feia sentir incòmodes les venedores del mercat: nooo, no és pas això que dius, noia, es diuen pistatxos, li contestaven, amb un somriure benèvol i blanc, en demanar un grapat de festucs.

Com que no era pas curta, va entendre aviat que per integrar-se, tal com li havien aconsellat des de darrere de tots els taulells, havia de semblar-ho. Curta, vull dir. I dir pistatxos en lloc de festucs. I fer servir l’infinitiu, per més absurd que semblés tot plegat. Dir: yo esperar abajo, en lloc de t’esperaré a baix, tros d’inútil.

Però, com que no era gens curta, un cop passat el xoc de descobrir que mai l’acceptarien si no demostrava ser el que havia de ser, o sigui una immigrant normal, callada, imbècil, suada i negra, va decidir que ho podia fer. Que viure tranquil·la s’ho valia. I va començar a callar, a suar, a parlar com a les pel·lícules de blancs en papers de negres i a fer de negra. Això per fora. Perquè, per dins, vivia en un món singular on les veus agafaven forma de cançons. Cançons de cinema. Al mig d’una cua al súper o empenyent la cadira de la senyora per davant dels aparadors intoxicats d’objectes, l’Elena ballava en la seva pròpia banda sonora. I hi feia tots els papers: princesa, cérvola, elfa, núvol o monòlit.

El dia que es va trobar l’Eric, amb la gorra de llana tapant-li mitja cara i els auriculars i l’altra mitja cara a punt d’explotar, l’Elena estava interpretant l’escena del vol del Titànic. La seva mirada volava per sobre la gentada que entrava i sortia del tren, enlaire, per sobre del túnel, per sobre de tot. La frenada va ser tan forta que va fer que la bossa de festucs que l’Elena duia a la mà dreta saltés al mig de les vies, esquivant uns quants caps i simulant el salt d’una granota mutant. La seva mirada, incrèdula, va xocar amb la de l’Enric, que també havia seguit l’estrafolària trajectòria. I durant uns segons llarguíssims no va saber en quin dels dos mons li estava passant el que li estava passant. La seva cara ampla, amb ulls petits i celles incolores, va passar per una simfonia de marrons, des del més pàl·lid al més encès. Coneixia l’Eric. Havia escoltat milers de vegades les seves cançons. Coneixia tot de l’Eric: les seves addicions, les seves depressions, els seus fracassos, els seus escàndols, les seves manies. Tot el que el món visible havia etiquetat com Eric. I més enllà de les etiquetes, coneixia la seva música i el coneixia a ell, el príncep, el cérvol, l’elf, el núvol i el monòlit, tots aquells personatges que també eren l’Eric.

En canvi, l’Eric no sabia res de l’Elena.

Es va girar amb un moviment brusc i se’n va allunyar. Puta negra estúpida.

Al carrer la pluja queia sense clemència i la gent s’afanyava com ombres rancoroses perseguides per zombis invisibles. Els cotxes, enganxats l’un darrere l’altre, tocaven el clàxon en una cacofonia infernal i no deixaven passar ningú per entremig. L’Eric va buscar inútilment un cigarret en totes les butxaques de la jaqueta i dels pantalons. No tenia cap esperança de poder parar un taxi o que alguna nau extraterrestre el vingués a rescatar. La mínima voluntat que l’havia fet sortir de l’hotel es diluïa en una bassa de fang incontenible. Tenia moltes ganes de plorar. O potser tota aquesta cosa llefiscosa i freda no era pas la pluja sinó les seves llàgrimes. Els seus intestins, els seus tumors, la seva soledat extrema. La puta soledat de sempre.

Llavors va sentir l’estirada, o només va endevinar que algú li estirava la samarreta. Darrere seu, a un metre distància, inclinada perillosament cap a ell, sense cap paraula i amb la cara espantada i molla, l’Elena li allargava un paraigua obert. De color rosa. Un estúpid paraigua obert d’un estúpid color rosa. I sota aquella pluja grisa, llefiscosa i sorda, dues mirades, una de ràbia i l’altra de por,  es van trobar per segon cop, i van cridar i van mossegar i es van rendir i es van llepar i van treure urpes per agafar-se l’una a l’altra i no deixar-se anar mai més.

O això és el que ells van sentir. Els dos.

Aquella nit es va fer dia mentre aguantaven amb les mans unides l’estúpid paraigua rosa i s’explicaven coses que mai havien parlat amb ningú. Històries de nens, de fugues i de soledats, de plors amagats i de talls als canells. De no esperes i de no tornades. De suors reiterants. De gerros trencats. Ja no quedava cap gota d’aigua sobre el paraigua quan el van plegar. Estaven cansats, malgrat tota la llum que els inundava les cares, i tremolaven com les últimes fulles que encara penjaven dels arbres.

L’Elena es va avançar per buscar dues cadires lliures en el cafè on els policies i els escombriaires es preparaven per començar la jornada. L’Eric va entrar al quiosc de tabac, portava moltes hores sense fumar, ni es podia creure quantes hores portava. Encara duien el mateix somriure als llavis.

Llavors es va il·luminar tot el cel i va tremolar el terra i, tard, una eternitat després va arribar el tro, i tothom va sortir corrents i empenyent-se, i els crits van arribar abans que la gent, i el fum va formar una columna gegant en l’aire humit, i els cotxes anaven xerricant i frenant, i ambulàncies, i cotxes de policia, i gent amb cara de son al mig del carrer, i tot es va emboirar i va desaparèixer.

L’Elena i l’Eric no es van tornar a trobar mai més. No perquè aquella nit no havien pensat quedar-se els telèfons o les adreces o els noms. No perquè haguessin passat dies als hospitals o perquè ella s’hagués quedat amb cicatrius que, estranyament, embellien amb una aura heroica la seva cara aixafada i negra, o perquè ell s’hagués quedat sord i mai més va tornar a cantar o escoltar res. Tampoc perquè s’haguessin oblidat l’un de l’altre.

Cada dia, abans de l’alba, l’Eric s’aixecava del llit suat i fred, s’asseia al costat de la finestra que no obria mai, encenia el cigarret i mirava el cel, esperant la pluja. Cada dia l’Eric pensava que l’Elena no s’enamoraria mai d’un drogoaddicte sord i estúpid. Que no valia la pena sortir a buscar-la. Que ja l’havia perdut. Per sempre. I que, segurament, tot havia estat un somni.

Cada dia, abans de l’alba, l’Elena s’aixecava del llit estret i brut, s’asseia al costat de la finestra que no obria mai, es mossegava les ungles, plorava una mica i mirava el cel, esperant la pluja. Cada dia l’Elena pensava que l’Eric no s’enamoraria mai d’una negra grassa i ignorant. Que no valia la pena sortir a buscar-lo. Que ja l’havia perdut. Per sempre. I que, segurament, tot havia estat un somni.

Fent veure

Porto un temps,

força llarg ja -diria que vaig començar el setè dia després del big bang-,

que faig veure que visc.

Ho faig amb convicció i disciplina,

soc un bon aprenent, em diuen.

Moc les mans,

les parpelles,

els somriures,

les paraules,

les frustracions

i les últimes plomes que queden enganxades a la meva esquena,

com fulles seques d’hivern.

Ho fas molt bé, em repeteixen,

i jo aixeco una mica el cap

i bufo fort

per fer veure que respiro

i que estic content.

(Ningú observa que l’aire només surt

i que a dins gairebé no en queda.)

Obro la boca i executo perfectes pantomimes amb els llavis;

o m’agafo els ulls, els poso el morrió i els passejo

per sobre els paisatges de més a prop, ensumant elogis hipòcrites;

cada matí a les vuit m’arrossego les cames cap a l’eterna pujada

i en torno una hora després, fent veure que

és suor el que em brilla a les galtes;

em poso les ulleres

i les programo per no moure’s

mentre algú assaja davant meu paraules boniques i transparents

que -tots dos ho sabem- ja ha assajat, davant el mirall, la nit abans.

Faig coses d’aquestes.

De tant en tant xoco amb alguna altra campana girada al revés,

i ens allunyem, espantats per la falta de so,

no fos cas que l’altre s’adoni

del buit que amb prou feines contenim a dins.

El més estrany és que funciona. Ningú es queixa.

El més estrany és que durin tant aquestes campanes girades al revés

i que cada dia se’n trenquin tan poques.

Fa molt de vent avui

Fa tant de vent que fins i tot els ànecs han sortit de l’aigua i s’ho miren, estranyats o potser només encuriosits, des de la riba. L’estany està aixecant onades avui i els esquitxos es confonen amb el ball dels reflexos solars. Un sol cra. Curt però precís en el xivarri de la tramuntana. Miro enlaire i el veig. Un corb, no gaire gros, tranquil sobre una de les branques més altes. Aixeco les espatlles i continuo caminant, un corb, bé, no n’hi ha gaires per aquí. Al cap de quatre passes, moderadament confusa i amb la càmera a punt per immortalitzar els pintorescos ànecs i les inesperades onades, em giro. El corb segueix al seu lloc, indiferent a les meves cabòries. Sense saber ben bé per què, faig una foto de l’arbre del corb. És massa alt i només puc enfocar la part de dalt. En tiro un parell més, sense veure-hi gaire cosa, per culpa del sol i el vent que no para de donar la tabarra. En fi, ja està. Una altra caminada. Un altre dia a l’estany.

Torno a casa i miro les fotos.

Anònim sobre la seva branca, el corb ni es veu a primera vista. Augmento la imatge. Ara sí. Abans de passar a la pròxima, noto que alguna cosa falla. Les miro totes, em costa identificar la petita taca negra i necessito uns quants segons per trobar el que em grinyola. Un detall només. Just a sota la branca del corb anònim n’hi ha una altra, de branca, en una posició rara. Augmento més i entenc que està trencada. És grossa i ramificada. S’aguanta pels pèls. Per la seqüència fotogràfica veig els balancejos i m’agafa por. Aquella branca pot caure en qualsevol moment. I per sota d’aquell arbre passa molta gent, tots els que fan la volta a l’estany. I recordo el cra. Aquell cra únic, curt però precís.

I recordo el corb. I em continuo repetint que les casualitats són només això, casualitats. I recordo les ocasions quan em pregunten què escric quan escric i jo contesto que no escric, que només faig fotos. La vergonya de confessar que no tinc imaginació. L’alegria solitària de no tenir imaginació.

La dona de la platja

És rossa i prima, més aviat alta, de cabells que onegen sobre uns ulls de plata viva i un somriure impertinent. Porta unes calces de bany verdes com el mar i ensenya dos pits petits i càlids. De la mà d’un home amb canes i ulleres fosques, s’obre camí dins de l’aigua. És d’aquelles dones de qui hom sap que són guapes fins i tot abans de mirar-les. No és jove. Té la classe de somriure que fa que et giris i somriguis tu també. Un somriure que et parla. I fa que hi vulguis parlar.

De lluny, la seva bellesa balla com una ombra darrere un llençol estès al sol. Al acostar-s’hi, es transforma en una persona que coixeja i aguanta el braç dret en una postura rígida, plegat cap amunt, amb la mà caiguda i els dits desorientats. El tremolor proper resulta estranyament real, el caminar, difícil i la necessitat de recolzar-se en l’home de les canes, autèntica. Els ulls defugen els desconeguts i els dits desorientats estiren cap endins, més endins, allà on les onades callen i l’aigua es transparenta. No se’ls sent el que diuen però l’home mira sovint enrere, es para, intenta girar-la, fer-la tornar. No gosa retirar-li el braç, al qual ella s’agafa fort, com a una vela. De prop tot és diferent i veus com cada pas li costa una miríada de gestos inútils, esforços de músculs impensables, ganyotes de dolor i determinació. Impressiona la seva tossuderia, el seu avançar maldestre. L’aigua deu ser freda i les onades l’empenyen amb força. A vegades la fan caure i sembla impossible que es pugui aixecar tan ràpid. Talla l’escuma del mar amb el braç esquerre i estira, estira el seu propi cos, com una fusta rebel, cap endins, més endins, oposant somriures als intents de l’home de tornar. Vol arribar en algun lloc. Potser imagina un lloc especial. Un lloc somiat. A la sorra, nens cridaners i mares amb banyadors que dissimulen cel·lulitis inexistents i avis que s’unten recíprocament la crema de sol de tota la vida i parelles joves que s’obliden del mar i del món. De tant en tant, algú la veu. I s’estranya. I, si no va sol, l’ensenya a l’altre. Mira-la, pobre, què li deu haver passat o Què deu fer allà, tal com està, al mig del mar. Coses així. Abans d’acabar la frase ja l’obliden. Tornen a mirar el mòbil, o els nens, o les ulleres de sol que tapen els ulls de qui tenen davant.

La dona rossa, d’ulls de plata viva i somriure contagiós, es para. Respira fort i la cara se li il·lumina. Ja hi ha arribat. Després de tota la lluita, és allà on volia que fos. I, de cop, ho entens. Entens on volia anar i entens el perquè.

L’home de les canes no ho entén. L’estira cap enrere, cada cop més impacient, fins que ella el segueix, dòcil. Tornen els gestos incontrolables i els músculs rebels. Torna el braç plegat amb els dits desorientats. També tornen els pits petits, indiferents als naufragis. Torna el cos sec, un manyoc de nervis i desig. Torna la cama penjant inútil sobre la sorra massa calenta, mentre l’aigua s’evapora darrere seu. Tornen els braços forts de l’home que l’agafa a coll i l’estira sobre una gandula, l’ombra del para-sol, la discreció d’una existència ja oblidada, camuflada entre dues crosses lluents i un grapat de petxines seques.

Jo sí que he entès on volia arribar la dona d’ulls de plata viva: en aquell lloc on l’aigua és prou fonda per tapar la tristesa, on el mar –vertigen amorós– li acull i li amaga el cos espatllat, on es dissolen les angoixes i només queda flotant la seva cara, aquella cara tan feliç, amb aquell somriure que no es pot ignorar, que et parla i fa que hi vulguis parlar tu també.

El punt d'intersecció de dues rectes paral·leles

Diuen que sempre és bo il·lusionar-se. Amb el que sigui. Encara que les il·lusions no es compleixin, o que es compleixin però que això ens faci deprimir encara més, perquè les il·lusions complertes i les il·lusions imaginades són com dues rectes que, en teoria, mai es poden intersecar. Mentre dura, el procés aporta molts i variats beneficis al nostre organisme. El problema surt quan s’acaba, perquè costa recuperar el tonus mental previ. Però el que més costa és tornar al moment quan pensàvem que era bo il·lusionar-se.

L’Eva no sortia de casa sense el seu paraigua plegable, el mateix de sempre, amb estampat de fulles blaves descolorides sobre fons blau menys descolorit. Es podia deixar l’esmorzar, les ulleres o el moneder, però mai mai mai s’hauria deixat el paraigua. El guardava a terra, davant de la porta d’entrada, i cada matí l’entaforava dins de la motxilla, a l’estiu, o a la butxaca de l’abric, a l’hivern, i se l’enduia per tot arreu. En tornar, el deixava al costat de les sabates, on, nit rere nit, aquest l’esperava, pacient com una mascota vella. No recordava ni on, ni com, ni qui havia trobat a l’altre, però acceptava la seva interdependència amb resignació i una certa dosi de plaer: el paraigua s’havia convertit en una part més de la seva personalitat, útil, fidel i, fins i tot, de finalitats terapèutiques.

L’Eva era dona de poques paraules i rutes exactes. A les set i trenta-sis en punt acabava de tancar la porta amb clau i baixava per les escales els tres pisos que la separaven del carrer. A les set i trenta-nou arribava al semàfor i esperava set segons justos perquè l’homenet vermell es posés verd i comencés a caminar, a grans gambades, igual que ella. A vegades, si plovia o feia molta calor o havia dormit malament, només havia d’esperar dos o tres segons. Un sol dia, feia anys, hi va arribar quan ja era verd i, com que s’havia parat igualment, per costum, una dona baixeta li havia tocat el braç, passa, passa, maca, que és verd. Era el dia que s’havia fet el test d’embaràs i havia sortit negatiu.

En travessar els dos trams de l’avinguda, sempre fa una pausa al centre, per assegurar-se que no hi ha cap cotxe que giri, i després s’afanya cap a l’altre costat. Mai no veu el Micra gris de l’Adam que passa a dos metres justos per darrere d’ella, a la velocitat de tretze km per hora, apurant les últimes pampallugues de taronja. Arriba a la feina a les set i cinquanta-nou, saluda a tothom de cop, amb un sol gest, treballa fins a dos quarts d’onze, quan va al lavabo i aprofita per fer un cafè i un intermezzo social amb les noies del seu departament. Plega a les tres en punt i és dels que no es queden mai a fer hores extra, per més ben pagades que fossin: ja en tinc de feina, a casa meva, acostuma dir, sense somriure, i corre cap al gimnàs.

L’Adam porta ulleres de pasta i la cara mal afaitada, amb talls més o menys cicatritzats i algun pèl blanc oblidat per sota la barbeta. Viu sol i cada nit, mentre es menja l’entrepà de tonyina de llauna davant de la tele de cinquanta-cinc polzades, pensa en la conveniència d’adoptar un gat. Els gossos no li agraden, els troba massa dependents. Els gats, en canvi, se’ls imagina egoistes com ell, adaptables a un humà solitari i d’escasses necessitats. Tothom l’anima a compartir rutines i pis amb una mascota (si no li és possible fer-ho amb una persona, xiuxiuegen quan ell ja és lluny), però ja ningú no se l’escolta quan repeteix cada dia, d’esma, que sí, que m’ho estic pensant, i tant que sí. Li agrada fantasiejar amb la imatge d’ell –un ell transfigurat, de cabells espessos i caminar enèrgic, que sap que encara habita alguna estança d’aquest cos massa visible, massa flàccid i massa pesat– que es troba, de casualitat, amb algú de l’oficina, mentre passeja el gat blanc i acabat de pentinar, amb ulls verds fosforescent... Ep, para el carro. Si és un gat, no el trauràs a passeig. Això només es fa amb els gossos. Tant de bo tingués algun company per anar a córrer o a pujar muntanyes. Des que va acabar la universitat no ha tornat a fer res de divertit. Tot és feina i més feina. Un gat li aniria bé. S’espolsa les engrunes de pa del jersei, deixa el comandament de la tele a terra i s’estira al sofà. Avui tampoc té ganes d’anar al llit. Li fa mandra anar-hi i gairebé sempre es queda a dormir al menjador, roncant en companyia d’un mixet blanc, arraulit en somnis sobre el seu pit.

L’Eva surt del gimnàs a les cinc en punt, dutxada i animada. Si tingués amics, aquest seria el moment quan els trucaria per anar a fer una cervesa i criticar les iaies massa maquillades o les nenes que fumen i ensenyen mig cul, coses d’aquestes que fan riure la gentada que ocupa els cafès. Com que no té cap amic, cada dia veu menys iaies maquillades i més gent que riu. I vinga a riure, de què dimonis deuen riure tant, es pregunta retòricament cada tarda. Passeja una estona a pas lent, amb compte de no tocar ningú, dissimulant la incomoditat amb somriures que es volen empàtics i només són exagerats. A vegades passa per la biblioteca, mira la lleixa de les novetats, toca amb la punta dels dits un parell de llibres que semblen nous, n’obre algun amb indiferència, escombra la sala de lectura amb una mirada àvida de trobar-ne una altra i s’acaba emportant cap a casa algun volum que sap que no llegirà però que li farà companyia per uns dies. A un quart de set ja ha esgotat totes les endorfines alliberades per l’exercici i sap que només li queda una última esperança de trobar un príncep-gripau, o de veure una nau extraterrestre, o que li surtin ales, o que li passi qualsevol altra cosa meravellosa i altament improbable: anar al súper. No és que els supermercats fossin llocs de molta freqüència de miracles, però aquest és a prop, tenen tonyina i pa integral per al sopar i normalment aconsegueix intercanviar un parell de frases rialleres amb la caixera o algun client despistat. A les vuit ja està instal·lada al sofà, en pijama i sota manta, a l’hivern, en pijama i sense manta, a l’estiu, amb l’entrepà de tonyina de llauna dins d’un platet blau cel i amb un tovalló a joc, una infusió digestiva al costat i el comandament de la tele a l’altre. Mira estones de notícies, tertúlies, documentals, mitges pel·lícules i el temps de l’endemà. A les onze en punt, es renta les dents, posa el platet dins del rentaplats, es pren la melatonina, treu el coixí de l’armari i se’n va al llit. Dorm amb un coixí divertit, que fa anys va trobar en una paradeta de Nadal de la Rambla, un coixí en forma de gat, amb ulls, orelles i bigoti. El coixí és suau i tou i a l’Eva li agrada adormir-se pensant que algun dia, potser d’aquí a uns quants anys, tindrà algú suau i tou i viu, respirant al costat -ara buit- del llit.

Al matí, l’Adam es desperta suat i de mala llet, i sempre fa caure la fotografia on ell i la mare, una joveneta amb rínxols rossos i pigallada, riuen abraçats davant d’un mar tan blau que sembla artificial. Recorda molt bé aquell matí d’agost, quan el pare se’ls va emportar al poble de la costa on treballava en un edifici que els amos volien modernitzar. Feia molta calor dins del sis-cents blanc i havien abaixat les finestretes del tot. Sol al seient del darrere, el nen de vuit anys, un Adam petit i amb els somnis intactes, reia amb els ulls tancats i els cabells esvalotats per l’aire que semblava fresc en tocar-lo. Pocs mesos després hi va passar aquell accident que mai ningú s’espera i ell i la mare es van quedar sols. Aviat les galtes pigallades de la mare es van tornar seques i arrugades i l’Adam no la va veure riure mai més.

Haurà de prendre alguna cosa per dormir millor, no pot ser que continuï així. Després del cafè i un tall de xocolata negra 85%, s’anima una mica. Es dutxa i s’està molta estona davant de l’armari, pensant quina camisa agafar. Entre les vint-i-cinc camises hi ha diferències tan minses que ningú les notaria a primera vista: una té ratlletes vermelles, una altra, dobles ratlletes vermelles, una altra, ratlletes marrons, i així fins a la número vint-i-cinc. Per a ell, en canvi, el gran dilema del dia és decidir quina camisa és la més adequada al seu estat anímic. Gairebé sempre tria l’última que havia rentat i conseqüentment posat en el primer penjador, però està convençut que la decisió li pertany de manera absoluta, més enllà de deus, destins i altres supersticions, fet que li acaba provocant dubtes metafísics: no entén per què alguna camisa es gasta més que d’altres i ho atribueix a causes lògiques però insignificants que no val la pena investigar.

Aquell dia l’Eva havia sortit de casa com sempre, a les set i trenta-sis. Va arribar al semàfor com sempre, a les set i trenta-nou. Va esperar els set segons abans que aquest es posés verd i va començar a travessar el carrer fins a l’illa del mig, on es va parar i va mirar cap a la dreta, d’on no venia cap cotxe. Va fer un pas, després un altre i, al tercer, una gota calenta i inesperada va impactar just en la seva galta. En menys d’una mil·lèsima de segon, ho va entendre i es va quedar paralitzada. S’havia deixat el paraigua.

Aquell dia l’Adam va sortir de casa decidit a passar per la protectora d’animals. Ja estava fart de pensar-s’ho. No podia concentrar-se, ni deixar de mirar el mòbil: tenia per norma no parlar-hi si anava en cotxe, però avui sentia una urgència que l’empenyia a trencar les seves pròpies normes. Volia anar a buscar un gat i volia fer-ho ja. Necessitava trucar a la protectora. Necessitava prendre ja la decisió tantes vegades posposada. No podia perdre ni un segon més. Com si l’hi anés la vida.

Gairebé s’ha passat la cantonada del semàfor. Els nervis l’atabalen i les rodes xerriquen fort quan pitja el fre i gira el volant. No sap què és això, aquesta sensació d’imminència, aquest xivarri interior. No veu la dona parada al mig del pas de zebra, amb la cara pàl·lida i les mans esteses cap endavant. Només sent el cop, fort i sec. Només un. Al mig del vidre de davant, cau una gota de pluja, transparent i lenta. Només una. S’aguanta sense caure, a punt de caure. Com un impossible punt d’intersecció de dues rectes paral·leles.

La llum del final del tren

 Se n’havia anat amb ell perquè estava trista. Perquè havien començat a caure les fulles dels til·lers, arrencades per la tempesta. Perquè la seva veu era quieta i blava. Perquè a casa no l’esperava ningú. En aquest ordre.

Un lapsus en la memòria, seguit d’un cabdell d’imatges mogudes, que encara no pot enfocar. Hi ha hagut crits, creu, i algun cop, potser, i un ull injectat amb sang, massa a prop de la seva cara, això sí que se li ha quedat, com un segell roent a la retina. Un dels dos ha caigut, trencat, com un sac massa ple, la cabina de tren, repleta d’objectes metàl·lics, superfícies que reflectien trossos de pell i esquitxos vermells, la finestra que no s’obria, faltava aire, faltava espai, les imatges s’aclareixen, sap on trobar la clau, fica la ma en la butxaca del cos estès a terra, encara és calent, encara hi palpita alguna cosa, i ja està. Ja està.  

Darrere la porta, al passadís, el silenci la colpeja amb força. Es mira les mans tacades de sang i els peus, descalços. Un record vague d’haver deixat les sabates en algun lloc fosc, només de pujar al vagó. Ell reia i deia no tinguis por, no hi ha ningú, només és un tren abandonat... No tinguis por.

Les sabates, on deuen ser les sabates. Mira al voltant, descobreix la tempesta que sacseja els vidres, es desespera de no sentir res. Atrapada dins d’una pel·lícula muda, sèrie B. Milions d’ulls invisibles la dissequen, les imatges tornen a perseguir-se, l’una darrere l’altra, com fulles que giren al voltant d’un tronc que ja no les vol, cap so, tot és fred i tot esgarrinxa. Ha de trobar les sabates. No pot sortir sense sabates. No pot travessar la foscor sense sabates. Així i tot, avança i ensopega amb ombres i es torna a aixecar i torna a ensopegar. I torna a avançar. On deuen ser, les sabates.

La porta del vagó s’obre de cop i un raig de llum la fereix. La noia es deixa caure i es tapa la cara amb els braços. Massa tard. Reflexos de pell blanca esquitxen la nit. La llum i el vent bufen fort, molt fort, i s’eixamplen, i l’atropellen. Sota el xivarri invasor, percep la respiració humida de l’home. Es fa petita-petita, cargolada cap endins, i sent la sang que li empeny les puntes dels dits contra el cap. Intenta diluir-se dins la foscor, mentre espera el cop.

Aquesta vegada, el cop triga.

Triga massa.

A poc a poc, separa les parpelles i, darrere la resplendor blava i el vent, distingeix una tela basta, amb forats, alguna cosa semblant a una cama. Aixeca una mica, molt poc, el cap. La llanterna canvia de direcció i ara pot veure una camisa rebregada i molla, una barba embullada, una mà amb ungles negres que sosté un parell de sabates de dona. No pot parar de tremolar, tampoc no gosaria moure’s. No és ell, el que la va violar. És un altre home. Un altre. La realitat ressona com una campana vella. És un altre home. El cop arribarà. Ajup el cap, torna a estrènyer fort les barres i es protegeix el clatell amb els braços. Quant trigarà a pegar-la.

Després d’un temps immesurable, una veu esquinça l’espera. Una veu de colors. Com una cascada de llum sobre el terra esquerdat.

Té, he trobat aquestes sabates. Les vols.

La goma de la faldilla

Aquella faldilla amb estampat de gira-sols.

Que puc, àvia?

La menuda la mira amb ulls blaus, irresistibles. Li sona, deu ser la de la veïna del segon, la que plora d’amagat a les nits. La Victòria té l’habitació sota la seva cuina i, quan tothom ha anat a dormir, la sent. Se n’ha acostumat tant que, fins i tot, si alguna nit no li arriba la tristesa somorta de dalt, li costa adormir-se.

Aquella faldilla.

El pare l’hi havia comprada un matí d’estiu, encara recorda el venedor, al mercat de la Devesa, un gitano de mala llet i gestos bruscs. Deixem-ho, pare, li havia demanat. Davant de gent opaca, ella també es tancava. Li feien por i volia tornar al seu amagatall. Però el pare era diferent. Al pare li agradava jugar a burxar la gent malhumorada, regatejar amb ironia i teatralitat, sacsejar amb paraules la mala llet. A vegades ho aconseguia, perquè la mala llet només era una disfressa, i acabaven rient i donant-se copets a l’esquena. D’altres, l’insultaven i els feien fora. Fos com fos, ell s’ho agafava en broma, com si d’uns personatges d’opereta es tractés. El pare era com un nen, alegre i astut. La Victòria s’adona que encara no sap si era així de debò o si només ho feia veure. Si mai havia deixat de ser un nen o si només li hauria agradat tornar a ser-ne un.

La faldilla tenia dos botons de nacre al costat i els cosits se sobreposaven de manera tan perfecta que les flors es veien senceres, amb tots els pètals, tal com es feia abans, amb amor, no pas com els teixits d’ara. El gitano els l’havia venuda amb un descompte d’un ú per cent, després de deu minuts de regateig, però el pare es va passar el dia xiulant i amb un somriure d’orella a orella, explicant-li una vegada i una altra la història de la faldilla, sempre amb un detall de més, com si ella no hagués estat allà des del principi. Li encantava igual fer de pallasso com d’actor, i la Victòria decidí que li era ben igual el que era o el que pretenia ser, que se l’estimava tal com el veia i que el trobava a faltar.

Va portar la faldilla a la festa de fi de batxillerat, amb orgull fingit i esperances amagades als punys tancats. La va tornar a portar a la primera cita amb el primer nòvio. I va patir mentre ell li grapejava la cuixa, amb presses i dits tremolosos, per sota la tela amb gira-sols sencers. Quan es van casar va deixar de portar-la per uns mesos: els bessons ocupaven tota la seva panxa i més, i els dos botonets de nacre ja no tancaven. Hi va tornar al cap de poc d’haver parit, no pas per gaire temps: entre la feina a l’escola, les discussions dels diumenges, mentre els nens miraven els documentals d’animals, les mirades de la sogra, que vivia amb ells, l’olor de colònia de dona que feien les camises d’ell quan venia tard a casa, el sou que cada dia donava per menys i el pare que es va posar malalt i es va tancar a casa, tot el dia estirat al llit, fumant i callant, la Victòria es va aprimar més de deu quilos. La faldilla no se li aguantava sobre els malucs que ja ningú no pretenia grapejar.

Llavors, un dia d’abril, en parar la pluja, amb els nens al col·legi, l’home de viatge i la sogra morta, va rescatar la faldilla de la lleixa de dalt de l’armari i un somriure la va il·luminar tota: una goma! Com és que no hi havia pensat abans? Una goma, Déu meu. La merceria era lluny però a ella li va semblar que només havia anat fins a la cantonada. Va guardar els dos botonets a la capsa de cosir, per si algun dia tornés a ser jove i el pare tornés a fer bromes. L’elàstic, nou de trinca, es va agafar a la seva cintura com un braç enèrgic i enamorat. Des d’aquell dia no va deixar mai més de portar la faldilla, cada diumenge, encara que només fos durant una estona, mentre es prenia el cafè del matí o mentre mirava per la finestra les fulles seques, esperant que algun dels bessons passi a veure-la.

La goma va aguantar els anys següents, els de menjar compulsivament, sola davant de la tele, en nits solitàries i fredes, i també l’aprimament de quan va haver de portar el pare a la residència i ell li va donar una bufetada quan es va ajupir per fer-li una abraçada. Va continuar arreplegar-se en plecs alegres, després del divorci i la jubilació. Les classes de tango al centre cívic, les noves amigues, les decepcions, els intents de compartir casa amb l’home alt, de bigoti gris i ulls blaus que li parlava com a les pel·lícules, el primer net, cridaner i mal educat, que li tombava sempre el bol amb sopa a sobre. L’elàstic era dels d’abans, que duraven, i la faldilla va aguantar més que la pell que cobria.

A poc a poc, la tela es va anar descolorint i les vores deixaven anar fils per tot arreu. La Victòria la sargia amb tendresa i la rentava a mà. Ara li ve al cap un dinar de festa, amb molta gent, on tothom reia i parlava i li deien àvia i ella també reia i ballava amb la seva faldilla de gira-sols i pensava mira que s’han tornat beneits aquests, que em diguin àvia, si encara no tinc ni fills. Després ja no recorda què va passar amb la faldilla. La deu haver endreçat la mare a dalt d’algun armari, allà on es posen les coses que no vols llençar però que no saps si portaràs més, o potser el pare, penedit del descompte massa ridícul, l’hi va anar a tornar al gitano mal-humorat. No hi ha manera de saber què se’n va fer. O sí, encara té una altra imatge, ara que hi pensa millor. Diumenge de Rams i una dona que la vesteix, deu ser la mare, qui si no?, i ella demana la faldilla dels gira-sols, i l’hi posen, i sent el cruixit, a frec de pell, i la faldilla cau a terra, i la dona que la vesteix riu i diu apa aquí, la goma s’ha donat massa, ja no aguanta.

Que puc, àvia?

Qui deu ser aquesta nena de trenes i ulls blaus. I què fa amb la seva faldilla. Dona-me-la, dona-me-la ara mateix. És meva!

Els ulls blaus s’enfosqueixen de cop i la barbeta infantil tremola en una ganyota valenta. És la primera vegada que entén el que la mare li ha dit tantes vegades, que l’àvia està malalta, que tots ens hi tornarem, que no pateixi perquè, per fora, l’àvia ja no és ella però que, per dins, encara hi ha l’àvia de veritat, la que duu cada dia la faldilla de gira-sols i li ensenya a ballar tangos i fa unes galetes de canyella de por i explica històries de gitanos vinguts d’altres planetes, on ningú no envelleix. No pot plorar com una nena petita, és clar que no. No pot plorar. Tampoc pot rendir-se. Ha de fer tornar l’àvia, la de debò.

Mira, àvia, hem comprat una goma nova, i la mama m’ha donat fil i agulla. Va, vinga, no siguis mandrosa, agafem la faldilla i canviem-li la goma.

Ella la segueix, dòcil i feliç, i riuen les dues en veu alta, mentre els gira-sols sencers agafen força i s’enlairen i fan florir l’horitzó.