dimarts, 1 de gener de 2019

La goma de la faldilla


Aquella faldilla amb estampat de gira-sols.
Que puc, àvia?
La menuda la mira amb ulls blaus, irresistibles. Li sona, deu ser la de la veïna del segon, la que plora d’amagat a les nits. La Victòria té l’habitació sota la seva cuina i, quan tothom ha anat a dormir, la sent. Se n’ha acostumat tant que, fins i tot, si alguna nit no li arriba la tristesa somorta de dalt, li costa adormir-se.
Aquella faldilla.
El pare l’hi havia comprada un matí d’estiu, encara recorda el venedor, al mercat de la Devesa, un gitano de mala llet i gestos bruscs. Deixem-ho, pare, li havia demanat. Davant de gent opaca, ella també es tancava. Li feien por i volia tornar al seu amagatall. Però el pare era diferent. Al pare li agradava jugar a burxar la gent malhumorada, regatejar amb ironia i teatralitat, sacsejar amb paraules la mala llet. A vegades ho aconseguia, perquè la mala llet només era una disfressa, i acabaven rient i donant-se copets a l’esquena. D’altres, l’insultaven i els feien fora. Fos com fos, ell s’ho agafava en broma, com si d’uns personatges d’opereta es tractés. El pare era com un nen, alegre i astut. La Victòria s’adona que encara no sap si era així de debò o si només ho feia veure. Si mai havia deixat de ser un nen o si només li hauria agradat tornar a ser-ne un.
La faldilla tenia dos botons de nacre al costat i els cosits se sobreposaven de manera tan perfecta que les flors es veien senceres, amb tots els pètals, tal com es feia abans, amb amor, no pas com els teixits d’ara. El gitano els l’havia venuda amb un descompte d’un ú per cent, després de deu minuts de regateig, però el pare es va passar el dia xiulant i amb un somriure d’orella a orella, explicant-li una vegada i una altra la història de la faldilla, sempre amb un detall de més, com si ella no hagués estat allà des del principi. Li encantava igual fer de pallasso com d’actor, i la Victòria decidí que li era ben igual el que era o el que pretenia ser, que se l’estimava tal com el veia i que el trobava a faltar.
Va portar la faldilla a la festa de fi de batxillerat, amb orgull fingit i esperances amagades als punys tancats. La va tornar a portar a la primera cita amb el primer nòvio. I va patir mentre ell li grapejava la cuixa, amb presses i dits tremolosos, per sota la tela amb gira-sols sencers. Quan es van casar va deixar de portar-la per uns mesos: els bessons ocupaven tota la seva panxa i més, i els dos botonets de nacre ja no tancaven. Hi va tornar al cap de poc d’haver parit, no pas per gaire temps: entre la feina a l’escola, les discussions dels diumenges, mentre els nens miraven els documentals d’animals, les mirades de la sogra, que vivia amb ells, l’olor de colònia de dona que feien les camises d’ell quan venia tard a casa, el sou que cada dia donava per menys i el pare que es va posar malalt i es va tancar a casa, tot el dia estirat al llit, fumant i callant, la Victòria es va aprimar més de deu quilos. La faldilla no se li aguantava sobre els malucs que ja ningú no pretenia grapejar.
Llavors, un dia d’abril, en parar la pluja, amb els nens al col·legi, l’home de viatge i la sogra morta, va rescatar la faldilla de la lleixa de dalt de l’armari i un somriure la va il·luminar tota: una goma! Com és que no hi havia pensat abans? Una goma, Déu meu. La merceria era lluny però a ella li va semblar que només havia anat fins a la cantonada. Va guardar els dos botonets a la capsa de cosir, per si algun dia tornés a ser jove i el pare tornés a fer bromes. L’elàstic, nou de trinca, es va agafar a la seva cintura com un braç enèrgic i enamorat. Des d’aquell dia no va deixar mai més de portar la faldilla, cada diumenge, encara que només fos durant una estona, mentre es prenia el cafè del matí o mentre mirava per la finestra les fulles seques, esperant que algun dels bessons passi a veure-la.
La goma va aguantar els anys següents, els de menjar compulsivament, sola davant de la tele, en nits solitàries i fredes, i també l’aprimament de quan va haver de portar el pare a la residència i ell li va donar una bufetada quan es va ajupir per fer-li una abraçada. Va continuar arreplegar-se en plecs alegres, després del divorci i la jubilació. Les classes de tango al centre cívic, les noves amigues, les decepcions, els intents de compartir casa amb l’home alt, de bigoti gris i ulls blaus que li parlava com a les pel·lícules, el primer net, cridaner i mal educat, que li tombava sempre el bol amb sopa a sobre. L’elàstic era dels d’abans, que duraven, i la faldilla va aguantar més que la pell que cobria.
A poc a poc, la tela es va anar descolorint i les vores deixaven anar fils per tot arreu. La Victòria la sargia amb tendresa i la rentava a mà. Ara li ve al cap un dinar de festa, amb molta gent, on tothom reia i parlava i li deien àvia i ella també reia i ballava amb la seva faldilla de gira-sols i pensava mira que s’han tornat beneits aquests, que em diguin àvia, si encara no tinc ni fills. Després ja no recorda què va passar amb la faldilla. La deu haver endreçat la mare a dalt d’algun armari, allà on es posen les coses que no vols llençar però que no saps si portaràs més, o potser el pare, penedit del descompte massa ridícul, l’hi va anar a tornar al gitano mal-humorat. No hi ha manera de saber què se’n va fer. O sí, encara té una altra imatge, ara que hi pensa millor. Diumenge de Rams i una dona que la vesteix, deu ser la mare, qui si no?, i ella demana la faldilla dels gira-sols, i l’hi posen, i sent el cruixit, a frec de pell, i la faldilla cau a terra, i la dona que la vesteix riu i diu apa aquí, la goma s’ha donat massa, ja no aguanta.
Que puc, àvia?
Qui deu ser aquesta nena de trenes i ulls blaus. I què fa amb la seva faldilla. Dona-me-la, dona-me-la ara mateix. És meva!
Els ulls blaus s’enfosqueixen de cop i la barbeta infantil tremola en una ganyota valenta. És la primera vegada que entén el que la mare li ha dit tantes vegades, que l’àvia està malalta, que tots ens hi tornarem, que no pateixi perquè, per fora, l’àvia ja no és ella però que, per dins, encara hi ha l’àvia de veritat, la que duu cada dia la faldilla de gira-sols i li ensenya a ballar tangos i fa unes galetes de canyella de por i explica històries de gitanos vinguts d’altres planetes, on ningú no envelleix. No pot plorar com una nena petita, és clar que no. No pot plorar. Tampoc pot rendir-se. Ha de fer tornar l’àvia, la de debò.

Mira, àvia, hem comprat una goma nova, i la mama m’ha donat fil i agulla. Va, vinga, no siguis mandrosa, agafem la faldilla i canviem-li la goma.
Ella la segueix, dòcil i feliç, i riuen les dues en veu alta, mentre els gira-sols sencers agafen força i s’enlairen i fan florir l’horitzó.


Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.