Fent veure

Porto un temps,

força llarg ja -diria que vaig començar el setè dia després del big bang-,

que faig veure que visc.

Ho faig amb convicció i disciplina,

soc un bon aprenent, em diuen.

Moc les mans,

les parpelles,

els somriures,

les paraules,

les frustracions

i les últimes plomes que queden enganxades a la meva esquena,

com fulles seques d’hivern.

Ho fas molt bé, em repeteixen,

i jo aixeco una mica el cap

i bufo fort

per fer veure que respiro

i que estic content.

(Ningú observa que l’aire només surt

i que a dins gairebé no en queda.)

Obro la boca i executo perfectes pantomimes amb els llavis;

o m’agafo els ulls, els poso el morrió i els passejo

per sobre els paisatges de més a prop, ensumant elogis hipòcrites;

cada matí a les vuit m’arrossego les cames cap a l’eterna pujada

i en torno una hora després, fent veure que

és suor el que em brilla a les galtes;

em poso les ulleres

i les programo per no moure’s

mentre algú assaja davant meu paraules boniques i transparents

que -tots dos ho sabem- ja ha assajat, davant el mirall, la nit abans.

Faig coses d’aquestes.

De tant en tant xoco amb alguna altra campana girada al revés,

i ens allunyem, espantats per la falta de so,

no fos cas que l’altre s’adoni

del buit que amb prou feines contenim a dins.

El més estrany és que funciona. Ningú es queixa.

El més estrany és que durin tant aquestes campanes girades al revés

i que cada dia se’n trenquin tan poques.