Fa molt de vent avui

Fa tant de vent que fins i tot els ànecs han sortit de l’aigua i s’ho miren, estranyats o potser només encuriosits, des de la riba. L’estany està aixecant onades avui i els esquitxos es confonen amb el ball dels reflexos solars. Un sol cra. Curt però precís en el xivarri de la tramuntana. Miro enlaire i el veig. Un corb, no gaire gros, tranquil sobre una de les branques més altes. Aixeco les espatlles i continuo caminant, un corb, bé, no n’hi ha gaires per aquí. Al cap de quatre passes, moderadament confusa i amb la càmera a punt per immortalitzar els pintorescos ànecs i les inesperades onades, em giro. El corb segueix al seu lloc, indiferent a les meves cabòries. Sense saber ben bé per què, faig una foto de l’arbre del corb. És massa alt i només puc enfocar la part de dalt. En tiro un parell més, sense veure-hi gaire cosa, per culpa del sol i el vent que no para de donar la tabarra. En fi, ja està. Una altra caminada. Un altre dia a l’estany.

Torno a casa i miro les fotos.

Anònim sobre la seva branca, el corb ni es veu a primera vista. Augmento la imatge. Ara sí. Abans de passar a la pròxima, noto que alguna cosa falla. Les miro totes, em costa identificar la petita taca negra i necessito uns quants segons per trobar el que em grinyola. Un detall només. Just a sota la branca del corb anònim n’hi ha una altra, de branca, en una posició rara. Augmento més i entenc que està trencada. És grossa i ramificada. S’aguanta pels pèls. Per la seqüència fotogràfica veig els balancejos i m’agafa por. Aquella branca pot caure en qualsevol moment. I per sota d’aquell arbre passa molta gent, tots els que fan la volta a l’estany. I recordo el cra. Aquell cra únic, curt però precís.

I recordo el corb. I em continuo repetint que les casualitats són només això, casualitats. I recordo les ocasions quan em pregunten què escric quan escric i jo contesto que no escric, que només faig fotos. La vergonya de confessar que no tinc imaginació. L’alegria solitària de no tenir imaginació.